Bloc de Marta Alsina

D'Artés a L'Estany pels camins del Bisbe i Abat Oliba

2012-01-22T18:45:00.000+01:00

Dissabte, 7 de gener. Nova etapa de la nostra peregrinació de Montserrat a Núria, pels camins del Bisbe i Abat Oliba. El nou tram no es mou de la comarca del Bages i ens portarà des de la plana d'Artés fins al capdamunt de la serra de L'Estany, a la subcomarca del Moianès. Es tracta d'una ruta llarga en quilòmetres i amb un desnivell de pujada constant, però molt noble i tranquil, la qual, d'entrada, presenta poques sorpreses.

Comencem a caminar abans de les nou d'un fred matí de gener. A la nit, les temperatures han baixat per sota de zero i els camps de pastura ben gebrats mostren un bonic to de verd turquesa.

El desnivell de l'etapa comportarà importants canvis de paisatge i si a l'inici ens acompanya la vinya, ben aviat la deixem enrera i apareixen els camps de pastura, els cereals, les pinedes i les rouredes.

La totalitat de la ruta transcorre per camins amples, camins que uneixen grans masos i cases pairals, algunes en ple funcionament, com el Berenguer, Rojans, Mas Rovira, Torigues o la Rodoreda, d'altres amb una nova funcionalitat, com la casa de colònies de La Ruca, algunes tristament abandonades i en runes, com el mas de Sant Miquel, que en els seus bons temps fins i tot comptava amb una petita capella, actualment també en runes, d'altres en perfecte estat de conservació però sense ni una ànima, com La Careta ... Camins solitaris aquest dissabte de gener que els raigs de sol fan una mica més càl·lid a mesura que s'escola el matí.

Camins que travessen boscos, alguns sorprenentment ben cuidats i amb curiosos exemples d'escultura forestal d'artista anònim ...
Camins que fan de fantàstic mirador: Santa Maria d'Oló als peus, el Lluçanès en segon terme, els Pirineus al fons i el Collsacabra cada vegada més a prop...
Camins que s'allarguen i s'allarguen en llaçades, enfilant-se per una roureda, fins al peu del Puig de la Caritat. L'Estany és als nostres peus i l'únic tram de baixada en tot el recorregut posa punt final a l'exursió davant del monestir de Santa Maria, una de les joies del romànic català.

Estrenem l'any al Puigsacalm

2012-01-17T18:50:00.001+01:00

Diumenge, 1 de gener de 2012. Quan ens llevem, a quarts de nou, aquest primer dia de l'any, la boira encara és la mestressa del matí. Ben aviat, però, a mesura que deixem enrere la plana i ens acostem cap al coll de Bracons, Bellmunt emergeix de la boira, ben il·luminat pel sol, i ens adonem que fa un dia esplèndid. Seguint el costum que vam inaugurar l'any passat, estrenarem l'any dalt d'un cim proper. Aquesta vegada, hem escollit el Puigsacalm.

Ja hi ha força vehicles al punt d'inici, el coll de Bracons, la qual cosa ens indica que molta gent s'apunta a la tradició de fer el cim per Cap d'Any i que n'hi ha que són més matiners que nosaltres!

Segurament l'hivern no és la millor època per pujar al Puigsacalm. No hi ha la verda frondositat de la primavera ni la bellesa cromàtica de la fageda a la tardor. No obstant, les estilitzades siluetes dels troncs despullats permeten copsar paisatges de fons normalment desconeguts des d'aquests indrets i la catifa de fulles seques, molt relliscosa, forma un bonic estampat als marges i corriols.

L'ascens és força suau fins a la collada de Sant Bartomeu, on girem a la dreta, cap a la Font Tornadissa, amb fama de ser una de les més boniques de Catalunya. A partir d'aquí, per un tram de fort pendent abandonem el bosc i deixant a banda el camí de Platraver i Sant Bartomeu, que queden als nostres peus, arribem a una esplanada, coneguda com els Rasos de Menter. La magnífica panoràmica de la qual gaudirem dalt del cim ja es comença a insinuar. Blanc de neu als Pirineus i blanc de boira a la plana, al fons de la qual emergeix, mig desdibuixada, la silueta de Montserrat.

Des del capdamunt de l'altiplà, travessem una tanca de fusta i un nou corriol ens porta de dret al cim, l'últim tram del qual torna a ser molt inclinat. A dalt, l'espectacle és magnífic. A punt per a una lliçó de geografia. Tot esmorzant, de cara al massís del Canigó, podem copsar gairebé amb un únic cop de vista, des dels Rasos de Peguera, el Pedraforca, les Penyes Altes del Moixeró, la Tossa d'Alp, el Puigmal ... el Comanegra, el Bassegoda.. i així fins la plana de l'Empordà i el mar Mediterrani. I al nostre darrere, l'esquena els altiplans del Cabrerès (quina vista més estranya pels que sempre els contemplem des de l'altra banda!), la plana de Vic i el pla de Bages en un mar de boires, amb alguns illots que n'emergeixen i Montserrat al fons. Catalunya 2012 a l'abast de la mà.

El descens és molt agradable, amb els raigs de sol del migdia acaronant-nos. I ben aviat, després d'esquivar alguna relliscada i de saludar alguns tocatardans que tot just pugen, tornem a ser al coll de Bracons i posem punt final a la primera excursió de l'any.

Pels vells camins de la Cerdanya

2012-01-08T20:28:00.000+01:00

Dijous, 29 de desembre. Com que el dia abans ja havíem tingut una bona sessió d'alta muntanya, optem per un recorregut per camins entre pobles, aquells vells camins plens d'història dels quals parla Rafael Lopez-Monné. De fet, és d'un dels seus llibres que obtenim l'itinerari, que ens portarà a tres pobles del municipi de Lles de Cerdanya: Músser, Lles i Arànser. Es tracta de poblets encantadors, que permeten assaborir l'essència de la vida rural pirinenca, gràcies a la presència de ramaders que mantenen encara l'activitat econòmica tradicional del Pirineu i conserven vius aquests indrets.

L'itinerari parteix de Músser, on ens allotjem a la molt recomanable Fonda Campi. Músser és un llogarret molt petit, de menys de 50 habitants, de carrerons costeruts i empedrats, cases antigues amb arcades de pedra, balconades de fusta i perxes. I tot això amb l'atractiu afegit del Cadí com a teló de fons. Conserva un regust medieval i manté com cap l'altre l'essència de la vida tradicional als poblets del Pirineu. Als matins i vespres encara podem trobar els ramats de vaques anant i venint de les pastures.

Prenem el camí vell de Músser a Lles, que s'allunya del poble, entre pastures i parets de pedra seca, i davalla pel bosc, per un corriol molt humit i fangós, fins al pont del Diable, antic viaducte de pedra que travessa el riu d'Arànser. A l'altra banda del riu, el corriol s'enfila fins a la carretera d'Arànser. En un punt de l'ascens, un encreuament de camins on equivoquem la direcció ens porta a assolir la carretera uns metres més endavant d'on hi ha l'enllaç amb el nou corriol, per la qual cosa hem de desfer uns metres sobre asfalt fins a trobar-lo. Nou tram d'ascens per un sender encatifat de fulles seques i arribem ja a les envistes de Lles, a l'ensems que comencen a treure al nas alguns cims nevats.

Des de Lles agafem el camí vell de Lles a Arànser, també entre pastures, el gran atractiu del qual són les seves esplèndides vistes panoràmiques. Des de la Tossa d'Alp fins al Puigpedrós podem abastar, gairebé en un sol cop de vista, tot el relleu de la comarca.

Aviat apareix als nostres peus el poblet d'Arànser, situat en un punt solell al fons de la vall del riu del Molí, que baixa dels estanys de la Pera. Un altre llogarret encisador, que travessem ràpidament per anar a buscar el camí de tornada a Músser. No hi anirem, però, per la pista forestal que uneix els dos pobles. Després de creuar el riu, ens enfilem, per un costerut corriol fins a unes feixes de pastura i un cop allí, baixem cap a Músser pel camí del Tor, un sender encantador que ressegueix boniques pinedes fins als afores de Músser, on enllaça amb la pista. Acabem d'arribar al poble amb la impactant vista del Cadí de fons i ens espera com a premi un esplèndid arròs de muntanya a la Fonda Campi.

Sants Innocents al fals sostre de la Cerdanya

2012-01-04T21:01:00.000+01:00

És un 28 de desembre radiant. Ideal per una sortida hivernal, aprofitant una curta estada a la Cerdanya. Pugem a la Tossa Plana de Lles, que molts consideren el cim més alt de la comarca (2.916 metres). Fa un temps, però, l'Institut Cartogràfic de Catalunya va establir la seva alçada en 2.905 metres, i va perdre la categoria de sostre comarcal en benefici del seu veí, el Puigpedrós, que en fa 2.915. Però a nosaltres no ens importa gens que no sigui un número 1. Gaudirem (o patirem!) igualment del seu ascens.

Com que estem de vacances, ens ho prenem amb calma i sortim del Refugi de Cap de Rec, a Lles, quan ja són gairebé les onze del matí. L'estació d'esquí nòrdic és tancada per manca de neu, però tot i així, l'accés a la pista forestal que condueix al refugi de Pradell no és permès als vehicles. Hi haurem d'anar a peu. Emprenem el camí per la pista de raquetes, pel mig del bosc, amb alguna clapa de neu escadussera de tant en tant. En menys d'una hora arribem, còmodament, al prat on s'assenta el refugi lliure de Pradell. La temperatura aquí, sota els raigs del sol, és molt agradable. Així ho creuen uns excursionistes que dormen sobre l'herba, davant del refugi. Ens traiem una mica de roba, creuem el prat i ens disposem a iniciar l'ascens pròpiament dit, per un sender que s'enfila pel mig del bosc. M'agraden els boscos de pi negre a l'hivern. Fins i tot quan, com avui, la neu no hi abunda, no deixen d'evocar-me imatges de llunyans paradisos nòrdics.

Després d'uns quants metres d'intens desnivell, sortim del bosc i desemboquem a l'anomenat Pla de les Someres, a uns 2.300 metres d'alçada. A partir d'aquí, la pujada serà tota per amplis prats, de pendent moderat però constant i amb creixents gruixos de neu. Al nostre davant, en primer terme, la voluminosa mola del Tossal Bovinar, que cobrirà el nostre flanc esquerre durant tot l'ascens, i en segon terme, el nostre objectiu, la Tossa Plana de Lles. Al nostre darrere, vigilant, la magnífica paret del Cadí. És impossible no girar-se de tant en tant a contemplar la seva bellesa.

Mentre anem guanyant alçada, seguint les traces de la neu, i enfonsant-nos en alguns punts, vaig contemplant el relleu de les muntanyes que tinc al davant i m'admiren les seves formes suaus i arrodonides. Penso en les muntanyes de la Cerdanya, especialment el Tossal Bovinar i la Tossa Plana ben cobertes de neu, com un símbol de feminitat, en contrast amb altres serres profundament fàl·liques, com és ara Montserrat.

Als últims 300 metres d'ascens, la neu comença a ser força glaçada i el pendent augmenta. Ens posem els grampons, per tal de poder avançar amb més seguretat i comoditat. Aquest últim tram d'ascens se'm fa força carregós i en algun moment estic a punt d'abandonar. Sort que m'encoratgen a no fer-ho, ja que, en arribar a l'aplanada cimera, m'adono que hagués estat un crim perdre's l'espectacle. La nitidesa del dia fa que s'observi un panorama molt extens. Diuen que potser és un dels millors de la Cerdanya. Clarament identificable és tot l'entorn de la Pica d'Estats, amb el Montcalm, el Sotllo, el Baborte, el Monteixo ... A l'horitzó, uns perfils que segurament corresponen a la Maladeta i el Posets, però queden massa lluny per poder-los identificar. A l'altra banda, gairebé podem tocar la resta de cims de la Cerdanya: la Muga, el Puigpedrós, la Carbassa... I tenim tot el Pirineu Oriental a l'abast, des del Puigmal fins a la Tossa d'Alp. Als nostres peus, la superfície de l'estany de la Muga és una enorme pista de gel. Ens girem i el blanc enlluernador contrasta amb les diverses tonalitats de gris de les muntanyes no cobertes per la neu: el Cadí, amb una vista poc coneguda del Pedraforca que treu el nas al seu darrera, les Penyes Altes del Moixeró, el Taga ... i el Montseny en la llunyania. Ens podriem passar hores contemplant aquesta immensitat, però es fa tard i ens queda molt de camí per desfer.

El primer tram de baixada, on la neu és ben glaçada, el fem molt ràpidament, amb l'ajuda dels grampons, però la cosa s'alenteix a mesura que ens comencem a enfonsar. El sol ja es comença a amagar quan entrem al bosc i en arribar al refugi de Pradell, decidim que la resta de camí el farem seguint la pista d'esquí nòrdic, menys perdedora. Resulta ser una passejada molt agradable i arribem de nou a Cap de Rec just amb les primeres penombres.

Blanca vigília de Nadal

2011-12-26T20:52:00.000+01:00

Dissabte, 24 de desembre. Les nevades i les baixes temperatures dels darrers dies han cobert el Pirineu d'un esplèndid mantell blanc. Ja tenim ganes de tornar a trepitjar neu i planifiquem una sortideta pel matí de la vigília de Nadal. El nostre objectiu és el Gra de Fajol.

El matí es desvetlla radiant i quan aparquem el cotxe al peu del corriol que mena cap al refugi d'Ulldeter, ja lluu el sol en un cel d'un blau intens, tret d'algunes boires de formes dalinianes, que emergeixen del fons de la vall. El vent, però, bufa amb força i això fa que l'ambient sigui extremadament gèlid. Ens abriguem bé i comencem a enfilar el corriol en direcció al refugi. Hem d'anar amb molt de compte, perquè el camí està cobert de neu, en alguns punts totalment glaçada, i no ens hem calçat encara els grampons. El paisatge és com una postal de Nadal, a mesura que ens endinsem pel bosc de pi negre, deixant a la nostra esquerra el riu Ter, poc més que un fil d'aigua gairebé totalment camuflat sota un bon gruix de neu. Després de creuar-lo per una palanca de fusta, ens acabem d'enfilar per la carena fins al refugi, que malauradament, és tancat. Per sort, podem entrar al refugi lliure, que està en excel·lents condicions, per esmorzar i posar-nos els grampons protegits del vent i el fred.

En sortir del refugi, i abans de continuar l'ascens, girem la vista cap a llevant, on, en un horitzó completament nítid, s'identifiquen els perfils de les muntanyes de la Garrotxa i l'Empordà: el Basegoda, el Comanegra, la Mare de Déu del Món i la punta del Montgrí, que s'esforça per emergir entre unes solitàries boires.

Pugem pel mig de les pistes d'esquí, desguarnits de la protecció dels arbres. L'estat de la neu és excel·lent per fer l'ascens en grampons. De tant en tant, però, bufa el torb amb intensitat i les ràfegues de neu que aixeca ens bufetegen sense pietat. És la lluita contra els elements! Tot desafiant el vent de cara i el fort pendent, anem pujant, a l'ombra del Gra de Fajol, fins al coll de la Marrana. En arribar-hi, dos excursionistes baixen del cim i ens avisen que el vent bufa allí dalt amb una força infernal. Descartem doncs l'ascens i ens disposem a gaudir de la gran vista panoràmica que ofereix l'amplíssim coll. A nord i sud, a llevant i a ponent, ens envolten cims curulls de neu, començant pel Bastiments, just a l'altre extrem del coll. El mantell blanc que tot ho cobreix dóna un aire de serena bellesa a un paisatge de normal poc agraït. En destaca, al nord-est, la majestuositat del Canigó.

Després de fixar a la retina de les magnífiques estampes hivernals, desfem el camí fins al refugi a la màxima velocitat que ens permeten els grampons. Uns quants àpats nadalencs ens esperen!

Un passeig per la Serra de Sobremunt

2011-12-07T16:40:00.001+01:00

Dissabte, 3 de desembre. Volem fer una excursió matinal, que no ens porti gaire lluny de casa. I aquesta vegada, girem la vista cap a ponent, en direcció a la Serra de Sobremunt, que tanca la plana de Vic per l'oest i la separa del Lluçanès. Tot i que sovint aquesta serra passa desapercebuda, en una comarca on ha de competir amb el Prepirineu al nord, el Collsacabra a llevant i el Montseny al sud, és plena d'indrets amb molt d'encant, com el que hem escollit avui. El nostre objectiu és l'ermita romànica de Sant Martí Xic, situada als peus del Castell de Voltregà, a la punta més extrema de la serra de Sobremunt, on els historiadors situen el naixement del Voltreganès. Hi anem pel sender PR-C-49, que parteix de Sant Hipòlit de Voltregà.

Després de passar per la Font de la Sala, popular punt de reunions festives dels joves voltreganesos, el camí fa una giragonsa de 180º i s'enfila ràpidament fins a un dels indrets més emblemàtics de la població: la creu del Morral. Es tracta del punt més alt del municipi, on l'any 1901 es va construir un monument de magnes proporcions, coronat per una creu, per tal de celebrar el canvi de segle. Encara avui, molts vilatants s'enfilen fins a aquest morro de roca que fa de balconada del poble, per gaudir d'unes vistes privilegiades del Voltreganès i la Plana de Vic. Avui l'atmosfera no és especialment nítida, però estranyament, les boires són altres i no cobreixen la plana, com és habitual en els matins hivernals. Tenim als nostres peus una magnífica panoràmica de Sant Hipòlit i La Gleva, amb els campanars de les dues esglésies com a grans protagonistes. Més enllà, i com a fons de l'escenari, mig amagada per una fina cortina de calitja, es dibuixa la silueta de les muntanyes del voltant, des del Pirineu fins al Cabrerès, passant per Bellmunt i el Puigsacalm, entre les quals destaca, per contrast, un Puigmal amb el cim ben nevat.

Girem de nou a ponent i continuem el camí, per un viarany obac i força enfangat, amb les crestes nevades del Pirineu esguardant-nos pel cantó dret. Passem ben a la vora de la serpentejant carretera de La Trona i ben aviat arribem a una font en forma d'arc. És la Font del Roser, que pren el seu nom de la veïna ermita de la Mare de Déu del Roser, adossada a una gran casa pairal: el Mas Serratosa. La masia és molt gran, però es troba en força mal estat. Conserva encara algunes parets de tàpia.

Passat el mas, prenem un corriol molt ben conservat que s'enfila ràpidament pel mig del bosc, vorejant el cingle, fins a dalt de la carena. Som al coll de Sant Martí, a l'extrem de la serra de Sobremunt, on el PR enllaça amb el GR-3, procedent de Santa Llúcia. Ja tenim l'ermita a tocar, sota el turó del Castell, en una estreta carena, amb cingles a banda i banda. La llegenda diu que el seu nom popular, Sant Martí Xic, es deu a les seves reduïdes dimensions, segons alguns, la més petita de les ermites romàniques de Catalunya. En realitat, però, el seu nom és Sant Martí de Voltregà o del Castell. Des de l'esplanada que hi ha al seu davant, ampulosament anomenada plaça, la contemplem en tot el seu esplendor. Allò que no podem apreciar, però, són les vistes, ja que la fina cortina s'ha convertit ara en un espès teló que es clou davant l'escenari. Si que podem gaudir, però, pel cantó de Santa Cecília de Voltregà, d'una esplèndia perspectiva sobre la finca Puigpelat, propietat de l'amic Pujadas.
Seguim el sender, vorejant el turó del Castell en direcció a llevant. Al nostre davant, a la mateixa alçada, però a uns quants quilòmetres de distància, es dreça un altre turó, amb l'ermita de Santa Perpètua de Vespella. Baixem ràpidament per un atractiu corriol de fort pendent, per una variant del PR, fins a una masia de Santa Cecília, la Casa Nova del Racó. El sender continua, per camins rurals, entre grans masos i belles cases rurals, fins a La Gleva. Des del camí, albirem una vista poc habitual del santuari i retornem a Sant Hipòlit pel cantó sud, vorejant la carretera de La Gleva, després d'haver travessat el torrent de Ferran, en un bosc humit i encantador.

Tardor al Montseny

2011-11-18T18:06:00.001+01:00

"Hi ha un moment per a tot i un temps per a cada cosa sota el sol" diu l'Eclesiastès. De la mateixa manera que cada cosa té el seu moment, cada muntanya té el seu temps. I el del Montseny és, definitivament, la tardor. En som testimonis un diumenge d'aquest darrer octubre, amb una matinal a Matagalls.

Dels molts camins que porten a Matagalls, escollim un dels que parteixen del coll de Bordoriol. Com és habitual, no som sols, i un nombrós grup d'excursionistes surten just abans que nosaltres. També, com de costum, la magnífica visual del cim apareix emmarcada de boires. Ens dirigim cap al coll de Joan, amb el seu pedró dedicat a Sant Francesc d'Assís, seguint una pista forestal, que aviat abandonem per una drecera que ens permet començar a gaudir de la bellesa de la tardor, amb el verd de la fageda madurant cap als grocs i ocres. De nou a la pista, però no per gaire estona. Aviat ens desviarem a mà dreta, per un caminet, encatifat de fulles, que ens porta cap a la Font dels Mosquits. Poc abans d'arribar-hi, en parteix un corriol de fort pendent que s'enfila enmig d'un bosc de faigs i avets, directament fins a Coll Pregon. En aquest prat conflueixen molts dels camins que porten al cim, però no pas tots, encara. De nou pel bell mig del bosc, d'una intensitat cromàtica encisadora, en una darrera pujada fins al Collet de l'Home Mort, i ja s'albira la creu de Matagalls.

Diuen que, en dies clars, des d'aquí es pot copsar mitja Catalunya en un cop d'ull. Avui, però, no és un dia clar. D'un cop d'ull, arribem només a Viladrau, sentinella del Montseny, que algun excursionista despistat confón amb Taradell.

Després d'esmorzar, iniciem el descens, que avui emprendrem per un camí diferent de l'habitual. Ens dirigim, tot carenejant, cap a ponent, per una mena de prat sense més vegetació que herbes i arbusts, sense camí fresat, en direcció a un turó gros i arrodonit: el Turó Gros del Pujol. Just abans d'arribar al collet d'aquest turó, deixem la carena i ens endinsem al bosc que ens queda a mà dreta. Comencem a baixar per un tram molt costerut i relliscós, on amb prou feines s'intueix al camí, més enllà d'alguna fita mig desfeta. Passem pel costat d'una Bauma i continuem baixant fins a l'indret conegut com a Roca Goitadora, a la qual fem els honors i ens aturem a guaitar Viladrau i el seu veïnat.

El camí segueix en les mateixes condicions fins a Les Rossoles del Pujol, on fa un gir de 180º i desemboca en una pista forestal. El recorregut per la pista, ben embolcallada de branques que comencen a mostrar les tonalitats de tardor, és molt agradable. Passem pel costat d'algunes conegudes fonts del Montseny, com la Font Rupitosa o la Font del Llop, que una colla de famílies amb nens han escollit per passar el diumenge. Arribem de nou al coll de Joan, on ensopeguem amb una missa camperola i desfem l'última part del camí fins al coll de Bordoriol, des d'on ens acomiadem del cim, novament envoltat de bromes.

Cap de setmana a Era Val d'Aran

2011-11-09T21:59:00.000+01:00

Si octubre és un bon mes per a una estada a la Costa Brava, també ho és per a una visita a la Vall d'Aran. Ja són fora els turistes d'estiu, encara falten dies per a les primeres nevades i comencen a arribar els colors de la tardor. Per això hi destinem un cap de setmana llarg de principis d'octubre.

