diumenge, 19 de novembre de 2017

D'Estamariu a Bescaran


Diumenge, 29 d'octubre. Passem la nit de dissabte a diumenge a l'encantador Hotel Cal Teixidó d'Estamariu i aprofitem un esplèndid matí de diumenge per fer una petita excursió circular entre Estamariu i Bescaran. Comencem la ruta just a l'entrada del poble, i abans de posar-nos a caminar, visitem una petita joia, l'església romànica de Sant Vicenç, del segle XI. Es tracta d'un magnífic temple de tres naus en planta basilical, amb restes de pintures romàniques originals al seu interior. Són les úniques que es conserven al seu lloc en tot l'Alt Urgell. Ens van recordar les que vam veure a Sant Serni de Baiasca, al Pallars i, com allà, ens vam preguntar què passarà el dia que el veí que té cura de l'església ja no hi sigui.



Sortint de l'església, agafem un camí a la dreta de la carretera, que deixa el poble al nostre darrere. Està marcat en groc i ens portarà fins a Bescaran pel camí del Molí i el Forn. El primer tram fa baixada, fins a creuar el Torrent del Coll, per un pont romànic. Ens endinsem llavors per un corriol boscós i humit, una mica llòbrec, que corre paral·lel al canal del Torrent. Un grup de gent que ens precedien decideixen girar cua ja que troben el camí massa fangós. Nosaltres, però, seguim endavant i superat el fangueig, abandonem el bosc i comencen a ascendir, ja en ple sol. Hem de superar força desnivell, però ho fem de manera gradual i còmoda, fins que el camí comença a planejar i Bescaran apareix en la llunyanyia. El nom de Bescaran em recorda algunes llegendes d'Amades que havia llegit quan era petita, en que es contaven diverses coses sobre els habitants del poble, totes encaminades a tractar-los de ximples. Em pregunto què hi trobarem.



En arribar a Bescaran ens rep l'estilitzat campanar romànic de l'antiga església de Sant Martí. És l'únic vestigi que queda dret de l'antiga església preromànica de Sant Martí i s'aixeca, isolat, al costat del cementiri, fent de guaita del poble. Ens arribem fins als carrerons costeruts de Bescaran i hi fem una volta. Està molt tranquil i tret d'alguns gossos i gats, no veiem més de tres persones. Tenim una conversa breu sobre la collita de tomàquets amb una senyora molt amable que té cura del seu hort. A jutjar pel que hem vist, els bescaranesos contemporanis no mereixen pas l'apel·latiu de ximples.
La tornada cap a Estamariu la farem seguint un tram d'El Camí (la ruta de senderisme cultural entre els diversos territoris de parla catalana), que uneix la comarca del Capcir amb l'Alt Urgell, travessant el Principat d'Andorra. El sender, assolellat i amb fantàstiques vistes de la serra del Cadí, ens deixa de nou a Estamariu en poc més d'una hora, just a temps per fruir del deliciós arròs de muntanya de Cal Teixidó.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Al Pic de Montarenyo


Dissabte, 26 d'agost. És el cap de setmana de l'excursió d'estiu dels Camalluents. Aquesta vegada ens allotgem a Tavascan, el darrer poble de la Vall de Cardós. El cim que volem pujar és el pic de Montarenyo, de 2.618 metres, situat molt a prop de la frontera amb la regió occitana de l'Arieja.
Com de costum, el dissabte ens llevem ben d'hora, abans de les sis del matí, ja que com diu el nostre sherpa, qui es lleva quan s'ha de llevar arriba al cim a l'hora que s'hi ha d'arribar! Des de Tavascan tenim un bon en tram en cotxe de pista forestal fins al punt d'inici de l'excursió, que engegem poc abans de les vuit del matí, en un aparcament just al costat de la Font de la Costa.
La primera part del camí segueix el GRT-4, un sender transfronterer, que va ser un dels camins de l'exili durant la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial. Anem pujant gradualment i còmodament, en la fresca matinal, fins a assolir el primer estany del dia, l'estany Xic, que no es veu tan petit com el seu nom indica, ja que forma sistema amb l'estany del Port, molt més gran. Déu n'hi do de l'aigua que hi ha, tot i la sequera d'aquest estiu etern. Els voregem per la seva dreta, deixant enrere una passera de fusta per la qual passarà el camí de tornada.



Al final de l'estany, abandonem el GR, que segueix amunt, per anar a creuar la frontera al port de Tavascan, i ens desviem cap a l'esquerra, per abordar el tram de més pendent del dia. La costa és força feixuga i a més, ja ens ha encalçat el sol i comencem a tenir calor. Però al capdamunt hi ha premi: el bonic estanyet de Montarenyo, al costat del qual farem la primera parada del dia, per esmorzar.
Un cop recuperades les forces, continuem enfilant la carena i en poca estona, assolim el cim del Montarenyo. Les vistes són esplèndides i entre els pics del voltant destaca, per la seva magnitud la peculiar silueta del Montroig. 



Després de la sessió fotogràfica, desfem part del camí i ens dirigim cap a un cim situat just a l'esquerra del Montarenyo. Amb els seus 2.624 metres serà el punt més elevat de l'excursió d'avui, i tot i que l'Institut Cartogràfic de Catalunya no li dóna nom, en algunes guies figura com a pic de la Muntanyola.
Un cop assolit el sostre del dia, toca baixar fins a l'estany de Mariola. I no serà fàcil. La ruta que seguiem ens encaminava al descens des de la dreta del pic de Muntanyola, però no ho veiem gens clar, per culpa del fort pendent. Després d'estar dubtant i fent uns quants tombs, decidim que la millor opció és desfer el camí de pujada fins a l'estanyet de Montarenyo i des d'allà, pujar un petit coll que en pocs minuts ens deixa al peu de l'estany. El de Mariola és un dels estanys més grans del Pirineu català i es troba en un entorn molt bonic, emmarcat pels pics de Montarenyo, Mariola i Roca Espana i amb el Montroig de fons.



