dimecres, 24 d’agost de 2011

Fins al peu del Torreneules


Dissabte, 14 d'agost. Avui toca llevar-se d'hora, per fer una sortida llarga i de gran desnivell, que a més, és ben poc concorreguda. Volem fer una excursió circular, amb sortida i arribada a la central elèctrica de Daió, a Queralbs, ascens al Torreneules passant per Coma de Vaca i descens passant per Núria.
A dos-quarts de vuit del matí comencem a caminar, des de la central, al costat de la qual ja hi ha alguns cotxes aparcats. Travessem el Freser i ens enfilem pel seu marge dret. Aquest primer tram de camí, conegut com el sender de les Gorges del Freser, és molt agraït. Nosaltres encara estem frescos i la temperatura també, a la qual cosa ajuda el fet de moure'ns per la part obaga de la muntanya i pel mig del bosc. A més, travessem alguns indrets molt bucòlics. Un d'ells és el Salt del Grill, tot i que avui no cau massa aigua. Tot això fa que, sense gairebé adonar-nos-en, hàgim ascendit ja més de 300 metres i ens trobem davant una palanca que travessa el riu Freser per continuar pel marge esquerre del riu. A la paret que tenim al davant, ben amunt, es veu, com un caminet de color blanc, la canal que condueix l'aigua fins a la central elèctrica. A mesura que anem guanyant alçada, com en un zoom, la canal es va fent gran, fins que arribem a posar-nos al seu nivell i llavors, es va allunyant una altra vegada de nosaltres (o, més aviat, nosaltres d'ella). El camí va fent esses i anem superant un pendent considerable. Passem per sota del Balandrau i en un moment determinat, ja veiem, al nostre darrere, com s'alça el Puigmal.

Fins ara, he anat bastant bé, però lenta (un parell de grups de'excursionistes que havien sortit força més tard que nosaltres, m'han passat sense cap dificultat). Arribem a superar els 2000 metres d'alçada i, a sota, ja veiem la vall de Coma de Vaca, amb el refugi, de moment llunyà, però amb el nostre zoom particular, aviat el tindrem a tocar! Ens toca planejar una mica i perdre certa alçada per arribar al refugi, on esmorzem, després d'haver tornat a creuar el riu.

Havent esmorzat, ens toca tornar a pujar una miqueta i després, travessar tota la vall de Coma de Vaca. És una esplanada immensa, coberta d'herba i amb el camí ben poc marcat. Seguim, i de tant en tant creuem, el Torrent de Coma de Vaca. Hi pasturen vaques i algun vedellet ben espavilat. Teòricament és un tram de camí fàcil, però em noto en baixa forma, i se'm fa etern. Un excursionista que baixa del Torreneules ens adverteix que anem amb compte amb el temps. Efectivament, han sortit uns nuvolots que no prometen res de bo.

Al final de la vall, fem un gir de 90 graus cap a l'esquerra per tornar a travessar el torrent i enfilar cap al coll de Torreneules. Ara la pujada és molt intensa i a mig fer gairebé tiro la tovallola. Per sort, després de menjar una mica de fruita, em recupero una mica i puc continuar el pedregós camí en ziga-zaga fins al coll.
Mentre jo pujava embrancada en les meves tribulacions, el cel s'ha anat ennuvolant més i més i en aquests moments, a esquerra i dreta, els cims del Torreneules i la Coma del Clot són ben coberts de boires. Decidim que no és prudent continuar la pujada i sense perdre temps, iniciem el descens cap a Núria. En condicions normals, hi hauria unes vistes fantàstiques de tota l'Olla de Núria, però amb el temps que fa, de l'olla només en veiem el baf. Si que apareix, ben aviat, en la llunyania, l'alberg del Pic de l'Àguila i cap allà ens dirigim, en un nou efecte zoom.

Travessem un rierol, a la vora del qual cavalls i vaques s'observen de ben a prop. En arribar a l'alberg, comencen a caure algunes gotes, però arribem a baix a la vall abans que comenci a ploure de veritat i ens aixopluguem al bar, que és ple de gom a gom, per dinar.

Havent dinat, sembla que la pluja ha abandonat les seves intencions. Per tant, continuem la baixada cap a Queralbs. Ens les prometiem molt felices però, a mig camí, poc després del salt de la Cua de Cavall, comença a ploure. Primer sembla que serà només un petit ruixat, que al cap d'una estona, en arribar al pont, esdevé un xàfec que ens deixa completament xops. Esperem una estona sota un arbre, a veure si amaina, però no hi ha manera, i hem de continuar el camí. Ens toca agafar el desviament cap a la central. I aquí el camí esdevé un malson. És ple de bardisses, com una selva, talment com si fes anys que no hi passa ningú. Per postres, plou, anem xops, tot està relliscós ... Veiem la central avall, molt avall i l'efecte zoom sembla que s'hagi espatllat! Per sort, amb paciència arribem finalment a baix. Fem força llàstima, però ho hem superat amb nota!