De camí cap allà, tot passant per l'Alt Urgell, decidim fer una parada a Solanell. Es tracta d'un poblet abandonat, enfilat dalt de les muntanyes, al municipi de Montferrer-Castellbó. Un arquitecte romàntic i visionari n'ha comprat una bona part i l'està restaurant amb l'objectiu que torni a ser habitat. N'havíem vist un reportatge a TV3 el dia anterior, i vam decidir fer-hi una visita, amb la particularitat que vam arribar nosaltres precisament el dia següent d'haver-hi arribat la llum! Cal dir que l'arquitecte hi tindrà una bona feinada, ja que tot el poble està en runes i els accessos són per una llarga pista forestal. Però, vaja, no es pot negar que té el seu encant.

A Era Val d'Aran, no abordem cap cim, malgrat ser ben a la vora d'alguns dels pics més bells del Pirineu. Ens decantem pels camins, i fem un parell de rutes a peu pels poblets de la vall, que amaguen tots alguna sorpresa i tenen el seu atractiu.

El dissabte ens decidim per una ruta que uneix set pobles del Terçon de Lairissa, a la Montanha d'Uishèra. Són els poblets més antics i menys poblats de la Vall d'Aran, plens de carrerons costeruts i empedrats, cases típiques d'alta muntanya, amb velles teulades de pissarra, fonts, abeuradors, rentadors i també alguna joia del romànic. Bona part del trajecte el farem seguint el Camin Reiau, nom que rebien els senders que servien de comunicació entre els diferents pobles de la Val d'Aran i que ja eren utilitzats antigament pels romans.

El punt d'inici de la ruta el situem al poblet d'Es Bordes. Tot just aparcar, ens rep, molt afectuosament, un esplèndid gos, que s'afegirà a la nostra excursió. Com que no en sabem el nom, el bategem com a Mijaran.

Sortim del poble, ben escortats pel Mijaran, per un caminet que segueix el riu Joeu, fins que aquest desemboca a la Garona, el gran riu de la Vall d'Aran. Aquest primer tram és ben planer, però aviat, després de travessar el riu i la carretera, ens començarem a enfilar. Arribem a Arró, on no trobem ni una ànima i continuem pujant, per bonics senders entre boscos, que comencen a mostrar els primers colors de la tardor i les primeres catifes de fulles caigudes. El nostre gos adoptiu ens continua acompanyant. De tant en tant s'avança, però després s'atura i ens espera. Quina bonica mostra de fidelitat canina, pensava jo!

Arribem al petit nucli d'Arres de Jos, també desert i ens enfilem fins a Arres de Sus. Enmig dels dos nuclis, el de baix i el de dalt, una petita esglesia romànica, en força mal estat. Tot i que el dia s'ha llevat plujós i ha restat ennuvolat, ara, alguna ullada de sol ens permet albirar les muntanyes del voltant, amb alguna emblanquinada dalt dels cims. En aquest moment, ens avança una altra parella d'excursionistes i aquí és on el mite de la fidelitat dels gossos s'esfondra definitivament! El Mijaran s'afegeix de seguida als nouvinguts i ens abandona vilment. Traïdor!!

Comencem a baixar, per bonics corriols, fins a Vilamós, el poble més antic de la Vall. És un poblet també preciós, però sembla fantasma. Tot és tancat: el museu, el bar, els restaurants ...

Vilamós també és un dels millors miradors panoràmics del massís de la Maladeta i l'Aneto, però avui, malauradament, les boires ens impedeixen de veure res.

Seguim baixant, per uns trams boscosos de gran bellesa cromàtica, fins als poblets de Begós i Benós i finalment, arribem de nou a Es Bordes, on, com ja us podeu imaginar, trobem el Mijaran, assegut al mig del carrer i contemplant-nos amb mirada burleta. Després de dir-li tot el que pensem d'ell, ens obsequiem amb un bon dinar, en el qual no falta un excel·lent plat d'olla aranesa.

El dia següent, fem una altra excursioneta entre pobles, que ens porta d'Escunhau a Casarilh, Garós i Arties, i tornada a Escunhau, seguint sempre el curs de la Garona, que mostra una força sorprenent per estar tan a prop del seu naixement. Tot i que el recorregut no és ni de bon tros tan atractiu com el del dia anterior, amaga també alguna sorpresa ben agradable, com la petita ermita de Sant Jaime, enfilada en un turonet, entre Garós i Arties, amb unes boniques vistes de la vall. I, naturalment, des d'Arties, gaudim d'una esplèndida panoràmica del Tuc de Montardo, que sense ser el més alt, sí que és un dels cims més representatius de la vall i lluu esplèndid, emmarcat per una espessa i blanca nuvolada.

Camí de ronda

2011-10-18T18:45:00.000+02:00

Esplèndid inici d'octubre, amb aires de juliol. Ideal per a una curta estada a la Costa Brava, entre setmana. Temps estiuenc i platges gairebé desertes. Aprofitarem per explorar un trosset de camí de ronda.

El camí de ronda és el nom amb el qual era conegut un sender que , des del segle XIX, resseguia l'abrupte perfil de la Costa Brava i era utilitzat per la Guardia Civil per controlar la frontera marítima i evitar el contraband. Avui és un atractiu camí de passeig, que passa per alguns dels indrets més emblemàtics de la Costa Brava i permet gaudir d'un paisatge mediterrani esplèndid. Coincideix també amb la primera part del GR-92, que recorre tota la costa catalana, des de Portbou fins a Ulldecona.

La nostra intenció és fer el tram que uneix les cales de Llafranc i Tamariu, a Palafrugell. Per convertir l'excursió en una ruta circular, ens desplacem des de Llafranc fins a Tamariu pel camí tradicional que les unia per l'interior i tornarem per la costa.

El primer tram, que segueix el PRC-107 és el menys atractiu, ja que discorre per pistes forestals interiors, carreteres comarcals i urbanitzacions.

La cosa canvia, però, en arribar a Tamariu. Des de la bonica platja de casetes emblanquinades i petites cales d'aigua turquesa (gairebé com si fossim a Menorca), el camí s'enfila per escarpats penya-segats, deixant enrera vistes espectaculars, travessa boscos de pins, baixa en picat fins a Cala Pedrosa, platja que, fa honor al seu nom i, tot seguit, emprèn una empinada pujada, pel mig del bosc, fins al Far de Sant Sebastià, on ja es comencen a albirar les veïnes platges de Llafranc i Calella. Per cert, al costat del far hi ha un luxós hotelet on fa cara d'estar-s'hi de meravella.

La baixada fins a Llafranc torna a ser per urbanitzacions de cases d'alt standing, alguna de les quals gaudeix d'unes vistes realment envejables. Un matí deliciós que arrodonirem amb un arròs vora el mar.

De Manresa a Artés pels camins del Bisbe i Abat Oliba

2011-10-17T21:16:00.001+02:00

Diumenge, 25 de setembre. Al cap d'uns quants mesos, reemprenem un projecte que vam iniciar per Setmana Santa. Es tracta de la peregrinació de Montserrat a Núria, bona part de la qual farem pels camins de Bisbe i Abat Oliba, que en les seves primeres etapes, coincideixen també amb el Camí de Sant Jaume.

Avui volem anar de Manresa, on vam acabar l'anterior etapa, fins a Artés. És una etapa molt planera, pel centre de la comarca del Bages, travessant, en bona part, terres de conreu i aparentment, sense massa atractius, tret de la joia de Sant Benet de Bages. A l'hora de la veritat, però, ens emportarem alguna sorpresa ben agradable.

Per començar, just a la sortida de Manresa, passem per Viladordis, petit nucli de població pertanyent a Manresa, però separat de la seva trama urbana. El nucli se situa a l'indret on hi havia el poblat medieval de Santa Maria de Viladordis, nom que, provinent del llatí, significa terreny abonat per al cultiu de l'ordi, com molt bé testimonien els camps de conreu del seu voltant. Hi destaca la parròquia de Santa Maria de Viladordis, popularment coneguda com a Mare de Déu de la Salut, petita construcció romànica d'una sola nau rectangular, ja documentada al segle X, tot i que amb moltes modificacions posteriors. Al seu interior custodia una pedra en la qual, segons la tradició manresana, s'agenollava a resar Sant Ignasi de Loiola.

Deixem enrera Viladordis i seguim el curs del riu Llobregat, fins al punt conegut com a Ulls del Llobregat, una mena de presa natural, esculpida pel riu en la roca calcària. Des d'allí mateix contemplem, en la llunyania, les Tines de Talamanca, testimoni monumental de la històrica relació de la comarca del Bages amb el conreu de la vinya.

Passem pel magnífic complex de Sant Benet de Bages, al qual ja comencen a arribar els primers turistes i ens endinsem a la petita població de Navarcles, que també ens reserva alguna sorpresa, com la capella romànica de Sant Bartomeu, de la qual, enganyosament, només es conserven la façana i les parets, darrera les qual s'amaga un modern espai d'art.
A la sortida del poble, creuem la riera de Calders, per un fantàstic parc urbà en el qual s'obre el gran llac de Navarcles, molt concorregut aquest esplèndid matí de diumenge.

La segona part del camí, a partir de Navarcles, és també molt planera i relaxada, entre conreus de secà i àrees de pi, senyorials cases de pagès i petites barraques de vinya, que ens porten fins a Artés, passant pels magnífics conreus de vinya que donen fe de la seva bona fama de productora vinícola.
Avui no hem fet cap cim, però hem recuperat vells camins, camins humils, camins plens de vida, d'històries, de paisatges, de mirades ..., com diu Rafael Lopez-Monné, geogràf, escriptor i fotògraf, gran apassionat dels camins del nostre país.

Endimoniat Sotllo!

2011-10-05T18:42:00.002+02:00

Dimarts, 13 de setembre. Diuen els muntanyencs de tota la vida que el setembre és un mes excel·lent per descobrir els tresors del Pallars, ja que a les acaballes de l'estiu, el temps és molt més estable que al pic de l'estació. I mentre, encara de fosc, avancem per la pista forestal que ens condueix d'Àreu cap a la Vallferrera, el cel estrellat ens promet un dia esplèndid. Arribem a l'aparcament de la Molinassa, on deixem el cotxe, tot just quan comença a despuntar el dia. Comencem a caminar, acompanyats per la fresqueta del matí, per un sender empedrat, que en uns vint minuts, desemboca al Refugi de la Vallferrera, aparentment desert. A partir d'aquí, un corriol zigzagejant de fort pendent s'enfila ràpidament entre arbustos. A mesura que els nostres músculs s'escalfen, la suor ens fa oblidar l'agradable fresca matinal i així que el camí comença a planejar una miqueta, fem una pausa per treure roba i aprofitem per donar una ullada al nostre voltant. En un fons blavíssim, ben net de núvols, en el qual encara es veu la lluna, es dibuixa el contorn del Monteixo, que amb la seva silueta triangular, típica de les muntanyes que dibuixàvem a la nostra infantesa, constitueix l'autèntica porta d'entrada a la vall. Després de recrear-nos uns minuts amb la bellesa d'aquesta imatge, la deixem a la nostra esquena i seguim. Ens queda un llarg recorregut abans d'assolir el nostre objectiu.

Després de planejar i baixar una mica, hem de superar el barranc de Sotllo. És una zona d'alts i baixos, amb alguna desgrimpada inclosa, que se'ns fa força lenta i pesada. Per sort, aquest tram s'acaba i després de travessar una palanca de fusta, arribem als Plans de Sotllo, una zona plàcida, amb salts d'aigua provinents dels veïns estanys. Cap allà ens dirigim i ben aviat, als nostres peus, la superfície transparent de l'Estany de Sotllo reflecteix allò que ens impacta en aixecar els ulls: imponents, gairebé com si ens haguessin de caure al damunt, ens observen el massís de la Pica d'Estats i la resta de cims que el custodien.

Flanquegem l'estany per la riba esquerra i, en arribar al seu vessant nord, abandonem la ruta habitual, la de tots els que ens han precedit en el dia d'avui, i posem rumb a ponent. Perquè, contra el que es podria pensar fins a aquest moment, el nostre objectiu d'avui no és el sostre de Catalunya. El canvi de rumb posa davant dels nostres ulls un altre cim majestuós i molt bonic, una mola granítica de tons rosats. El pic de Baborte, però, tampoc no serà el nostre objectiu d'avui.

L'aigua és, sens dubte, la protagonista indirecta de l'excursió i, després de l'espectacular Estany de Sotllo, ensopeguem amb un rosari de petits llacs, algun dels quals supera per ben poc la categoria de basseta. Són els Estanys de la Coma de Sotllo, que anem superant amb una elegància no exempta de cert esgotament, mentre posem proa a l'objecte dels nostres esforços, que no és altre que el pic de Sotllo. L'abordarem per la seva aresta sud-oest i a mesura que ens hi apropem, vaig observant el que m'espera i m'esgarrifo només d'imaginar-ho: al meu davant, una canal plena de rocs, amb un pendent infernal i en acabat, una cresta aparentment infinita. Que Déu ens ajudi!

La canal l'acabem fent amb menys dificultats de les que semblava, malgrat alguns punts força relliscosos i ens plantem al coll, des del qual tenim una magnífica vista de l'estany d'Estats. Uns minuts per gaudir del paisatge i recuperar forçes i emprenem la llarguíssima cresta. No presenta dificultats tècniques ni hi ha pràcticament cap punt que requereixi grimpar, però alguns trams tenen fortíssims pendents i és esgotadora. En aquests instants, pren tot el sentit la idea de la muntanya com a metàfora de la vida, en tant que superació constant d'obstacles i angúnies i de creixement com a ésser humà.

Quan per fi assolim el cim, l'esgotament amb prou feines em permet gaudir del magnífic espectacle que s'estén tres-cents seixanta graus al meu voltant. A l'oest, tot el Pirineu aragonés, amb el massís de la Maladeta i l'Aneto, i més i més enllà, fins a l'infinit. I a l'est, a tocar, la Pica d'Estats, el Pic Verdaguer, la Punta Gabarró, el pic Rodó de Canalbona, el Montcalm ... Quina espèndida col·lecció de tres mils a l'abast de la mà! Sóc conscient que no estic absorbint tota la magia del moment i em ve al cap una frase d'Alfred Tonnellé en el seu diari de viatge "Tres mesos als Pirineus". Diu així: "Quantes coses, en la natura com en l'art, tenen necessitat d'ésser assaborides, penetrades, i fan més impressió, ja conegudes i tastades, en una segona trobada! La curiositat està menys preocupada, i ens podrem lliurar per complet a la fruïció, al sentiment de plaer". Caldrà, doncs, tornar a aquests paratges, per gaudir-los en plenitud.

L'ascens ha estat dur, però res comparat amb la primera part de la baixada, per l'aresta est. El camí és terrible, per una tartera molt desfeta i amb un pendent considerable. Diverses vegades he estat a punt de baixar rodolant rostos avall i en altres ocasions, la sensació d'estar a punt de caure m'ha deixat paralitzada. Afortunadament, hem arribat al port de Sotllo sense incidents i hem pogut fer una pausa per dinar i recuperar-nos de les emocions acumulades.

La segona part del descens, ja és més calmada, tot i que molt llarga. Primer, la tartera de la Pica, fins a l'estany d'Estats. Tartera que, després d'haver superat la del Sotllo, sembla un joc infantil. Després, rodegem l'estany d'Estats, fins a l'estany de Sotllo i a partir d'aquí, desfem el camí d'anada. El paisatge, amb la llum de tarda, molt més amable que la del matí, és d'una bellesa difícil de descriure. Arribem a l'aparcament quan ja s'ha fet fosc. El dia ha estat esplèndid, sense pràcticament ni un núvol. Una única excepció: en girar-nos just abans d'iniciar el descens cap al refugi de la Vallferrera, per donar un darrer cop d'ull als cims, unes boires s'han instal·lat, en forma de barret, sobre l'endimoniat Sotllo.

Del Berguedà a la Cerdanya per la Tossa d'Alp

2011-09-10T17:36:00.002+02:00

Diumenge, 28 d'agost. Matí esplèndid per a una excursió ben especial, amb sortida i arribada a l'Hospitalet de Roca-sança, un veïnat del municipi de Guardiola de Berguedà. El nom prové d'una antiga casa d'hostes del segle XIII, de la qual, en l'actualitat, es conserva una ermita romànica, incorporada a una masia. Quan comencem a caminar, pels volts de les vuit del matí, ens acompanyen els udols d'un estol de gossos, algun dels quals ens vetlla durant un bon tram de camí, com si d'un ramat d'ovelles formessim part. És una sensació ben estranya!

El camí s'enfila ràpidament per un corriol força brutot, pel mig del bosc. Aviat ja tenim la masia als nostres peus i més endavant, hi tindrem tota la comarca del Berguedà. El nostre objectiu és travessar la serra del Moixeró, fins a la Cerdanya, pel coll de Jou, a la manera dels antics traginers i bandolers, i ascendir fins a la Tossa d'Alp, per gaudir de les excel·lents vistes dels seus 2.536 metres d'alçada. Mentre el camí va pujant, tot fent esses, pel mig d'impressionants parets de roca calcària, aparentment murs infranquejables que esquiva sense problemes, no ens podem estar d'adminar la perspicàcia dels nostres avantpassats que, sense l'ajut de cap de les eines de la tecnologia actual, van ser capaços de dissenyar-lo.

En un moment determinat, entre les parets de roca, apareix la peculiar silueta del Pedraforca, que ja no s'eclipsarà fins al final, convertit en sentinella de luxe del nostre anar i venir i per mèrits propis, protagonista indirecte de l'excursió.

El costeurt corriol segueix fent-nos esbufegar fins a arribar al collet de Deogràcies (quin nom més oportú!) i finalment, al coll de Jou. Des d'aquí, tenim ja una magnífica vista de la Cerdanya, amb els seus cims més emblemàtics: el Puigpedrós, la Carbassa, la Muga, la Tossa Plana de Lles ...

A partir d'ara la nostra ruta es desviarà cap a Llevant, seguint el GR-150, el sender que recorre tot el parc natural del Cadí-Moixeró. Després d'un tram força planer, pel mig de boscos, enllacem amb la carena que ens ha de portar, per un sender terriblement ardu, al cim de la Tossa, que apareix ja al nostre davant, en tota la seva magnitud. No ens fa falta arribar al cim, però, per gaudir de 360º d'una panoràmica realment espectacular. La diversitat de paisatges a banda i banda de la carena és impactant. A un cantó, la Cerdanya, tranquil·la, plàcida, amable, amb cims de contorns arrodonits, desplegant-se cap a una vall de colors verds i terrosos ... A l'altra, el Berguedà, molt més aspre i agrest, amb infinitat de vèrtexs rocallosos apuntant cap al cel i predomini dels diversos tons del gris ... A la muntanya, com a la vida, el contrast entre la joventut i la maduresa.

Una darrera empenta, gens exempta de dificultats i ens trobem ja al cim, al refugi del Niu de l'Àliga. Es tracta del refugi vigilat més elevat de Catalunya, i està força concorregut, ja que s'hi arriba en telefèric des de l'estació d'esquí de La Molina. Aprofitem l'ocasió i esmorzem com uns senyors, és a dir, asseguts a taula i amb una cervesa.

El descens l'emprenem pel cantó est, per la collada de Comabella. Al nostre davant, vistes del Puigmal. A mig camí, un obstacle que fa una mica de nosa, ara que ja ens pensavem que haviem abandonat les pujades. Es tracta del cap del Serrat Gran, que remuntem fent un petit esforç. Ara sí que tot és baixada i en alguns casos, força pronunciada i relliscosa. El premi, però, són les magnífiques vistes de què gaudim en tot moment, de la serra del Cadí, les Penyes Altes del Moixeró i, sobretot, el Pedraforca, per mi la muntanya més bella de Catalunya.

Arribem a la collada de Comafloriu, un bonic prat on vindria molt de gust fer una bona migdiada i en pocs minuts, ja som al refugi de Rebost, on ens aturem a dinar (altra vegada entaulats, com uns senyors; això sí que és anar d'excursió!). Havent dinat, fem un grandíssim esforç per superar la mandra que suposa aixecar-se de taula i en poc menys d'una hora, per una pista forestal que escurcem per alguna drecera poc recomanable, tornem a ser de nou al punt d'inici. Unes vuit hores en total, amb generoses parades per esmorzar i dinar incloses.

Rescat a la muntanya

2011-09-06T18:36:00.000+02:00

Dissabte, 20 d'agost. Sortida d'estiu dels Camalluents. Aquest any, el sherpa ha escollit la vall del Tena i els Ibones Azules de Panticosa, coneguts també amb el nom de Lagos del Infierno, pel fet d'estar al peu del Pico Infierno.

El punt de sortida de l'excursió és el Refugio de la Casa de Piedra, al Balneario de Panticosa i seguirem el GR11, el sender dels Pirineus.

Després de perdre'ns un parell de cops entre els horribles edificis moderns que han construït al costat del vell i senyorial edifici del Gran Hotel, localitzem el sender i comencem l'ascens, a quarts de vuit del matí. Al nostre davant i com a decorat de fons, s'alcen cap al cel les magnífiques parets granítiques d'alguns dels tres mils més coneguts del Pirineu aragonès, entre els quals destaca el Garmo Negro.

El primer tram de pujada és d'una gran intensitat i ben aviat hem de fer una petita parada. Mentre recuperem forçes, dues noies i un noi, que diuen ser de la Federació Aragonesa d'Entitats Excursionistes ens fan una petita enquesta sobre mesures de seguretat a la muntanya. Poc ens podiem imaginar llavors que això seria premonitori!

Seguim pujant, per un sender força dur i pedregós, amb molt desnivell i alguna desgrimpadeta inclosa. Arribem a un espectacular salt d'aigua. És la Cascada del Fraile, i a continuació ve la Cuesta del Fraile, que fa honor al seu nom i ho és molt, de costeruda. Déu n'hi do amb el frare!

Ben aviat arribem als llacs coneguts com els Embalses de Bachimaña. En són dos. Primer trobem el petit i després de resseguir-lo i superar la presa, trobem el gran. Malauradament, no són gaire plens. Han patit un estiu molt sec, en aquesta vessant del Pirineu. Entre els dos estanys, estan construint un nou refugi de muntanya. Decidim fer una paradeta per esmorzar, abans de continuar el nostre camí.

A la represa, el recorregut és força planer, fins a arribar a una esplanada creuada pel riu que alimenta els embalses, el qual, al seu torn, neix d'un altre esplèndid salt d'aigua que cau d'una paret gairebé vertical, que haurem de superar. És la Cascada de los Azules i flueix directament dels Ibones Azules. El nostre objectiu és ja a pocs metres. De fet, sobre el salt d'aigua emergeix ja la silueta imponent del Pico Infierno.

Ho tenim molt a prop, però no hi arribarem! En intentar creuar el riu per un punt una mica delicat, un dels companys de la colla rellisca en una pedra i en caure, es dóna un cop contra una altra pedra. La riallada que tots teniem ja a punt, ens queda glaçada en el moment d'adonar-nos que s'ha fet mal de veritat. Ràpidament l'aixequen i la metgessa que ens acompanya aviat té el diagnòstic: s'ha fet una luxació a l'espatlla. Després d'immobilitzar-li el braç i donar-li un calmant, com que sembla clar que no pot tornar a baixar caminant, cal demanar ajuda. Com sol ser habitual, al punt on ens trobem, no hi ha cobertura, de manera que uns quants de la colla baixen fins a trobar-ne. Al cap d'una mitja horeta, tornen amb bones notícies: vindrà un helicòpter!

