dissabte, 5 de setembre de 2020

El sostre comarcal de l'Alt Urgell i uns quants cims més

 

Dissabte, 22 d'agost de 2020

Una nova escapada d'estiu, que aquesta vegada aprofitarem per coronar un altre sostre comarcal, en aquest cas el Pic de Salòria, de 2.789 metres, situat al Parc Natural de l'Alt Pirineu, al límit entre els municipis d'Alins, al Pallars Sobirà i Les Valls de Valira, a l'Alt Urgell.  Per accedir-hi, ens cal anar fins a Os de Civís, una entitat municipal descentralitzada de Les Valls de Valira, que té una particularitat ben curiosa: per carretera només s'hi arriba passant per Andorra.
Així que, cap a Andorra ens dirigim el divendres 21 d'agost, per tal de passar la nit una mica més amunt de l'encantador poblet d'Os de Civís, a l'antiga Borda de la Plana, avui reconvertida en un elegant hotel rural. molt recomanable.
Al matí següent, en fer-se de dia, sortim caminant des del mateix hotel, i després de fer un tram de pista forestal, ens enfilem per camins de pastura que segueixen el riu Salòria, en direcció al coll de Conflent. Al coll, pas natural que comunica Os de Civís amb la resta de territori català, i que nosaltres assolim després de superar més de 500 metres de desnivell, hi arriba també la pista forestal que hem deixat a baix i que enllaça amb Catalunya. Al coll, per la seva posició estratègica, s'hi troba també un dels antics búnquers de la línia Pirineus, que Franco va fer construir per defensar-se d'una possible invasió aliada al final de la Segona Guerra Mundial.


Mentre fem una petita pausa i contemplem Os de Civís ja força lluny dels nostres peus, arriba una caravana de vehicles per la pista, que ens fa pensar que aquesta no serà una excursió solitària. De fet, ben aviat, un dels excursionistes de la colla s'acosta a entrevistar-nos, ens explica que ha fet moltes vegades el cim i ens adverteix de la duresa del tram que hem de fer a continuació. Es tracta de remuntar una pala força vertical fins a la cresta que ens portarà al cim. Ens hi posem i efectivament el pendent ens fa esbufegar de valent, mentre ens acompanya la xerrameca alegre dels que han arribat al coll en cotxe, que, molt més frescos que nosaltres, ben aviat ens passen al davant.
En arribar a la cresta, però, s'aturen a descansar i nosaltres seguim camí, amb un pendent força més suau fins que fem el cim i gaudim de la seva esplèndida i àmplia panoràmica, accentuada per l'assolellat dia que ens acompanya.
Després de les fotografies de rigor i quan ja comença a arribar la multitud, ens arrecerem a la falda de la muntanya i esmorzem amb magnífiques vistes de la Vall Ferrera, amb el massís de la Pica d'Estats al nostre davant i el poble de Tor ben enfonsat als nostres peus.


Quan acabem d'esmorzar, la multitud ja ha començat a desfer el camí de retorn al coll de Conflent, però nosaltres no ho farem, perquè tenim preparada una travessa i ens esperen uns quants cims més!
Per enllaçar el pic de Salòria amb el següent cim, el Pic de Pletapicada, després de passar pel costat d'una vella cabana de pedra mig enrunada, ens cal superar una cresta estreta i una mica aèria. En aquest tram tenim tota la resta d'interaccions socials de la jornada: una parella amb un gos que ens avança i un excursionista mig perdut que va en sentit contrari. A partir de llavors, la muntanya serà íntegrament nostra.
Un cop assolit el cim, hi ha un descens per la falda de la muntanya, entre pedres i rocs i sense camí i un nou ascens fins al pic de Bassiets, de 2.763 metres. Ja començo a estar una mica col·lapsada de tantes pujades i baixades així que en arribar a un collet, a uns 20 metres del cim, dic que aquest me'l salto i segueixo endavant per la cresta, aquest cop còmoda i ampla, que ens portarà als peus de la Torre de Cabús. Ens toca encara una nova pujada, força dreta, fins al cim, de 2.778 metres, poc menys que el Salòria i amb una espectacular fita al capdamunt.