Ja gairebé és hora de dinar, però decidim baixar una mica més fins a trobar una ombra, ja de nou a les envistes de l'estany Xic, on ens aturem. 
Havent dinant, ens resta ja ben poc per acabar l'excursió. Creuem l'estany per la passera que ja havíem ullat a la pujada i desfem el camí fins a la Font de la Costa i l'aparcament on tenim els cotxes. Cap a Tavascan falta gent, que ens espera una cervesa ben fresca!

dilluns, 28 d’agost de 2017

Pedraforca 2017


Diumenge, 20 d'agost. El meu segon ascens al Pedraforca, per mi el cim més bell de Catalunya, i un dels més bonics que conec (amb el permís del Matterhorn). Feia ja molt de temps des de la primera vegada que hi vaig pujar, el juliol de 2010.
Ens llevem d'hora, ja que hem de fer ben bé una hora de cotxe fins a l'inici de l'excursió i a més, volem aprofitar les primeres hores del matí, abans que la intensa calor d'aquest estiu interminable arribi al seu punt màxim.


Encara no són les vuit del matí quan comencem a caminar i el cel és ben blau, però amb algun nuvolet aquí i allà. Pujarem des de Gòsol, en una ruta una mica més llarga, però molt menys concorreguda que la via habitual, des de Saldes i pel refugi Lluís Estasén. Seguirem el PR-C-123.1, que s'enfila ràpidament en ziga-zages, deixant el bonic llogarret de Gòsol, que tot just comença a despertar-se, cada vegada més avall. Avancem còmodament perquè ens toca l'ombra, mentre contemplem la cara nord del pic, que ens ofereix la seva imatge menys popular. En sortir del bosc i avançar per una zona herbosa, coneguda com el Prat Gran, ens encalça ja el sol. Poc abans d'avançar per la carena que ens portarà fins al coll del Verdet, ens aturem a esmorzar, davant d'una bonica panoràmica de la cara sud de la serra del Cadí.
Havent esmorzat, resseguim una entretinguda carena que ens porta fins al coll del Verdet, on enllacem amb les multituds que venen del refugi. Fins ara havíem trobat tot just quatre excursionistes. A partir d'aquí, seran desenes i desenes. Aprofitant que tots s'aturen a esmorzar al coll, enfilem ràpidament el tram de pujada que ens deixa just al peu de la paret on comença la grimpada. Desem els bastons a la motxilla i ens preparem per l'aventura.


Abordem amb cura el primer tram de grimpada, el més llarg. Pugem bé, tret d'un tram una mica més difícil, on una corda ens serveix d'ajuda. Som una llarga corrua, ben acolorida, els que ens anem arrossegant cap amunt. Per sort, tothom és molt tranquil, i s'espera que els de davant assegurin bé mans i peus. Després de la primera canal, una baixada, una segona canal, més curta, nova baixada i ascens final fins al Pollegó Superior, que trobem tan concorregut com qualsevol cala de la Costa Brava un matí d'agost com el d'avui. La satisfacció d'haver fet el cim és compartida amb un grup de nois que pujaven al nostre darrere i que ens han fet més lleugera la remuntada amb els seus divertits comentaris.


Són més de les dotze, així que, després d'una ràpida sessió fotogràfica i de contemplar la panoràmica (bona visibilitat cap al nord i dolenta cap a les valls), iniciem ràpidament el descens fins a l'enforcadura, altre cop en fila india.
Un cop a l'enforcadura, la multitud gira cap a l'esquerra, vers la tartera de Saldes, mentre que nosaltres ens desviem a la dreta, cap a Gòsol. Per aquesta banda, el tram de tartera és més curt i no tan costerut. Després de les corresponents relliscades, un camí molt ben conservat s'endinsa pel bosc, on baixa serpentejant força ràpidament fins a Gòsol. Aquí finalment no puc evitar el cop de cul que m'havia estalviat en el tram de tartera! Però, tot i així, arribo, sencera i contenta a l'aparcament, quan són gairebé les tres de la tarda. Ens esperen a Maçacers, amb un bon dinar per celebrar-ho.

dimarts, 25 de juliol de 2017

Al Costabona i la Roca Colom


Dissabte, 22 de juliol. Han passat ja tres setmanes des de les vacances i tenim "mono" de muntanya, així que planifiquem un dissabte d'excursió pel Pirineu. Sembla que farà bon temps. Ens llevem ben d'hora, ben d'hora. Hem de conduir fins a Espinavell i allà prendre la pista forestal que enllaça amb Setcases. Aparquem al punt anomenat Collada Fonda i al nostre davant s'alça el primer objectiu del dia, el pic de Costabona. Es tracta del primer cim de més de 2.000 metres (en fa 2.465) que trobem al Pirineu, venint des del cap de Creus. De característica forma piramidal, separa la vall del Ter, al Ripollès, de la vall del Tec, al Vallespir.
Comencem a ascendir cap al cim per una variant del sender dels Pirineus (GR 11.6), carena amunt, tot resseguint el filat de les vaques. La pujada és constant però suau i còmoda, per prats herbosos, encara força verds. Fa un sol mig espantat pels núvols i cap al sud, la visibilitat és dolenta. A llevant, però, arribem a veure el mar. També bufa el vent, en alguns punts de forma gairebé violenta.