L'espera, de gairebé una hora, es fa llarga, sobretot per al ferit. Fa molta calor i no hi ha ni una ombra. Mentrestant, no ha parat de passar gent amunt i avall, ben bé com si ens trobessim a les Rambles i no pas en un prat d'alta muntanya. Finalment, copsem en la llunyania, el soroll del motor de l'helicòpter que s'atansa. Al principi, li costa de veure'ns, però després d'una primera volta frustrada, els nostres senyals donen fruit i l'aparell aconsegueix aterrar. Es tracta de la Guardia Civil de muntanya. Sense perdre temps, immobilitzen el ferit, com si d'una mòmia egípcia es tractés, el carreguen a l'helicòpter, junt amb la seva dona i desapareixen cel enllà. Cal dir que l'expectació per les maniobres ha estat brutal i coneguts i foranis no han parat de disparar les seves càmeres durant tota l'operació de rescat! A partir d'aquí, decidim suspendre l'excursió i iniciar el retorn. Fem una pausa per dinar al costat de la presa dels embalses i continuem avall. L'últim tram es fa força pesat, ja que són les hores de més calor del dia. Així que, en arribar al Balneario i després d'una trucada per confirmar que el ferit ja te l'espatlla a lloc i es troba perfectament, ens premiem amb una cervesa ben fresqueta. L'excursió no ha estat ben bé com esperavem, però tot ha acabat bé i això és el que compta.

Fins al peu del Torreneules

2011-08-24T18:56:00.017+02:00

Dissabte, 14 d'agost. Avui toca llevar-se d'hora, per fer una sortida llarga i de gran desnivell, que a més, és ben poc concorreguda. Volem fer una excursió circular, amb sortida i arribada a la central elèctrica de Daió, a Queralbs, ascens al Torreneules passant per Coma de Vaca i descens passant per Núria.
A dos-quarts de vuit del matí comencem a caminar, des de la central, al costat de la qual ja hi ha alguns cotxes aparcats. Travessem el Freser i ens enfilem pel seu marge dret. Aquest primer tram de camí, conegut com el sender de les Gorges del Freser, és molt agraït. Nosaltres encara estem frescos i la temperatura també, a la qual cosa ajuda el fet de moure'ns per la part obaga de la muntanya i pel mig del bosc. A més, travessem alguns indrets molt bucòlics. Un d'ells és el Salt del Grill, tot i que avui no cau massa aigua. Tot això fa que, sense gairebé adonar-nos-en, hàgim ascendit ja més de 300 metres i ens trobem davant una palanca que travessa el riu Freser per continuar pel marge esquerre del riu. A la paret que tenim al davant, ben amunt, es veu, com un caminet de color blanc, la canal que condueix l'aigua fins a la central elèctrica. A mesura que anem guanyant alçada, com en un zoom, la canal es va fent gran, fins que arribem a posar-nos al seu nivell i llavors, es va allunyant una altra vegada de nosaltres (o, més aviat, nosaltres d'ella). El camí va fent esses i anem superant un pendent considerable. Passem per sota del Balandrau i en un moment determinat, ja veiem, al nostre darrere, com s'alça el Puigmal.

Fins ara, he anat bastant bé, però lenta (un parell de grups de'excursionistes que havien sortit força més tard que nosaltres, m'han passat sense cap dificultat). Arribem a superar els 2000 metres d'alçada i, a sota, ja veiem la vall de Coma de Vaca, amb el refugi, de moment llunyà, però amb el nostre zoom particular, aviat el tindrem a tocar! Ens toca planejar una mica i perdre certa alçada per arribar al refugi, on esmorzem, després d'haver tornat a creuar el riu.

Havent esmorzat, ens toca tornar a pujar una miqueta i després, travessar tota la vall de Coma de Vaca. És una esplanada immensa, coberta d'herba i amb el camí ben poc marcat. Seguim, i de tant en tant creuem, el Torrent de Coma de Vaca. Hi pasturen vaques i algun vedellet ben espavilat. Teòricament és un tram de camí fàcil, però em noto en baixa forma, i se'm fa etern. Un excursionista que baixa del Torreneules ens adverteix que anem amb compte amb el temps. Efectivament, han sortit uns nuvolots que no prometen res de bo.

Al final de la vall, fem un gir de 90 graus cap a l'esquerra per tornar a travessar el torrent i enfilar cap al coll de Torreneules. Ara la pujada és molt intensa i a mig fer gairebé tiro la tovallola. Per sort, després de menjar una mica de fruita, em recupero una mica i puc continuar el pedregós camí en ziga-zaga fins al coll.
Mentre jo pujava embrancada en les meves tribulacions, el cel s'ha anat ennuvolant més i més i en aquests moments, a esquerra i dreta, els cims del Torreneules i la Coma del Clot són ben coberts de boires. Decidim que no és prudent continuar la pujada i sense perdre temps, iniciem el descens cap a Núria. En condicions normals, hi hauria unes vistes fantàstiques de tota l'Olla de Núria, però amb el temps que fa, de l'olla només en veiem el baf. Si que apareix, ben aviat, en la llunyania, l'alberg del Pic de l'Àguila i cap allà ens dirigim, en un nou efecte zoom.

Travessem un rierol, a la vora del qual cavalls i vaques s'observen de ben a prop. En arribar a l'alberg, comencen a caure algunes gotes, però arribem a baix a la vall abans que comenci a ploure de veritat i ens aixopluguem al bar, que és ple de gom a gom, per dinar.

Havent dinat, sembla que la pluja ha abandonat les seves intencions. Per tant, continuem la baixada cap a Queralbs. Ens les prometiem molt felices però, a mig camí, poc després del salt de la Cua de Cavall, comença a ploure. Primer sembla que serà només un petit ruixat, que al cap d'una estona, en arribar al pont, esdevé un xàfec que ens deixa completament xops. Esperem una estona sota un arbre, a veure si amaina, però no hi ha manera, i hem de continuar el camí. Ens toca agafar el desviament cap a la central. I aquí el camí esdevé un malson. És ple de bardisses, com una selva, talment com si fes anys que no hi passa ningú. Per postres, plou, anem xops, tot està relliscós ... Veiem la central avall, molt avall i l'efecte zoom sembla que s'hagi espatllat! Per sort, amb paciència arribem finalment a baix. Fem força llàstima, però ho hem superat amb nota!

Dos cims comarcals per a després de dinar

2011-08-22T19:07:00.008+02:00

Dimecres, 10 d'agost. Treballar durant el mes d'agost té els seus avantatges. Com que a les tardes no hi sol haver gaire res a fer, és com si estiguessis en semi-vacances. Aprofitant aquesta circumstància, decidim dedicar la tarda a fer una petita excursió pel Montseny. Tenim pensat fer els cims de Les Agudes (1703 m) i del Turó de l'Home (1712 m), els dos cims més elevats del massís i que són els sostres comarcals de La Selva i el Vallès Oriental, respectivament. Ves per on, després de mesos de no fer cap cim comarcal, n'haurem pujat tres en menys d'una setmana!

Iniciem la caminada a l'aparcament del coll de Sesferreres, al costat de la carretera que porta a Sant Marçal, després d'haver deixat un altre cotxe al costat de la Font de Passavets, ja que volem fer un recorregut circular amb inici i final en punts diferents.

Travessem la carretera i comencem la pujada per un corriol molt fresat, que s'endinsa pel mig del bosc. El camí és de molt bon fer, però puja amb intensitat des dels primers compassos. Sort que el dia no és gaire calorós, ja que, com és força habitual, les boires cobreixen tot el Montseny.

Després d'una bona pujada, arribem a la zona anomenada Els Castellets. Es tracta de quatre turons rocosos, força punxeguts, que cal superar amb petites grimpadetes. Diuen que alguns trams són força aeris, però, per bé o per mal, la boira ens impedeix de veure-ho.

Un cop superats Els Castellets, per arribar al cim es pot continuar grimpant o bé donar una petita volta fins al coll i pujar per un camí més senzill. Aquesta és la meva opció i els meus companys em segueixen, tot i que m'imagino que maleint-me en silenci. Una altra vegada serà!

Poc abans d'arribar al coll, trobem un ramat d'ovelles que no està gaire clar què hi fan, perquè, de pastura n'hi ha ben poca en aquestes contrades.

Al cim, veiem el sol, tot i que la boira s'estén per sota nostre, amagant les vistes de la plana. Això si, a la nostra dreta treu el nas el Matagalls i al davant s'alça el Turó de l'Home, el nostre proper destí.

Un cop feta la foto de rigor, ens dirigim cap al Turó de l'Home, per un camí que ressegueix la carena. Al capdamunt, al costat de l'Observatori Meteorològic, fa força vent i la boira ens continua ocultant les vistes. Només Les Agudes apareixen de tant en tant, entre els núvols.

Al peu de la carretera que arriba fins al cim, un pobre pastor ens demana si hem vist les seves ovelles. Sembla ser que han improvisat una excursió a Les Agudes i ara les haurà d'anar a buscar. Ja em semblava estrany trobar ovelles en aquell lloc!

La baixada la fem per un camí ample que serpenteja pel mig d'una bonica fageda i arribem a la font de Passavets quan ja es fa fosc. Ara, però, el cel s'ha asserenat i una esplèndida lluna platejada lluu sobre Les Agudes.

Vista nocturna del Vallès

2011-08-16T18:52:00.007+02:00

Divendres, 5 d'agost de 2011. Avui ens plantegem una excursió totalment diferent de les habituals, ja que la iniciem a les vuit de la tarda i l'acabarem quan ja sigui negra nit. El nostre objectiu és anar a sopar al Monestir de Sant Llorenç del Munt, al cim de La Mola, sostre comarcal del Vallès Occidental, de 1.104 metres. A part de l'aventura de caminar de nit, afegirem un altre cim comarcal a la nostra llista, després de mesos sense pujar-ne cap de nou.
Sortim de l'aparcament de Can Robert, en una urbanització de Matadepera. La nostra idea inicial era anar en cotxe fins a Can Pobla, a uns tres-quarts d'hora del cim, però el camí és tancat, de manera que l'excursió se'ns allarga més del que havíem previst.
Des de Can Robert surt una pista forestal que condueix fins a Can Pobla, però els indicadors ens porten, al principi, per unes dreceres, més distretes i amb bones vistes de les urbanitzacions de Matadepera. Més endavant, enllaçem amb la pista forestal, on fem bona part del camí fins a Can Pobla.
La muntanya presenta un relleu característic de congolmerats, com a Montserrat, amb diversos monolits de formes curioses. Fins i tot hi ha un Cavall Bernat (que no té res a veure amb l'autèntic!).

A partir de Can Pobla, la pista es transforma en un corriol i ens endisem pel mig de boscos de pinedes i alzinars. Aviat enllacem a l'anomenat Camí dels Monjos, que deu el seu nom al fet de ser el camí utilitzat antigament pels monjos del monestir. En bona part, està empedrat. Actualment, hi pugen les mules que porten el proveïment per al restaurant del monestir (tot al llarg del camí hi ha rastres del pas de les mules!).

Quan comencem a visualitzar el monestir, al capdamunt de la muntanya, el veiem envoltat de boires. Sembla que les vistes nocturnes hauran d'esperar a un altre dia!
L'últim tram de camí el fem ja amb ben poca llum, pel costat d'unes baumes. Allí trobem un grup de joves que també es dirigeixen cap al cim. Arribem a l'última pujada i el monestir apareix davant nostre, amb els seus llums obrint-se pas entre boires, misteriós, com si fos el protagonista d'una novel·la medieval a l'estil de "El nom de la rosa".
Arribem al capdamunt i abans d'entrar, donem una volta per confirmar que, efectivament, als nostres peus no hi ha res més que una espessa capa de boira ...
El sopar és correcte, tot i que força car, però cal entendre que el caprici de menjar en un monestir romànic del s. X, al qual només es pot accedir a peu o en mula, s'ha de pagar.

Havent sopat, ens preparem per a la baixada i en sortir ... oh, sorpresa! Les boires s'han esvaït i gaudim d'unes boniques vistes nocturnes de Terrassa i els seus voltants.
Encenem els lots i emprenem la baixada, amb cura mentre anem pel corriol i amb més tranquilitat un cop arribem a la pista que ens condueix de nou a l'aparcament. Una experiència interessant.

A l'ombra de la Muga

2011-08-02T20:27:00.020+02:00

Dissabte, 30 de juliol de 2011. Aprofitem un cap de setmana a la Cerdanya per fer un entrenament seriós. L'objectiu és el pic de Montmalús, de 2.782 metres, situat just havent passat la frontera andorrana. El camí habitual d'ascens a aquest pic parteix de l'estació d'esquí de Grau Roig, a Andorra, però nosaltres la farem des de la Cerdanya, travessant la vall de la Llosa i la Vallcivera. Serà una excursió llarga, de tot el dia, però passarem per paratges molt atractius i a més, ens convé fer fons.

Des que sortim de Mussa, prop de les nou del matí (un pèl tard, però aquest estiu tan poc habitual ens ho permet, ja que està força ennuvolat i amb possibilitats de pluja cap a la tarda) es fa palès que l'atzar ens oferirà una bona mostra de la fauna autòctona del Pirineu, com diria el professor Martí Boada. Per començar, a la sortida del poble, trobem la carretera ocupada per un ramat de vaques brunes del Pirineu que, acompanyades del vaquer, un vell conegut nostre, se'n van a pasturar al seu prat habitual, als afores de Mussa. Superat l'escull de les vaques i de camí cap a Lles, un espavilat esquirolet travessa tranquil·lament la carretera davant dels nostres nassos. Més endavant, passats Lles i Viliella, i ja a la pista que ens porta cap al punt d'inici de l'excursió, apareix, i desapareix acte seguit, una daina. I tot això sense haver baixat encara del cotxe!
Arribem al punt d'inici, la masia de Cal Jan de la Llosa, i descobrim que l'amo del mas hi ha organitzat un improvisat aparcament "de pagament", suposem que per evitar que les multituds de vehicles li col·lapsessin el camí. El peatge, però, és tou, de dos euros per a tot el dia, de manera que el paguem sense cap recança. Darrera nostre, arriba tota una colla de gent, que formen part d'una excursió organitzada, amb guia inclosa.
Un cop ens hem deixat ensumar per tots els gossos de Cal Jan, comencem a caminar. Donem la volta a la masia, deixant-la a la nostra esquerra i enfilem per un camí que travessa el riu de la Llosa per una palanca i de seguida va a parar a una pista de pendent considerable. Anem seguint el curs del riu i a la nostra esquerra veiem les ruïnes del Castell de la Llosa. Continuem pujant i ens sorpren un soroll força esfereïdor: al nostre davant, una tanca al mig del camí, i a cada banda de la tanca, un toro enrrabiat. El de la nostra banda, allunyat de la resta del ramat, ho està molt, d'enfadat. No para de donar cops a la tanca, com si volgués tirar-la a terra. I de tant en tant, es gira i ens mira d'una manera ... I pensar que hem de passar per allà! No les tinc totes. Ni somniar-ho d'intentar obrir la tanca. Fem una marrada i passem pel costat del camí. Anem a parar al mig d'un ortigar, però més val això que el toro. Arribem a l'altre cantó sense més problemes, però aquesta part de la fauna local, ja ens la podiem haver estalviat!
Seguim fent camí, entre boscos de pi negre i avets, sempre acompanyats pel soroll de l'aigua. Poc després, trobem les ruïnes d'una antiga farga i de lluny, més exemplars de fauna local, en aquest cas, unes simpàtiques marmotes.

En tornar a travessar el riu, encarem un dels trams més bonics. Som en un pla i tenim al nostre davant el cim de la Muga, que es convertirà en protagonista indirecte de l'excursió, ja que no deixarà de vetllar els nostres passos i el contemplarem des de gairebé tots els punts de vista possibles. És per això que li he dedicat el títol de la crònica. Travessem el pla i aviat arribem a Prat Xuixirà, un indret que té la fama de ser un dels més bells de la Cerdanya, equivalent, en el vessant nord, al que és Prat de Cadí en el vessant sud. Certament, li manca la majestuositat de la paret del Cadí al davant, però és una immensa catifa verda, entre la Muga i el riu, molt bonica. Hi ha unes taules de granit, un oratori i les restes d'un antic refugi, que van dinamitar l'any 1978. Un lloc ideal per acampar, si no estigués prohibit!
Al final del prat d'acaba la pista i enfilem per un camí empedrat, que ens condueix, un cop travessat el riu de Vallcivera, a la Cabana dels Esparvers, un inmens prat de pastura on la fauna autòctona està formada per vaques. És una cruïlla de camins, on conflueixen diversos GR. Nosaltres en dirigirem cap a ponent, abandonant la vall de la Llosa i endinsant-nos cap a la Vallcivera, seguint el curs del riu que porta el seu nom. En un punt, hem de girar a la dreta i començar a remuntar un corriol força costerut, pel mig del bosc. Arribem al primer estany de Montmalús, el petit i sense adonar-nos-en, ja som en territori andorrà. Tot i ser un fet ben poc habitual, la frontera, en lloc de seguir la carena, està situada a la riba del llac. Ben a prop, pràcticament a la cantonada, hi ha l'estany gran de Montmalús.

És magnífic, dels més grans que recordo. De moment, el deixem a la nostra esquerra, i anem a buscar el camí del coll, per un altre prat de pastura, en aquest cas, ocupat per cavalls. Amb una excepció, un petit vedell aventurer amb curiositat per veure com viuen els veïns.

Enfilem el camí del coll que ens ha de portar al cim, tot zigzaguejant. En aquest moment, trobem els primers exemplars de fauna humana del matí, una parella que ja baixa. Superem el coll, on hi ha un artefacte de ferro, probable residu d'un antic remuntador i encarem el cim, que assolim al cap de pocs minuts. La seva situació el converteix en un mirador privilegiat i les vistes des d'allí són magnífiques. Pocs llocs serien millors per entendre el concepte d'infinit ja que, miris om miris, la successió de cadenes muntanyoses no s'acaba mai. Des del cantó andorrà, els pics bessons d'Envalira, mig amagats entre la boira, l'estació de Grau Roig i tot el circ de Pessons amb el seu rosari d'estanys... Al cantó català, la Tossa Plana de Lles i l'omnipresent Muga, la Carbassa, d'un taronja que fa honor al seu nom i tancant el cercle, el sostre comarcal de la Cerdanya, el Puigpedrós. I només esmento els pics més importants!

Sembla que hagi de ploure tot seguit, de manera que decidim desfer part del camí i anar a dinar al refugi lliure de Montmalús, al peu de l'estany. Ja gairebé a baix, se'ns obsequia amb un espectacle fantàstic: un cavall travessa galopant l'estany!

Quan arribem, el temps ha canviat i comença a fer alguna ullada de sol. Dins el refugi, la parella que havíem trobat baixant del cim hi ha fet foc. És ple de fum i preferim dinar a fora, tot contemplant les aigues cristal·lines de l'estany.
Havent dinat iniciem tranquil·lament la baixada, pel mateix camí d'ascens. Tot baixant cap a la Vallcivera, ens creuem amb dos nois que pugen. Deuen estar fent algun dels GRs. La tarda, que havia de ser plujosa, és esplèndida i lluu el sol. Agraim molt poder fer l'últim tram literalment a l'ombra de la Muga. Afortunadament, els toros ja s'han retirat i arribem a Cal Jan, sense incidents, prop de les vuit del vespre. Han estat deu hores d'excursió, uns vint quilòmetres i gairebé mil metres de desnivell acumulat. No està gens malament!

PS: El diumenge, per estirar una mica les cames, fem un circuit d'un parell d'horetes pel voltant de Mussa, que ressegueix algun dels búnquers de la línia P, dels quals ens van parlar l'any passat, quan vam anar a visitar el Parc dels Búnquers de Montellà. És un passeig ben agradable i es pot entrar dins d'un dels búnquers, camuflat al capdamunt del Roc de l'Àliga, en el punt més elevat de Mussa. Les vistes des d'allí són esplèndides, com era d'esperar donades les posicions estratègiques que ocupaven aquestes fortificacions.

Pel camí dels Empedrats

2011-07-27T20:28:00.023+02:00

Dissabte, 23 de juliol. Fa dies que no vaig a muntanya i estic una mica rovellada. Em prometen una excursió suau, que acaba tenint, però, més de 800 metres de desnivell acumulat!
Es tracta del PR-C 125, una ruta circular, dins del Parc Natural del Cadí-Moixeró, a la comarca de l'Alt Berguedà, amb sortida i arribada al veïnat de L'Hostalet, al poble de Bagà. El sender recorre el camí dels Empedrats, un antic camí ral dels que menaven a la Cerdanya, travessant la serra del Moixeró i a l'inici del qual hi havia un hostal, per allotjar els viatgers i les seves cavalleries. El camí devia el seu nom al fet d'estar empedrat, però actualment en queden ben pocs vestigis. Jo no n'he vist cap, més enllà d'un mur de pedra seca.
Iniciem l'excursió a l'aparcament del costat de Can Cerdanyola, un antic molí, avui convertit en aula de natura de "La Salle". Passem pel costat de la Font Nostra, creuem el riu dels Empedrats o torrent del Forat i prenem el camí de l'esquerra. Després d'un petit tram de pista, les marques de PR s'enfilen cap a la dreta, per un corriol que aviat s'endinsa al bosc. Ens anem enfilant, de forma gradual però constant. El cel està una mica ennuvolat, de manera que la temperatura és agradable, en consonància amb el juliol primaveral que està fent. A mesura que guanyem alçada, la vegetació va canviant i aviat els faigs esdevenen pins. Arribem al coll de la Pelosa, on el corriol desemboca en una pista forestal, per la qual pugem uns metres fins a trobar un nou corriol a mà esquerra. Abandonem el bosc per emprendre un terreny solell de matolls i boixos. Com no podia ser d'altra manera, en aquest moment, els núvols s'esqueixen i comença a sortir el sol (com sempre, Murphy fa de les seves!). El pendent és ara més intens, tot i que va fent llaçades que ens faciliten la pujada. L'esforç, però, sempre té recompensa.

En tombar una llaçada, de sobte, entre una massa de núvols, treu el cap el cim del Pedraforca! A partir de llavors, cada vegada que ens girem, en veiem un fragment diferent, talment com si la muntanya jugués a fet i amagar amb les boires. Animats per les vistes, acabem d'arribar al capdamunt d'una esplanada, coneguda cop el Pas de la Boixassa, nom que, segons diuen, té relació amb la gran quantitat de boixos que el cobreixen. Som al peu d'un pic conegut com el Cap de la Boixassa. Ens estalviarem, però, de pujar-hi, perquè des del pas gaudim ja d'unes fantàstiques panoràmiques de la Serra d'Ensija, el Pedraforca i la paret sud del Cadí. Seria un bon moment per esmorzar, però com que no ens plau especialment fer-ho a l'ombra d'un boix, emprenem la baixada, a la recerca d'un lloc més adequat. Davallem, de forma força abrupta, per sota les cingleres i baumes del Cap de la Boixassa fins a un punt on el camí s'aplana una mica i fem la pertinent pausa per esmorzar. Com que el Refugi de Sant Jordi és a prop i deu estar obert, reemprenem el descens, animats per la possibilitat d'arrodonir l'esmorzar amb un cafè. Poc abans d'arribar al refugi, trobem la Font del Faig, sota un enorme arbre que, tot i els meus limitats coneixements en botànica, diria que és més un pollancre que un faig.
Entrem al refugi i, mentre esperem el cafè, ens arribem fragments d'una conversa entre el guarda i un altre home. Discuteixen sobre les possibilitats turístiques de la zona: que sí Cavalls del Vent, que sí Camí dels Bons Homes... És la prova que la muntanya, que per a alguns només és una passió, per a altres és una gran font de riquesa.