dilluns, 22 d’agost de 2011

Dos cims comarcals per a després de dinar


Dimecres, 10 d'agost. Treballar durant el mes d'agost té els seus avantatges. Com que a les tardes no hi sol haver gaire res a fer, és com si estiguessis en semi-vacances. Aprofitant aquesta circumstància, decidim dedicar la tarda a fer una petita excursió pel Montseny. Tenim pensat fer els cims de Les Agudes (1703 m) i del Turó de l'Home (1712 m), els dos cims més elevats del massís i que són els sostres comarcals de La Selva i el Vallès Oriental, respectivament. Ves per on, després de mesos de no fer cap cim comarcal, n'haurem pujat tres en menys d'una setmana!

Iniciem la caminada a l'aparcament del coll de Sesferreres, al costat de la carretera que porta a Sant Marçal, després d'haver deixat un altre cotxe al costat de la Font de Passavets, ja que volem fer un recorregut circular amb inici i final en punts diferents.

Travessem la carretera i comencem la pujada per un corriol molt fresat, que s'endinsa pel mig del bosc. El camí és de molt bon fer, però puja amb intensitat des dels primers compassos. Sort que el dia no és gaire calorós, ja que, com és força habitual, les boires cobreixen tot el Montseny.

Després d'una bona pujada, arribem a la zona anomenada Els Castellets. Es tracta de quatre turons rocosos, força punxeguts, que cal superar amb petites grimpadetes. Diuen que alguns trams són força aeris, però, per bé o per mal, la boira ens impedeix de veure-ho.

Un cop superats Els Castellets, per arribar al cim es pot continuar grimpant o bé donar una petita volta fins al coll i pujar per un camí més senzill. Aquesta és la meva opció i els meus companys em segueixen, tot i que m'imagino que maleint-me en silenci. Una altra vegada serà!

Poc abans d'arribar al coll, trobem un ramat d'ovelles que no està gaire clar què hi fan, perquè, de pastura n'hi ha ben poca en aquestes contrades.

Al cim, veiem el sol, tot i que la boira s'estén per sota nostre, amagant les vistes de la plana. Això si, a la nostra dreta treu el nas el Matagalls i al davant s'alça el Turó de l'Home, el nostre proper destí.

Un cop feta la foto de rigor, ens dirigim cap al Turó de l'Home, per un camí que ressegueix la carena. Al capdamunt, al costat de l'Observatori Meteorològic, fa força vent i la boira ens continua ocultant les vistes. Només Les Agudes apareixen de tant en tant, entre els núvols.

Al peu de la carretera que arriba fins al cim, un pobre pastor ens demana si hem vist les seves ovelles. Sembla ser que han improvisat una excursió a Les Agudes i ara les haurà d'anar a buscar. Ja em semblava estrany trobar ovelles en aquell lloc!

La baixada la fem per un camí ample que serpenteja pel mig d'una bonica fageda i arribem a la font de Passavets quan ja es fa fosc. Ara, però, el cel s'ha asserenat i una esplèndida lluna platejada lluu sobre Les Agudes.

dimarts, 16 d’agost de 2011

Vista nocturna del Vallès


Divendres, 5 d'agost de 2011. Avui ens plantegem una excursió totalment diferent de les habituals, ja que la iniciem a les vuit de la tarda i l'acabarem quan ja sigui negra nit. El nostre objectiu és anar a sopar al Monestir de Sant Llorenç del Munt, al cim de La Mola, sostre comarcal del Vallès Occidental, de 1.104 metres. A part de l'aventura de caminar de nit, afegirem un altre cim comarcal a la nostra llista, després de mesos sense pujar-ne cap de nou.
Sortim de l'aparcament de Can Robert, en una urbanització de Matadepera. La nostra idea inicial era anar en cotxe fins a Can Pobla, a uns tres-quarts d'hora del cim, però el camí és tancat, de manera que l'excursió se'ns allarga més del que havíem previst.
Des de Can Robert surt una pista forestal que condueix fins a Can Pobla, però els indicadors ens porten, al principi, per unes dreceres, més distretes i amb bones vistes de les urbanitzacions de Matadepera. Més endavant, enllaçem amb la pista forestal, on fem bona part del camí fins a Can Pobla.
La muntanya presenta un relleu característic de congolmerats, com a Montserrat, amb diversos monolits de formes curioses. Fins i tot hi ha un Cavall Bernat (que no té res a veure amb l'autèntic!).

