diumenge, 26 de desembre de 2010

Pujada a Sant Salvador de Bellver


Ja fa alguns dies, el diumenge 12 de desembre, amb una colla de companys de la feina, vam organitzar una sortida matinal, per pujar a l'ermita de Sant Salvador de Bellver o d'Orís, que tot i els noms amb els quals se la coneix, de fet pertany al terme municipal de Sant Boi de Lluçanès.
El punt d'inici de l'excursió era l'aparcament situat davant l'església de Sant Genís d'Orís. Mentre ens hi dirigiem, en cotxe, vam poder gaudir d'una esplèndida vista del Puigmal, d'un to rosat , reflex dels primers raigs d'un tímid sol hivernal sobre el seu cim nevat.
Des d'Orís, vèiem el nostre objectiu, l'ermita, al cim de la muntanya, a ponent. Vam començar a caminar per una pista forestal, fins que, passat el Mas Vilanova, ens vam desviar cap a l'esquerra i vam començar l'ascens, pel mig del bosc. El matí era fred, però molt menys que la setmana anterior, a Montserrat.
Ben aviat vam ser al cim. L'ermita, romànica del s.XII, està completament restaurada i és molt bonica. Després de l'obligada sessió fotogràfica, ens vam asseure a esmorzar al sol, darrere l'absis de l'església, tot contemplant unes vistes espectaculars. Malgrat no tenir la situació pivilegiada de Montserrat com a mirador de Catalunya, Sant Salvador constitueix una magnífica talaia de la comarca d'Osona i els seus voltants. Des d'un Puigmal que a aquella hora ja havia canviat de color i tenia un to grisós, fins a Bellmunt i el Puigsacalm, tots els altiplans del Collsacabra i els cims del Montseny. Ben bé sota nostre, coberta de boira, tota la plana de Vic.

Des del cantó de llevant, el de la façana de l'església, podíem veure la silueta de Montserrat. Resseguírem una part del camí que porta cap a Sant Boi, a veure si albiravem el Pedraforca, però com que se'ns resistia, vam desfer el camí i iniciàrem la baixada.
El descens, per l'altra banda de la muntanya i pel mig del bosc, fou força ràpid. Quan ja tornavem a ser al pla, vam ensopegar amb un espavilat isard, que pasturava tranquil·lament entre les vaques i que fins i tot es va deixar fotografiar.
Vam cloure el matí, com ha de ser, amb un bon dinar, al restaurant de Can Branques.

dijous, 9 de desembre de 2010

Els polítics i tota la resta


Fa dies que no parlo de política. Deu ser perquè no he pogut evitar caure en l'espiral de desconfiança i desencís de la ciutadania envers els polítics, entre els quals, irònicament, encara m'incloc. Malgrat tot, però, el país ha decidit, en aquestes darreres eleccions, atorgar un vot de confiança, potser el darrer, a l'Artur Mas. Li desitjo molts encerts. No li ha estat fàcil arribar a la presidència (de fet, encara no hi ha acabat d'arribar i l'últim tram fins a la investidura tampoc no serà un camí de roses), però precisament aquestes dificultats l'han fet una persona més madura i preparada. Li ha calgut esforç. Li ha calgut molta paciència (i això, en un temps dominat per la velocitat i en el qual ha desaparegut el sentit de l'espera, és un gran mèrit). Espero que sàpiga estar a l'alçada dels reptes que l'esperen.

Allò que no tinc gens clar és que tota la resta sapiguem estar a l'alçada. A l'hora de criticar els polítics, tots estem a punt. I és innegable que, en la immensa majoria d'ocasions, bé que s'ho mereixen. Però també és cert que ens costa molt veure-hi més enllà del nostre nas. Hi ha dues coses per a les quals estem tots molt ben entrenats: pensar que el nostre problema és el més important del món i trobar-hi culpables. El recent conflicte amb els controladors aeris n'és un bon exemple. És evident que els controladors, focalitzats en el seu "problema", no van mesurar les conseqüències de les seves accions. Ara bé, també ho és que la gran majoria dels afectats no debia veure gaire més enllà de les seves espatllades vacances.

Per això, més enllà dels encerts del futur president i el seu govern, que són imprescindibles, m'agradaria que aconseguissin transmetre la necessitat d'un canvi d'actitud de tots plegats. Voldria per a Catalunya allò que als anys 60, Kennedy ja desitjava per als americans: "No et preguntis allò que el teu país pot fer per tu; pregunta't què pots fer tu per al teu país".