Després del cafè, prosseguim l'excursió. Ens en resta la part més atractiva. A la nostra esquerra, el curs del Torrent del Pendís ens marca el camí. La vegetació és densa i en alguns punts gairebé és com si ens fiquessim dins un túnel ombrívol de color verd. El soroll de l'aigua ens acompanya i la presència humana, que fins al refugi era inexistent, comença a materialitzar-se, en forma de veus de gent que puja. Aviat arribem al punt d'inici dels Empedrats, on el torrent s'escanya a l'interior de la gorja i el camí el segueix, confonent-se moltes vegades amb el llit del riu, que cal creuar diverses vegades, per passeres de rocs temendament relliscosos! És un miracle que no acabem de nas a l'aigua. El riu fa racons amb piscines naturals cristal·lines i espectaculars salts d'aigua que fan venir ganes d'una bona remullada.

Poc abans d'arribar al punt d'inici, el camí es desvia cap al Bullidor de la Llet, un surtidor d'aigua a les fissures de la paret calcària que produeix un efecte espectacular ... quan hi baixa aigua! Avui, però, està tan sec com les arques públiques, per culpa de les quals la reconstrucció de l'antic hostal, pel costat del qual passem just abans d'arribar de nou a Can Cerdanyola, s'hagi aturat a la teulada. Esperem que vinguin temps millors i el puguin acabar !!

Un tomb pels circs del Pirineu Oriental

2011-06-28T18:03:00.011+02:00

Dissabte, 25 de juny de 2011. Acabem d'estrenar l'estiu astronòmic i també el meteorològic. Un dia esplèndid ens acompanya a fer un tomb pel Pirineu Oriental. Fem un bonic recorregut circular, amb inici i final a l'estació d'esquí de Vallter 2000, que ens portarà al capdamunt de tres cims emblemàtics de la zona: el Pic de la Dona (2.702 m), el Pic de Prat de Bacivers (2.844 m) i el Pic de Bastiments (2.882 m). Comencem a caminar quan encara no són les nou del matí, però el sol ja escalfa, tot i l'alçada. El cel és d'un blau intens cap al nord, mentre algunes lleugeres boirines mig oculten els cims de Les Agudes i Matagalls, allà baix al Montseny. Ens enfilem seguint el curs del Torrent de la Portella, enmig d'un silenci només trencat pel brollar de l'aigua. La flaire de la catifa groga que s'estén a banda i banda del corriol em porta a recordar uns versos de Joan Maragall que vaig aprendre de petita:
La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.

Després d'una primera esbufegada (encara en quedaven unes quantes!) arribem al coll de la Portella de Mantet, just al límit fronterer amb l'estat francès. A partir d'aquí, durant tota la resta de l'excursió, gaudirem d'unes panoràmiques magnífiques. El fet de trobar-nos a cavall entre els circs de Morens, Bacivers i Ulldeter i de caminar una bona part de l’excursió per a carenes fa que les vistes de Pirineu i Prepirineu siguin extraordinàries. La claredat del dia fa la resta. Miris on miris, apareix algun cim emblemàtic: Bassegoda, Comanegra, Taga, Gra de Fajol, Carlit, Cadí, Puigmal ... Hi ha, però, un protagonista indiscutible: el Canigó. La majestuositat i la bellesa d’aquest massís no tenen rival. No ens treu l’ull de sobre durant tota l’excursió. Talment sembla com si es volgués disculpar pel lleig que ens va fer fa unes setmanes, quan vam intentar pujar-lo i el mal temps ens va impedir fins i tot veure’l. En canvi avui, al seu darrere, fins i tot s'intueix el mar!

Després d'assolir el cim del Pic de la Dona, passem pel Puig d'Ombriaga i baixem fins a l'estany de Bacivers, pel coll de la Geganta. A partir d'aquí, ens queden un parell de pujades de fort pendent. Primer ens enfilem al Pic de Prat de Bacivers, al peu del qual hi ha un ben conservat refugi bivac de pedra i un cop a dalt, resseguim tota la carena que el separa del pic de Bastiments. L'aproximació pel vessant nord és poc concorreguda, però un cop al capdamunt, ni rastre de la benaurada solitud dels cims. Excursionistes i gossos campen al seu aire, com si de la Plaça Catalunya es tractés.

La baixada l'emprenem per l'Esquena d'Ase i en arribar de nou al coll de la Geganta, agafem un corriol que ens porta fins a la Font de la Perdiu però després s'acaba esvaint. L'últim tram el fem una mica a l'atzar, seguint la riera de Morens. Tot i no estar marcat el camí és una baixada senzilla i agradable.
Arribem al punt d'inici a les tres de la tarda i, com no podia ser d'altra manera, anem a recuperar forces amb un bon dinar, aquesta vegada a la Fonda Pastoret, de Vilallonga.

De nou al Puigmal

2011-06-22T17:17:00.010+02:00

Dissabte, 18 de juny de 2011. Els Camalluents volem començar l'entrenament per a la sortida d'estiu amb un clàssic: l'ascens al Puigmal. Són les 9 del matí i estem tots reunits a l'aparcament de Fontalba, ben equipats per iniciar l'excursió. El Puigmal, però, ... no hi és! Una espessa boira que tot ho envolta ens impedeix veure-hi gaire més lluny del nas. Vacil·lem uns instants. Però n'hi ha prou amb una minúscula escletxa entre la bromada i una llenca de cel blau esvaeix tots els nostres dubtes. Ja escamparà la boira. I és que tenim moltes ganes de muntanya. Cap amunt s'ha dit!

Anem pujant mentre la boira, juganera, fa de les seves. Tan aviat ens embolcalla de tal manera que gairebé no veiem el de davant com s'esvaeix per art de màgia i ens deixa veure durant uns instants el nostre objectiu, el cim del Puigmal, abans de tornar a cloure la cortina. No és un ascens amb espectaculars vistes, però en canvi, l'entorn fantasmagòric i misteriós recorda els paisatges romàntics i fa més màgica la muntanya. Les càmeres de fotografiar no paren en el seu intent de captar la bellesa del moment.

A mesura que anem avançant, les boires es fan més altes i el Puigmal apareix en tota la seva magnitud. Hem de superar la carena de la serra del Borrut, amb una última rampa molt forta, d'uns 200 metres en desnivell en poc tros. Particularment se'm fa molt feixuga la pujada. Sort que l'ambient és més aviat fred. Després de l'esforç, fem una parada per recuperar forces i esmorzar, abans de recórrer l'últim tram, aquest molt suau, fins al cim. És ben ple de gent! Segur que Wagner no s'ho imaginava pas quan va escriure allò de "Oh solitud benaurada dels cims"!

No és el millor dia per gaudir de les meravelloses vistes amb què ens sol obsequiar el Puigmal, però els núvols es comencen a estripar, el sol treu el nas i van prenent cos els pics dels voltants.

La baixada l'emprenem per l'altra banda, per la Coma de l'Embut i cap a Núria. És el mateix camí que vam seguir l'hivern passat, però, quina diferència! La muntanya s'ha tret el mantell d'hivern i llueix un verd espectacular, amb magnífics estampats grocs de ginesta. On hi havia només neu i gel serpenteja ara el Torrent de la Coma de l'Embut, que hem de travessar un parell de vegades. El Ras de l'Ortigar és una catifa de gespa i el bosquet que creuem abans d'arribar al fons de la vall és com una paleta de colors i les flors grogues i morades ressalten intensament enmig del verd dels pins i la llum del sol. Sens dubte que ha estat un matí de forts contrastos.

No deixa de ser sorprenent la gran quantitat de gent que encara puja quan nosaltres ja som gairebé a mitja baixada. Que volen anar a dinar al cim? Nosaltres preferim agafar el cremallera i plantar-nos al restaurant Ca La Mari, de Queralbs, on la mestressa ens omple d'atencions i ens serveix un dinar magnífic.

La màgia del Montsant

2011-06-19T17:06:00.012+02:00

Dissabte, 11 de juny de 2011. Feia ja massa dies que no sortíem d'excursió (el mal temps va frustrar un intent de pujada al Canigó, que ens queda pendent) i, aprofitant un cap de setmana al Priorat, vam programar una sortida per una de les muntanyes màgiques de Catalunya: el Montsant.
De fet, totes les muntanyes tenen la seva màgia, per motius ben diversos: l'alçada, la bellesa del paisatge, la solitud i el silenci, la història en majúscules i les històries en minúscules que amaguen, el repte i la superació personal que suposa abordar-les ... De la serra del Montsant destaca la dificultat d'accés al seu interior, amb l'aillament que això significa i que l'ha convertida, al llarg del temps, en lloc d'oració i refugi d'ermitans (d'aquí ve el seu nom) i també en amagatall de bandolers i malfactors.
Vam sortir de La Morera de Montsant, un bonic poblet situat al nord-est de la comarca del Priorat, sota els cingles de la Serra Major del Montsant, a 743 metres d'alçada. Començàrem a caminar un xic tard, cap a quarts de deu del matí. Per sort, les pluges de les setmanes anteriors feien la temperatura força més agradable del que acostuma a ser, en aquesta zona, en ple mes de juny.
Mentre ens enfilàvem, podíem contemplar al nostre davant les imponents parets acinglerades, aparentment inaccessibles, que deixàvem a la nostra esquerra mentre a la nostra dreta, les teulades de La Morera s'anaven allunyant a mesura que guanyàvem alçada. El relleu, abrupte i de formes singulars, format per conglomerats, em recordà en certa manera, Montserrat. La vegetació creixia ufanosa per allà on passàvem. Vam travessar un bosquet d'alzines, vam grimpar per un caos de pedres, vam creuar un nou bosquet, misteriós, màgic i silenciós (gairebé esperaves que en qualsevol moment aparegués una fada o un follet) i ens vam plantar davant d'una de les típiques "portes" d'accés a l'interior de la muntanya: el Grau de Carrasclet, batejat així en honor de Pere Joan Barceló i Anguera, guerriller austriacista, que va lluitar per les llibertats catalanes, en aquestes terres, durant la Guerra de Successió. Diu la llegenda que, quan es veia en perill, s'esmunyia per aquest indret i es feia fonedís.

Els graus són enginyosos passos que permeten superar, amb l'ajuda de barrots, ganxos i escales de ferro i cordes, els trams més verticals i inaccessibles. En el de Carrasclet, vam haver de superar dos trams de 7 i 10 metres. A primera vista, eren força impactants, però ajudant-nos els uns als altres, els vam passar sense problemes i la sensació d'aventura, amb cert grau de risc, va fer que ens divertíssim molt.

Superat el grau, vam gaudir uns minuts del Racó dels Boixets, un camí excavat en la roca al costat d'una explanada amb unes magnífiques vistes de la comarca, la Mola de Colldejou i el pantà de Siurana, abans d'abordar la part més monòtona de l'excursió. Es tractava de travessar una part de la Serra Major, la plana superior del Montsant. És un paisatge molt àrid, sense gairebé vegetació, semblant a un desert. A més, en travessar-lo ben bé pel centre, fins allà on t'allarga la vista, no veus res més que aquest paisatge. Ben aviat, però, començàrem un descens força abrupte, pels Grauets del Mateva, fins a arribar al Toll de l'Ou, una d'aquelles agradables sorpreses que amaga l'interior del Montsant. Es tracta d'un conjunt de basses d'aigua cristal·lina, procedent del barranc dels Pèlags, en les quals algunes valentes fins i tot es van atrevir a ficar-se (he de confessar que no vaig ser una d'elles!).

Es feia tard i, com que no volíem perdre'ns el dinar, vam iniciar el retorn, la primera part del qual era de pujada, pel GR-171, a un ritme molt viu, que ens va fer suar i esbufegar de valent. De nou al capdamunt de la Serra Major, ens vam dirigir cap a un dels llocs mítics de la muntanya, el balcó del Priorat, un impressionant mirador natural, dalt d'una roca que s'aixeca vertical pràcticament des de la base de la serra. Les vistes des d'allà són sublims i justifiquen la sentència de Petrarca: "Existeixen coses que no sap repetir aquell que baixa de les alçades".
Ens quedava encara una nova aventura: la sortida de l'interior de la muntanya. Després d'arrossegar-nos per estrets passadissos a tocar dels cingles, arribàrem al Grau de Barrots. Tot i que més curt que el de Carrasclet, venia de baixada, però així i tot, vam superar-lo sense dificultats. A partir d'aquí, reférem el camí de pujada a tota velocitat. A dos quarts de quatre ja erem asseguts a la fonda de La Morera, preparats per assaborir un excel·lent dinar, acompanyat d'un bon vi del Priorat!

Cap a l'ermita al cel suspesa ...

2011-05-24T20:06:00.008+02:00

Dissabte, 14 de maig de 2010. Aprofitem un matí de treva en un cap de setmana que, segons les previsions, havia de ser molt plujós, per anar a esmorzar a Bellmunt, l'ermita de la qual parla Verdaguer en uns versos de L'Emigrant:

" Hermosa vall,

bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu,

marges i riu,

ermita al cel suspesa,

per sempre adéu!"

Anem fins a Sant Pere de Torelló, on comencem l'excursió, després d'aparcar el cotxe davant de l'església parroquial, quan el campanar repica les nou del matí. La plaça està en obres (estem en campanya electoral!) i, tot i ser dissabte, uns immigrants ja hi estan treballant, i encara els trobarem allà a la tornada.
El camí que hem de seguir és el PR-C45. Cal dir que no està massa ben marcat i ens planteja força dubtes a diversos punts del recorregut. Després de recórrer un tram de la carretera que va cap a Olot, ens hem de desviar per un camí a mà esquerra i creuar un petit torrent. Anem deixant Sant Pere de Torelló als nostres peus, mentre a la dreta ens contemplen els altiplans del Collsacabra. Cabrera i el Pla d'Aiats semblen a tocar. El nostre objectiu, la serra de Bellmunt, en canvi, queda encara molt llunyà, al nostre davant. El santuari sembla poc més que una capseta, enganxada als cingles rocosos del cim de la muntanya.

Aquest primer tram de camí és molt suau. Passem per la capella de Sant Roc, lloc habitual de peregrinació dels santperencs i pel mas El Serrat, una espectacular casa pairal del s. XII. A partir d'aquí, el camí es dilueix entre prats, fins que es fica al bosc i comença la part més dura de l'ascens. En poc tros haurem de guanyar molt desnivell, i això ens farà esbufegar de valent. Per acabar-ho d'adobar, la calor comença a ser intensa. Per sort, el corriol s'enfila pel mig de boscos d'alzines, roures i faigs, que ens ofereixen una mica d'ombra i assuaugen la temperatura. A més, la combinació dels diversos tons de verd de les fulles, des del lleugerament descolorit de les alzines fins a l'intensament primaveral de roures i faigs, és un regal per a la vista. Arribem al coll de Font de Xeca o coll dels cristians vells, però , malgrat ja tenim el santuari a tocar, ens espera una pujada ben dura fins a l'aparcament i encara una rampa força vertical fins a dalt de tot.

Després de recuperar l'alè i visitar l'ermita, ens premiem amb un bon esmorzar al restaurant del santuari, que regenta l'ermità.
Abans d'iniciar la baixada, no ens estem de contemplar la vista més coneguda del santuari, des del veí turó de Sa Raganyada. És un excepcional mirador de la Plana de Vic, els Pirineus, la vall del Ges i el Bisaura.
El descens és molt ràpid, zigzaguejant per un corriol transversal, que va tallant diverses vegades la carretera. En un d'aquests punts de tall, un gos s'encapritxa de nosaltres i no dubta a abandonar els seus amos i seguir-nos corriol avall. No hi ha manera de desempallegar-nos-en! En arribar al següent tram de carretera, però, s'atura de cop. Sembla que té molt clar que d'allà no pot passar i després de guaitar-nos una estona, gira cua i se'n torna muntanya amunt. Quina sort! Ja ens pensavem que hauríem d'augmentar la família!!
L'últim tram de camí ens despista una mica i entrem a Sant Pere per un indret diferent del que correspondria d'acord amb el PR. Això ens permet, però, una interessant conversa amb un santperenc amant de la muntanya, que trobem a la porta de casa seva. Arribem de nou al punt de partida força acalorats i assedegats. El cel ja es comença a ennuvolar i la tarda promet ser mogudeta, però nosaltres hem ben aprofitat el matí!

De Montserrat a Manresa pel camí de les barraques

2011-05-01T19:46:00.009+02:00

Diumenge de Pasqua. Primera etapa d'un nou repte que ens ha de portar, en peregrinació, des del Monestir de Montserrat fins al Santuari de Núria. Seguirem, en bona part, el sender conegut com a Camins del Bisbe i Abat Oliba (GR-151), una ruta d'art romànic que uneix les comarques del Bages, Osona i el Ripollès, utilitzant com a fil conductor la figura del Bisbe i Abat Oliba.
La primera etapa d'aquest recorregut ens ha de conduir des del Monestir de Montserrat fins a Manresa. L'he batejat com a camí de les barraques, ja que em va sorprendre molt la gran quantitat de petites cabanes de pedra seca que vam anar trobant durant tot el camí.
Com que no es tractava d'una etapa circular i havíem de resoldre el problema de la logística, vam decidir anar de Manresa a Montserrat en tren. El servei dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya és excel·lent. Amb puntualitat britànica i en poc més de 20 minuts vam ser a Monistrol, a l'estació d'enllaç amb el cremallera. Em va sorprendre que, a part de nosaltres, tots els usuaris fossin immigrants. Això em porta a reflexionar sobre la necessitat de demanar més i millors serveis públics si, quan els tenim, no els utilitzem.
En arribar a Montserrat, tocava, en primer lloc, esmorzar i acte seguit, la preceptiva visita a La Moreneta. La basílica era plena a vessar i no vam poder passar de la porta, la qual cosa convida a una nova reflexió sobre la suposada pèrdua de fe dels catalans.

En començar a caminar, després de pocs metres, la pluja, que ens amenaçava des que havíem sortit de casa, es va materialitzar en un fort ruixat. Ens vam aixoplugar en una porxada, a tocar de la plaça dels Apòstols i vam esperar que amainés. Al cap de mitja horeta, la meteorologia es va posar de part nostra i vam poder reemprendre el camí. A pocs metres de la plaça, a mà esquerra, unes escales s'enfilen cap al Camí dels Degotalls. És un camí molt bonic, per sobre de la carretera, entre espessa vegetació d'alzines, arços i teixos, les fulles dels quals s'espolsaven encara les darreres gotes de pluja quan hi vam passar. Tot el camí és ple de retaules de ceràmica, amb evocacions de fe mariana i amb homenatges als grans escriptors catalans que han glossat Montserrat. Una immensa bauma ens va fer rememorar escenes de la pel·lícula "Bruc", gravada en aquests entorns.
Al final de camí dels Degotalls, vam baixar fins a la carretera que vam seguir durant un tram, tot contemplant les formes capricioses del Cavall Bernat i Sant Jeroni, fins a trobar l'inici de la Baixada dels Matxos, un corriol de pas estret, fins llavors desconegut per a nosaltres, que ens va portar, en ziga-zaga constant, fins a sobre del monestir de Sant Benet. Aquí, un altre tram de carretera enllaça amb una pista forestal que porta cap al veïnat de la Calsina. Arribats a aquest punt, estàvem ja molt confosos pel desgavell en la senyalització, ja que les marques de GR anaven per una banda i la senyalització vertical de Camí de Sant Jaume per una altra. Vam seguir aquesta darrera, però la confusió ens va acompanyar durant tota la resta de trajecte.

Començava llavors un tram de camí una mica massa urbanitzat, pel bell mig d'una urbanització i per pista asfaltada, fins a les envistes de Sant Cristòfol de Castellbell, un llogarret de quatre cases, amb una bonica esglèsia romànica, pertanayent al municipi de Castellbell i el Vilar. Aquí, de cop i volta, el camí feu un canvi i ens portà, en un interessant joc de contrastos, a seguir, durant un tram, el curs d'un torrent de la riera de Marganell, per paratges que semblaven estar a anys llum de l'emprempta humana que ens havia acompanyat fins llavors. Ben aviat, però, vam tornar a la civilització i emergirem prop de l'ermita de Sant Jaume de Castellbell, romànica, d'una sola nau rectangular i amb un absis d'una sola obertura. Bon lloc per fer una pausa per dinar.

Havent dinat, hi tornàrem, per descobrir un restaurant just a pocs metres d'on ens havíem aturat! El camí prenia la direcció de Castellgalí, passant entre granges i camps de conreu. En entrar a Castellgalí, vam haver de travessar una extensa urbanització, abans d'arribar al nucli urbà, que vam rodejar fins a la carretera. Després de creuar un Cardener que em va semblar ben poca cosa en comparació amb l'espenlendor que llueix aquests dies el Ter, vam emprendre ja l'ascens cap a Manresa. Vam entrar a la ciutat pel barri de Sant Pau, amb les seves casetes que semblen no haver canviat gens d'ençà de la seva construcció, amb la primera onada migratòria dels anys seixanta. Després de pujar a La Balconada, i gairebé com a recompensa a l'esforç realitzat, apareix davant nostre una bellíssima imatge de Manresa, amb el pont vell i la Seu en primer terme. Al nostre darrere i ja llunyana, sentim encara la mirada atenta del massís de Monserrat. Un últim esforç per arribar al centre, creuant ara un dels barris més degradats de la ciutat, ocupat totalment per la nova immigració.

En total, gairebé 28 quilòmetres de caminada, que vam culminar amb una merescuda cervesa en una de les terrasses del Passeig. La propera etapa ens espera!

Primavera pels camins de l'Alt Urgell

2011-04-03T18:19:00.007+02:00

Dissabte, 2 d'abril. Els Camalluents organitzen la primera sortida de la temporada. L'indret escollit, un parell de cims de la comarca de l'Alt Urgell, a tocar de l'embassament d'Oliana. Un magnífic matí de primavera ens acompanya. Iniciem l'excursió a l'Hostal del Boix de Peramola, poc abans de les nou del matí. El cel és d'un blau intens, sense ni un núvol, i la fresqueta del matí durarà poc. Tan bon punt comencem a caminar, ja ens fa nosa la roba. El camí, en el primer tram, s'enfila per un corriol costerut, entre pins, i ben aviat assolim prou alçada per poder contemplar, als nostres peus, la vall del Segre, pel cantó de l'embassament de Rialb. El riu sembla d'argent, sota el sol matinal, entre verdes catifes de camps de conreu.

Ben aviat arribem a una cruilla de camins i en prenem un de força ample, que ens portarà al peu del primer objectiu del matí: Sant Salvador del Corb. El cim pren el nom d'una ermita construïda a la seva falda, que passa per ser l'ermita romànica més petita de Catalunya. Actualment està en runes i les seves parets, des de la llunyania, es confonen amb la roca que l'hostatja. El corriol que ens ha de portar al cim té un primer tram boscós i un segon tram de roca despullada. La part de dalt té forma de petit altiplà i les vistes són magnífiques: la vall del Segre, cims nevats del Pirineu al fons i, en primer pla, uns conglomerats de formes arrodonides (algunes de fàl·liques!), molt semblants als que trobem a Montserrat, que, segons la guia, hem de flanquejar per arribar al peu del segon cim del dia. Des d'on som, el camí sembla poc més que una petita esgarrinxada a la roca i no veig gens clar que s'hi pugui passar! Confiem, però, que la cosa millori a mesura que ens hi apropem.