Poc abans d'arribar al refugi lliure del Costabona, deixem el GR i ens desviem cap a la dreta, per enfilar de dret cap al cim, que assolim sense més problemes que la lluita contra el vent. A dalt trobem una vista privilegiada del Canigó i una excel·lent panoràmica dels cims del circ d'Ulldeter (Gra de Fajol, Pic de l'Infern, Bastiments, Pic de la Dona ...).
Seguint la pista d'un ramat de xais, ens desviem una mica cap a la falda nord de la muntanya i efectivament, quedem a recer del vent i podem esmorzar còmodament, de cara al Canigó.
Havent esmorzat iniciem el descens fins a la Coma del Tec, ben a prop de les fonts d'on brolla aquest riu, que travessa tota la comarca del Vallespir per anar a morir al Mediterrani, a la comarca del Rosselló, prop d'Elna. Abans d'arribar a les fonts girem a la dreta, en direcció al refugi lliure de la Portella de Rojà. Es tracta d'un petit refugi metàl·lic i forma part de la ruta del Torb, que uneix els refugis d'Ulldeter i Marialles. A fe que, amb el vent que fa avui, la ruta porta un nom més que merescut! Just allà ens tornem a desviar a l'esquerra, per un sender marcat en groc i vermell. L'abandonarem ben aviat, per derivar cap a la dreta, on hi ha un grapat de rocs que, encara que no ho sembli, són un cim. Té un nom ben original, Roc de la Mort de l'Escolà, i tot i que costi de creure des d'on som, quan el Costabona llueix al nostre davant com una muntanya de veritat, només té un metre menys d'alçada. Una petita grimpadeta ens deixa aviat al seu punt més alt.



Des d'aquí, tot carenejant, ens dirigim fins a la Roca Colom, que amb els seus 2.506 metres d'alçada, és el sostre de la jornada. És l'únic pic del dia on trobem altres excursionistes; fins ara havíem tingut l'exclusiva dels cims.
A la baixada, tornem a enllaçar amb el GR 11.6, i passem pel coll de Pal, als peus del Costabona. Ens anem alternant amb un grup de ciclistes, que passen més estona amb la bicicleta a coll que no pas al revés. S'ha de tenir moral!
Arribem a l'aparcament cap a quarts de dues del migdia i fem la segona part de pista fins a Setcases, per anar a gaudir d'un merescut dinar a la Fonda Pastoret de Vilallonga de Ter.

diumenge, 23 de juliol de 2017

Setmana de pluja a les valls de Benasc i Aran


Les nostres vacances d'aquest any, la darrera setmana de juny, coincideixen amb el període probablement més plujós de l'estiu, i amb l'únic període de treva en la llarga onada de calor que s'ha instal·lat entre nosaltres i que no sembla tenir ganes de marxar. Però tot i la pluja, que ens obliga a modificar els nostres plans inicials, no deixem d'anar d'excursió i descobrir indrets ben bells de les valls de Benasc i l'Aran.

Dilluns, 26 de juny - Grist-Ansils-Sarllé-Benás



Com ja ens havien anticipat les previsions meteorològiques, ens llevem, el nostre primer dia de vacances, i el cel està ben ennuvolat i a punt de ploure en qualsevol moment. Ens allotgem a Eriste (Grist en aragonés benasquès o patuès, parla de transició entre el català i el castellà). Com que no és qüestió de quedar-se tancat, agafem l'impermeable i ens disposem a fer una ruta circular entre els pobles de la vall, que iniciarem just a la porta de l'hotel, al darrere d'un ramat de vaques camí de les seves pastures d'estiu, ja que part de la ruta recorre antics camins de transhumància. La ruta ens permet descobrir bonics poblets com Ansils, que al costat d'alguna urbanització fantasma, record de la bombolla immobiliaria, conserva encara bonics carrerons i cases pairals. D'Ansils fins a l'estació d'esquí de Cerler (Sarllé) el sender s'enfila per encantadors corriols empedrats, murs de pedra seca coberts de molsa i faigs les copes dels quals s'enllacen formant espessos túnels de verdor. És com un bosc encantat que s'acaba, de cop i volta, en el moment de creuar el barranc de Remáscaro, on un dic de contenció aprofita les aigües que baixen braves de dalt dels cims. Som a les pistes d'esquí, als peus del pic de Cerler, el gran dominador de la vall. Comença a ploure amb intensitat i ens aixopluguem a les instal·lacions de l'estació, on aprofitem per dinar mentre esperem que passi el xàfec.



Després de visitar el resort hivernal, fantasmagòric en aquesta època de l'any, i el poble antic de Cerler, molt interessant, baixem fins a Benasque per un corriol costerut i relliscós. Des d'allà, tornem cap a Ansils en un bonic passeig per la riba del riu Éssera i enllacem amb un sender que passa per les antigues cases de Conques, abans d'arribar de nou a Eriste, vorejant l'embassament de Linsoles. En total han estat més de 15 quilòmetres i 600 metres de desnivell, més alguna remullada.

