dimarts, 30 de maig de 2017

De Sant Martí d'Ogassa a Batet


Diumenge, 21 de maig. Encarem la penúltima etapa de la nostra particular peregrinació de Montserrat a Núria. El darrer dia ho vam deixar a Sant Martí d'Ogassa, i cap allà ens dirigim, després d'haver previst la tornada, portant un cotxe cap a Batet. Mentre hi arribem, la ràdio ens informa d'una altra peregrinació, una mica més ambiciosa que la nostra: la de Kilian Jornet al cim de l'Everest.
Comencem a caminar a quarts de deu d'un matí esplèndid. Seguim un dels senders locals d'Itinnerania, en direcció a coll de Jou. És una bonica ruta, lleugerament ascendent, que ressegueix el peu del Taga, a la nostra dreta, entre boscos i prats de pastura. El paisatge primaveral és d'un verd esplèndid i la claredat del dia fa que la vista a la nostra esquerra abasti fins al Montseny.
En poc més d'una hora albirem ja el refugi lliure de Sant Jordi, a tocar de coll de Jou. Fins llavors havíem caminat sols, però ara la cosa es comença a animar. Excursionistes i boletaires coincideixen en aquest encreuament de camins que és coll de Jou. És moment de fer una parada i ens asseiem en un marge, per esmorzar tot contemplant el Puig de Sant Amanç al nostre davant.


Havent esmorzat ens toca flanquejar el Taga per anar a buscar el camí que ens ha de baixar fins a Ribes de Freser. Continuem seguint el sender d'Itinnerania, però en aquest tram resulta molt perdedor. Tot sovint el camí s'esfuma i ens trobem a la deriva, marge amunt, marge avall, a la recerça d'alguna fita o senyal que ens orienti. El mal camí, però, el compensa la panoràmica d'un Pirineu espectacular que, des del Pedraforca fins al Puigmal, exhibeix alguns cims encara enfarinats.
Finalment, aconseguim arribar als plans de can Maçana, des d'on s'enllaça amb el camí d'ascens al Taga venint de Ribes. La ruta, ara, ja es clara. Per pistes forestals i corriols enmig del bosc, baixem ràpidament fins al poble, on arribem cap a quarts de dues. Hi ha un gran ambient i les terrasses del passeig són plenes de gent. Ens hi aturem a fer un dinar ràpid, abans de continuar endavant.


Ens queda la part més feixuga de l'excursió: sota un sol de justícia, hem de remuntar el major desnivell del dia. No són gaire més de 200 metres, però la combinació de la calor i la digestió els fan força pesats. El paisatge, però, ens amoroseix el camí, amb tons de verd intens tacats del groc de la ginesta i amb la senyora Taga esguardant-nos el clatell en tot moment. Seguim ara l'anomenat camí de Núria.
En arribar a Batet, un petit nucli de quatre cases i una ermita, ens creuem amb un ramat de vaques del poble que surten a pasturar, acompanyades pels seus pastors. No podíem tenir una rebuda millor, ja que són la mostra que encara hi pot haver vida, més enllà del turisme, en aquests poblets de muntanya.
Ara sí que ja podem dir que tenim Núria a tocar.