dimecres, 8 de desembre de 2010

A peu per Montserrat


4 de desembre de 2010. A punt d’entrar a l’hivern i en un dels dies més freds de l’any, fem la cloenda de la temporada excursionista, amb una sortida a Montserrat.
Són les nou del matí quan iniciem l’excursió, des de l’aparcament de Santa Cecília, una antiga abadia benedictina del segle X, joia del primer romànic. El fred és intens i l’accentua el fet que ens trobem a la zona obaga del massís. Mentre ens preparem, l’aire gairebé talla la pell a les poques zones que emergeixen de gorros, bufs, guants i altre material que ens hem posat al damunt. Però de seguida que ens posem a caminar, entrarem en calor.
Travessem la carretera i iniciem l’ascens, per uns corriols força estrets, esquivant la frondosa vegetació a banda i banda. Sort que anem tan abrigats, perquè sinó, ningú no ens estalviaria alguna esgarrinxada. Al principi, l’ascens és força suau. Deixem a la nostra dreta algunes de les parets més emblemàtiques del massís, com la de Sant Jeroni i van apareixent les agulles verticals de la muntanya, paradís dels escaladors, als quals, avui, el fred deu haver fet quedar a casa.
Ben aviat i de manera impactant, apareix davant dels nostres ulls la silueta del Cavall Bernat, que ens acompanyarà durant una bona part del camí, primer al nostre davant i després, esguardant-nos des del darrere. La seva erecta verticalitat és la prova més clara que, ens agradi més o menys a les del gènere femení, el món és fal·locèntric!

Seguim ascendint, d’una manera molt gradual. Des de la nostra esquerra, atent als nostres passos, el relleu de mig Catalunya. I és que Montserrat, per la seva situació geogràfica, és talaia privilegiada d’una bona part del país. Ens aturem un moment i contemplem com la neu cobreix de blanc una bona colla de cims del Pirineu, que es divisen a l’horitzó nord, començant pel Puigmal, passant pel Canigó, la serra del Cadí, el Port del Compte i en la llunyania, el que podria molt ben ser el Montsent de Pallars. Una mica més a prop, la blanca silueta del Pedraforca, des d’una perspectiva que la fa difícil d’identificar als profans en la matèria com jo. També veiem, molt més a prop, una colla de pics encara lliures de la companyia de la neu: des del Puigsacalm fins a La Mola de Sant Llorenç, passant pels cims més populars del Montseny, com el Matagalls o Les Agudes. I si abaixem els ulls, gaudim de la visió des de les alçades, com si d’un edifici de joguina es tractés, de la magnífica abadia de monges benedictines de Sant Benet. Segur que si afinem l’oïda, podrem sentir la veu de la famosa monja Teresa Forcades, clamant contra “les farmacèutiques”!

En arribar al Pla de la Trinitat, fem l’aturada reglamentària per esmorzar. La vista és, una vegada més, indescriptible. A tota la cadena muntanyenca que ens havia anat acompanyant, s’hi afegeixen la serra de Collserola, amb la torre de comunicacions de Norman Foster perfectament dibuixada i al fons, un Mediterrani platejat on es reflecteixen uns tímids raigs de sol que ens escalfen una miqueta. Veritablement, un privilegi.
Després d’esmorzar, ens queda la part més dura de l’excursió. El pendent creix, se senten els primers esbufecs i ens comença a fer nosa la roba. Passem pel costat de la petita ermita de la Trinitat, que un responsable de manteniment està preparant per als rigors de l’hivern, i seguim amunt. Altra vegada, algunes de les parets més típiques del massís, com la Gorra Frígia, la Mòmia o la Prenyada ens obliguen a fer anar la nostra imaginació. I és que, com diu l’escriptor, les formes de Montserrat són tan suggerents que fins i tot poden canviar amb l’estat d’ànim de cadascú.
Arribem, finalment, al peu del nostre objectiu: l’Elefant o pic de Sant Salvador. Per arribar al cim, ens hem d’enfilar per unes parets força inclinades. Afortunadament la roca no rellisca i t’hi pots agafar bé, però tot i això, no puc evitar expressar en veu alta la meva inquietud en aquell moment: “I com baixarem?”. Comprovo, tot i que no em consola gaire, que és una inquietud compartida.

L’últim tram de la pujada és una canal estretíssima. A primer cop d’ull, em provoca una terrible sensació d’ofec, però un cop al mig, no resulta tan difícil, i amb l’ajuda d’una mà amiga, arribo a dalt sense massa problemes, igual que tota la resta del grup. I un cop al cim, una doble satisfacció: haver acomplert un objectiu de certa dificultat, amb esforç i el premi de gaudir d’una vista espectacular. Cal dir que, mirat des de dalt, el Cavall Bernat impacta menys! I l’alçada també ha fet que, al costat del Puigsacalm hagin emergit dos altiplans ben coneguts: Cabrera i el Pla d’Aiats.
Queda la baixada. Un cop superada la primera canal, el trajecte fins al peu de l’Elefant no resulta tan terrible com l’havíem imaginat. A poc a poc, el superem sense problemes. La resta del descens es força ràpid, pel mig del bosc, per pendents considerables i un pèl relliscosos, que fan que tots acabem, en algun moment o altre, en posició horitzontal. Però sense més problemes arribem al punt que, desfent una part del camí inicial, ens porta de nou a Santa Cecília, poc abans de les dues del migdia.
Ens premiem l’esforç amb un bon dinar en un restaurant de Monistrol, tot comentant la jugada i pensant ja en les sortides per a la propera temporada, alguna de les quals, sense cap mena de dubte, ens portarà de nou a Montserrat.