diumenge, 19 de gener de 2014

Pels camins del Priorat (I)


Divendres, 3 de gener. Aprofitem un cap de setmana llarg per fer una breu estada a una de les nostres comarques preferides: el Priorat. Explorarem alguns dels camins que descriu en Rafael López-Monné en el seu llibre "A peu pel Priorat del vi i l'oli".
Tot i que sortim d'hora de casa, tenim un parell d'hores ben bones fins allà, de manera que no podrem començar a caminar fins al voltant de les onze del matí. Un matí, per cert, força lleig, amb un cel grisós, que va millorant, però, a mesura que ens apropem al nostre destí.
Per al primer dia, hem escollit una excursió curteta, una circular amb inici i final a Capçanes, el poble més meridional del Priorat. I cap allà ens dirigim, per aparcar el cotxe al costat del celler cooperatiu. Només de baixar, ens rep el monument commemoratiu de l'heroi del poble. Es tracta del guerriller antiborbònic Pere Joan Barceló, més conegut com a Carrasclet, nascut aquí i que feu anar de corcoll les tropes de Felip V durant i després de la guerra de Successió. Sembla que aquest 2014 toca retre homenatge als més diversos protagonistes del 1714.



Sortim del poble i anem a buscar el camí que condueix a la veïna població de Marçà, tot seguint el curs de la riera de Capçanes que, en aquest punt, no porta ni una gota d'aigua. El paisatge al nostre voltant és força salvatge i dóna una sensació d'abandonament però, pel que sembla, a finals del s. XIX, durant la primera època daurada de la comarca, abans que la fil·loxera ho destruís tot, els ceps cobrien completament els marges d'aquests turons. Avui, de tot allò en queden només alguns vestigis, com els Arcs, un aqüeducte que permetia que la sèquia pogués creuar la riera o bé una petita cabana de pedra seca amb un curiós mirall al seu interior.
Si la riera de Capçanes és ben seca, no podem dir el mateix de la riera de Marçà, que trobem ben aviat. Ens caldrà creuar-la per una passera que, oh sorpresa!, no acaba d'arribar a l'altra banda. Ens toca descalçar-nos per poder-la superar. 
Un cop calçats de nou, iniciem la remuntada cap a Marçà. Al nostre davant, apareix la serra de Llaberia, la muralla de roca calcària que separa el Priorat de la comarca del Baix Camp i del mar.


Entrem a Marçà pel bosc de la Miloquera. La Miloquera és un turó que tenim al nostre davant i que, d'acord amb la tradició, dóna origen a Marçà, ja que fou el lloc on s'establiren els seus primers pobladors. És un indret del qual tots els habitants de Marçà estan molt orgullosos. A la nostra dreta hi ha el camí de pujada, en direcció a uns avencs. Avui, però, és un pèl tard, de manera que deixarem l'ascens per al diumenge al matí. Al capdamunt hi trobarem les restes d'una antiga fortalesa sarraïna i podrem gaudir de magnífiques vistes panoràmiques de tota la comarca.
Ja són més de les dues quan creuem els carrers buits de Marçà a la recerca d'algun lloc on ens donin dinar. Al bar La Sènia podem fer un menú més que correcte, abans de continuar la segona part del nostre trajecte, de tornada cap a Capçanes.



Sortim del poble per una pista asfaltada, rodejada d'oliveres. I tot i que el caminant ha de mirar endavant, de vegades mirar enrere dóna bones sorpreses. En aquest cas, en forma d'una bella vista del campanar de l'església de Marçà ben enquadrat al fons per una Mola de Colldejou tènuement il·luminada pels darrers raigs de sol de la tarda.
Aquesta segona part de l'excursió no tindrà res a veure amb la primera, ja que transcorrerà íntegrament entre camps de vinya, esquitxats de tant en tant per alguna olivera o algun ametller. Som al bell mig de la denominació d'origen Montsant i alguns dels millors vins que s'hi elaboren inicien la seva gestació en aquests ceps. El camí que seguim passa per les Pedrenyeres i per Marmellans.



L'hivern no és potser la millor època per visitar el Priorat, ja que els camps no ofereixen l'espectacle cromàtic de l'esclat de verd primaveral o del morat previ a la verema. No obstant, la perfecció geomètrica de les infinites línies de ceps, completament despullats, talment esquelets, però ben vius al cap i a la fi, et deixa una sensació de pau i tranquilitat d'esperit difícilment descriptible.
Entrem a Capçanes, quan ja es comença a pondre el sol, passant per sota de l'espectacular pont del ferrocarril, de la línia Barcelona-Casp.

diumenge, 12 de gener de 2014

Inici de 2014 a l'ermita de Sant Sebastià


El 17 de maig de 1705, un grup de patriotes catalans es van reunir a la petita ermita de Sant Sebastià, parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, a la comarca d'Osona. Allí van signar l'anomenat Pacte dels Vigatans, amb l'objectiu d'aliar-se amb Anglaterra per donar suport a l'arxiduc Carles d'Àustria contra Felip V en la guerra de Successió a la corona espanyola.
Malauradament, els catalans vam perdre aquella guerra, i amb ella, la nostra llibertat. Fou inútil la gesta d'aquells patriotes per tal de defensar els nostres drets.
Què millor per començar aquest 2014 que tantes expectatives genera que pujar fins al turó de Sant Sebastià, per retre'ls un simbòlic homenatge?
Pels volts de les 10 d'un primer matí de l'any fred i assolellat, aparquem el cotxe prop de la petita església de Sant Joan del Galí, del segle XI, tot i que molt remodelada. Al fons podem veure, nítidament retallat en el cel blau, el turó de Sant Sebastià.
Comencem a caminar seguint l'itinerari del PR-C 41, el sender de Gurb, i deixem a la nostra dreta la masia del Galí, amb totes les seves dependències molt ben conservades, especialment l'espectacular torre de defensa, d'origen romànic.
Més endavant, deixem enrere, entre camps gebrats, una altra gran masia, la Vila, per enllaçar amb un corriol que s'enfila abruptament cap al capdamunt del turó. El pendent és considerable i ens cal anar en compte, ja que el sòl està molt relliscós, com a conseqüència de la gelada.