La cresta que enllaça amb el proper cim, el Bassera o Pic dels Llacs, una mola plana, torna a ser força estreta i aèria i en algun punt, una mica perdedora, però assolim sense novetat el darrer cim, pròpiament dit, del dia.
Comencem el descens, força vertical, fins al port de Cabús, al límit entre l'estació d'esquí andorrana de Pal i la famosa muntanya de Tor, a Catalunya, on ahir vam tenir la previsió de deixar un cotxe. A mitja baixada fem una pausa per dinar i després de superar una mena de bony que gairebé no podem considerar cim, el pic de Setúria, encarem ja el tram final de baixada, en el qual, com a darrera curiositat de l'excursió, una corda i una anotació a la roca ens informen que allò és terreny privat de la Muntanya de Tor (i per tant, millor no trepitjar-lo!).
Arribem al port de Cabús a mitja tarda, amb un desnivell positiu de 1.428 metres i un de negatiu de 780 metres a les nostres cames. Una gran jornada de muntanya!








dimecres, 26 d’agost de 2020

Ascens al Monteixo, passant pel pic de Norís

 



Dijous, 23 de juliol de 2020

En el marc d'una petita escapada al Pallars, pujarem a un cim que fa temps que em feia il·lusió de conèixer, el Monteixo de 2.905 metres d'alçada, situat al Parc Natural de l'Alt Pirineu, entre la Vall Ferrera i la vall de Tor. Es tracta d'un cim que, pel fet de ser veí dels tresmils del massís de la Pica d'Estats, pot quedar a la seva ombra, però és una talaia privilegiada del Pirineu Occidental català i a més a més, el seu perfil piramidal li dóna forma i caràcter de muntanya de conte infantil, que per mi (Pedraforca a part), són les més boniques.

De totes les possibles rutes d'ascens, n'escollim una que passarà primer pel pic de Norís, de 2.828 metres i així farem una bonica excursió circular.

Sortim d'Alins quan tot just comença a clarejar i ens dirigim cap a Àreu i des d'allí, per la pista de la Pica, fins a l'aparcament de la Pleta dels Frares. Quan hi arribem, ja hi ha uns quants vehicles i un grup d'excursionistes que comencen a caminar, davant nostre, just en aquell moment. Ens enfilem per un corriol, resseguint el barranc d'Aixeus, un rierol que baixa dels estanys del mateix nom, en algun punt en forma de magnífic salt d'aigua, fins que desaigua a la Noguera de Vallferrera. La pujada és sostinguda, i en alguns moments, em recorda la cuesta del Fraile que s'enfila fins als llacs de Bachimaña, a Panticosa.


Al capdamunt del barranc, just al punt on trobem un telenivòmetre (jo no ho sabia, però es tracta d'un aparell per mesurar les nevades a distància), el camí de la dreta, que farem servir de baixada, ens portaria directament al cim del Monteixo. Nosaltres ens desviem a l'esquerra, en direcció a l'estany d'Aixeus, un bonic llac glacial, en les aigües transparents del qual s'emmirallen els cims del voltant. El seu nom també és ben particular: sembla ser que prové de l'èuscar i segons Joan Corominas, significa "sota la cabana".

Hem de deixar l'estany a la nostra dreta i enfilar-nos per la falda de la muntanya, per un camí ben poc marcat, amb trams herbosos i altres de tartera, fins a assolir la carena que uneix els pics de Lo Sentinella i Norís. Aquest darrer ens queda a la dreta i per coronar-lo ens caldrà superar una costeruda i pedregosa pala, que es fa bastant llarga. La panoràmica al capdamunt, però, val l'esforç. En destaquen per sobre de tota la resta el Monteixo i el massis de la Pica d'Estats.