Deixem Sant Salvador i fem una petita aturada per esmorzar, al coll de Mu, abans d'abordar la part més delicada de la sortida. Comencem el flanqueig. El camí és estret, però menys amenaçador del que semblava des de lluny. Hi ha un parell de punts delicats, però amb precaució, els passem bé. Anem alternant trams de sol (que déu n'hi dó com escalfa) amb trams d'ombra i abunden els contrastos entre zones de frondosa vegetació i zones de roca despullada. A més a més, el buit a la nostra dreta fa que les vistes panoràmiques ens acompanyin durant tot el trajecte. En arribar al coll de Sant Honorat, ens toca afrontar la pujada més dura de tot el recorregut, per assolir el segon cim del matí, el de Sant Honorat. Arribem al capdamunt, un doble altiplà, cansats i acalorats, però ha valgut la pena. Arreu hi ha signes de l'esclat de la primavera: catifes de margarides, mates de romaní florit, flaire d'herbes remeieres i fins i tot, el cant de la puput. Ens acostem al cingle i gaudim d'impressionants vistes de l'embassament d'Oliana, d'un blau intens i serpentejant. El flanqueja una carena llarguíssima, que no identifiquem. Al fons, treuen el nas diversos cims nevats del Pirineu (Port del Compte, Cadí, Rasos de Peguera...). Ben a tocar, les parets verticals de la mateixa muntanya de Sant Honorat ens impacten. La baixada fins a l'Hostal és força ràpida, per una pista de pendent considerable que no perd mai de vista la presa d'Oliana.
Pel camí ensopeguem amb l'ermita romànica de Castell-Llebre, pràcticament penjada d'un turó a sobre del poble d'Oliana. Arribem a l'aparcament de l'Hostal del Boix a les tres de la tarda, després de més de sis hores d'excursió, cansats i acalorats però molt satisfets. La sortida ha estat molt completa i n'hem gaudit de valent. Camalluents, ja podeu preparar la propera!

Des del sostre del Montsià

2011-04-03T16:31:00.006+02:00

Divendres, 25 de març de 2010. Aprofitem una petita escapada a les Terres de l'Ebre per fer el sostre de la comarca del Montsià, de 1.356 metres. El nom del cim, situat al punt de confluència entre Catalunya, Aragó i el País Valencià, està envoltat de certa polèmica. Alguns l'anomenen el Tossal dels Tres Reis, argumentant que era el punt on el rei cristià d'Aragó i els reis musulmans de Tortosa i València es reunien a parlamentar sense haver d'abandonar els seus respectius regnes. El nom oficial a Catalunya, però, és Tossal de Rei, fent referència als tres territoris que constituien la Corona d'Aragó, sota la jurisdicció d'un sol rei. Polèmiques a part, el cim termeneja amb les poblacions de Vallderoures, a la comarca aragonesa del Matarranya, al nord, La Sènia, a la comarca del Montsià, a l'est, i la Pobla de Benifassà, al valencià Baix Maestrat, al sud. Situem l'inici i el final de l'excursió a Fredes, un llogarret encantador, de poc més d'una quinzena de cases, pedania de La Pobla de Benifassà. Mentre enfilem la serpentejant carretera que ens hi porta, endinsant-nos pels Ports de Tortosa-Besseit, el dia es presenta ennuvolat, però millorarà durant el trajecte i ens permetrà gaudir força de les excel·lents vistes que ofereix el cim. Aparquem a l'entrada de Fredes i prenem una pista forestal que ben aviat abandonem per un corriol força desdibuixat, al seu marge dret. A l'inici, el sender és un xic perdedor, però aconseguim anar seguint les fites de pedres. El camí és molt agradable i ens acompaya una forta flaire d'herbes remeieres. Baixem pel mig d'un bosquet fins al coll dels Tombadors, on un parell de compatriotes d'Angela Merkel, que hi han arribat en cotxe, es preparen per fer el cim. L'acens fins al cim el fem molt còmodament, per una pista forestal. El punt més alt és una mena d'altiplà, sense vegetació, des del qual la vista panoràmica, de 360º, és magnífica. Les abruptes roques calcàries dels Ports ens envolten. Unes boires a l'est, amaguen l'altre gran protagonista de la zona, el Caro, cim comarcal del Baix Ebre. Després d'una breu conversa amb els alemanys, ens disposem a iniciar el descens, que emprendrem per l'est, cap a terres catalanes. Baixem pel tallafocs, en direcció a una masia abandonada, el Mas del Ric de Fredes, que trobem en un sorprenent bon estat de conservació. Creuem boscos de pi roig i alzinars. Als boixos del sotabosc, els freds de l'hivern els han deixat un to lleugerament torrat, que contrasta amb el verd de la resta de vegetació. Un cop superada una esplanada coneguda com el Pinar Pla (paradís de boloetaires a la tardor), enllacem amb el GR7 que, per un magnífic camí empedrat al mig del bosc, ens conduirà de tornada a Fredes. És la part més bonica de l'excursió, especialment a mesura que ens apropem a Fredes. A la nostra dreta, una paret de pedra seca va resseguint el camí, mentre a l'esquerra ens queda un barranc de vertígen i esplèndides vistes entre els arbres. Quan ja s'albira el poblet, un ramat de cabres salvatges ibèriques ens dóna la benvinguda. Són gairebé les tres de la tarda i tenim tanta gana com poca confiança a trobar cap lloc per dinar en un poblet tan petit. Però ens emportem una magnífica sorpresa. El restaurant La Taberna de Fredes és obert, el personal és molt amable i l'escudella barrejada i l'estofat, excel·lents. Magnífic punt i final a una bonica matinal.

Miradors de Montserrat: Sant Jeroni i l'Albarda Castellana

2011-02-20T18:17:00.010+01:00

Dissabte, 19 de febrer. Tornem a Montserrat, aquesta vegada amb l'excusa de coronar uns quants cims comarcals més (sí, sí, uns quants! Montserrat és una muntanya màgica i permet aquesta mena de miracles, ja ho veureu).
Des de Monistrol, agafem el primer cremallera del dia, que ens porta fins al monestir. Hi ha molta tranquilitat, encara, a aquesta hora matinera en què pelegrins i excursionistes tot just comencen a despertar-se. Es respira la pau de sempre i un silenci menys habitual, trencat només pel cant dels ocells.
Iniciem el recorregut a la plaça de Montserrat, just quan les campanes del monestir repiquen les nou. El nostre primer objectiu és el cim més elevat del massís, Sant Jeroni (1.236 m), que abordarem pel Camí Vell. Per començar, hem de superar les anomenades Escales dels Pobres, un tram interminable de graons que ens agafa en fred i ens fa esbufegar de valent. De tant en tant, mentre ens aturem per recuperar l'alè, ens girem a contemplar magnífiques vistes del monestir que es va allunyant als nostres peus. Arribem finalment al Pas dels Francesos, un estret entre les parets de conglomerats típiques de la muntanya. Un cop superat, s'acabaran les escales (de moment!) i en un d'aquells contrastos amb què ens obsequia Montserrat, apareix de cop i volta l'esplendor d'algunes de les agulles emblemàtiques del massís: les Magdalenes i la Gorra Frígia. També tenim la sort de veure, camuflades entre les roques, unes quantes cabres ibèriques. Més endavant, nou canvi de paisatge: ara ens endinsem en un bosc d'alzines, per un caminoi que ens porta al Pla dels Ocells i, deixant a l'esquerra el Camí de Sant Joan, que emprendrem a la tornada, arribem a l'esplanada de l'ermita de Sant Jeroni. És un indret molt bonic, amb unes quantes alzines monumentals. Aquí hi ha una bifurcació de camins. El de la dreta condueix al Mirador del Moro, punt sense massa interès i on l'emprempta humana ha deixat el seu impacte en forma d'enorme antena de telecomunicacions. El camí de l'esquerra serà el que ens portarà, per un nou tram interminable d'escales, al cim de Sant Jeroni. A mesura que les enfilem, va emergint, talment com si es despertés, una bona part del relleu de Catalunya, del Pirineu lleidatà al gironí i d'aquest al Collsacabra, el Montseny, Sant Llorenç del Munt i fins a Collserola i el mar. En arribar al capdamunt, una taula d'orientació, en forma de rosa dels vents, posarà nom a totes aquestes muntanyes. Som al cor de Catalunya, tant en sentit figurat com en sentit literal. S'escau recordar els versos de Mossèn Cinto Verdaguer en el seu poema "Don Jaume en Sant Jeroni":

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol:
quin pedestal per l'estàtua!
pel gegant, quin mirador!

Cal recordar, també, que som al límit entre les comarques del Bages i l'Anoia, de manera que Sant Jeroni esdevé sostre de les dues comarques. Ja en tenim dos al preu d'un! Després de gaudir una estona de les impressionants vistes, com que bufa el vent i fa fresqueta, busquem un lloc arrecerat per esmorzar. I ara sí, definitivament, els excursionistes s'han llevat. És un no parar de gent amunt i avall. Un gos que se'ns acosta rebutja el tros de pa que li donem, però un ocellet que vola per allà, després d'estudiar la situació i fer una aproximació estratègica, se l'emporta ben satisfet. Un bon exemple que la natura no desaprofita res.
Comencem el descens, que farem pel Camí Nou. Abans, però, i aprofitant la situació estratègica de Montserrat, tindrem l'oportunitat de fer un altre cim comarcal, en aquest cas, el del Baix Llobregat. Es tracta de l'Albarda Castellana (1.177 m), que és a tocar i hem pogut contemplar a pleret des de Sant Jeroni. Després de superar un pas una mica complicat i una petita grimpada, amb l'ajuda d'una corda, ja hi som. Tres d'una tacada! És la màgia de Montserrat.

Baixem pel camí de Sant Joan, gaudint de magnífiques vistes del fal·lus per excel·lència de Catalunya, el majestuós Cavall Bernat i també de l'Elefant (veient-lo des de tal perspectiva sembla impossible que hi puguessim pujar). Passem pel peu de la Gorra Frígia, on uns quants escaladors en preparen per començar el seu periple i d'altres són ja penjats a les diverses parets. Tot el camí és un anar i venir de gent, especialment en arribar a l'estació superior del funicular de Sant Joan. Per sort, trobem una drecera que, per un petit corriol, ens porta directament al Pla de Sant Miquel i a l'ermita del mateix nom. Ja som gairebé de nou al punt d'inici, però abans d'arribar-hi, ens desviem fins a la Creu de Sant Miquel, per contemplar una de les vistes més fotografiades del monestir.

Després d'una petita parada per dinar i de l'obligada visita a La Moreneta, decidim que encara no estem prou cansats i podem baixar a peu fins a Monistrol. Mentre baixem, van desapareixent progressivament, com si una persiana es tanqués, els diversos cims de l'entorn (Pirineu, Montseny, La Mola), fins que, en arribar al capdavall, ja només es veuen les parets del massís. Tot plegat, gairebé disset quilòmetres i més de mil metres de desnivell negatiu. I fins aviat, Montserrat!

De Núria al Puigmal, tot trepitjant neu

2011-02-08T21:09:00.005+01:00

Dissabte, 5 de febrer. Delerosos com estàvem de trepitjar neu i abans que les elevades temperatures anunciades l’acabin de fondre, ens decidim per abordar un cim comarcal de primera divisió: el Puigmal, sostre de la comarca del Ripollès i del Pirineu Oriental, i sens dubte, un dels pics emblemàtics de Catalunya.
Mentre ens dirigim en cotxe cap a Queralbs, la cosa no promet massa. La cara sud de la muntanya ens contempla força despullada de neu i al cim, que treu el nas, entre els primers raigs de sol, mentre ens enfilem cap a Núria amb el cremallera, tampoc no se n’hi veu massa. Confiem que l’ascens per la cara nord sigui una mica més engrescador.
Iniciem la pujada i just quan abandonem la pista d’esquí i comencem a enfilar muntanya amunt, comença l’aventura. La neu és molt tova i constantment ens enfonsem, en algunes ocasions gairebé fins als genolls. El dia, però, és esplèndid i el paisatge de pins negres enfarinats sembla talment una postal nadalenca.
Arribem a l’inici del torrent de la Coma de l’Embut. Hauríem de seguir el seu curs, però les traces dels que ens han precedit assenyalen cap a una de les faldes de la muntanya. Decidim seguir-les i, com que el pendent és considerable, ens posem els grampons. És la meva primera experiència amb aquests estris, i he de dir que em fan una mica de respecte!

El primer tram que recorrem ja calçats amb els grampons es fa força feixuc. La neu continua essent massa tova i l’esforç que cal fer per arrossegar els peus és considerable. En algunes ocasions, semblem nàufrags en un mar de neu. Afortunadament, en anar guanyant alçada, la neu s’endureix i ens facilita les coses. Després de recuperar energies amb l’esmorzar, ens disposem a afrontar el segon tram de l’ascens. Ara ens movem molt millor amb els grampons, però el pendent ha guanyat inclinació i a més, com que la neu amaga els zig-zags del camí, l’emprenem pel dret. Tot esbufegant, anem guanyant alçada. Per a mi, és una nova experiència això de caminar per la neu i m’envaeix una allau de sensacions desconegudes. El silenci habitual de la muntanya és encara més aclaparador i la neu amplifica sons insignificants, com el dels grampons o els bastons en clavar-se al terra. Arreu on arriba la vista el blanc és enlluernador, més encara sota els raigs del sol i en contrast amb un cel blavíssim. I el que més m’impacta és la sensació de caminar sobre una placa de gel, sense caure i sobretot, sense que es trenqui (tot i que he de confessar que no les tinc totes). És fantàstic.
El cim es fa pregar. En algun lloc he llegit que el defineixen com un cim tímid, ja que li costa deixar-se veure, fins que gairebé hi ets al damunt i a fe que ho deu ser molt, de tímid! Hi ha un moment en el qual estic a punt de tirar la tovallola, però faig un últim esforç i ja hi sóc. Una vegada més, un mirador privilegiat de l’entorn, des del més proper (tots els pics que formen l’anomenada “Olla de Núria”) fins al més allunyat (el Montseny, Sant Llorenç de Munt, Montserrat, el Pedraforca ...). Un poema de Jacint Verdaguer ho proclama des d’una placa commemorativa:

De puig en puig pel coll de Finestrelles
s’enfilen del Puigmal a l’alta cima,
tota la terra que el meu cor estima
des d’ací es veu en serres onejar.

Després de gaudir una estona del paisatge, emprenem el descens, que se’ns fa tard i l’aire és molt fred en aquelles alçades.

El primer tram de baixada, amb la neu dura, és divertidíssim. Els grampons permeten afrontar pendents de vertigen sense patir i ens hi deixem anar, mentre petites allaus es van formant sota els nostres peus. La bona vida, però, s’acaba i ben aviat ens toca tornar a barallar-nos amb gruixos de neu tova que ens volen engolir. En lloc de tornar pel mateix camí, travessem el pla de l’Ortigar que ens porta a un caminet idíl·lic, pel mig del bosc, que ho seria més, d’idíl·lic, si els gruixos de neu no ens fessin anar per terra una vegada i una altra. Esgotats, arribem finalment al punt de partida, l’estació d’esquí de Núria. Ens hem guanyat el premi d’una bona cerveseta!

Matí gèlid al Santuari de Rocacorba

2011-01-26T20:39:00.005+01:00

Dissabte, 22 de gener. Les previsions meteorològiques no han fallat i, com mana la tradició, en plena setmana dels barbuts, fa un fred que pela. Aquest fet, però, no ens impediex abordar un nou cim comarcal, aquesta vegada al Gironès. Es tracta del Puigsou (991,3 m), tot i que el principal atractiu de l'excursió és el santuari de Rocacorba, a la veïna muntanya del mateix nom.

El punt d'inici el situem a Canet d'Adri, un llogarret idílic, d'un verd que recorda el del País Basc, la tranquilitat del qual, però, amaga de ben segur algun misteri que no vam saber descobrir. Deixem el cotxe al collet de Pererols i enfilem una pista forestal que transcorre enmig de boscos d'alzines, entre les quals em sento com en família. L'aire és com un finíssim ganivet, però caminant a bon ritme, de seguida entrem en calor. Ben aviat apareix entre les branques la muntanya de Rocacorba, amb la seva coneguda i curiosa silueta de proa de vaixell i el santuari ben assentat a la coberta.

Deixem la pista a la nostra dreta i enfilem per un corriol empedrat i costerut. És la part més atractiva de l'ascens, però també la més intensa. L'últim tram serpenteja en una sèrie de 15 llaçades, totes elles numerades en vermell. Sembla ser que els de la contrada l'anomenen popularment el Reblincó fosc. Esbufegant una mica arribem sota la proa del vaixell i ens disposem a pujar les escales que ens conduiran fins a dalt el santuari.

Des del capdamunt, tot i no trobar-nos a una alçada considerable, les vistes de ponent són espectaculars (Montseny, El Far, Aiats, Cabrera, el Taga i el Puigmal i el Canigó amb una mica més de neu que dies enrera). Em crida especialment l'atenció el perfil del Pla d'Aiats, amb un esglaó no identificable des de la perspectiva habitual. I és que la manera com observem les muntanyes depèn absolutament del punt de vista que adoptem, i aquest el determinen tant el lloc on ens trobem com la llum, l'estació de l'any i fins i tot el nostre estat d'ànim. Vaja, com la vida mateixa! Penso que les diverses perspectives de les muntanyes comencen a dibuixar ja un immens quadre cubista en els meus records.

Esmorzem tot contemplant la perspectiva del cantó de llevant. Als nostres peus, tot el Pla de l'Estany, amb Banyoles i el llac en primer terme. Més enllà no es veu gaire res, perquè el dia no és tan clar com aparentava de bon matí i del cantó de mar ens arriba una mica de calitja.

Havent esmorzat, ens dirigim cap a l'objectiu final, el Puigsou, que no té massa atractiu, ja que al seu cim hi ha unes antenes de telefonia que no permeten acabar-hi d'arribar.

Tot baixant, per la banda oposada d'on havíem vingut, contemplem el Comanegra, amb la seva falda despullada gairebé eclipsada pel fons blanc del Canigó, i noves perspectives del Bassegoda i el Mont s'afegeixen al quadre mental.

Durant tot l'ascens no hem trobat ni una ànima, tret d'alguna veu que ressonava llunyana i l'espurneig vermell d'alguna motxilla entre el verd de les alzines. Tot baixant, en canvi, hem trobat alguns ciclistes. Poca gent, però, s'ha atrevit a desafiar les fredes temperatures d'aquest dissabte de gener.

Les finances municipals de Manlleu (article publicat al Diari de Manlleu)

2011-01-18T19:00:00.002+01:00

Aprovació dels pressupostos per a l’any 2011 a l’Ajuntament de Manlleu. La situació financera és delicada. Com a tot arreu. No obstant, té les seves particularitats. L’alcalde, orgullós de la feina feta, atribueix les dificultats actuals a la situació de crisi global, al país i al món sencer. I de fet, té part de raó. Durant aquests darrers anys, Pere Prat, com a regidor d’hisenda, a més d’alcalde, ha fet una feina de formigueta pel que fa a la contenció de la despesa de funcionament de l’ajuntament. Treballant de manera sistemàtica i minuciosa ha aconseguit evitar malbarataments en aspectes com els subministraments, el material d’oficina o el manteniment dels diversos edificis municipals. Per tant, si la situació de crisi no hagués fet disminuir de manera dràstica els ingressos, especialment els relacionats amb la construcció, segurament no tindria problemes per fer front al dia a dia.
Ara bé, allà on no se n’ha sortit, al meu entendre, és en la racionalització de l’estructura organitzativa de l’ajuntament. Més aviat ha contribuït a fer-la més gran i enfarfegada. Crec que, volent-nos emmirallar en macro-administracions com la Diputació de Barcelona i, de fet, amb el seu assessorament, hem creat una organització amb massa departaments i massa personal tècnic en aquests departaments. Hem arribat a una situació, paradoxal, en la qual els diners que gastem en el personal de gestió són superiors al pressupost que ells mateixos gestionen. No em refereixo a aquelles persones dedicades a l’atenció directa al ciutadà, que són claus per al bon funcionament de l’ajuntament, sinó a llocs d’administració i gestió, molt menys estratègics.
El govern municipal es justifica afirmant que l’Ajuntament de Manlleu presta molts serveis als seus ciutadans, de fet, molts més serveis que altres ajuntaments propers i que per fer-ho, necessita disposar de molt personal. No hi estic del tot d’acord. No es tracta tant de discutir si s’han de prestar o no els serveis, sinó de com es presten. Segur que moltes feines es podrien encarregar a empreses externes, amb la qual cosa l’Ajuntament contribuiria a l’impuls de l’activitat econòmica privada al municipi. És dolent que un Ajuntament incentivi d’aquesta manera l’activitat econòmica? Jo crec que no. De fet, des del meu punt de vista, és molt millor això que no pas esdevenir una mena d’agència de col·locació.
Quan estudiava economia, sovint ens parlaven del “crowding-out” o efecte desplaçament. Amb aquest tecnicisme es referien a aquelles situacions en les quals el sector públic, per cobrir el seu dèficit, s’ha d’endeutar molt i per captar els recursos que necessita ha de pagar tipus d’interès superiors als de mercat (com ha passat darrerament amb l’emissió de bons de la Generalitat). Llavors l’estalvi privat s’encamina cap al finançament del sector públic, en detriment del sector privat, que és “desplaçat” del mercat.
Doncs bé, a l’Ajuntament de Manlleu es dóna una mena d’efecte desplaçament. El cost de l’estructura és tan important que cal destinar-hi gairebé tots els recursos recaptats. Per tant, pràcticament no queden diners per dedicar-los a inversió. En un any normal, això es soluciona recorrent a l’endeutament (que evidentment té un límit). Però en un any com l’actual, en el qual l’ajuntament té prohibit per llei endeutar-se més, la inversió municipal es redueix gairebé a zero. Podríem dir, per tant, que l’estructura “desplaça” la inversió de l’ajuntament. I això és molt greu, ja que la inversió és l’únic recurs que ens permetria impulsar de manera directa l’activitat econòmica i fomentar la creació d’ocupació.
El nou govern que sorgeixi de les eleccions municipals del proper 22 de maig s’enfrontarà a grans reptes i sens dubte que repensar l’estructura de l’ajuntament serà un dels més importants i també dels més difícils.

Puig de Comanegra, sostre comarcal de la Garrotxa

2011-01-09T13:02:00.013+01:00

Una setmana després de coronar el sostre d'Osona, ens atrevim amb un altre cim comarcal, en una zona de grans atractius i força desconeguda per a nosaltres: l'Alta Garrotxa.

Situem l'inici de l'excursió en un indret conegut com l'Oratori de Sant Antoni de Can França, a l'inici d'una pista forestal , a l'esquerra de la carretera que uneix Rocabruna amb Beget. Fa un dia espèndid, totalment serè, i mentre travessàvem el Ripollès en direcció a Rocabruna, hem pogut gaudir d'una magnífica sortida de sol.