Dimarts, 27 de juny - Lac deth Còth deth Hòro



Tot i que es preveu una setmana pèssima, metereològicament parlant, el matí del dimarts apunta una petita finestra de bon temps, així que ens plantegem intentar pujar a l'Aneto, intent que haurem d'avortar al cap de poc de començar.
Ens llevem molt d'hora i efectivament el cel està estrellat mentre conduim fins al pla de la Besurta. Quan aparquem, però, es comença a fer de dia a l'ensems que apareixen les primeres boires. Iniciem el recorregut cap al refugi de La Renclusa, però quan hi arribem, les boires ja s'han ensenyorit totalment de les alçades. Així que, preveient que des del cim no es veurà res, decidim que l'esforç no ens compensa i canviem de plans. Des del refugi travessarem fins al Plan d'Aigualluts, seguint una variant del GR-11, en una intensa, però curta pujada i una vertiginosa baixada. Durant el descens, gaudim de belles vistes del pla i d'alguns cims que, com la Forcanada, encara no han estat del tot engolits per les boires.



Creuem tot el plan d'Aigualluts, que llueix un verd ufanós i anem a buscar el corriol pedregós que s'enfila cap al coll i l'estany del Toro. La zona és el paradís de les marmotes, que, sorprenentment, no s'espanten de nosaltres, i n'arribem a veure alguna de molt a prop.
Al nostre darrere s'apunta la silueta de l'Aneto i tot i que podem arribar a veure els Portillons, la gelera (amb ben poca neu) i fins i tot el coll de Corones, en cap moment s'arriba a albirar el cim.



Arribem finalment a l'estany de Toro, a l'altra banda del qual ja s'estén la Vall d'Aran. Allí la meteorologia és una mica millor i al fons podem contemplar una magnífica prespectiva del pic de Mauberme. És molt d'hora encara, i ens plantegem pujar a un parell de cims que s'alcen a l'esquerra de l'estany: la Tuca Blanca de Pomero i la Pena Nera. El camí, però, no està indicat i ben aviat perdem les fites. Ens enfilem una estona pel dret, fins que ens en cansem i abandonem quan falten uns 60 metres per al cim. És una llàstima, ja que es tracta de molt bons miradors de l'Aneto, però avui tampoc no ens perdem gaire res.
Tornem als peus de l'estany, on dinem, abans de desfer el camí, de nou pel Plan d'Aigualluts i fins a la Besurta, passant pel costat del famós Forau d'Aigualluts, on les aigües del riu Éssera, procedents de la glacera de l'Aneto, es perden per dins de la muntanya i van a sortir a  l'Artiga de Lin, a la veïna Vall d'Aran.

Dimecres, 28 de juny - Banys de Benasc - GR-11.5



Avui pronostiquen pluja per a tot el dia, i tot i que encara no plou quan ens llevem, està a punt. Decidim intentar una petita excursió fins als estanys d'Alba, des dels Banys de Benasc, i cap allà ens dirigim. Banys de Benasc és un balneari situat en una cinglera a l'esquerra del riu Éssera, en un indret privilegiat. L'edifici, però, és molt antic i no ha estat remodel·lat, de manera que té un aspecte més aviat tètric i misteriós.
Poc després de començar a enfilar-nos cap a l'estany, per la canal del Turonet constatem que el camí és extraordinariament dret i relliscós i que està a punt de ploure. Abandonem l'intent i seguim un tram del GR 11.5 que porta fins a l'Hospital de Benasque. El sender és molt atractiu, però al cap d'una hora comença a ploure amb intensitat i decidim girar cua. Avui no era un dia per sortir d'excursió!

Dijous, 29 de juny - Ibon de Cregüenya



Avui sembla que la climatologia ens mig respectarà i escollim una excursió fins a l'estany de Cregüenya, un llac ben especial, situat a 2.630 metres de desnivell, entre cims de més de 3.000 metres. El camí fins allà, amb més de 1.200 metres de desnivell acumulat és dur i llarg. Aparquem al costat del pont de Cregüenya i comencem a ascendir per un corriol a l'esquerra del Barranc de Cregüenya, per qual s'escola a raig l'aigua procedent de l'estany, amb alguns salts força impressionants. La primera part del camí, molt costeruda, transcorre pel mig del bosc. A continuació s'enllaça amb una zona planera, l'anomenada Pleta, i finalment, una llarga tartera d'enormes blocs de granit. Poc abans d'arribar al llac, hi ha encara una gran llenca de neu, que trepitgem en part. Per mala sort, no portem els grampons, i no podem remuntar còmodament els darrers metres per la neu. Ens toca continuar saltant rocs i més rocs fins a assolir la cua esquerra de l'estany. 



Tot i que hem començat a caminar amb sol, el cel s'ha anat tapant i ara les boires pràcticament cobreixen del tot els cims del voltant. El paisatge és impressionant: un espectacle de roca, aigua i muntanya! Malauradament, la boira gairebé no ens ho deixa veure. Mentre resseguim el llac, per veure'n una mica més (és el tercer més gran del Pirineu i des d'on som només n'albirem la cua, poc més d'un 25% de la seva extensió), comencen a caure algunes volves de neu. En una treva de la boira apareixen cims espectaculars, com el pic d'Aragüells. Ben aviat, però, la boira guanya la partida i decidim començar el descens, ja que continua nevant i fa molt de fred.
La baixada és llarga i dura, molt més que la pujada, i se'm fa especialment carregosa, però arribem al cotxe sense més problemes i satisfets de la gran excursió feta.