Després d'una breu parada per esmorzar, encarem la cresta que uneix el pic de Norís amb el Monteixo. És en aquest moment que tenim l'única "interacció social" del dia, amb un excursionista que ve en sentit contrari i amb qui comentem alguns detalls del camí. El punt més difícil del recorregut ens el trobem ja molt a prop del Monteixo on, després d'una canal de pendent molt pronunciat i relliscós, perdem el fil de les fites i passem una estona intentant trobar el bon camí. Finalment, però, ens en sortim i assolim el cim. El dia, que havia començat assolellat, s'està començant a embolicar i fins i tot sembla que cau alguna gota, així que no ens entretenim i iniciem el descens per l'altre vessant de la muntanya, de terreny molt més amable que el de pujada.

A mig descens, en un punt amb boniques vistes de l'estany d'Aixeus, donat que el temps ens ofereix una treva, ens aturem a dinar. Tot seguit, baixem ràpidament fins al telenivòmetre i des d'allí, desfem el camí d'ascens fins a l'aparcament. Tot i algun tro llunyà, l'amenaça de tempesta no es materialitza i arribem al cotxe sans i estalvis. Una altra magnífica jornada de muntanya!



dimarts, 18 d’agost de 2020

El Comabona des del coll de la Bauma



Divendres, 17 de juliol de 2020

Després d'uns quants mesos de reclusió forçosa, el fet de poder tornar a la muntanya suposa un veritable alliberament en molts sentits: no només l'alliberament físic de poder moure's, gaudir de l'aire lliure, el sol i la natura, sinó també l'alliberament mental de sortir de casa sense arrossegar la por i el sentiment de culpa: aquí no calen mascaretes ni distàncies; no encomanarem ningú, perquè no hi ha ningú. I per estrenar aquesta nova i magnífica sensació escollim un cim simbòlic, el Comabona, al Parc Natural del Cadí-Moixeró, un dels cims per la Llibertat que l'any 2018 milers de catalans van pujar en suport dels presos polítics i exiliats. Precisament, el Comabona fou el cim escollit pel nostre admirat Jordi Turull i el seu ascens ens sembla un bon homenatge.

La ruta que triem per pujar-lo no serà l'habitual, per Prat d'Aguiló i el Pas dels Gosolans, sinó que hi anirem des del coll de la Bauma, al Berguedà. Així que deixem enrere Bagà i Gisclareny i aparquem el cotxe a peu de pista, poc després del coll de la Bauma, entre els municipis de Gisclareny i Saldes.

Farem un recorregut circular, per un sender assenyalat amb marques blanques i verdes. L'ascens el farem per la via més directa, que s'enfila per la canal de Comabona i el clot de Tancalaporta, fins al coll del mateix nom. És una pujada que no dóna treva, però per un corriol agradable, ben encatifat de verd, amb permanent vista a la cara nord del Pedraforca. Hi ha boires a les valls berguedanes, però el nostre objectiu es retalla net sobre un fons blau. Esmorzem, en un escenari impagable, poc abans d'assolir el coll i gaudir de la bellíssima imatge de la vall ceretana, tan diferent del vessant berguedà del qual venim. Som al límit entre les dues comarques, però també a la frontera entre el Moixeró i el Cadí. Ara ja només ens queda remuntar la carena fins al cim, que queda a la nostra esquerra.

El cim, de 2.548 metres d'alçada, en el qual trobem els dos únics excursionistes amb els quals coincidirem en tota la jornada, ofereix una magnífica panoràmica del Pirineu, que no ens estem de contemplar a pleret. Ens aturem especialment a contemplar el camí de pujada per la Cerdanya, des del refugi de Prat d'Aguiló, i també els cims més propers, entre els quals destaca el particular perfil de la Tossa Plana de Lles. Les boires, però, comencen a ensenyorir-se del Pedraforca, així que emprenem la baixada, que encara ens queda un llarg trajecte.

Desfem camí fins al coll i voregem el Puig Terrers. El descens és més gradual, però molt més llarg i s'acaba endinsant pel bosc abans d'arribar de nou al punt d'inici de l'excursió. A punt per anar a dinar i celebrar, més que mai, haver tornat a la muntanya.