dimarts, 28 de maig de 2013

Al Puigsacalm i al salt del Sallent



Dissabte, 18 de maig. Ha plogut tota la nit i quan ens llevem, el cel té un color gris espès, que no promet res de bo. Però tenim ganes de sortir, així que ens arrisquem a mullar-nos i ens calcem les botes, disposats a començar una excursió que el temps decidirà com acabem.
Escollim una opció que ens permeti allargar o escurçar la caminada en funció de la pluja. L'any passat ja vam pujar al Puigsacalm des de Pla Traver, a principis de maig, amb l'objectiu de gaudir del verd primaveral de la zona del Bisaura. Vam poder comprovar, però, que era un pèl massa d'hora i, tot i que l'herba ja era ben verda, a les copes dels arbres els faltava encara un puntet. Ens sembla que avui pot ser un bon dia per repetir la sortida, donat que ja som a mig maig d'una primavera molt més plujosa que la de l'any passat, de manera que el paisatge deu ser espectacular.
Ens ho hem pres amb calma, així que ja són quarts d'onze del matí quan aparquem al costat de la masia de Pla Traver. Durant tot el trajecte en cotxe fins aquí ja hem pogut fixar a la retina aquest verd tan especial, que a part d'aquí, només trobem al País Basc. Una delícia per a la vista!



Comencem a caminar en un entorn humit i emboirat. Les vaques que pasturen pels prats veïns no paren de bramular. Segur que assenyalen pluja! N'hi ha una que fins i tot ens segueix durant uns metres, com si es volgués apuntar a la nostra excursió. Afortunadament, ben aviat se'n desdeix.
Després de superar el fangueig dels primers trams de camí, comencem a pujar. En arribar a l'alçada dels Rasos de Manter, comença a plovisquejar i fins i tot cau una mica de calamarsa.
A mesura que ens endinsem a la fageda, per tal d'apropar-nos al cim, el verd de les copes dels arbres ho cobreix tot i converteix el camí en un bonic túnel.



L'arribada al cim coincideix amb una treva de la pluja i fins i tot ens saluda alguna ullada de sol. Per això, tot i que les boires ens impedeixen veure els altiplans del Collsacabra, que tenim a tocar, ens animem a allargar l'excursió i continuem cap al Puig dels Llops, amb l'objectiu de baixar cap a Santa Magdalena del Mont, pel camí dels Llops. El camí de baixada, fins al coll de Joanetes, resulta molt més complicat del que ens esperàvem. Les abundants pluges han fet que ragi aigua per tot arreu i el corriol, de força pendent, és molt relliscós, la qual cosa fa que en molts punts, ens hagim d'ajudar amb les mans. Amb cura i molt lentament, arribem finalment a la pista que condueix a l'ermita de Santa Magdalena. Hi hem emprat molt més temps del previst: sembla que haurem de sacrificar el dinar!
Amb famèlica resignació, deixem Santa Magdalena a la nostra dreta i prenem el Camí dels Matxos, ja força més còmode, que per una zona de bosc humit ens deixarà als peus de la pista que condueix a una altra de les fites del dia: el Salt del Sallent.



Prenent una desviació a la dreta de la pista, es baixa, per un camí fangós que ja em torna a fer anar de cul per terra, fins a un excel·lent mirador del salt. Aquest és impressionant: fa uns 100 metres d'estimball i deu estar en un dels seus millors moments. L'entorn també és espectacular i al fons de l'escenari, les boires s'han apartat per mostrar una bonica vista del Bassegoda.
Ens toca ara anar a buscar el camí de retorn a Pla Traver i per fer-ho haurem de travessar primer un parell de vegades el rierol que porta al salt. Ens trobem una colla d'excursionistes amb qui ja hem ensopegat dalt del Puigsacalm i que fan la ruta al revés.