Dissabte, 1 de juliol - Vielha - Es Bòrdes pel Camin Reiau


Canviem de vall, però no de climatologia. A l'Aran també pronostiquen pluja. Abandonem doncs la idea de fer cap cim. Quan ens llevem, el cel està completament cobert de núvols. Però no obstant, volem caminar. Així que farem una de les parts que encara tenim pendents del Camin Reiau, una ruta que enllaça tots els pobles de la vall, recuperant camins tradicionals.
Sortim de Vielha en direcció nord, pel marge dret de la Garona, en direcció als poblets de Vilac, Mont i Montcorbau, des dels quals les vistes sobre el poble i el port de Vielha són magnífiques. A més, a Vilac, com ja sol ser habitual a les nostres excursions entre pobles, se'ns afegeix un gos, que ens acompanyarà durant bona part del camí. Els tres poblets són encantadors, cadascun amb la seva església romànica i el seu campanar en forma de barret de bruixa, amb boniques cases tradicionals i moltes segones residències.



Des de Montcorbau baixem fins a Betlan, un dels poblets més petits de la vall, només unes poques cases al voltant de la plaça de l'església. Aquí comença a ploure amb força intensitat. Seguim fins al nucli d'Aubert, situat al peu de la carretera N-230. Des d'allà podriem enfilar fins al nucli de Vila, però el deixem per un altre dia, ja que se'ns fa tard. Anem cap a Arròs i des d'allà baixem a la carretera, per creuar la Garona a l'alçada del Pont d'Arròs. La darrera part de camí la farem pel marge esquerre, a tocar del riu, passant pel costat d'un càmping i de la central elèctrica de Benós. Plou molt i ens alegra enormement veure aparèixer la silueta de l'església d'Es Bòrdes. El que més ens alegra, però, és pensar en la taula que tenim reservada a la fonda i en la magnífica olla aranesa que ens espera!
Havent dinat, continua plovent, així que tornarem a Vielha fent servir l'excel·lent xarxa de transport públic de la vall.

dissabte, 8 de juliol de 2017

De nou a Penyes Altes de Moixeró


Diumenge, 18 de juny. Volem fer un bon entrenament de muntanya, amb gran desnivell i, com sempre en aquestes ocasions, escollim un cim que ens farà esforçar-nos de valent: Penyes Altes de Moixeró.
Tot i ser només a mitjans de juny, la canícula ja fa dies que ha arribat, de manera que si volem pujar sense que la temperatura acabi amb nosaltres, hem de sortir molt d'hora. Ens llevem que encara és fosc, i abans de les set del matí, ja hem aparcat el cotxe al costat de la carretera que va de Bagà a Coll de Pal i estem a punt de començar a caminar. Tot i l'hora, no som sols, i ja hi ha diversos cotxes aparcats al nostre costat.
Emprenem la pista forestal que forma part del Camí dels Bons Homes (GR 107) però l'abandonem de seguida i ens desviem a la dreta, cap al llogarret de Gréixer, on no s'observa cap moviment a aquesta hora del matí. Ben aviat ens fiquem al bosc i comencem l'ascens, que ja no ens donarà cap treva fins al cim. Una calor humida comença a fer-se notar i el sol il·lumina intensament, a la nostra esquerra, el relleu de la Roca Tallada, que ben bé sembla que hagin retallat i enganxat a un fons de blau intens. Al nord, comença a treure el nas el Pedraforca.



Pugem i pugem sense parar i tot d'un plegat, el camí comença a fer esses: som a la Canal de la Serp, que fa honor al seu nom i que ens ajuda a guanyar alçada encara més ràpidament, superant de forma senzilla parets que a primera vista semblarien impossibles, fins a la sortida del bosc. Allà fem una pausa per esmorzar, sota un arbre, amb vistes al Pedraforca.
A partir d'ara, el camí l'haurem de fer sota un sol que escalfa de valent. El primer tram, per una zona de prats encatifats de flors, ens porta fins al coll del Raset, amb la Cerdanya als nostres peus. La vista és esplèndida, tot i que les altes tempertures dels darrers dies han fet que als cims que tanquen la vall ja no hi quedi ni gota de neu.



El darrer tram fins al cim el farem seguint el GR 150-1, una variant del circuït del Cadí. Com que l'excursió és molt complerta, si fins ara havíem passat per boscos i prats, en endavant ens tocarà, sobretot, roca, amb alguna petita grimpada. I és a partir d'aquí, també, que comencem a trobar altres excursionistes.
Arribem al cim cap a quarts de dotze del migdia i gaudim de la meravellosa panoràmica a 360º de la Serra d'Ensija, el Pedraforca, el Cadí i tot el Pirineu Oriental. Cap a les valls, però, una espessa capa d'ozó troposfèric, producte de la calor d'aquests dies, ho cobreix tot d'un filtre marró brut. A l'est del cim hi ha una altra elevació, a la qual ens arribem, per comprovar que no sigui més alta.
Un cop hem gaudit suficientment del panorama, desfem el camí fins al coll del Raset i des d'allí seguim la carena en direcció al coll del Moixeró, un indret fantàstic, "verdós i ombrívol de sos avets i pins", com el defineix Verdaguer a Canigó, d'aquells que no et deixen indiferent.



