dijous, 5 de juliol de 2018

Al Taga des de Pardines


Diumenge, 24 de juny. Matí de Sant Joan. Vam preferir no allargar gaire la revetlla per poder fer una caminada i gaudir del paisatge abans que aquest estiu acabat d'estrenar comenci a consumir la fantàstica verdor que ens ha deixat la primavera.
Farem una excursió pel Ripollès, que ens permetrà pujar al Taga per una ruta encara no explorada per nosaltres. Començarem a caminar al costat de l'ermita de Santa Magdalena de Puigsac, a uns dos quilòmetres de Pardines. Hi hem arribat per una estretíssima pista encimentada, creuant els dits per no trobar cap cotxe en sentit contrari.
L'ermita és d'origen romànic, però molt transformada, amb un gran absis i un porxo que en protegeix la portalada lateral. La deixem a l'esquerra i enfilem per la pista, que abandonarem aviat per un corriol a la dreta. Seguirem el camí de Noufonts, que transcorre entre prats de pastura, ben encatifats de verd. Ben aviat Pardines queda als nostres peus i el Puigmal ens fa de fons.



Durant la primera part de l'ascens, no trobem ningú. Fins que no ens aturem a esmorzar no apareixen els primers excursionistes i també uns ciclistes que ja van de baixada.
El nostre objectiu era passar per la Portella d'Ogassa, però veiem que ens hem desviat una mica a la dreta, així que emprenem l'ascens al Taga una mica pel dret.
Després d'una bona dosi d'esforç, arribem al cim que, com sempre, està molt concorregut. Ens sorpren trobar-hi diversos pares amb nens ben petits a l'esquena.
La gran creu blanca que corona el cim ha estat pintada de groc, en reinvindicació de la llibertat dels presos politics.
Al cim fa força vent, com és habitual, i el dia, que era força assolellat, s'ha començat a embolicar. Així que, sense encantar-nos, emprenem la baixada fins a la Portella d'Ogassa. Ara sí que el gruix dels excursionistes que devien anar de revetlla s'han llevat i la corrua de pujada és considerable. En girar-nos, veiem com formen una bonica serpent multicolor.



Teniem pensat, en arribar a la Portella d'Ogassa, enfilar-nos al Puig de la Coma de l'Olla i anar fins al Puig Estela, ja que és un tram de la Serra Cavallera que tenim pendent. Però, com que se'ns ha fet tard, ho deixem per un altre dia, i tirarem avall, resseguint el peu de la serra, passant pel Pla de la Llagona i fins a trobar la pista de la Barraca de l'Orri Vell. És un tram ben poc indicat i una mica perdedor, però per altra banda, ens permet gaudir d'un paisatge bellíssim i gens humanitzat. Natura en estat pur.
El darrer tram de l'excursió, des de la barraca, és tot per pista, però no es fa excessivament pesat. Arribem de nou a Santa Magdalena prop de les tres de la tarda i ens n'anem fins a Pardines, a dinar i fer una volta pel poblet.


dimecres, 4 de juliol de 2018

Tavertet - Rocallarga - Sant Corneli


Diumenge, 20 de maig. La dita es compleix i aquest maig ens obsequia amb un raig cada dia. Sembla, però, que tindrem una treva matinal que aprofitarem per fer una petita excursió i gaudir del verd de boscos i camps. L'indret escollit és Tavertet i cap allà ens dirigim de bon matí. Quan deixem el cotxe, l'aparcament de l'entrada del poble és encara ben buit.
Comencem a caminar per la pista que uneix Tavertet amb Rupit, passant per l'Avenc. Aquí lluu el sol, però el fons de les valls està completament cobert per la gruixuda capa de cotó fluix que formen les boires matinals, de la qual únicament n'emergeix el Montseny.
Ben aviat, passat un gran dipòsit d'aigua, deixarem la pista i ens enfilarem per un corriol a mà esquerra, que ens conduirà cap a la imponent masia de Monteis, del segle XVIII. És impressionant el patrimoni de masies i cases pairals amb què compta el nostre país, moltes, per sort, ben conservades. Aquesta n'és un magnífic exemple i com que hi passem a tocar, en podem observar detalls interessants, com una petita torre de defensa de planta circular. I més enllà dels detalls arquitectònics, l'entorn de la masia és també esplèndid, amb amplis prats d'un verd intens, encatifats de flors, collita d'aquesta primavera rica en pluges.