A partir de Can Pobla, la pista es transforma en un corriol i ens endisem pel mig de boscos de pinedes i alzinars. Aviat enllacem a l'anomenat Camí dels Monjos, que deu el seu nom al fet de ser el camí utilitzat antigament pels monjos del monestir. En bona part, està empedrat. Actualment, hi pugen les mules que porten el proveïment per al restaurant del monestir (tot al llarg del camí hi ha rastres del pas de les mules!).

Quan comencem a visualitzar el monestir, al capdamunt de la muntanya, el veiem envoltat de boires. Sembla que les vistes nocturnes hauran d'esperar a un altre dia!
L'últim tram de camí el fem ja amb ben poca llum, pel costat d'unes baumes. Allí trobem un grup de joves que també es dirigeixen cap al cim. Arribem a l'última pujada i el monestir apareix davant nostre, amb els seus llums obrint-se pas entre boires, misteriós, com si fos el protagonista d'una novel·la medieval a l'estil de "El nom de la rosa".
Arribem al capdamunt i abans d'entrar, donem una volta per confirmar que, efectivament, als nostres peus no hi ha res més que una espessa capa de boira ...
El sopar és correcte, tot i que força car, però cal entendre que el caprici de menjar en un monestir romànic del s. X, al qual només es pot accedir a peu o en mula, s'ha de pagar.

Havent sopat, ens preparem per a la baixada i en sortir ... oh, sorpresa! Les boires s'han esvaït i gaudim d'unes boniques vistes nocturnes de Terrassa i els seus voltants.
Encenem els lots i emprenem la baixada, amb cura mentre anem pel corriol i amb més tranquilitat un cop arribem a la pista que ens condueix de nou a l'aparcament. Una experiència interessant.

dimarts, 2 d’agost de 2011

A l'ombra de la Muga


Dissabte, 30 de juliol de 2011. Aprofitem un cap de setmana a la Cerdanya per fer un entrenament seriós. L'objectiu és el pic de Montmalús, de 2.782 metres, situat just havent passat la frontera andorrana. El camí habitual d'ascens a aquest pic parteix de l'estació d'esquí de Grau Roig, a Andorra, però nosaltres la farem des de la Cerdanya, travessant la vall de la Llosa i la Vallcivera. Serà una excursió llarga, de tot el dia, però passarem per paratges molt atractius i a més, ens convé fer fons.

Des que sortim de Mussa, prop de les nou del matí (un pèl tard, però aquest estiu tan poc habitual ens ho permet, ja que està força ennuvolat i amb possibilitats de pluja cap a la tarda) es fa palès que l'atzar ens oferirà una bona mostra de la fauna autòctona del Pirineu, com diria el professor Martí Boada. Per començar, a la sortida del poble, trobem la carretera ocupada per un ramat de vaques brunes del Pirineu que, acompanyades del vaquer, un vell conegut nostre, se'n van a pasturar al seu prat habitual, als afores de Mussa. Superat l'escull de les vaques i de camí cap a Lles, un espavilat esquirolet travessa tranquil·lament la carretera davant dels nostres nassos. Més endavant, passats Lles i Viliella, i ja a la pista que ens porta cap al punt d'inici de l'excursió, apareix, i desapareix acte seguit, una daina. I tot això sense haver baixat encara del cotxe!
Arribem al punt d'inici, la masia de Cal Jan de la Llosa, i descobrim que l'amo del mas hi ha organitzat un improvisat aparcament "de pagament", suposem que per evitar que les multituds de vehicles li col·lapsessin el camí. El peatge, però, és tou, de dos euros per a tot el dia, de manera que el paguem sense cap recança. Darrera nostre, arriba tota una colla de gent, que formen part d'una excursió organitzada, amb guia inclosa.
Un cop ens hem deixat ensumar per tots els gossos de Cal Jan, comencem a caminar. Donem la volta a la masia, deixant-la a la nostra esquerra i enfilem per un camí que travessa el riu de la Llosa per una palanca i de seguida va a parar a una pista de pendent considerable. Anem seguint el curs del riu i a la nostra esquerra veiem les ruïnes del Castell de la Llosa. Continuem pujant i ens sorpren un soroll força esfereïdor: al nostre davant, una tanca al mig del camí, i a cada banda de la tanca, un toro enrrabiat. El de la nostra banda, allunyat de la resta del ramat, ho està molt, d'enfadat. No para de donar cops a la tanca, com si volgués tirar-la a terra. I de tant en tant, es gira i ens mira d'una manera ... I pensar que hem de passar per allà! No les tinc totes. Ni somniar-ho d'intentar obrir la tanca. Fem una marrada i passem pel costat del camí. Anem a parar al mig d'un ortigar, però més val això que el toro. Arribem a l'altre cantó sense més problemes, però aquesta part de la fauna local, ja ens la podiem haver estalviat!
Seguim fent camí, entre boscos de pi negre i avets, sempre acompanyats pel soroll de l'aigua. Poc després, trobem les ruïnes d'una antiga farga i de lluny, més exemplars de fauna local, en aquest cas, unes simpàtiques marmotes.