Volem baixar per un corriol que porta cap al coll de la Cabrera i feina tenim, ja que es tracta d'un d'aquells camins malauradament a punt de perdre's, envaït per la vegetació i molt difícil de seguir, però, no obstant, ben bonic. Aconseguim arribar fins a la Font de la Cabrera i a partir d'allí, després d'alguns dubtes, agafem un camí que baixa vertiginosament per dins del bosc, i que va millorant a mesura que perdem alçada, fins a enllaçar amb una pista forestal que ens porta de nou fins a Gréixer. Són les tres de la tarda, fa molta calor i, satisfets, anem a veure si en algun lloc ens donen dinar, que ens l'hem ben guanyat!

dilluns, 5 de juny de 2017

De Batet a Núria


Dijous, 1 de juny. Finalment avui culminarem el projecte que va començar a Montserrat un diumenge de Pasqua de l'any 2011. Són les set del matí i ja som a Batet, punt final de la nostra darrera etapa, després d'haver deixat un cotxe a l'estació del cremallera de Ribes Vil·la. Lluu el sol quan comencem a caminar, pel sender anomenat camí de Núria i Montgrony. Ens enfilem per un corriolet, que deixa a la nostra dreta boniques vistes del Taga i la vall de Ribes. L'ascens s'acaba en arribar al nucli de Vilamanya, quatre cases que pertanyen al municipi de Queralbs. Un ramat de vaques i vedellets pasturen tranquil·lament en un prat a tocar del nucli, i ni s'inmuten quan passem pel seu costat. A partir d'aquí, el camí és pla i avall, pel mig del bosc, fins a tocar de Queralbs, la imatge de postal del qual apareix ben aviat entre els arbres. Ens toca baixar fins al fons de la vall, a creuar el riu de Tosa, abans de tornar-nos a enfilar, per un corriol de fort pendent, que ens deixarà finalment a l'entrada del poble de Queralbs, cap a quarts de nou del matí. 



Només de trepitjar el poble ens trobem amb l'església romànica de Sant Jaume, del segle X, amb una impressionant portalada de sis arcades. Rondem una mica pels solitaris carrerons empedrats, a la recerca d'algun lloc on poder esmorzar. I finalment, la sort ens somriu: passat l'ajuntament, trobem el bar Xix, que ja ha obert i ens permet asseure'ns còmodament a esmorzar i agafar forces per al que ens queda per davant.
Havent esmorzat, anem cap a la plaça, al costat de l'estació del cremallera, on hi ha el punt d'inici del Camí Vell cap a Núria. Un gos que hem trobat a la sortida del bar ens acompanya fins a l'aparcament. Podria ser un d'aquells aventurers que s'apunta a anar d'excursió amb el primer que passa, però es cansa aviat de nosaltres i es queda a jaure sota una ombra.
El camí està preciós, i el verd dels arbres s'alterna amb el groc intens de les mates de ginesta, que escampen arreu la seva característica olor. El neret ja comença a brotar, però encara li falten algunes setmanes per arribar al seu esplendor rosat.



Tot i tractar-se d'una ruta ben popular, anem sols i fins arribar al pont romànic de Cremal no ens encalcen un parell de turistes anglesos i un excursionista amb qui ens anirem alternant durant la resta del camí. A partir d'aquest punt trobem però, alguns grups que ja van de baixada.
Després d'una petita pausa, encarem el tram més costerut del camí, tot aprofitant per fer balanç de les anteriors etapes del projecte. Hauran estat 14 jornades, un total de gairebé 250 quilòmetres de patrimoni cultural i natural del nostre país, que ens han deixat també una colla d'anècdotes per anar recordant mentre ens enfilem. La conversa, però, no ens impedeix gaudir del paisatge, en el qual l'aigua té un especial protagonisme. La primavera ha estat generosa en pluges al Pirineu i això, unit al desgel, fa que els torrents baixin ben plens i les cascades del Salt del Sastre i la Cua de Cavall llueixin esplèndides.



El xiulet del cremallera ens saluda al punt del migdia, just abans d'arribar al coll de la Creu d'en Riba, indret des del qual, la primera visió de la vall i el santuari no deixa d'emocionar el caminant, per més vegades que l'hagi experimentada.
Amb la satisfacció de la feina feta, baixem fins al santuari, a presentar els nostres respectes a la Verge. El dia, que s'havia despertat esplèndid, s'ha començat a emmurriar i algún tro llunyà amenaça pluja. Sembla que tancarem el cercle, ja que en la primera etapa, una bona ploguda va endarrerir la nostra sortida de Montserrat. I si aquesta aventura es va iniciar al cremallera de Montserrat, finalitzarà al cremallera de Núria. Durant la baixada, finalment la pluja fa la seva aparició, però ja no ens molesta gens quan arribem a Ribes i anem a premiar-nos amb un bon dinar al restaurant "Els Caçadors". Ens ho mereixem!

dimarts, 30 de maig de 2017

De Sant Martí d'Ogassa a Batet


Diumenge, 21 de maig. Encarem la penúltima etapa de la nostra particular peregrinació de Montserrat a Núria. El darrer dia ho vam deixar a Sant Martí d'Ogassa, i cap allà ens dirigim, després d'haver previst la tornada, portant un cotxe cap a Batet. Mentre hi arribem, la ràdio ens informa d'una altra peregrinació, una mica més ambiciosa que la nostra: la de Kilian Jornet al cim de l'Everest.
Comencem a caminar a quarts de deu d'un matí esplèndid. Seguim un dels senders locals d'Itinnerania, en direcció a coll de Jou. És una bonica ruta, lleugerament ascendent, que ressegueix el peu del Taga, a la nostra dreta, entre boscos i prats de pastura. El paisatge primaveral és d'un verd esplèndid i la claredat del dia fa que la vista a la nostra esquerra abasti fins al Montseny.
En poc més d'una hora albirem ja el refugi lliure de Sant Jordi, a tocar de coll de Jou. Fins llavors havíem caminat sols, però ara la cosa es comença a animar. Excursionistes i boletaires coincideixen en aquest encreuament de camins que és coll de Jou. És moment de fer una parada i ens asseiem en un marge, per esmorzar tot contemplant el Puig de Sant Amanç al nostre davant.