Arribem finalment al cim i ens rep la part posterior de l'ermita, remodelada al s. XVIII. Des d'aquest punt, gaudim d'una vista privilegiada de la plana de Vic. Cal dir, però, que avui, el fons de la plana està cobert per la boira, però en canvi són clars els contorns del Puigsacalm i els altiplans del Collsacabra. El Montseny apareix mig amagat pels núvols.
Donem la volta a l'ermita, fins a la part del davant, on un monòlit commemora el Pacte dels Vigatans. Després de llegir els seus noms, no dubtem a afirmar que ens agradaria poder honorar, aquest 2014, la seva gesta amb un digne colofó.



La baixada l'emprendrem per una ampla pista, asfaltada en un bon tram, que és la utilitzada per accedir a l'ermita en cotxe. Passem prop d'una altra gran masia, el Soler Botei i deixem a la nostra dreta el poble de Santa Eulàlia de Riuprimer, amb el seu característic campanar.
L'últim tram, abans d'enllaçar de nou amb el camí d'anada ens obsequia amb boniques vistes del Collsacabra. Arribem al punt d'inici poc després de les 12 del migdia. Ja podem anar a preparar-nos pel dinar de Cap d'Any.

dimarts, 7 de gener de 2014

A l'Agullola de la Tuta


Diumenge, 29 de desembre. Hem escollit un matí d'autèntic desembre congelat per tornar a l'activitat després de gairebé dos mesos de no fer cap excursió. Com de costum, Manlleu està embolcallat per la boira, però a mesura que ens anem enlairant, en direcció a l'Esquirol, el sol es comença a obrir pas entre les bromes i il·lumina tímidament uns camps completament gebrats.
Passem l'Esquirol, en direcció a Cantonigròs i al pont de la Rotllada, girem a l'esquerra per una pista forestal i aparquem el cotxe a la vora del camí que porta a la casa d'Aiats.
Ens enfilem pel camí de la casa de Casellas, que deixem a la nostra dreta. Just damunt de la casa s'alça el Morro de Casellas, un turó força punxegut. Més enllà, i encara més punxeguda, es dreça l'Agullola de la Tuta (1.153 metres), cim al qual ens dirigim. La ruta que seguim l'hem trobada en un llibre d'excursions per fer en família, tot i que, donats els resultats, potser s'hauria de titular "excursions per perdre la família"!
El primer tram és molt planer i ens condueix, per un corriol força ben marcat, tret d'algun punt a l'inici, fins a la casa de la Tuta, que dóna nom al cim que volem pujar. 
Havent passat la casa, ens cal estar atents, ja que hem de trobar un corriol a la dreta que s'enfila muntanya amunt. En trobem un i, tot i no tenir massa clar si és el correcte, l'enfilem amb energia. El camí puja de valent, fent giragonces pel mig d'una bonica fageda. És estret i acinglerat per la banda esquerra. En la llunyania, la plana de Vic jeu encara sota la boira.



Just abans d'arribar al collet de Cabrera, en un punt amb magnífiques vistes de l'altiplà, fem un gir de 180º i posem proa cap a l'Agullola. Aquesta serà la part més espectacular de l'excursió, ja que hem de travessar les Bores de la Masallera. Es tracta d'uns grans esvorancs naturals en la roca, que formen diverses coves. El camí passa pel damunt d'una llenca estreta de roca, molt aèria, amb estimball a banda i banda. Les vistes, de 360º, són esplèndides. Al darrera, l'altiplà de Cabrera, flaquejat a l'esquerra per Bellmunt i a la dreta pel pla d'Aiats. Més lluny, un Pirineu emblanquinat mig amagat entre núvols, que no deixen veure el Pedraforca. A banda i banda, el Collsacabra. I al davant, l'Agullola cap a la qual ens dirigim.



Abans d'arribar-hi, però, tornem a entrar al bosc i allà ens despistem en algun punt. Tot d'un plegat, ens trobem al mig d'una fageda, sense camí aparent per enlloc. L'Agullola queda en algun punt alçat a la nostra dreta, però, malgrat que sentim veus de gent, ni la veiem ni en sabem trobar el camí. Finalment, després d'enfilar-nos pel dret, trobem un corriol que ens deixa als seus peus. Amb la brometa, se'ns ha fet un pèl tard, així que deixem l'ascens per una altra ocasió i seguim endavant.



El camí ens porta pel pla del Sitjar on sembla que fa temps hi havia hagut conreus, com al pla d'Aiats. El pla desemboca al Morro de Casellas que hem vist des de baix. Ens hi arribem, per les boniques vistes dels cingles d'Aiats, tot i que una mica camuflades entre els arbres i sobretot perquè des del Morro tenim la referència per trobar el camí de baixada. A 50 metres, entre un faig i un roure en forma de forca, neix un corriol, al principi molt poc marcat. Les primeres passes, per un tram de fort pendent molt relliscós no són gens prometedores però passats uns metres, el camí, tot i baixar vertiginosament, esdevé de més bon fer i en pocs minuts, ens porta fins a la casa de Casellas i al final de l'excursió.
Tot i no haver assolit el cim de l'Agullola, la darrera excursió de l'any 2013 ha estat ben distreta.