divendres, 18 de novembre de 2011

Tardor al Montseny

 "Hi ha un moment per a tot i un temps per a cada cosa sota el sol" diu l'Eclesiastès. De la mateixa manera que cada cosa té el seu moment, cada muntanya té el seu temps. I el del Montseny és, definitivament, la tardor. En som testimonis un diumenge d'aquest darrer octubre, amb una matinal a Matagalls.
Dels molts camins que porten a Matagalls, escollim un dels que parteixen del coll de Bordoriol. Com és habitual, no som sols, i un nombrós grup d'excursionistes surten just abans que nosaltres. També, com de costum, la magnífica visual del cim apareix emmarcada de boires. Ens dirigim cap al coll de Joan, amb el seu pedró dedicat a Sant Francesc d'Assís, seguint una pista forestal, que aviat abandonem per una drecera que ens permet començar a gaudir de la bellesa de la tardor, amb el verd de la fageda madurant cap als grocs i ocres. De nou a la pista, però no per gaire estona. Aviat ens desviarem a mà dreta, per un caminet, encatifat de fulles, que ens porta cap a la Font dels Mosquits. Poc abans d'arribar-hi, en parteix un corriol de fort pendent que s'enfila enmig d'un bosc de faigs i avets, directament fins a Coll Pregon. En aquest prat conflueixen molts dels camins que porten al cim, però no pas tots, encara. De nou pel bell mig del bosc, d'una intensitat cromàtica encisadora, en una darrera pujada fins al Collet de l'Home Mort, i ja s'albira la creu de Matagalls.
Diuen que, en dies clars, des d'aquí es pot copsar mitja Catalunya en un cop d'ull. Avui, però, no és un dia clar. D'un cop d'ull, arribem només a Viladrau, sentinella del Montseny, que algun excursionista despistat confón amb Taradell.

Després d'esmorzar, iniciem el descens, que avui emprendrem per un camí diferent de l'habitual. Ens dirigim, tot carenejant, cap a ponent, per una mena de prat sense més vegetació que herbes i arbusts, sense camí fresat, en direcció a un turó gros i arrodonit: el Turó Gros del Pujol. Just abans d'arribar al collet d'aquest turó, deixem la carena i ens endinsem al bosc que ens queda a mà dreta. Comencem a baixar per un tram molt costerut i relliscós, on amb prou feines s'intueix al camí, més enllà d'alguna fita mig desfeta. Passem pel costat d'una Bauma i continuem baixant fins a l'indret conegut com a Roca Goitadora, a la qual fem els honors i ens aturem a guaitar Viladrau i el seu veïnat.

El camí segueix en les mateixes condicions fins a Les Rossoles del Pujol, on fa un gir de 180º i desemboca en una pista forestal. El recorregut per la pista, ben embolcallada de branques que comencen a mostrar les tonalitats de tardor, és molt agradable. Passem pel costat d'algunes conegudes fonts del Montseny, com la Font Rupitosa o la Font del Llop, que una colla de famílies amb nens han escollit per passar el diumenge. Arribem de nou al coll de Joan, on ensopeguem amb una missa camperola i desfem l'última part del camí fins al coll de Bordoriol, des d'on ens acomiadem del cim, novament envoltat de bromes.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Cap de setmana a Era Val d'Aran