Havent esmorzat ens toca flanquejar el Taga per anar a buscar el camí que ens ha de baixar fins a Ribes de Freser. Continuem seguint el sender d'Itinnerania, però en aquest tram resulta molt perdedor. Tot sovint el camí s'esfuma i ens trobem a la deriva, marge amunt, marge avall, a la recerça d'alguna fita o senyal que ens orienti. El mal camí, però, el compensa la panoràmica d'un Pirineu espectacular que, des del Pedraforca fins al Puigmal, exhibeix alguns cims encara enfarinats.
Finalment, aconseguim arribar als plans de can Maçana, des d'on s'enllaça amb el camí d'ascens al Taga venint de Ribes. La ruta, ara, ja es clara. Per pistes forestals i corriols enmig del bosc, baixem ràpidament fins al poble, on arribem cap a quarts de dues. Hi ha un gran ambient i les terrasses del passeig són plenes de gent. Ens hi aturem a fer un dinar ràpid, abans de continuar endavant.


Ens queda la part més feixuga de l'excursió: sota un sol de justícia, hem de remuntar el major desnivell del dia. No són gaire més de 200 metres, però la combinació de la calor i la digestió els fan força pesats. El paisatge, però, ens amoroseix el camí, amb tons de verd intens tacats del groc de la ginesta i amb la senyora Taga esguardant-nos el clatell en tot moment. Seguim ara l'anomenat camí de Núria.
En arribar a Batet, un petit nucli de quatre cases i una ermita, ens creuem amb un ramat de vaques del poble que surten a pasturar, acompanyades pels seus pastors. No podíem tenir una rebuda millor, ja que són la mostra que encara hi pot haver vida, més enllà del turisme, en aquests poblets de muntanya.
Ara sí que ja podem dir que tenim Núria a tocar.

dilluns, 1 de maig de 2017

De Vallfogona de Ripollès a Sant Martí d'Ogassa


Diumenge, 16 d'abril. Pasqua. Matí magnífic per a una nova etapa en la nostra gairebé eterna ruta de Montserrat a Núria, que va començar, tal dia com avui, ja fa sis anys. Avui volem enllaçar Vallfogona del Ripollès amb Sant Martí d'Ogassa, i ens caldrà un bon periple en cotxe abans de començar a caminar. De bon matí, anem a deixar un cotxe a Sant Martí d'Ogassa i després, per una estreta pista encimentada, anem fins a Vallfogona, on començarem a caminar cap a les deu del matí. 



El primer tram del nostre recorregut d'avui, des de Vallfogona fins a Sant Joan de les Abadesses, coincidirà amb el sender GR-151, pels Camins del Bisbe i Abat Oliba, que hem estat seguint des que vam sortir de Montserrat. En aquest tram, la ruta coincideix amb el GR-3, el sender central de Catalunya, que uneix el Pirineu Oriental amb la plana de Lleida.
Deixem el nucli de Vallfogona per la carretera que l'uneix amb Ripoll. Ben aviat, però, l'abandonem, per agafar un corriol a mà dreta, que s'enfila fortament pel mig d'una pineda. En arribar al coll de les Fonts de l'Orri s'acaba l'ascens i comencem a davallar cap al fons de les valls del Ter, enmig, ara, de boscos de fulla caduca. 
A la sortida del bosc, ens esperen amples prats de verdes pastures, creuats per la pista encimentada per la qual abans hem passat en cotxe. Prop de la masia de Can Jombi, fem una pausa per esmorzar, davant una bella perspectiva de Sant Amanç i el Taga.



Havent esmorzat, seguim per la pista fins a la casa rural de Les Llances, que deu ser ben plena durant aquesta Setmana Santa, a jutjar pels infants que juguen al seu davant, sota l'atenta mirada dels seus pares. Just al punt d'arribar a la casa, un caminoi a la dreta ens conduirà directament al centre de Sant Joan, on arribarem just quan les campanes del monestir assenyalen el punt del migdia.
És dia de mercat, a més a més de diumenge de Pasqua i els carrers i places de la vila abacial fundada pel comte Guifré el Pelós bullen d'animació. Les terrasses dels bars conviden a asseure's i prendre una cervesa ben fresqueta, però ens queda encara un bon tram de camí per fer, així que seguim endavant.
Travessem el Ter pel pont gòtic, creuem la ruta del Ferro, ben plena de ciclistes i ben aviat deixarem definitivament el GR-151, per prendre un camí que ens acosti cap a Núria. El nostre proper objectiu és Sant Martí d'Ogassa, i cap allà ens dirigirem, per un sender local d'Intinerannia, que coincideix amb el Camí de Vidabona. En aquest tram ens tocarà pujar, tot i que de forma força gradual, al principi pel mig del bosc i més endavant, en arribar a les envistes de l'antiga colonia minera d'Ogassa, que deixem a la dreta, per una antiga pedrera.



La darrera part del camí després d'un còmode corriol que creua una fageda, ens porta a remuntar la pista encimentada que uneix Ogassa amb Sant Martí. Són poc més de tres quilòmetres, sota un sol de justícia, però bufa un ventet que els fa força suportables. I així arribem a l'ermita de Sant Martí, on ens espera el cotxe, a quarts de tres de la tarda. Ens hem ben guanyat el dinar!

divendres, 21 d’abril de 2017

Tarda a Cabrera


Dissabte, 8 d'abril. Tarda assolellada que dedicarem a repetir una excursió ben coneguda, però que volem veure amb llum de tarda. Pujarem de nou a Cabrera des de Sant Julià. Aparquem el cotxe al costat de l'ermita, però en lloc d'iniciar ja la pujada des d'allà, fem un tros de pista i anem fins al collet del Vidrier, a tocar de la masia del mateix nom, des d'on seguirem les marques grogues d'un sender local, a mà dreta. L'ascens per aquesta banda és una mica més gradual que des de l'altre camí. Trobem a la dreta el camí de la Serrica, la nostra ruta habitual, però aquesta vegada la deixem de banda i farem una mica de marrada, en direcció a la Baga del Pla del Prat.