Els primers passos de la caminada ens guien per uns corriols estrets i empedrats, de pujada suau i agradable. Som en zona boscosa, però a suficient alçada com per fruir d'unes boniques vistes panoràmiques, que ens acompanyaran durant tota la jornada. Mentre escalfem els músculs, en silenci, aquest silenci tan especial que només et regala la muntanya, trencat de tant en tant per les veus d'algun excursionista o el lladruc d'algun gos (som en zona de caça del senglar), activem els diversos sentits i a les vistes s'hi afegeix una intensa olor de bosc.

Ben aviat arribem al coll de Malrem, antic pas utilitzat pels exiliats republicans en la seva fugida cap a França. Som en zona de frontera administrativa amb França (la fita fronterera 521 ens ho indica) i a l'altra banda del filat de pastures ja és terra de la comarca del Vallespir, a la Catalunya Nord. Apareixen les primeres vistes del massís del Canigó, que no ens abandonaran fins al cim.

Deixem el coll en direcció migdia i ens endinsem per uns corriols molt estrets i farcits de vegetació, en alguns casos ben enganxosa. Aquest tram és una mica perdedor, però després d'alguns dubtes i de certes baralles contra algun arç que s'arrapava més del compte, arribem a la collada Fonda i, deprés de travessar el filat, prenem ja la carena que ens ha de conduir al cim.

El recorregut, tot resseguint la carena, és espectacular pel que fa a la panoràmica. Al nord, excepcionals vistes del massís del Canigó, tan a prop que talment sembla com si el poguessis abastar amb les mans. A l'oest, el Pirineu gironí, en tota la seva magnitud. Llàstima que tots plegats estiguin força despullats de neu! A continuació, el Taga, imponent, i més al sud, el Puigsacalm i els altiplans del Collsacabra, des d'un punt de vista invers a l'habitual per a nosaltres, rematats per la inconfusible silueta de la cinglera del Far. Al fons, en la llunyania, s'endevina el perfil del Montseny, amb el Turó de l'Home i les Agudes coronats per una massa de núvols blancs que no hi era pas de bon matí. I ja més a l'est, apareix una punxa que podria ser Rocacorba, el cim més alt del Gironès. A llevant s'alça el nostre objectiu, el Comanegra, que ens impedeix veure més enllà. Cal que fem un esforç per fixar-ho tot a la retina, perquè cap càmera de fotos és capaç de captar la infinitud d'aquest paisatge.

Caminem sobre un espès matalàs de fulles, que en alguns casos ens enfonsen les cames fins gairebé als genolls. A la nostra esquerra, pel cantó del Vallespir, una preciosa fageda, ara completament nua, que és la culpable del fullam. A la nostra dreta, en canvi, la falda de la muntanya completament despullada d'arbres. Un contrast ben curiós. Pel camí assolim el cim de Bordellat (1.394 metres), que és el sostre de la serra Llarga, la carena de la qual estem recorrent. Ara ens toca baixar una mica, fins al pla de la Primavera, des del qual observem com treuen el nas, darrere el Taga, els pics dels Rasos de Peguera. Ens manca només l'últim tram d'ascens, però déu-n'hi-do com ens farà patir. He llegit en algun lloc que el cim no és ni de bon tros tan innocent com sembla i no puc menys que estar-hi d'acord. Ens cal remuntar gairebé 100 metres de desnivell en poc tros i ens fa suar i esbufegar de valent. A més, bufa el vent amb força intensitat. Com que diuen que, en dies clars, des del cim fins i tot es pot arribar a veure el mar, em suggestiono de tal manera que el soroll del vent em recorda el de les onades en morir contra les roques de la costa.

Finalment, el cim, amb els seus 1.557 metres! Ha valgut la pena l'esforç. Ara la panoràmica és de 360 graus i a més de tot el que ja vèiem, a Llevant apareix la Garrotxa, amb el Bassegona i la Mare de Déu del Món com a emblemes. No acabo de veure el mar, però si que sembla que al fons s'entreveu el Montgrí. Veritablement fantàstic!

La baixada és molt directa, per la falda de la muntanya fins a la bassa de Monars i seguint la pista forestal fins al punt d'inici. Culminem la jornada amb un excel·lent dinar al restaurant Can Plujà, de Rocabruna.

Cap d'any al sostre d'Osona

2011-01-03T16:53:00.004+01:00

Hi ha una dita catalana que fa "El qui no visita el camp per Cap d'Any, té mal any". Tot canviant el camp per la muntanya, hem decidit matinar aquest 1 de gener i estrenar la temporada tot pujant al sostre de la comarca d'Osona, el pic de Matagalls (1.697 metres), una de les muntanyes més emblemàtiques del Montseny, lloc de pelegrinatge excursionista, especialment i com podrem comprovar, el primer matí de l'any.
El dia es desperta enlleganyat de núvols, però mentre ens dirigim al punt d'inici de l'excursió, es comencen a esqueixar i ens enlluerna el primer sol de l'any. Podem apreciar ja el cim de Matagalls, amb la seva grandiosa creu, en homenatge a Mossèn Cinto Verdaguer, perfectament identificable i també Les Agudes.
Aparquem al coll de Sant Marçal, en l'indret conegut com la Taula dels Tres Bisbes, en el qual conflueixen tres comarques (Osona, La Selva i el Vallès Oriental) i els seus respectius bisbats (Vic, Girona i Barcelona). Diu la llegenda que els tres bisbes acostumaven a celebrar aquí les seves trobades, per tal que cap d'ells no hagués d'abandonar la seva diòcesi. Vaja, que això de l'afany de rellevància no ho han pas inventat els polítics moderns!
Iniciem l'ascens darrere una colla d'excursionistes per als quals la pujada és una tradició del dia de cap d'any i amb els quals acabarem coincidint dalt del cim. El camí, per aquest cantó, transcorre entre grans boscos de roures i faigs i és molt més bonic que des de la banda de Collformic, nua i desforestada. Certament, l'hivern no és potser la millor estació per gaudir d'aquest sender. Però, lluny de l'esplendor del verd primaveral i de la intensitat flamejant de la tardor, el contrast entre el gris dels altíssims troncs nus i el roig del matalàs de fulles humides i brillants que cobreixen el serpentejant camí, té un encant especial. Hi ajuda el silenci de l'entorn, trencat de tant en tant pels crits alegres dels escursionistes (és cap d'any, no ho oblidem!).

La pujada és curta però intensa. Arribem finalment al coll Pregon, un prat molt bonic, amb un monòlit en homenatge a Pau Casals, que em fa pensar, no sé ben bé perquè, en Prat de Cadí. Som en una cruïlla de camins que conflueixen tots aquí per pujar directament al cim. De fet, ja s'hauria de veure, però l'alçada dels arbres pràcticament ho impedeix.
Ens queda una nova pujada una mica dreta fins que sortim del bosc, en el punt anomenat Collet de l'Home Mort i ara sí, el cim i la seva creu es fan presents davant dels nostres ulls. Carenegem per un camí pedregós i arribem al capdamunt. Hi ha força concurrència, fins i tot un nadó de mesos, còmodament assegut a la motxilla del seu pare. Tots celebren d'alguna manera o altra l'arribada del 2011. Fins i tot corre el cava!
Com que el dia no és del tot clar, no podem gaudir de les vistes espectaculars que ofereix el cim. Sota nostre, per les escletxes que deixen les boires, just s'endevina la carretera de Viladrau i el coll Borduriol i al fons, més enfarinats que nevats, alguns dels cims del Pirineu. La resta, un mantell de núvols.

La baixada la fem pel mateix camí. Mentre erem a dalt, s'hi ha anat posant la boira i ara el bosc té un aspecte fantasmagòric que realça el seu encant.
Si l'hem de jutjar per les seves primeres hores, el 2011 ha de ser, sens dubte, un bon any!

Pujada a Sant Salvador de Bellver

2010-12-26T19:44:00.006+01:00

Ja fa alguns dies, el diumenge 12 de desembre, amb una colla de companys de la feina, vam organitzar una sortida matinal, per pujar a l'ermita de Sant Salvador de Bellver o d'Orís, que tot i els noms amb els quals se la coneix, de fet pertany al terme municipal de Sant Boi de Lluçanès.
El punt d'inici de l'excursió era l'aparcament situat davant l'església de Sant Genís d'Orís. Mentre ens hi dirigiem, en cotxe, vam poder gaudir d'una esplèndida vista del Puigmal, d'un to rosat , reflex dels primers raigs d'un tímid sol hivernal sobre el seu cim nevat.
Des d'Orís, vèiem el nostre objectiu, l'ermita, al cim de la muntanya, a ponent. Vam començar a caminar per una pista forestal, fins que, passat el Mas Vilanova, ens vam desviar cap a l'esquerra i vam començar l'ascens, pel mig del bosc. El matí era fred, però molt menys que la setmana anterior, a Montserrat.
Ben aviat vam ser al cim. L'ermita, romànica del s.XII, està completament restaurada i és molt bonica. Després de l'obligada sessió fotogràfica, ens vam asseure a esmorzar al sol, darrere l'absis de l'església, tot contemplant unes vistes espectaculars. Malgrat no tenir la situació pivilegiada de Montserrat com a mirador de Catalunya, Sant Salvador constitueix una magnífica talaia de la comarca d'Osona i els seus voltants. Des d'un Puigmal que a aquella hora ja havia canviat de color i tenia un to grisós, fins a Bellmunt i el Puigsacalm, tots els altiplans del Collsacabra i els cims del Montseny. Ben bé sota nostre, coberta de boira, tota la plana de Vic.

Des del cantó de llevant, el de la façana de l'església, podíem veure la silueta de Montserrat. Resseguírem una part del camí que porta cap a Sant Boi, a veure si albiravem el Pedraforca, però com que se'ns resistia, vam desfer el camí i iniciàrem la baixada.
El descens, per l'altra banda de la muntanya i pel mig del bosc, fou força ràpid. Quan ja tornavem a ser al pla, vam ensopegar amb un espavilat isard, que pasturava tranquil·lament entre les vaques i que fins i tot es va deixar fotografiar.
Vam cloure el matí, com ha de ser, amb un bon dinar, al restaurant de Can Branques.

Els polítics i tota la resta

2010-12-09T20:42:00.006+01:00

Fa dies que no parlo de política. Deu ser perquè no he pogut evitar caure en l'espiral de desconfiança i desencís de la ciutadania envers els polítics, entre els quals, irònicament, encara m'incloc. Malgrat tot, però, el país ha decidit, en aquestes darreres eleccions, atorgar un vot de confiança, potser el darrer, a l'Artur Mas. Li desitjo molts encerts. No li ha estat fàcil arribar a la presidència (de fet, encara no hi ha acabat d'arribar i l'últim tram fins a la investidura tampoc no serà un camí de roses), però precisament aquestes dificultats l'han fet una persona més madura i preparada. Li ha calgut esforç. Li ha calgut molta paciència (i això, en un temps dominat per la velocitat i en el qual ha desaparegut el sentit de l'espera, és un gran mèrit). Espero que sàpiga estar a l'alçada dels reptes que l'esperen.

Allò que no tinc gens clar és que tota la resta sapiguem estar a l'alçada. A l'hora de criticar els polítics, tots estem a punt. I és innegable que, en la immensa majoria d'ocasions, bé que s'ho mereixen. Però també és cert que ens costa molt veure-hi més enllà del nostre nas. Hi ha dues coses per a les quals estem tots molt ben entrenats: pensar que el nostre problema és el més important del món i trobar-hi culpables. El recent conflicte amb els controladors aeris n'és un bon exemple. És evident que els controladors, focalitzats en el seu "problema", no van mesurar les conseqüències de les seves accions. Ara bé, també ho és que la gran majoria dels afectats no debia veure gaire més enllà de les seves espatllades vacances.

Per això, més enllà dels encerts del futur president i el seu govern, que són imprescindibles, m'agradaria que aconseguissin transmetre la necessitat d'un canvi d'actitud de tots plegats. Voldria per a Catalunya allò que als anys 60, Kennedy ja desitjava per als americans: "No et preguntis allò que el teu país pot fer per tu; pregunta't què pots fer tu per al teu país".

A peu per Montserrat

2010-12-08T17:57:00.006+01:00

4 de desembre de 2010. A punt d’entrar a l’hivern i en un dels dies més freds de l’any, fem la cloenda de la temporada excursionista, amb una sortida a Montserrat.
Són les nou del matí quan iniciem l’excursió, des de l’aparcament de Santa Cecília, una antiga abadia benedictina del segle X, joia del primer romànic. El fred és intens i l’accentua el fet que ens trobem a la zona obaga del massís. Mentre ens preparem, l’aire gairebé talla la pell a les poques zones que emergeixen de gorros, bufs, guants i altre material que ens hem posat al damunt. Però de seguida que ens posem a caminar, entrarem en calor.
Travessem la carretera i iniciem l’ascens, per uns corriols força estrets, esquivant la frondosa vegetació a banda i banda. Sort que anem tan abrigats, perquè sinó, ningú no ens estalviaria alguna esgarrinxada. Al principi, l’ascens és força suau. Deixem a la nostra dreta algunes de les parets més emblemàtiques del massís, com la de Sant Jeroni i van apareixent les agulles verticals de la muntanya, paradís dels escaladors, als quals, avui, el fred deu haver fet quedar a casa.
Ben aviat i de manera impactant, apareix davant dels nostres ulls la silueta del Cavall Bernat, que ens acompanyarà durant una bona part del camí, primer al nostre davant i després, esguardant-nos des del darrere. La seva erecta verticalitat és la prova més clara que, ens agradi més o menys a les del gènere femení, el món és fal·locèntric!

Seguim ascendint, d’una manera molt gradual. Des de la nostra esquerra, atent als nostres passos, el relleu de mig Catalunya. I és que Montserrat, per la seva situació geogràfica, és talaia privilegiada d’una bona part del país. Ens aturem un moment i contemplem com la neu cobreix de blanc una bona colla de cims del Pirineu, que es divisen a l’horitzó nord, començant pel Puigmal, passant pel Canigó, la serra del Cadí, el Port del Compte i en la llunyania, el que podria molt ben ser el Montsent de Pallars. Una mica més a prop, la blanca silueta del Pedraforca, des d’una perspectiva que la fa difícil d’identificar als profans en la matèria com jo. També veiem, molt més a prop, una colla de pics encara lliures de la companyia de la neu: des del Puigsacalm fins a La Mola de Sant Llorenç, passant pels cims més populars del Montseny, com el Matagalls o Les Agudes. I si abaixem els ulls, gaudim de la visió des de les alçades, com si d’un edifici de joguina es tractés, de la magnífica abadia de monges benedictines de Sant Benet. Segur que si afinem l’oïda, podrem sentir la veu de la famosa monja Teresa Forcades, clamant contra “les farmacèutiques”!

En arribar al Pla de la Trinitat, fem l’aturada reglamentària per esmorzar. La vista és, una vegada més, indescriptible. A tota la cadena muntanyenca que ens havia anat acompanyant, s’hi afegeixen la serra de Collserola, amb la torre de comunicacions de Norman Foster perfectament dibuixada i al fons, un Mediterrani platejat on es reflecteixen uns tímids raigs de sol que ens escalfen una miqueta. Veritablement, un privilegi.
Després d’esmorzar, ens queda la part més dura de l’excursió. El pendent creix, se senten els primers esbufecs i ens comença a fer nosa la roba. Passem pel costat de la petita ermita de la Trinitat, que un responsable de manteniment està preparant per als rigors de l’hivern, i seguim amunt. Altra vegada, algunes de les parets més típiques del massís, com la Gorra Frígia, la Mòmia o la Prenyada ens obliguen a fer anar la nostra imaginació. I és que, com diu l’escriptor, les formes de Montserrat són tan suggerents que fins i tot poden canviar amb l’estat d’ànim de cadascú.
Arribem, finalment, al peu del nostre objectiu: l’Elefant o pic de Sant Salvador. Per arribar al cim, ens hem d’enfilar per unes parets força inclinades. Afortunadament la roca no rellisca i t’hi pots agafar bé, però tot i això, no puc evitar expressar en veu alta la meva inquietud en aquell moment: “I com baixarem?”. Comprovo, tot i que no em consola gaire, que és una inquietud compartida.

L’últim tram de la pujada és una canal estretíssima. A primer cop d’ull, em provoca una terrible sensació d’ofec, però un cop al mig, no resulta tan difícil, i amb l’ajuda d’una mà amiga, arribo a dalt sense massa problemes, igual que tota la resta del grup. I un cop al cim, una doble satisfacció: haver acomplert un objectiu de certa dificultat, amb esforç i el premi de gaudir d’una vista espectacular. Cal dir que, mirat des de dalt, el Cavall Bernat impacta menys! I l’alçada també ha fet que, al costat del Puigsacalm hagin emergit dos altiplans ben coneguts: Cabrera i el Pla d’Aiats.
Queda la baixada. Un cop superada la primera canal, el trajecte fins al peu de l’Elefant no resulta tan terrible com l’havíem imaginat. A poc a poc, el superem sense problemes. La resta del descens es força ràpid, pel mig del bosc, per pendents considerables i un pèl relliscosos, que fan que tots acabem, en algun moment o altre, en posició horitzontal. Però sense més problemes arribem al punt que, desfent una part del camí inicial, ens porta de nou a Santa Cecília, poc abans de les dues del migdia.
Ens premiem l’esforç amb un bon dinar en un restaurant de Monistrol, tot comentant la jugada i pensant ja en les sortides per a la propera temporada, alguna de les quals, sense cap mena de dubte, ens portarà de nou a Montserrat.

Els colors de la tardor

2010-11-10T20:35:00.006+01:00

Aquest diumenge vam participar en la caminada "De Font en Font", organitzada per l'Associació Excursionista Kd 1/2 hora, de Viladrau. El recorregut per una bona colla de fonts del Parc Natural del Montseny va ser una excel·lent oportunitat per gaudir dels fantàstics paisatges de tardor.

Castanyers i faigs lluïen encara les millors gal·les de la temporada, poc abans de quedar definitivament despullats i els grocs, vermells i torrats dels seus vestits de tardor contrastaven amb els verds perennes d'alzines i sureres. Tot el recorregut el vam fer sobre una espessa catifa de fulles ja caigudes i resseguint el so de l'aigua que ens portava de font en font i ens obsequiava amb referències literàries als poetes noucentistes, com Carner, Guerau de Liost o Marià Manent, als quals, de ben segur, la bellesa d'aquests paisatges va inspirar molts dels seus versos.
Un magnífic matí de tardor!

Recordant Jordi Cirera

2010-10-20T17:29:00.005+02:00

Quina millor manera d’honorar la memòria dels que ens han deixat que recordar allò que ens van aportar i mantenir vives les seves passions. I això és el que vam voler fer, aquest diumenge, una colla d’amics de Jordi Cirera, de la mà de la seva companya, l’Assumpta. Un mes després de la publicació de la seva obra pòstuma, la guia “Descoberta del Patrimoni Industrial de Santa Maria de Besora a través de 16 rutes a peu i amb bicicleta”, ens vam trobar per recórrer un dels itineraris a peu que descriu la guia.
Com a membre del patronat del Museu Industrial del Ter, jo coneixia força bé la magnífica feina feta per en Jordi com a tècnic del museu, tant en la seva vessant de geògraf i naturalista com en la de monitor i guia. La seva faceta d’escriptor, en canvi, m’era més desconeguda i he de dir que m’ha sorprès molt favorablement.
L’Assumpta va escollir un itinerari senzill, apte per a tots els públics: una passejada d’uns 50 minuts fins al salt del Mir.
El dia ens va acompanyar i el camí fou molt agradable, tan aviat a través de zones de pastura i conreu com entre boscos de faigs i pollancres, amb algunes mostres primerenques dels colors de la tardor. Durant tota la passejada vam poder gaudir també de magnífiques vistes dels escenaris més propers, com el poble de Santa Maria, el castell de Besora o el castell de Montsequiu i d’altres de més llunyans, com un enfarinat Puigmal o un desenfocat Pedraforca.
Poc abans d’arribar al salt, vam deixar enrere l’antiga masia del Mir, actualment reconvertida en una casa de turisme rural. Cridava l’atenció el seu magnífic porxo, d’aquells que conviden a passar-hi hores i hores repapat, amb un llibre a les mans. En aquells moments, però, només hi onejava una solitària estelada.

Vam creuar la riera de la Foradada per un pont de fusta, observant les restes d’una antiga resclosa, també de fusta, que en Jordi ens descrivia a la guia. Just abans de baixar les escales que ens menaven al salt, ens van rebre les restes de l’antic Molí fariner del Mir, al qual havia fet funcionar, en el seu moment, la força de l’aigua.
El salt va resultar espectacular, tant per la seva alçada com per la bona quantitat d’aigua que hi queia, com a resultat de les darreres pluges. Vam gaudir una bona estona de les seves vistes i de les anades i vingudes d’uns enjogassats Nus i Tundra, abans de desfer el camí i comentar la jugada tot dinant. Evidentment ens vam emplaçar a continuar recordant les ensenyances d’en Jordi en una nova caminada ben aviat.

Tardoral al Berguedà

2010-10-19T17:33:00.006+02:00

Dissabte, 16 d’octubre. Després de les nostres aventures per terres basques, avui toca visitar una comarca ben propera. Anem a la zona de Rasos de Peguera, al costat de Berga. I com no podia ser d’altra manera, en les dates que estem, arreu és ple de la fauna típica dels boscos de tardor (és a dir, boletaires a dojo!).
Després de deixar el cotxe a l’aparcament del restaurant Els Roures, on un simpàtic bomber ens exhorta a no perdre’ns i donar-li més feina (sembla ser que busquen un boletaire perdut) ens dirigim cap a Espinalbet, i iniciem l’excursió tot seguint el GR-107, el famós Camí dels Bons Homes, que uneix el veí Santuari de Queralt amb el Castell de Montsegur, en terres occitanes.
Pugem per un petit corriol, que discórre pel mig del bosc. El pendent és considerable, sobretot tenint en compte que encara tenim els músculs freds. Tot pujant, ensopeguem amb un solitari rovelló, que s’ha salvat de l’escomesa dels boletaires. El camí ens porta fins a una prada, al fons de la qual s’alça el Santuari de la Mare de Déu de Corbera. La travessem, per apropar-nos al santuari, i ens adonem que la nit deu haver estat ben freda per aquests paratges, ja que encara hi ha restes de gebrada. Rodejem el santuari pel darrere i deixem el GR-107 per emprendre el PR-C 73, un sender que uneix Sant Corneli amb Berga. Anem seguint el sender, ara per corriols, ara per pistes forestals. Pel camí deixem enrera un parell de masos deshabitats i en estat ruinós, Can Déu i el mas de les Planes. Penso que no debia ser gens fàcil viure aquí, en el seu temps. Anem continuant, en una passejada molt agradable, fins a la Font de Tagast. A mesura que hem anant guanyant una mica d’alçada, el Berguedà ha quedat als nostres peus, cobert d’una espessa capa de boira de la qual emergeixen, talment illots dins d’un mar blanquinós, les muntanyes més altes de l’entorn. Cap a l’est, perfectament perfilats, els altiplans de Cabrera i Aiats; més a la dreta, el Montseny, amb Les Agudes com a protagonistes; i més al sud, una mica desdibuixada, intuïm la silueta de Montserrat. I entre els dos massissos, treu el nas tímidament una punta que identifiquem com La Mola de Sant Llorenç de Munt. L’estampa és realment idil·líca i ens sentim privilegiats de poder-la contemplar des del contrast que suposa l’assolellat dia que fa a les altures.