Si octubre és un bon mes per a una estada a la Costa Brava, també ho és per a una visita a la Vall d'Aran. Ja són fora els turistes d'estiu, encara falten dies per a les primeres nevades i comencen a arribar els colors de la tardor. Per això hi destinem un cap de setmana llarg de principis d'octubre.
De camí cap allà, tot passant per l'Alt Urgell, decidim fer una parada a Solanell. Es tracta d'un poblet abandonat, enfilat dalt de les muntanyes, al municipi de Montferrer-Castellbó. Un arquitecte romàntic i visionari n'ha comprat una bona part i l'està restaurant amb l'objectiu que torni a ser habitat. N'havíem vist un reportatge a TV3 el dia anterior, i vam decidir fer-hi una visita, amb la particularitat que vam arribar nosaltres precisament el dia següent d'haver-hi arribat la llum! Cal dir que l'arquitecte hi tindrà una bona feinada, ja que tot el poble està en runes i els accessos són per una llarga pista forestal. Però, vaja, no es pot negar que té el seu encant.
A Era Val d'Aran, no abordem cap cim, malgrat ser ben a la vora d'alguns dels pics més bells del Pirineu. Ens decantem pels camins, i fem un parell de rutes a peu pels poblets de la vall, que amaguen tots alguna sorpresa i tenen el seu atractiu.
El dissabte ens decidim per una ruta que uneix set pobles del Terçon de Lairissa, a la Montanha d'Uishèra. Són els poblets més antics i menys poblats de la Vall d'Aran, plens de carrerons costeruts i empedrats, cases típiques d'alta muntanya, amb velles teulades de pissarra, fonts, abeuradors, rentadors i també alguna joia del romànic. Bona part del trajecte el farem seguint el Camin Reiau, nom que rebien els senders que servien de comunicació entre els diferents pobles de la Val d'Aran i que ja eren utilitzats antigament pels romans.
El punt d'inici de la ruta el situem al poblet d'Es Bordes. Tot just aparcar, ens rep, molt afectuosament, un esplèndid gos, que s'afegirà a la nostra excursió. Com que no en sabem el nom, el bategem com a Mijaran.
Sortim del poble, ben escortats pel Mijaran, per un caminet que segueix el riu Joeu, fins que aquest desemboca a la Garona, el gran riu de la Vall d'Aran. Aquest primer tram és ben planer, però aviat, després de travessar el riu i la carretera, ens començarem a enfilar. Arribem a Arró, on no trobem ni una ànima i continuem pujant, per bonics senders entre boscos, que comencen a mostrar els primers colors de la tardor i les primeres catifes de fulles caigudes. El nostre gos adoptiu ens continua acompanyant. De tant en tant s'avança, però després s'atura i ens espera. Quina bonica mostra de fidelitat canina, pensava jo!
Arribem al petit nucli d'Arres de Jos, també desert i ens enfilem fins a Arres de Sus. Enmig dels dos nuclis, el de baix i el de dalt, una petita esglesia romànica, en força mal estat. Tot i que el dia s'ha llevat plujós i ha restat ennuvolat, ara, alguna ullada de sol ens permet albirar les muntanyes del voltant, amb alguna emblanquinada dalt dels cims. En aquest moment, ens avança una altra parella d'excursionistes i aquí és on el mite de la fidelitat dels gossos s'esfondra definitivament! El Mijaran s'afegeix de seguida als nouvinguts i ens abandona vilment. Traïdor!!
Comencem a baixar, per bonics corriols, fins a Vilamós, el poble més antic de la Vall. És un poblet també preciós, però sembla fantasma. Tot és tancat: el museu, el bar, els restaurants ...
Vilamós també és un dels millors miradors panoràmics del massís de la Maladeta i l'Aneto, però avui, malauradament, les boires ens impedeixen de veure res.
Seguim baixant, per uns trams boscosos de gran bellesa cromàtica, fins als poblets de Begós i Benós i finalment, arribem de nou a Es Bordes, on, com ja us podeu imaginar, trobem el Mijaran, assegut al mig del carrer i contemplant-nos amb mirada burleta. Després de dir-li tot el que pensem d'ell, ens obsequiem amb un bon dinar, en el qual no falta un excel·lent plat d'olla aranesa.
El dia següent, fem una altra excursioneta entre pobles, que ens porta d'Escunhau a Casarilh, Garós i Arties, i tornada a Escunhau, seguint sempre el curs de la Garona, que mostra una força sorprenent per estar tan a prop del seu naixement. Tot i que el recorregut no és ni de bon tros tan atractiu com el del dia anterior, amaga també alguna sorpresa ben agradable, com la petita ermita de Sant Jaime, enfilada en un turonet, entre Garós i Arties, amb unes boniques vistes de la vall. I, naturalment, des d'Arties, gaudim d'una esplèndida panoràmica del Tuc de Montardo, que sense ser el més alt, sí que és un dels cims més representatius de la vall i lluu esplèndid, emmarcat per una espessa i blanca nuvolada.