En tornar a travessar el riu, encarem un dels trams més bonics. Som en un pla i tenim al nostre davant el cim de la Muga, que es convertirà en protagonista indirecte de l'excursió, ja que no deixarà de vetllar els nostres passos i el contemplarem des de gairebé tots els punts de vista possibles. És per això que li he dedicat el títol de la crònica. Travessem el pla i aviat arribem a Prat Xuixirà, un indret que té la fama de ser un dels més bells de la Cerdanya, equivalent, en el vessant nord, al que és Prat de Cadí en el vessant sud. Certament, li manca la majestuositat de la paret del Cadí al davant, però és una immensa catifa verda, entre la Muga i el riu, molt bonica. Hi ha unes taules de granit, un oratori i les restes d'un antic refugi, que van dinamitar l'any 1978. Un lloc ideal per acampar, si no estigués prohibit!
Al final del prat d'acaba la pista i enfilem per un camí empedrat, que ens condueix, un cop travessat el riu de Vallcivera, a la Cabana dels Esparvers, un inmens prat de pastura on la fauna autòctona està formada per vaques. És una cruïlla de camins, on conflueixen diversos GR. Nosaltres en dirigirem cap a ponent, abandonant la vall de la Llosa i endinsant-nos cap a la Vallcivera, seguint el curs del riu que porta el seu nom. En un punt, hem de girar a la dreta i començar a remuntar un corriol força costerut, pel mig del bosc. Arribem al primer estany de Montmalús, el petit i sense adonar-nos-en, ja som en territori andorrà. Tot i ser un fet ben poc habitual, la frontera, en lloc de seguir la carena, està situada a la riba del llac. Ben a prop, pràcticament a la cantonada, hi ha l'estany gran de Montmalús.

És magnífic, dels més grans que recordo. De moment, el deixem a la nostra esquerra, i anem a buscar el camí del coll, per un altre prat de pastura, en aquest cas, ocupat per cavalls. Amb una excepció, un petit vedell aventurer amb curiositat per veure com viuen els veïns.

Enfilem el camí del coll que ens ha de portar al cim, tot zigzaguejant. En aquest moment, trobem els primers exemplars de fauna humana del matí, una parella que ja baixa. Superem el coll, on hi ha un artefacte de ferro, probable residu d'un antic remuntador i encarem el cim, que assolim al cap de pocs minuts. La seva situació el converteix en un mirador privilegiat i les vistes des d'allí són magnífiques. Pocs llocs serien millors per entendre el concepte d'infinit ja que, miris om miris, la successió de cadenes muntanyoses no s'acaba mai. Des del cantó andorrà, els pics bessons d'Envalira, mig amagats entre la boira, l'estació de Grau Roig i tot el circ de Pessons amb el seu rosari d'estanys... Al cantó català, la Tossa Plana de Lles i l'omnipresent Muga, la Carbassa, d'un taronja que fa honor al seu nom i tancant el cercle, el sostre comarcal de la Cerdanya, el Puigpedrós. I només esmento els pics més importants!

Sembla que hagi de ploure tot seguit, de manera que decidim desfer part del camí i anar a dinar al refugi lliure de Montmalús, al peu de l'estany. Ja gairebé a baix, se'ns obsequia amb un espectacle fantàstic: un cavall travessa galopant l'estany!

Quan arribem, el temps ha canviat i comença a fer alguna ullada de sol. Dins el refugi, la parella que havíem trobat baixant del cim hi ha fet foc. És ple de fum i preferim dinar a fora, tot contemplant les aigues cristal·lines de l'estany.
Havent dinat iniciem tranquil·lament la baixada, pel mateix camí d'ascens. Tot baixant cap a la Vallcivera, ens creuem amb dos nois que pugen. Deuen estar fent algun dels GRs. La tarda, que havia de ser plujosa, és esplèndida i lluu el sol. Agraim molt poder fer l'últim tram literalment a l'ombra de la Muga. Afortunadament, els toros ja s'han retirat i arribem a Cal Jan, sense incidents, prop de les vuit del vespre. Han estat deu hores d'excursió, uns vint quilòmetres i gairebé mil metres de desnivell acumulat. No està gens malament!


PS: El diumenge, per estirar una mica les cames, fem un circuit d'un parell d'horetes pel voltant de Mussa, que ressegueix algun dels búnquers de la línia P, dels quals ens van parlar l'any passat, quan vam anar a visitar el Parc dels Búnquers de Montellà. És un passeig ben agradable i es pot entrar dins d'un dels búnquers, camuflat al capdamunt del Roc de l'Àliga, en el punt més elevat de Mussa. Les vistes des d'allí són esplèndides, com era d'esperar donades les posicions estratègiques que ocupaven aquestes fortificacions.