dimarts, 7 de gener de 2014

A l'Agullola de la Tuta


Diumenge, 29 de desembre. Hem escollit un matí d'autèntic desembre congelat per tornar a l'activitat després de gairebé dos mesos de no fer cap excursió. Com de costum, Manlleu està embolcallat per la boira, però a mesura que ens anem enlairant, en direcció a l'Esquirol, el sol es comença a obrir pas entre les bromes i il·lumina tímidament uns camps completament gebrats.
Passem l'Esquirol, en direcció a Cantonigròs i al pont de la Rotllada, girem a l'esquerra per una pista forestal i aparquem el cotxe a la vora del camí que porta a la casa d'Aiats.
Ens enfilem pel camí de la casa de Casellas, que deixem a la nostra dreta. Just damunt de la casa s'alça el Morro de Casellas, un turó força punxegut. Més enllà, i encara més punxeguda, es dreça l'Agullola de la Tuta (1.153 metres), cim al qual ens dirigim. La ruta que seguim l'hem trobada en un llibre d'excursions per fer en família, tot i que, donats els resultats, potser s'hauria de titular "excursions per perdre la família"!
El primer tram és molt planer i ens condueix, per un corriol força ben marcat, tret d'algun punt a l'inici, fins a la casa de la Tuta, que dóna nom al cim que volem pujar. 
Havent passat la casa, ens cal estar atents, ja que hem de trobar un corriol a la dreta que s'enfila muntanya amunt. En trobem un i, tot i no tenir massa clar si és el correcte, l'enfilem amb energia. El camí puja de valent, fent giragonces pel mig d'una bonica fageda. És estret i acinglerat per la banda esquerra. En la llunyania, la plana de Vic jeu encara sota la boira.



Just abans d'arribar al collet de Cabrera, en un punt amb magnífiques vistes de l'altiplà, fem un gir de 180º i posem proa cap a l'Agullola. Aquesta serà la part més espectacular de l'excursió, ja que hem de travessar les Bores de la Masallera. Es tracta d'uns grans esvorancs naturals en la roca, que formen diverses coves. El camí passa pel damunt d'una llenca estreta de roca, molt aèria, amb estimball a banda i banda. Les vistes, de 360º, són esplèndides. Al darrera, l'altiplà de Cabrera, flaquejat a l'esquerra per Bellmunt i a la dreta pel pla d'Aiats. Més lluny, un Pirineu emblanquinat mig amagat entre núvols, que no deixen veure el Pedraforca. A banda i banda, el Collsacabra. I al davant, l'Agullola cap a la qual ens dirigim.



Abans d'arribar-hi, però, tornem a entrar al bosc i allà ens despistem en algun punt. Tot d'un plegat, ens trobem al mig d'una fageda, sense camí aparent per enlloc. L'Agullola queda en algun punt alçat a la nostra dreta, però, malgrat que sentim veus de gent, ni la veiem ni en sabem trobar el camí. Finalment, després d'enfilar-nos pel dret, trobem un corriol que ens deixa als seus peus. Amb la brometa, se'ns ha fet un pèl tard, així que deixem l'ascens per una altra ocasió i seguim endavant.



El camí ens porta pel pla del Sitjar on sembla que fa temps hi havia hagut conreus, com al pla d'Aiats. El pla desemboca al Morro de Casellas que hem vist des de baix. Ens hi arribem, per les boniques vistes dels cingles d'Aiats, tot i que una mica camuflades entre els arbres i sobretot perquè des del Morro tenim la referència per trobar el camí de baixada. A 50 metres, entre un faig i un roure en forma de forca, neix un corriol, al principi molt poc marcat. Les primeres passes, per un tram de fort pendent molt relliscós no són gens prometedores però passats uns metres, el camí, tot i baixar vertiginosament, esdevé de més bon fer i en pocs minuts, ens porta fins a la casa de Casellas i al final de l'excursió.
Tot i no haver assolit el cim de l'Agullola, la darrera excursió de l'any 2013 ha estat ben distreta.