dissabte, 16 de febrer de 2013

El Montseny més desconegut

 Dissabte, 9 de febrer. Tenim ganes de sortir d'excursió, però a muntanya encara hi ha rufa i ens haurem de quedar prop de casa. Escollim la ruta d'un llibre de caminades per la Plana de Vic, que ens proposa un circuit per una part poc coneguda del Montseny.
L'inici de l'excursió és a mig camí de la carretera que uneix Viladrau amb Seva. Gairebé a peu de la carretera hi ha un casalot esplèndid, anomenat Sobrevia. Aparquem al costat de la casa i comencem a caminar. Al principi fa molt de fred, però ben aviat entrem en calor. Anem per una pista forestal enmig del bosc, seguint en bona part el recorregut del Meridià Verd. Aquest meridià és una ruta de llarg recorregut que té el seu origen en la commemoració europea del 200 aniversari del Sistema Mètric Decimal, la unitat base del qual, el metre, es va obtenir a partir de l'amidament de la distància entre Dunkerque, Paris i Barcelona.
Anem ascendint progressivament pel mig del bosc. De moment, no tenim gens ni mica de vista i ens preguntem què hi fa una excursió com aquesta en un llibre sobre la Plana de Vic. En arribar al punt més alt, però, n'entenem els motius. Finalment els arbres ens permeten gaudir d'una panoràmica extraordinàriament àmplia. D'esquerra a dreta, els nostres ulls poden resseguir tot el relleu de la comarca, des de Collsuspina fins al Far, passant pel Puigsacalm, els altiplans del Collsacabra i els cingles de Tavertet, amb els principals cims del Pirineu, ben nevats, al fons. Com que el dia és molt clar, el dibuix és perfectament nítid. I als nostres peus, s'estén tota la plana, amb Tona en primer terme. Mai no havia entés tan bé el significat  dels turons tesimoni com avui, observant-los des d'aquesta plataforma privilegiada.
La baixada és molt més ràpida que la pujada, per pistes i corriols de fort pendent, part dels quals pel mig d'un bosc de castanyers monumentals.
Tot el recorregut ha estat molt solitari i tret d'uns quants motoristes saltant-se la normativa que impedia el pas de motos per aquells camins, no hem trobat ni una ànima. Cap al final, però, trobem una senyora que, acompanyada pel seu gos, busca bolets. El cistell, però, el porta gairebé buit.

diumenge, 10 de febrer de 2013

Ermites de la Vall d'en Bas

 Diumenge, 3 de febrer. Fa un dia fred i molt ventós. Impossible acostar-se al Pirineu, ja que hi ha rufa. Però seria una llàstima desaprofitar un matí en què lluu el sol i la visibilitat és excel·lent. Per tant, planifiquem una sortida per la veïna comarca de la Garrotxa.
L'excursió serà una circular, amb sortida i arribada a Hostalets d'en Bas. Aquest petit nucli urbà, situat en plena vall, però als peus de la muntanya, ja que les cingleres de Falgars gairebé se li aboquen al damunt, és encantador. El nom evoca el seu origen, a l'entorn d'un hostal, situat en el camí ral que unia Vic i Olot. El seu carrer principal, amb les balconades de fusta de les cases que a la primavera són plenes de flors, ha estat immortalitzat per molts pintors i fotògrafs. I el poble permet gaudir de la vida rural més genuïna només a uns quants minuts de la ciutat.

Sortim del poble, en direcció a ponent, desafiant les fortes ventades, fins que ens fiquem al bosc i comencem a enfilar-nos per la cinglera. El pendent és continuat i de tant en tant, alguna clariana entre els arbres ens permet observar que anem guanyant alçada.
En deixar el bosc, emergim a un extens altiplà. A la nostra esquerra, un xic enfilat, queda el veïnat de Sant Pere de Falgars, cap al qual ens dirigim. Al voltant de la bonica església romànica
del segle XIII, s'han reconstruït les cases de l'antic nucli com a allotjaments rurals. L'indret és realment privilegiat: una magnífica balconada natural, des d'on es domina una panoràmica espectacular. En destaquen la retallada silueta del Puigsacalm, en primer terme, i la immensitat del Canigó, al fons. Encara que el gruix de neu és modest, en ressalta la seva blancor, tot i que el contrast no és prou accentuat a causa d'un lleugera calitja que emmascara el blau intens del cel.

Des de Sant Pere en surt un camí que mena cap al santuari de Cabrera. Nosaltres, però, encaminem els nostres passos cap a una petita ermita que es dreça al capdamunt d'un penya-segat, en direcció nord. Es tracta de Sant Miquel de Castelló i cap allà ens dirigim, per una pista que planeja entre pastures. Deixem enrere una masia mig abandonada i enfilem cap al cim del penya-segat. 


La petita ermita, romànica, va ser restaurada pel Grup Excursionista  i Esportiu Gironí (GEIEC), que hi té un refugi. Avui, però, és tancat. A la porta, una placa informativa ens recorda que aquest indret ha estat testimoni del curs de la nostra història: d'emplaçament íber a temple romà i de fortalesa defensiva a residència de vescomptes. Tothom ha tret partit del seu privilegiat emplaçament, les vistes del qual abasten tota la Vall d'en Bas, Olot i el Pirineu i, en dies molt clars, arriben fins a la Mediterrània.
Quan iniciem el descens, ens creuem amb un nombrós grup d'excursionistes. La seva peculiar vestimenta mostra que han avançat una setmaneta la celebració del Carnestoltes.
La baixada, per un corriol de fort pendent, és molt ràpida, i ben aviat ens trobem de nou al poble. És l'hora de dinar i ens han parlat d'un restaurant de cuina típica de la zona, cuina volcànica, en diuen. Es tracta de l'Hostalet, on tenim la sort de trobar una taula i podem gaudir d'un dinar excel·lent. Molt recomanable!