Seguim el camí i ens acostem a la vora de la cinglera, que ressegueix, des de l'alçada, la pista de l'Avenc. Passem per la Balma Grossa de Monteis i ens dirigim, pel pla de Monteis i el pla de la Soca Negra, fins al collet de Rajols. Allà, ens desviem cap a la dreta i, després de saludar uns boletaires que cerquen camasecs, anem de dret als dos sostres de l'excursió.
En primer lloc, ens dirigim cap a la Rocallarga (1.186 metres), que, com el seu nom indica, és una roca plana, amb vèrtex geodèsic inclòs, que sobresurt del cingle i s'aboca al buit, en una vista panoràmica que va des del Pirineu al Montseny, passant pels cingles del Far i l'embassament de Susqueda. Un indret ideal per aturar-nos a esmorzar.
Havent esmorzat, ens dirigim cap al sostre de la jornada, el Puig de Cortils, de 1.193 metres, l'únic mèrit del qual és ser uns metres més elevat que Rocallarga. Per la resta, ni vistes, ni sensació de cim, ni res de res. Per arribar-hi, però, passem per una altra balma, la de Cortils, al costat de la qual hi ha un faig monumental.



De bell nou al collet de Rajols, prenem ara el camí de l'esquerra, en direcció al collet de Graus. Aquesta part de l'excursió passa pel mig d'una bonica fageda , amb dos arbres monumentals més: els faigs de la Vena.
En arribar al collet de Graus, deixem el GR-151, que havíem seguit des de Rajols, ens desviem per un corriol a mà esquerra i, en un gir de gairebé 180º, ens dirigim cap al santuari de Sant Corneli, una ermita situada al cim d'un puig, damunt d'un assentament prehistòric, i que compta amb un bonic atri. L'esplanada del davant de l'ermita està ben animada per un nombrós grup d'excursionistes. Prop d'allà hi ha també un bonic mirador al qual ens arribem, abans de prendre el camí de baixada, un vertiginós corriol que ens porta de tornada a Tavertet. Hi arribem just a l'hora de dinar i mentre esperem taula en un dels restaurants del poble, descarrega una forta tempesta. Ens n'hem ben escapat!



dissabte, 30 de juny de 2018

A la Mina dels Bandolers



Diumenge, 22 d'abril. Després d'un hivern pròdig en neu, estem vivint una primavera excepcionalment plujosa. Per això cal aprofitar qualsevol dia de treva, com avui, per sortir a caminar. I escollim una excursió que ens permetrà fruir de valent de l'aigua.
Ens dirigim cap a la Vall d'en Bas i passat Els Hostalets deixem el cotxe en un petit aparcament al costat de la magnífica masia de l'Aubert. Hi ha una cruïlla de pistes. Marxarem per la de la dreta i tornarem per la de l'esquerra. Abans de començar a caminar, però, ens girem a saludar el massís del Puigsacalm, ben enquadrat entre el verd intens dels camps i el blau mig difuminat del cel.
La pista deixa a la dreta el Molí Vell, en runes, i dues grans masies, Bertrans i la Cidera i va a buscar un sender a través d'un prat amb files d'arbres perfectament alineats. A partir d'aquí, el corriol s'enfila seguint el curs del riu del Puig, ara a la dreta, ara a l'esquerra, ara pel mig. Ens fem un tip de creuar el riu, allò que m'agrada tant ... Sort que ens compensen els esplèndids salts i gorgs que anem trobant: el de l'Ansat, el dels Cristians, el de l'Olla, que és espectacular ... La pluja de les darreres setmanes fa que tots llueixin en el seu màxim esplendor.


Després de la primera tanda de salts, arribem al mirador del Petró, on ens aturem a esmorzar, mentre admirem les vistes de la vall i un Canigó emblanquinat de fons.
Havent esmorzar seguim camí fins al gorg de les Fontiques, també magnífic i arribem a la font de les Marrades, per on passa el camí ral de Vic a Olot. Al costat de la font, un plafó ens recorda un fragment del llibre de Josep Pla "Un senyor de Barcelona", on Rafael Puget narra una travessa de Manlleu a Olot a cavall.


Ens toca superar ara el grau d'Olot, cosa que farem tot zigzaguejant (fent marrades) per un vell camí empedrat. I poc abans del final del grau, ens desviarem per anar a trobar la gran fita de l'excursió: la mina dels Bandolers. Es tracta d'una gran esquerda natural a la roca, en forma de trinxera, que pren aquest nom de la llegenda que la qualifica com un dels amagatalls preferits dels bandolers que acostumaven a assaltar els usuaris del camí ral. 
En sortir de la mina, recuperem el camí ral, ara de baixada en direcció a Olot. Passem per algun punt de toponimia ben encertada, com el coll del Pixador dels Matxos i arribem de nou al punt d'inici. Falta poc per l'hora de dinar i agafem la carretera de la Parcel·lària, que ens espera un dinar fantàstic a l'Hostalet, un paradís de la cuina volcànica. Ens l'hem guanyat.