Continuem fent camí i emprenem ara un corriol en forta pujada, que ens porta fins al coll de Tagast. Just aquí trobem uns ciclistes i després d’admirar com baixen, fem una petita parada per esmorzar. Un cop recuperades les forçes, seguim, per un pla i rodejant una bassa, fins a trobar una pista forestal que ens acosta còmodament al primer objectiu del matí, el Roc de l’Enginyer o pic de la Torreta (1988 m). En la llunyania, ressona la cridòria dels boletaires. Des del cim, continuem gaudint de les magnífiques vistes del mar de boira, a les quals s’hi afegixen, al nord, un Puigmal força emblanquinat i ben a prop, el nostre proper destí: un turó rocallós i punxegut, conegut com la Roca d’Auró, al cim del qual, durant tot l’ascens, ens ha semblat que hi voleiava una senyera.
Ens encaminem cap allà per un pas estret entre roques, on hi ha una desgrimpada una mica complicada, que amb l’ajuda dels companys, puc superar sense dificultats. I a continuació, davallem per un terreny d’aquells relliscosos, que es fan una mica pesats, fins que arribem al coll entre els dos cims i podem iniciar l’ascens al segon. A l’últim tram hi ha una cadena que ens facilita la grimpada. En arribar al capdamunt (1.925 m) constatem que hi ha, no una sinó dues senyeres, una d’estàtica i una d’onejant. Les vistes continuen essent espectaculars.
Iniciem de nou la baixada, també una mica relliscosa i perdedora, fins al coll d’Estela, on hi raja la font del mateix nom. La idea inicial era pujar un altre turó proper, el cogulló d’Estela, però se’ns ha fet un pèl tard i preferim iniciar el descens, per poder dinar a una hora raonable.
Baixem per una pista forestal, que escurcem de tant en tant per alguna drecera, la qual cosa ens permet ensopegar amb algun rovelló despistat. Un camí a l’esquerra ens acosta planejant fins al mas de les Planes, a partir del qual desfem el camí fins a Espinalbet. En el darrer tram de corriol, ha tingut l’amabilitat d’esperar-nos el rovelló solitari, del qual, ara, no tenim cap mena de pietat.

El restaurant Els Roures és ple a vessar de boletaires, però en un restaurant proper, Cal Nen, podem finalment fer la cervesa i dinar. La mestressa és molt amable i ens atén de meravella.
A la tarda, abans de tornar a casa i aprofitant que som molt a prop de Castellar del Riu, on hi ha el Pi de les Tres Branques, li fem una visita. Toc patriòtic per posar punt i final a una magnífica excursió.

Descobrint Euskal Herria des de les alçades

2010-10-17T22:04:00.005+02:00

El dissabte 2 d’octubre abordem una excursió per terres força allunyades dels nostres destins habituals. De la mà del sherpa Iñaki, pujarem una de les muntanyes més populars de Guipuzkoa, coneguda com a Peñas de Aia o Aiako Harria, formada per tres cims: Irumugarrieta (806 m), Txurrumurru (827 m) i Erroilbide (837 m). Ens trobem al punt més occidental dels Pirineus, on aquests exhalen el seu darrer sospir, abans de morir en aigües del Golf de Bizkaia.
Tot i no tenir l’alçada de la majoria de muntanyes del Pirineu català, el desnivell a superar és considerable, ja que emprenem la pujada gairebé des del nivell del mar. El sherpa ha situat l’inici del recorregut a les afores del seu Irún natal, al costat de la taberna Estebenea, on dinarem en acabar la caminada.
El primer tram de l’excursió és un passeig molt agradable, pel mig de boscos, tot i que amb trams de considerable pendent, ja que superarem un desnivell de més de 400 metres. Estem en zona de caça del senglar i periòdicament trobem guardes amb la corresponent escopeta a punt. És una sensació força curiosa.
Després d’haver caminat ja més d’una hora, arribem al coll d’Elurretxe, a uns 500 metres d’alçada, que es considera el punt d’inici habitual per a l’ascens a Aiako Harria. Hi ha un aparcament amb força vehicles i diversos plafons explicatius. Aquí fem una breu parada per esmorzar, abans de continuar la pujada.
Deixem enrera una torre d’alta tensió i emprenem l’ascens pel mig del bosc. Tot seguint el sender, trobem un pou de neu i més endavant, un niu de metralladores, ens recorda que fins aquí arribava la línia Pirineus que vam descobrir al parc dels búnkers de Martinet. Al cap d’una estona, el sender fa una giragonça de gairebé 180 graus i s’enfila ràpidament. Arribem a una cova que venera la imatge de la verge del Junkal, patrona d’Irún. Una altra pujadeta i ja som al cim de l’Irumugarrieta. Les vistes són espectaculars, especialment per a aquells que no estem habituats a contemplar el mar des de dalt d’una muntanya. A més, hem estat de sort i el dia és esplèndid. A la nostra dreta s’estén tota la ria del Bidasoa, des d’Irún fins a Hendaia, passant per Hondarribia i el seu “international airport”. I a l’esquerra, les vistes arriben fins a Donosti i la platja de La Concha.

Després de gaudir uns moments de l’insòlit mirador, emprenem el camí cap al següent cim. Seguim la cresta que els uneix i deprés d’una petita desgrimpada, sota l’atenta mirada d’un expert muntanyenc basc, acompanyat pel seu gos, assolim el pic del Txurrumurru. A les vistes del mar s’hi afegeixen ara les de l’embassament de San Anton.
Queda la part més difícil! Per guanyar la cresta que uneix el segon i el tercer cim cal superar passos de força dificultat, com el famós “paso de la anilla”. Mentre ens plantegem si val la pena intentar-ho, pugen uns muntanyencs als quals demanem per la dificultat del camí. Ens responen, molt intel·ligentment, que la dificultat sempre és relativa i que el pas de l’anella es fa sense problemes si tens unes cames llargues, la qual cosa no em tranquil·litza gaire, ja que sóc la que les té més curtes del grup.
Decidim intentar-ho, i iniciem la desgrimpada, que en alguns punts és força vertical i requereix deixar-se caure. Mentre espero el meu torn en un d’aquests punts, em passen pel costat el muntanyenc i el seu gos, que ja van de tornada. Davant l’agilitat de l’animal, he de confessar que tinc una mica d’enveja.
Finalment, ja som davant del pas de l’anella. Cal dir que, tot i no ser massa aeri, fa el seu impacte. Per sort, els meus companys passen abans i, quan arriba el meu torn, ja sé on he de posar els peus. Agafant-me ben fort a l’anella amb la mà dreta, passo sense massa dificultats, tot i que un ràpid esguard cap al cel em permet copsar uns quants voltors a l’espera de carn fresca. Més endavant, en una nova desgrimpada vertical, pateixo una petita relliscada, per sort sense conseqüències. Ara ja gairebé hi som, però l’Erroilbide és un d’aquells cims que es fa pregar i encara hem de pujar i baixar, ara ja feixugament, un parell de turonets abans d’assolir-lo. A la satisfacció habitual per haver fet el cim hem d’afegir-hi la d’haver passat l’anella, que ens compensa el petit disgust de no haver pogut superar el Pas del Cavall quinze dies abans.

La tornada la fem pel mateix lloc i comprovem que els passos compromesos són molt més senzills ara que ens vénen de pujada. L’últim tram de descens, des de l’Irumugarrieta, se’m fa força carregós, ja que em dec haver donat un cop al turmell en la relliscada i em fa una mica de mal. Per sort, en arribar a Elurretxe, ens recull en Patxi, el germà de l’Iñaki, que ens porta en cotxe fins a Estebenea, on ens espera el dinar i una fantàstica cervesa (bé, de fet dues), que ens compensa amb escreix dels esforços realizats.

La venjança de Tomàs Molina (18/09/2010)

2010-09-27T17:07:00.010+02:00

Després de molts dies de preparació, d’entrenaments, oficials i furtius i de debats intensos sobre qui s’atreviria a creuar el Pas del Cavall i qui es faria enrere (si alguna casa d’apostes ho hagués sabut, s’hauria forrat), finalment s’apropava el gran moment: el cap de setmana previst per a l’excursió al pic de Vallhiverna. I la setmana va començar amb unes previsions meteorològiques ben poc engrescadores: elevada probabilitat de pluges durant el cap de setmana, especialment al Pirineu Occidental. Després de donar-hi força voltes, decidírem anar-hi igualment, havent preparat excursions alternatives per si finalment el mal temps guanyava la partida i havíem de deixar el Vallhiverna per una altra ocasió.
Les pitjors previsions es van complir puntualment i el dijous va començar a ploure amb intensitat. Vam sortir cap a Vilaller, on ens allotjavem, el divendres a la tarda i la pluja ens va acompanyar durant tot el camí, fent que la tarda semblés negra nit en alguns trams de l’Eix Transversal. Mentre sopàvem i donat que les previsions parlaven d’una millora de la situació a partir de mig matí, vam decidir no llevar-nos massa d’hora i intentar l’ascens si no plovia en el moment de sortir.
El dissabte ens vam llevar amb un cel força serè i després d’esmorzar a la fonda, ens vam dirigir en cotxe cap a l’Estany de Llauset, punt d’inici de l’excursió. Començàrem a caminar a les deu del matí i poc després, el dia s’acabava d’asserenar i sortia el sol. Algú va deixar anar uns comentaris més aviat poc amables sobre els Serveis Meteorològics de TV3. Acabaríem pagant cara aquesta gosadia!

La primera part del camí, tot rodejant l’estany pel seu marge dret, fou força còmoda i planera. Un cop arribat al final de l’estany, seguirem les indicacions del GR 11 i vam trobar ja algun pendent, que ens obligà a fer una petita pausa per recuperar forçes, amb alguna ajuda, natural o farmacèutica. Seguint el camí, rodejarem diversos estanys, entre ells el Botornàs, que ens van premetre algun encontre amb la fauna aquàtica de la zona. A mesura que ens apropàvem al Vallhiverna, començà el caos de blocs de granit i la pujada, que fins llavors havia estat força plàcida, es complicà una mica. Però el que realment s’anava complicant era el temps, i el sol, que ens havia acompanyat durant bona part de la pujada, s’amagava ara darrera unes boires cada vegada més espesses.
Quan ja erem ben a prop del cim, començà a ploure. Ens aturarem a posar-nos els impermeables i acte seguit continuarem amb la part més dura de la pujada, sobretot per l’intens pendent, ja que el caminet, zigzaguejant per la falda de la muntanya, estava molt fressat i era còmode de seguir, malgrat la pluja. En superar els 3.000 metres, però, la pluja va esdevenir calamarsa. Segurament el més sensat hagués estat girar cua, però erem ja tan a prop que vam decidir continuar. En arribar a dalt, vam fer-nos la foto de grup, encara sota una intensa calamarsada. Segur que si haguessim afinat prou l’oïda hauríem pogut sentir el riure sorneguer de Tomàs Molina!
Al cap d’uns moments, va parar de ploure. Erem dalt del cim, però no vèiem res. La boira ens embolcallava. Els més agosarats van decidir avançar per la cresta, per si podíen arribar a divisar el Pas del Cavall. Els vaig seguir més o menys fins a la meitat. Tot i que aquesta cresta té fama de ser molt àeria, per sort o per desgràcia, no ens n’adonàvem gens. La calamarsa, però, s’acumulava a les escletxes, amb perill de relliscar. Vaig decidir no córrer riscos innecessaris. Mentre m’esperava que tornessin els que havíen decidit avançar, pensava: “Que graciós. Acabes de completar el teu primer tres-mil i no hi veus més enllà del nas!”. Al cap d’uns instants, tornaren els més atrevits, confirmant que, com ja ens imaginavem, en aquelles condicions no era prudent intentar creuar el Pas del Cavall. Decepció d’uns i, per què enganyar-nos, gran alleujament d’altres!
Calia, doncs, desfer el camí. Ens esperava un descens molt més llarg del que havíem previst. Baixarem uns cent metres i donat que ja eren gairebé les tres, arpofitarem per dinar, abans de continuar. En acabar, es tornava a posar a ploure.
El camí de descens va ser dur, la major part entre blocs de granit molt relliscosos, però el paisatge de pluja que ens acompanyava no deixava indiferent. Les bromes i boires que envoltaven els llacs eren a la vegada misterioses i romàntiques. Vam poder fer algunes fotografies molt boniques. I malgrat alguna caiguda o altra, vam retornar al punt d’inici més o menys sencers i amb una conclusió prou clara: val més no burlar-se d’en Tomàs Molina!

Article publicat al Diari de Manlleu del 15/09/2010

2010-09-20T18:39:00.002+02:00

Què volem els manlleuencs?

El projecte de construcció d’un aparcament soterrat a la Plaça Fra Bernadí està tornant a posar de manifest les enormes dificultats que té Manlleu per consensuar els grans projectes de ciutat.
Durant els últims 20 anys, Manlleu ha viscut una situació força convulsa al seu Ajuntament, amb constants canvis de color polític dels seus governs municipals. I en general, cada equip de govern, en arribar, ha fet tots els possibles per aparcar, redissenyar o redimensionar els grans projectes en curs dels seus predecessors i n’ha engegat de nous. I, indefectiblement, no ha aconseguit convèncer els manlleuencs de les bondats d’aquests projectes i, en arribar les següents eleccions, l’han fet fora del govern. Sitjà i el Museu Industrial del Ter, Mundet i els Plans Nord i de Ponent, Colomer i la remodelació del barri de l’Erm ... Tots ells grans projectes de ciutat, però que poden haver estat, en certa mesura, tombes polítiques per als seus impulsors. Estem a punt d’afegir-hi Prat i l’aparcament de la plaça?
Governs de tots els colors polítics, monocolors o en coalició; projectes de tot tipus, en relació amb el creixement urbanístic i demogràfic, amb l’activitat econòmica, amb la construcció d’equipaments ...; projectes impulsats directament pels alcaldes o bé pels seus tinents d’alcalde ...; moltes diferències però no obstant, alguns aspectes comuns: la pol·lèmica i la falta de consens. I inevitablement, una pregunta: on és el problema? Què ens passa a Manlleu?

Manlleu, per l’enorme diversitat de la seva composició demogràfica i sociològica, fonamentalment degudes al fet de ser una ciutat receptora de grans onades migratòries, ja presenta dificultats addicionals a l’hora de trobar elements que cohesionin la seva població. I per aquest motiu és encara més preocupant que, malgrat els diversos governs han fet moltes coses ben fetes, que sense cap dubte han fet avançar Manlleu i han millorat la qualitat de vida dels manlleuencs, no hàgim aconseguit trobar encara cap projecte comú que ens il·lusioni a tots, que ens faci caminar junts. Veritablement sembla que siguem incapaços de decidir el model de ciutat que volem. És més, en els darrers anys, s’observa un fenòmen curiós: és el que podríem anomenar una “fugida” sostinguda de manlleuencs que, en no trobar a Manlleu el model de ciutat que voldrien, opten per anar a buscar-lo a alguna població veïna (Roda, Masies de Roda, Folgueroles o Sant Julià han estat en els darrers anys poblacions receptores d’alguns d’aquests manlleuencs). Què hi troben en aquestes poblacions, que no els pugui oferir Manlleu? Caldria que ens ho plantegessim o ja ens està bé la situació actual?

Després de gairebé 12 anys com a regidora de l’Ajuntament de Manlleu, a punt ja de sortir-ne, i havent tastat govern i oposició puc dir que no he aconseguit respondre adequadament a la pregunta sobre allò que volen els manlleuencs. Confesso el meu fracàs en aquest àmbit. Estic convençuda, però, que el gran repte del proper alcalde i el seu equip haurà de ser trobar d’una vegada per totes aquests elements cohesionadors. Crisi és sinònim de punts d’inflexió i nous escenaris, i en un moment en el qual els recursos, especialment els públics, són tan escassos, cal que canviem la manera de fixar les prioritats, perquè no ens podem permetre el luxe de continuar-ne destinant més i més a causes que no mereixin l’esforç de tothom.

Diada muntanyenca

2010-09-16T17:41:00.021+02:00

Onze de setembre. Quina millor manera de commemorar la Diada que trepitjar la pols dels camins de Catalunya, com deia el President Pujol. I millor encara si tot trepitjant els seus camins arribem a contemplar-la des d'alguna de les privilegiades talaies del Pirineu. Evitant els cims més populars i cocorreguts en aquestes dates, com la Pica d'Estats, el Pedraforca o el Puigmal, escollim el pic de la Mainera, de 2.909,3 metres, situat dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, entre les comarques del Pallars Sobirà i el Pallars Jussà.
Sortim d'Altron, on havíem fet nit, a les nou del matí, després d'haver mandrejat una mica més del compte, amb l'excusa que les temperatures són més suaus i el sol escalfa ja menys que en ple estiu. Ens dirigim cap a Llessui, on prenem una pista forestal que enllaça amb Espot, pel coll del Triador. N'hem de recórrer uns disset quilòmetres. Es fan un pèl llargs, però les vistes de la vall són espectaculars. Travessem àrees de pastura de vaques brunes del Pirineu, cavalls i ovelles de la raça xisqueta, pròpia del Pallars. Les ovelles, convençudes que són a casa seva, envaeixen el camí, indiferents al fet que un cotxe vulgui passar. Per sort, el pastor ens desvetlla el truc: cal que algú camini davant del cotxe i llavors, com per art de màgia, s'aparten. Tota una experiència!

Aparquem al pas de la Mainera al voltant de dos quarts d'onze, i ens disposem a iniciar la caminada. Una parella ha aparcat al nostre costat. Per alguns fragments de converses que ens arriben suposem que són biòlegs que van a realitzar un treball de camp als estanys de la Mainera. En aquells moments encara no sabem que serà l'única presència humana que trobarem durant tota l'excursió.

Comencem l'ascensió seguint el curs del riu, per un sender fàcil i ben indicat, tot i que tenim feina a redreçar algunes de les estaques i senyals, que han anat per terra. El camí és molt agradable, acompanyat pel so relaxant de l'aigua i contemplat en tot moment per la majestuositat del Montsent de Pallars i la vermellor del Montorroio.

Al cap d'una hora, arribem al circ de la Mainera. Deixem els estanys al nostre darrere i ens aturem uns moments a contemplar l'objectiu, el pic de la Mainera, que s'alça imponent al nostre davant, entre la Pala Pedregosa de Llessui i la Cresta de l'Avió.

A primer cop de vista no s'endevina cap camí de pujada, de manera que ens desviem cap a la Pala Pedregosa, per tal d'abordar el coll que separa els dos cims. No trobem cap camí marcat, ni gairebé cap fita. Cal anar per lliure. Enfilem per un fort pendent, fins arribar al coll. A més d'inclinada, la pujada és relliscosa, i per tant, esgotadora. M'he hagut d'aturar unes quantes vegades per recuperar l'alè abans de reprendre l'ascensió. I encara queda la pitjor part, des del coll fins al cim. El pendent continua igual de pronunciat, les fites es troben a faltar i el terreny va esdevenint una petita tartera. Amb molt de compte per no relliscar i gairebé amb la llengua fora assolim els 2.900 metres. Una petita grimpada i ja som al capdamunt. Són gairebé les tres.

I l'esforç ha valgut la pena! La panoràmica és realment impressionant. És un magnífic mirador del parc i de tota la zona perifèrica. En primer terme, els estanys de Mar i de Colomina, amb el refugi, i més enllà el pic de Peguera i un vell conegut, el Subenuix, que vam pujar a principis d'agost. Més al fons el Vallhiverna, esperant la nostra propera visita. Girant una mica el cap, l'estany Tort i el refugi Josep M Blanch. Cap al sud-est, la serra del Cadí, i al fons, desdibuixat, fins i tot s'intueix el massís de Montserrat. La immensitat del Pirineu és aclaparadora, i la solitud i el silenci la hi fan encara més.

L'espai al cim és minúscul. Amb prou feines hi cabem tots dos. L'absència de creus, símbols, llibres de registre o de piades i altres senyals de presència humana ens confirmen que es tracta d'un pic molt poc freqüentat. Aprofitem per desplegar la senyera i fer la foto de rigor. La felicitat, però, no acaba de ser completa, en la mesura que ens anem fent conscients que cal baixar, pel mateix lloc on hem pujat!

Desgrimpem i aprofitem per fer un mos i recuperar energies per a la baixada. Iniciem el descens, i el primer tram resulta més fàcil del que ens imaginàvem. Arriba un punt, però, que es converteix en un infern. La baixada és molt dreta, sense grava, i l'herba rellisca molt. Avancem lentament, clavant els bastons al terra i intentant assegurar cada peu. Flanquegem la muntanya, per contrarestar una mica el pendent. És esgotador, sobretot mentalment. Per fi arribem a una zona amb enormes blocs de granit, dels típics de l'alt Pirineu. Normalment els odio, ja que fan molt lentes les baixades, però aquesta vegada m'omplen d'alegria. A partir d'aquí el descens ja és molt més suau. Després de dinar a l'ombra d'un dels blocs, ens arribem fins a la riba dels dos estanys de Mainera, el Xic i el Gran. No hi ha ningú, i les parets de la muntanya retornen la nostra veu una vegada i una altra.

La baixada fins a l'aparcament és plàcida, tot i que estem molt cansats. Arribem al cotxe poc abans de les set de la tarda i constatem que deu ser cert allò que diu l'amic Martí: "A la muntanya, de fet, no hi va ningú".

Desfem el camí que havíem fet al matí, però per la pista dels Plans, i encara em queda esma per parar a fer una fotografia a un encantador burro català que pastura per allà. Es resisteix, però sóc més tossuda que ell, i acaba immortalitzat per la càmera.

Digne colofó per a un dia magnífic.

L'artesania com a opció de futur

2009-05-21T19:54:00.002+02:00

Aquest cap de setmana va tenir lloc a Manlleu una nova edició de la fira Artesanàlia. En la conferència que inaugurava la fira, la Directora d'Artesania Catalunya, del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa, la senyora Gemma Amat, ironitzava que, en un departament com el seu, durament castigat per universitaris, empreses i sindicats, l'artesania era l'única que donava alegries. Bromes apart, crec que té molta raó en el fons del seu missatge. En un moment prou difícil, en el qual moltes persones perden la feina i les dificultats d'obtenció de finançament ho posen molt difícil als emprenedors, l'artesania pot ser una bona sortida de futur ja que, més que grans inversions i grans estructures empresarials, el que fa falta és talent i habilitats personals i d'això, com vam poder observar els que vam visitar la fira, n'hi ha més que no ens pensem.

Trenta anys d'ajuntaments democràtics

2009-05-21T19:17:00.004+02:00

El proppassat dia 24 d'abril, l'Ajuntament de Manlleu va reunir, en un acte de commemoració del trentè anniversari de la constitució dels primers ajuntaments democràtics, tots els alcaldes i una bona part dels regidors d'aquesta etapa. D'entre els parlaments que es van fer, m'agradaria destacar un parell de reflexions de Ramon Sitjà, alcalde de Manlleu entre 1995 i 1999. Tot i les diferències que ens separen en molts temes, val a dir que comparteixo el fons de les dues reflexions que va fer.

La seva primera reflexió feia referència als funcionaris i al seu grau d'influència i corresponent implicació en els projectes municipals. Em va fer pensar en algunes de les idees que desenvolupa Xavier Roig, en el seu llibre "La dictadura de la incompetència" a l'entorn de la dimensió i qualitat de l'estructura administrativa.