L'ascens el fem pel grau de Pla Traver, un bonic  corriol que s'endinsa a la fageda, en forta pujada però molt agraït de fer. Arribem al darrera de la casa i mentre li donem la volta, gaudim de nou del verd que ho tenyeix tot. Tornen a caure gotes, però podem estar contents, ja que, fins ara, la pluja ens ha respectat.
Són gairebé les cinc de la tarda, però decidim parar a Vidrà, a veure si podem menjar alguna cosa. I estem de sort. A l'Hostal Serrasolsas no tenen cap problema a preparar-nos una amanida i un plat de carn a la brasa. I és que, com ens diu el seu propietari i alcalde de Vidrà: "el dia que no puguem fer això, valdrà més que tanquem". Digne colofó per a un excel·lent dia.

dimecres, 15 de maig de 2013

Tarda primaveral a La Foradada



Dimecres, 1 de maig. Aprofitem la pausa entre setmana per fer una caminadeta de tarda i començar a posar-nos de nou en forma, després de molts dies d'inactivitat. Després d'un mes d'abril ben plujós, avui finalment lluu el sol. Arreu el paisatge està esplendorós i tenim ganes de gaudir de l'espectacle d'una primavera molt generosa. Per això escollim un dels salts d'aigua més emblemàtics de la comarca: l'engorjat de La Foradada, a la riera de les Gorgues.
Per allargar una mica més l'excursió, en lloc d'anar-hi per la via habitual, des de Cantonigròs, començarem a L'Esquirol. Aparquem el cotxe a la sortida del poble, en direcció a Tavertet i enfilem per una pista, a la dreta de la carretera, que voreja la masia del Campàs. La pista aviat esdevé un corriol, d'ufanosa vegetació i terra ben enfangat a causa de les abundants pluges. El camí és tranquil i ens creuem només amb alguns excursionistes que ja van de tornada. A mesura que ens acostem al nostre destí, però, al soroll de l'aigua que es comença a percebre s'hi afegeix un brogit de veus que ja ens avisa que tindrem companyia.
Un pal indicador de ferro ens avisa que hem de trencar a l'esquerra. Encarem el darrer tram, molt ben arranjat amb baranes de fusta i comencem a baixar per un caminoi força relliscós. Com ja ens imaginavem, és un no parar de gent i gossos amunt i avall. Sembla que, a la primera ullada de sol, tothom s'ha animat a sortir de casa!



Arribem finalment al fons de l'engorjat i l'escena és veritablement de postal. Som en una mena d'anfiteatre, amb un fons de paret rocosa, d'uns 20 metres d'alçada, des del cap d'amunt de la qual, un salt d'aigua d'enormes proporcions es precipita cap al gorg. El nom de La Foradada li ve d'un forat en el mur rocós, a la dreta del salt, per on la llum de tarda s'escola i il·lumina el gorg. L'aigua cau amb força i esdevé una cortina opaca, els esquitxos de la qual arriben fins a nosaltres. Les cameres de fotografiar no descansen en el seu intent d'immortalitzar la bellesa de l'indret.
Després de gaudir una bona estona de l'espectacle, emprenem la pujada. Just al peu del camí d'ascens, veiem les ruines d'un antic molí que aprofitava la força de l'aigua.



De nou al capdamunt de la pujada, ens desviem uns metres per anar a veure el saltant des de dalt i acte seguint iniciem el camí de tornada. Farem una ruta una mica diferent i anirem a buscar l'antic camí ral de Vic a Olot, en el seu tram de Cantonigròs a l'Esquirol. És un camí ben bonic, ample i empedrat en una bona part del seu recorregut. A la nostra dreta, bones vistes dels altiplans del Collsacabra, de ben a prop.



Poc abans d'arribar a l'Esquirol, un xic enfilat a l'esquerra del camí, trobem el dòlmen de Puigsespedres, monument megalític molt ben restaurat.
L'últim tram del recorregut coincideix amb el Camí de Sant Jaume, i amb els camins del Bisbe i Abat Oliba, en la variant que nosaltres vam descartar abans d'arribar a Rupit.