La nova ruta té recompensa, i a l'esquerra, els faigs encara despullats deixen veure una esplèndida vista del massís del Puigsacalm. El corriol que seguim dóna la volta a l'altiplà pel darrere i va a buscar el camí de les Marrades, però avui nosaltres en prenem una variant que ens portarà directament al Pla del Prat. Hem començat a trobar unes franges de plàstic taronja que marquen la ruta de la cursa "Pels camins dels matxos", que es produirà l'endemà i ens alegrem molt de no haver de compartir el bosc amb tota la multitud que la popular cursa aplegarà.



Des de la Font del Pla del Prat ens dirigim cap a l'Osca, l'espectacular tall que divideix en dos l'altiplà. Just abans d'arribar-hi apareix al nostre davant l'escena que desitjavem veure: el santuari i les parets acinglerades de l'altiplà sota el focus d'una càlida i amable llum de tarda. 



Després del gaudi visual i de la corresponent sessió fotogràfica, superem el pas de l'Osca sense massa dificultats, amb l'ajuda de les baranes i agafadors, deixem enrere les ruines de l'antic castell i encarem l'estret passadís acinglerat que ens condueix al santuari, que sembla assaborir les seves darreres hores de solitud abans que les masses apressades se n'apoderin.
Baixem per les Escales fins al collet de Cabrera i tornem cap a Sant Julià per la nostra ruta habitual, que segueix el GR-151, pels camins del Bisbe i Abat Oliba. Arribem a baix a punt per anar a sopar.

dijous, 13 d’abril de 2017

Pel Priorat del vi i l'oli


Diumenge, 26 de març. Ens hem regalat una escapada d'un parell de dies al Priorat i aprofitarem per fer una altra de les rutes suggerides per Rafael Lopez Monne en el seu llibre "A peu pel Priorat del vi i l'oli".
El divendres va nevar i el Montsant encara està ben enfarinat, però avui el dia és esplèndid i lluu el sol. La ruta comença a La Vilella Baixa, un dels pobles més petits de la comarca, que Josep M Espinàs va rebatejar com "la petita Nova York del Priorat", a causa de l'alçada de les seves cases, que per la façana que dóna als rius Montsant i Escaladei, poden tenir 5 i 6 pisos. I precisament és per la façana fluvial que comença la nostra ruta, just al costat de l'aiguabarreig entre els dos rius, salvat per un impressionant pont romànic. El primer tram de l'excursió, que a l'inici transcorre entre vegetació de ribera, segueix les marques grogues de la xarxa de senders del Priorat. El nostre destí és el poble de La Figuera, i per assolir-lo haurem de superar un desnivell positiu d'uns 400 metres. Ja ho diu una coneguda rondalla comarcal: "La Figuera està molt alta ...".



El camí s'enfila, serpentejant, entre camps d'oliveres i vinyes encara despullades, ben protegits per parets de pedra seca, amb boniques vistes del que hem deixat enrere, fins que al nostre davant apareix La Figuera. 



Donem un tomb pel poble, molt tranquil i agradable, abans d'anar a buscar el camí que ens ha de portar cap al següent objectiu: Cabacés. De fet, les tres poblacions que visitarem avui, estaven, des de la Reconquesta cristiana, sota el domini del baró de Cabacés, que era el bisbe de Tortosa, el qual tenia el privilegi d'estar sempre ben servit dels productes de la zona, el vi i l'oli.



Per enllaçar la Figuera amb Cabacés seguirem un tram del GR-171, sender que creua bona part de Catalunya, des del santuari de Pinós, al Solsonès, fins al refugi del Caro, al Baix Ebre. Sortim de La Figuera per un camí que deixa a la nostra dreta el mas Miramar, amb unes fantàstiques vinyes que efectivament semblen imaginar el mar, més enllà de la muralla que forma la Serra de Llaberia. Hem de baixar, per un corriolet serpentejant, el camí del grauet de les Obagues, fins al llit del riu Montsant, que creuarem una mica més enllà de l'antic molí del Moliner. Seguim fins a travessar la carretera que uneix els dos pobles i ens comencem a enfilar cap a Cabacés, que de moment no veiem, perquè tal com continua la rondalla, "La Figuera està molt alta, Cabacés molt amagat ...". El camí de ferradura que seguim ara, transcorre en bona part entre oliveres, que ja indiquen quin és el producte estrella de Cabacés.
Arribem al poble a l'hora de dinar i ens n'anem a fer un mos i a recuperar forces al local de la Societat Recreativa, al costat de la cooperativa.



Havent dinat ens queda el darrer tram de camí, de retorn a la Vilella Baixa. Abandonarem el GR-171 i anirem per un camí ral, de la xarxa de senders del Priorat. El primer tram careneja, amb fantàstiques vistes de La Figuera a la nostra dreta. Al fons, el riu Montsant forma un petit embassament, conegut com el Pantà de la Vilella Baixa.
Hem de baixar a creuar el barranc, i ho farem pel sorprenent Pont de Cavaloca, pont romànic de pedra seca, d'un sol ull.
Passat el pont, continuem el camí, força planer fins a la Vilella Baixa, on arribem a mitja tarda, després d'un dia fantàstic.