L'altra reflexió versava sobre el creixement de Manlleu. Sitjà sostenia que el primer pla urbanístic d'aquests 30 anys havia aconseguit, amb la seva filosofia de no consumir nou terreny en excés sinó aprofitar per omplir els buits existents en el teixit urbà, un creixement prou equilibrat (menys de 5.000 habitants en 30 anys), sobretot si el comparàvem amb els creixements experimentats per altres ciutats en aquest mateix període. Ho comparteixo totalment. Ramon Sitjà, però, considerava que ara calia ser més agosarat, tal com ja apunta el nou POUM aprovat l'any 2007. Jo no ho tinc tant clar. Crec que ens ha anat prou bé amb la filosofia de l'antic pla de no ocupar nous terrenys si no era estrictament necessari i ho penso especialment en relació amb l'objectiu de cómençar a créixer a l'altra banda del Ter, que mai no he vist gens clar.

Més activitats al Museu Industrial del Ter

2009-04-21T19:17:00.002+02:00

Dimecres 15 d'abril, el Museu Industrial del Ter va presentar el seu quadern de didàctica i difusió, que, a part de ser un complement important per a l'edifici i la seva exposició permanent, constitueix ja la setena publicació del museu d'ençà de la seva entrada en funcionament.

En el marc d'aquesta presentació, el director del museu, Carles Garcia, va voler destacar dues dimensions del MIT: la de centre de recerca aplicada, el gran element de la qual el constitueixen les set publicacions abans esmentades, i la de museu de territori que, més enllà de l'edifici de Can Sanglas i tan important com aquest, posa en valor allò que s'hi pot trobar a l'entorn (el riu Ter, les colònies industrials de la conca i els seus jardins ...). El director de la xarxa de Museus de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, el Sr. Eusebi Casanellas, present a l'acte va qualificar el MIT com un dels museus de la xarxa que més èxit ha tingut, tant pel seu nivell d'activitat com per la seva incidència en la ciutat.

Estic totalment d'acord amb aquestes dues opinions. De fet, en aquest bloc parlo sovint del Museu Industrial del Ter i les diverses activitats que s'hi realitzen i és que, més enllà de l'exposició permanent que potser, a parer meu, és una de les potes més fluixes del museu (crec que, actualment, les noves tecnologies permeten museografies molt més atractives i agosarades; esperem que l'exposició sobre la societat industrial les aprofiti), aquells que seguim de prop la vida cultural manlleuenca tenim cada setmana un motiu o altre per recalar a Can Sanglas. Aquest cap de setmana, sense anar més lluny, ens hi hem trobat el divendres, per al pregó de la setmana PIC i la presentació del llibre "EL SERPENT DE MANLLEU. Llegenda, cançó i festa" de Toni Donada i el diumenge, per a la presentació d'un altre llibre: "MANLLEU. Postals per al record 1903-1990" de Xavier Gaja, Joan Gabarró i Salvador Vilasis. Està clar que no ens podem pas queixar de manca de dinamisme cultural de Manlleu.

Exposició PLA, BIÒGRAF DE RUSIÑOL al Museu Industrial del Ter

2009-04-09T17:39:00.003+02:00

Dijous passat es va inaugurar al Museu Industrial del Ter una exposició sobre l'obra de Santiago Rusiñol vista per Josep Pla. És una exposició especialment recomanable, ja que permet veure, gairebé sense moure's de casa, algunes obres originals dels pintors Rusiñol, Mir i Ramon Casas, així com algunes escultures de Manolo Hugué. No és gens habitual tenir obres d'aquest nivell a Manlleu o a Osona, de manera que val la pena no perdre's l'exposició! És una mostra més de la bona feina realitzada pel Museu Industrial de Ter a l'hora d'apropar la cultura als manlleuencs.

L'aparcament de la plaça

2009-03-09T20:45:00.002+01:00

El divendres passat va sortir publicat a El 9 Nou un article meu sobre la polèmica de l'aparcament (o més aviat el "no aparcament") soterrat de la plaça. L'adjunto al bloc:

L’infern són els altres

La coneguda sentència de Jean-Paul Sartre “L’enfer c’est les autres”, que encapçala aquest article, em porta a pensar en una de les actituds que personalment més deploro, tant en política com en la vida: la recerca de responsables externs que justifiquin totes les nostres actuacions i a qui poguem carregar tots els nostres errors i problemes. La roda de premsa en la qual el govern municipal de Manlleu i l’empresa guanyadora de la concessió per construir i gestionar un aparcament soterrat a la Plaça Fra Bernadí van comunicar la decisió de l’empresa de renunciar a la concessió i no executar les obres de construcció de l’aparcament em va deixar amb la desagradable sensació de trobar-me davant d’aquesta actitud. L’actual situació de crisi i els dubtes sobre la futura viabilitat econòmica del projecte són arguments prou contundents per a què qualsevol pugui entendre la decisió de l’empresa de fer-se enrera. Quina necessitat hi havia, doncs, d’amagar-se darrera d’una falsa oposició ciudadana? Falsa, sí, perquè cap de les poc més de 20 al·legacions presentades al projecte en qüestionava l’execució. Fins ara, i a pocs dies del teòric inici de les obres, absolutament ningú no s’havia oposat a la construcció de l’aparcament. Només hi havia desacord en relació amb la ubicació d’una de les entrades i, en el cas de CiU, una petició d’ajornament fins a disposar dels estudis de mobilitat i viabilitat. Si això ho consideren oposició ciudadana, com haguessin reaccionat en el cas que, com va passar amb l’aparcament de la plaça de Vic, s’haguessin trobat amb més de 400 al·legacions sobre la taula i fins i tot amb la constitució d’una comissió anti-aparcament? Potser no són precisament els comerciants i els veïns els que tenen una actitud “de poble”.
I pel que fa a l’actitud del govern municipal, sobren comentaris. Projectes de gran impacte, com aquest, sempre comporten conflictes d’interessos. I aquesta és precisament la tasca del govern: un cop escoltades totes les parts, prendre aquella decisió que considerin que millor satisfà l’interès general de la població. Aquesta és la seva feina, i no pas carregar contra comerciants i veïns únicament pel fet de defensar els seus legítims interessos. I tampoc no té cap sentit responsabilitzar de la seva incompetència l’últim grup municipal de l’oposició. Convergència i Unió té únicament dos regidors, que representen, no pas milers de vots, com es va dir en la roda de premsa, sinó 899 (totalment respectables, sobretot per a nosaltres, però amb ben poc pes davant dels més de 3.500 d’ERC). Potser algú ens vol fer creure que la majoria més absoluta de la història de Manlleu està sotmesa al poder de la minoria absoluta? Senzillament ridícul! Deixem de buscar culpables i comencem a buscar solucions. I fem-ho comptant amb tothom, inclosos veïns i comerciants. Perquè nosaltres, a diferència de Sartre, creiem que els altres no són l’infern, sinó que els altres són el futur.

Dones i manlleuenques

2009-02-16T20:10:00.005+01:00

El divendres 13 de febrer, la guanyadora del Premi Ajuntament de Manlleu de l'any 2008, Ester Pou, va presentar el seu interessant treball "(Re)descobrir Anna Senyé i Ramisa: escriptora, dona i manlleuenca. Un retrat". Més enllà de la seva important tasca d'investigació, per tal d'apropar-nos a una manlleuenca pràcticament desconeguda per al gran públic vaig trobar molt encertada la manera com, a l'inici de la seva presentació, va aprofitar per evocar l'escriptora Maria-Mercè Marçal i la seva lluita per la presència de les escriptores i de les dones en general en una societat eminentment patriarcal i per integrar la veu femenina al món de la cultura. Manlleu és un clar exemple d'una història escrita sobretot per homes i és d'agrair qualsevol esforç destinat a treure a la llum el paper de la dona en el passat manlleuenc. En aquest sentit és molt benvingut el treball d'Ester Pou sobre Anna Senyé i tant de bo no ens quedem aquí. El Museu Industrial del Ter, que tan bona tasca de recerca i difusió cultural està fent, ens ha obsequiat darrerament amb (re)descobriments com el de Francesc Rierola. Seria molt interessant que dediqués ja una part dels seus esforços a la recerca sobre el paper de les dones en la història de Manlleu. Les manlleuenques bé que ens ho mereixem.

ARE de Manlleu: una vegada més, NO!

2009-02-02T19:56:00.003+01:00

Avui, el grup municipal de CiU de Manlleu, juntament amb el nostre diputat al Parlament de Catalunya, Ramon Espadaler, hem fet pública la proposta de resolució presentada a la Mesa del Parlament per part del grup parlamentari de CiU per tal que es desprogrami i s'exclogui del Pla Director Urbanístic de les Comarques Centrals l'ARE corresponent al municipi de Manlleu.

En coherència amb el que hem defensat des de l'Ajuntament, el nostre grup parlamentari ens dóna suport, i davant la rotunda postura de l'equip de govern d'ERC a l'Ajuntament de Manlleu, que va amenaçar de dimitir en bloc si l'ARE es tirava endavant, des de CiU els oferim una solució molt més senzilla i menys dolorosa: només cal que el grup d'ERC al Parlament de Catalunya sumi els seus vots als de CiU en suport d'aquesta proposta de resolució, i l'ARE de Manlleu s'haurà de retirar, sense necessitat que ningú hagi de dimitir. Així de senzill!

Els pressupostos de l'Ajuntament de Manlleu

2009-02-02T19:33:00.003+01:00

El dia 20 de gener, l'Ajuntament de Manlleu va aprovar els seus pressupostos municipals per a l'any 2009. Aquests són els arguments que vam utilitzar en el Ple per justificar el nostre vot contrari a la proposta:

"A l’hora de valorar el pressupost que se’ns presenta a aprovació, ens hem preguntat què caldria esperar d’un pressupost en l’escenari econòmic actual. I pensem que cal esperar-ne el següent:

- Contenció o reducció de la despesa corrent i un esforç d’austeritat, obligats per la contenció dels ingressos.
- Establiment com a prioritat de l’augment de les partides de carácter social, per tal d’ajudar aquells que més ho necesiten.
- Increment de manera notable de la inversió, per tal d’incentivar l’activitat econòmica i la creació de llocs de treball.

Hem analitzat el projecte de pressupost des d’aquests punts de vista, i aquests són els resultats:

Des del punt de vista de la contenció, primer ens hem fixat en els ingressos, per veure si s’han pressupostat d’acord amb la prudència a la qual obliguen les circumstàncies.
El Sr. Alcalde acostuma a utilitzar adjectius per qualificar els seus pressupostos. També ho feia amb els nostres pressupostos. En concret, l’any 2002, en el debat sobre els pressupostos de l’any 2003, els últims aprovats per CiU, els va definir com a “pressupostos de fugida endavant, inflats o sigui desquadrats i de poliment de l’herència”. I pel que fa als ingressos, quantificava les partides inflades per valor d’uns 185.000 euros.
Com a regidora d’hisenda responsable d’aquells pressupostos, amb això n’hauria de tenir més que suficient per dir NO a aquests pressupostos. Si era cert que els pressupostos del 2003 van ser la conseqüència de la mala situació econòmica futura que va patir l’Ajuntament, aleshores seria una enorme irresponsabilitat no aprendre del passat i pressupostar comentent els mateixos errors. I més tenint en compte que, només mirant les partides de permisos d’obres i plusvàlues, les partides actuals estan inflades en uns 400.000 euros, més del doble que llavors, i amb els agreujants que actualment l’endeutament municipal és el triple del que era l’any 2002 i la situació econòmica és ben diferent. Per tant, prou motiu per dir no. I si el pressupost del 2003 no va ser el culpable de tots els mals, llavors la pobresa dels arguments que s’han vingut utilitzant des de llavors per justificar la situació econòmica municipal també justificarien un no. Però en qualsevol cas, examinem la resta de factors.

En relació amb la contenció de la despesa, hem recollit una bateria de mesures que s’estan aplicant en altres ajuntaments per fer front a la manca d’ingressos i hem contrastat si Manlleu les aplica:

- Reducció de les hores extres => A Manlleu les partides s’incrementen un 60%
- Eliminació de les substitucions, excepte en casos excepcionals => A Manlleu, la partida es redueix un 20%, però continua essent de 120.000 euros.
- Reducció de les partides de publicitat i comunicació => A Manlleu pugen un 25% (de 48.000 a 60.000 euros).
- Reducció de la despesa en actes públics => A Manlleu puja un 1,22%
- Revisió dels grans contractes municipals => no s’ha fet res
- Reducció dels consums de telèfon, gas i electricitat => A Manlleu la despesa d’incrementa en un 10%-

Com a anècdota: la partida de combustible de l’àrea de policia s’incrementa de 13.000 a 14.000 euros. Tenint en compte la baixada del preu del combustible, això permetrà un 30% més de consum que l’any passat. És que Manlleu ha crescut un 30%? Potser es patrullarà un 30% més? Possiblement el que passa és que es pressuposta amb criteris incrementalistes i sense consciència de la necessitat d’estalviar.

Pel que fa al punt de vista de la despesa social, és una prioritat? Observem que el pressupost de l’Àrea de Benestar Social augmenta en un 12% (103.000€, dels quals 12.000 corresponen a prestacions econòmiques) , però en cap cas és la prioritària. És la tercera en termes relatius i la quarta en termes absoluts. Les àrees de noves tecnologies (171.000€), educació ( 190.000€) i policia (129.000€) augmenten més.

I finalment, la inversió. Cal dir que és pràcticament inexistent. És l’única sacrificada, l’única que compleix el Pla de Sanejament. Un cop restada la inversió destinada a la llei de barris (1.800.000 €) queden poc més de 700.000 € per “tapar forats”. Sort dels 3.500.000 del decret Zapatero que, en el cas de Manlleu, més que ajudar a complementar la inversió, més aviat ens salvaran el coll.
I en relació amb la inversió, més que el que hi ha, que no hi ha pràcticament res, hem de lamentar el que no hi ha. I ens referim al Teatre Centre. En el moment de prendre la decisió d’enderrocar-lo, es va prendre el compromís de reconstruir-lo, aconseguint els diners d’on fos, i això no s’ha fet. Tenim constància que l’Ajutament de Matadepera ha aconseguit 2.250.000 euros del Ministerio de Cultura per a la construcció d’un Teatre Auditori. Ens preguntem què té Matadepera que no tingui Manlleu, a part d’una alcaldessa d’Unió Democràtica, però això segur que no és rellevant.

En conclusió, cap de les raons que ens portarien a poder votar a favor d’aquests pressupostos no es compleix.

Acabo, com no podia ser d’altra manera, en un dia com avui, amb unes paraules del nou líder del món, Barack Obama: en el seu discurs de presa de possessió ha parlat de la necessitat d’arromangar-nos tots per surtir d’aquesta situació i ha apel·lat a la responsabilitat individual. Sincerament creiem que no ens hem arromangat prou a l’hora d’elaborar aquest pressupost.

Moltes gràcies."

Els manlleuencs no volem l'ARE

2008-12-28T22:19:00.004+01:00

Avui els manlleuencs ens hem manifestat massivament contra el projecte d'Àrea Residencial Estratègica (ARE) mitjançant el qual la Generalitat pretén construir 2.273 nous habitatges a Manlleu. De la manifestació m'han cridat l'atenció especialment dos aspectes, destactats per les persones que han pres la paraula: la voluntat de Manlleu de continuar essent un poble, un "poble gran", però poble al cap i a la fi, i la força que poden tenir els ciutadans quan troben un objectiu comú i remen tots en la mateixa direcció. En aquest cas, el missatge a la Generalitat ha estat clar: el reequilibri territorial del país, per més que pugui ser un objectiu lloable, no es pot dissenyar des d'un despatx de Barcelona i ignorant absolutament el territori.
Els que han tingut un paper ben poc lluït, a parer meu, han estat l'alcalde i els regidors de l'equip de govern municipal. Malgrat ara diguin que sempre han estat en contra del projecte i que pensen dimitir si es porta a terme, no hem sentit un no contundent ni hem vist negre sobre blanc les al·legacions de l'Ajuntament fins que no s'ha convocat la manifestació. Tot fa pensar que, sense la mobilització ciutadana, les coses haguessin anat d'una altra manera.
Tampoc no m'agrada gens el que s'insinua des de l'equip de govern: que l'oposició al projecte pot comportar que la Generalitat deixi de construir a Manlleu serveis públics que són absolutament necessaris per a la població actual (habitatge públic, nou CAP ...). Si així és com actúa el govern del nostre país (equipaments públics a canvi de desenvolupaments urbanístics), això només té un nom: xantatge, i cap govern municipal no s'hi ha de prestar. Seria inadmissible!!

El paper del Museu Industrial del Ter com a dinamitzador de la cultura manlleuenca

2008-12-13T17:41:00.000+01:00

Ahir vaig assistir a la presentació del llibre “Cantar a la fàbrica, cantar al coro. Els cors obrers a la conca del Ter mitjà”, del profesor Jaume Ayats. La presentació va tenir lloc al Museu Industrial del Ter, institució que va impulsar en el seu moment el treball de recerca que ara ha esdevingut llibre i que l’ha inclòs en la seva col·lecció de monografies “La turbina”.
En una de les intervencions de la presentació, el musicòleg Joaquim Rabaseda va posar l’accent en la trascendencia del moment que s’estava vivint, i recordant l’origen del terme arqueología industrial, en un article publicat pel profesor Michael Rix, de la Universitat de Birmingham, l’any 1955, va proposar el terme musicologia industrial per referir-se a una nova disciplina, inaugurada amb l’estudi que es presentava. De ben segur que en tornarem a sentir a parlar!
Les paraules de Joaquim Rabaseda em van fer reflexionar sobre el paper del Museu Industrial del Ter i la projecció adquirida en els seus pocs anys de vida. A part de la seva missió més evident com a museu de territori (de tota la conca del Ter) i com a projector al futur dels valors de la història de Manlleu, és especialment destacable la seva actuació com a centre cultural (exposicions temporals, cicles de conferències, representacions teatrals …) i com a centre de recerca cultural (el llibre presentat ahir n’és un magnífic exemple) i ambiental. També són de destacar els seus papers com a centre educatiu i en la promoció de la ciutat (amb l’oficina de Turisme de Manlleu). En poc temps ha esdevingut, en definitiva, el veritable centre neuràlgic de la cultura manlleuenca.
Tot això em porta a preguntar-me perquè l’Ajuntament de Manlleu no aprofita el museu, en tant que fundació privada íntegrament municipal com a únic coordinador i dinamitzador de la política cultural de la ciutat. No només se li reconeixeria una funció que de fet ja està realitzant, sinó que de ben segur es milloraria l’eficiència de l’esmentada política cultural. Perquè, tot i que molts puguin considerar fora de lloc barrejar la cultura amb termes econòmics, cal recordar què significa el concepte d’eficiència: fer el mateix, amb menys recursos i a més, fer-ho més bé. O dit d’una altra manera, habilitat per treure el màxim suc de les pròpies possibilitats i sobretot, dels recursos materials de què es disposa. I fer això, segur que ningú no ho considera fora de lloc. Crec que es mereix una reflexió.

L’aparcament de la Plaça Fra Bernadí: una bona idea? Una idea oportuna?

2008-12-09T22:11:00.000+01:00

El projecte de construcció d’un aparcament soterrani a la plaça de Manlleu , amb la corresponent remodelació de la plaça, m’ha generat, des del començament, molts interrogants, pels quals no tinc una resposta clara, més enllà d’una sèrie de reflexions que m’agradaria compartir.

En primer lloc, no tinc clar què va se primer en aquest cas, si l’ou o la gallina. M’explico: no sé si la necessitat d’un aparcament soterrani ha comportat haver de plantejar-se la remodelació de la plaça o si aquesta remodelació era l’objectiu i l’aparcament s’ha utilitzat com a excusa.

Si l’objectiu era la remodelació de la plaça, crec que lligar-lo amb la construcció d’un aparcament, potser no del tot necessària, condiciona el tipus de remodelació de manera considerable. Vull dir que, si no s’hagués de foradar per construir un aparcament, segurament ens haguessim plantejat un projecte per a la plaça que no tindria res a veure amb el que finalment s’ha escollit.
I d’altra banda, es faci el que es faci amb la plaça, hi haurà un 50% dels manlleuencs descontents, ja que el tema no deixa ningú indiferent. Hi ha tants defensors apassionats de la plaça tal com és com partidaris de posar-la potes enlaire. En aquest aspecte, celebro la valentia del govern, ja que la quota de descontents que comporta qualsevol projecte serà, sens dubte, més gran del que és habitual.

I si l’objectiu principal era la construcció d’un aparcament soterrani, he de dir que tinc dubtes raonables sobre la seva necessitat. Hi ha prou massa crítica d’habitants i comerços a Baix Vila per justificar la viabilitat d’aquest equipament? Els manlleuencs, que fins ara no hem estat disposats a pagar per aparcar en zona blava, pagarem per utilitzar un aparcament soterrani? De necessitats d’aparcament sempre n’hi ha, ja que el nombre de vehicles augmenta cada dia, però, estem disposats a pagar per aparcar?
I pel que fa a la viabilitat del projecte, també em planteja seriosos dubtes: per garantir-la caldrà que tots els aparcaments al voltant de la plaça siguin de pagament. Les paraules del regidor d’urbanisme en el darrer Ple municipal no van contribuir a aclarar dubtes: en justificar perquè s’havia eliminat la construcció d’un aparcament soterrani en el Pla de Millota Urbana a la zona de l’antiga Piara, va argumentar que la presència d’aquest aparcament feia qüestionar la viabilitat del de la plaça. Haurem de sentir més vegades aquest argument? L’aparcament de la plaça, és un bon projecte per a Manlleu o una corda al coll de l’Ajuntament, una hipoteca que condicionarà moltes de les decisions que es pendran a partir d’ara?

I finalment, em preocupa l’oportunitat del projecte. En un entorn de crisi econòmica i important disminució del consum, aguantaran els comerciants de Baix Vila dos anys amb la plaça potes enlaire? De ben segur que una plaça en obres no actuarà pas de reclam sinó tot el contrari. Els comerciants estan inquets. Això no és cap novetat: a tot arreu on s’han fet actuacions com aquestes ha passat el mateix i en moltes ocasions el resultat final ha fet oblidar tots els dubtes i inquietuds anteriors. Però poques vegades la situació econòmica hi acompanyava tan poc com ara. Per això em pregunto si no seria més sensat ajornar el projecte, tot esperant temps millors.

El rebut de l’aigua

2008-12-09T19:23:00.000+01:00

Des de fa força anys, molts manlleuencs que viuen sols han estat reivindicant a l’Ajuntament un canvi en el sistema de facturació de l’aigua. Els ciutadans es queixen que, en cobrar les companyies un consum mínim per a tothom, no incentiven l’estalvi d’aigua, ja que aquells que normalment no arriben al mínim, paguen el mateix si fan un consum racional que si no van gaire amb compte a l’hora de deixar l’aixeta oberta. Finalment, des de l’Ajuntament de Vic s’han mostrat receptius a aquestes inquietuds i han aprovat l’eliminació del sistema de mínims en la facturació de l’aigua. A partir d’ara, tots els vigatans pagaran un import fix destinat al manteniment de la xarxa d’abastament d’aigua i un import variable, que dependrà dels metres cúbics d’aigua que gastin. Per tant, si estalvien aigua, pagaran menys.
En el Ple de l’Ajuntament de Manlleu del dia 18 de novembre, des del grup municipal de CiU, hem demanat a l’alcalde que Manlleu segueixi els passos de Vic i canviï aquest sistema tan poc racional de facturació de l’aigua.