dilluns, 25 de març de 2013

Matinal a Prat de Cadí



Diumenge, 10 de març. Ens llevem de nou a la Cerdanya i el matí, de moment, és esplèndid. Abans de tornar cap a casa, farem una excursioneta cap a un dels paratges més bucòlics d'aquest cantó del Pirineu: Prat de Cadí. L'indret ofereix una de les millors vistes de la impressionant muralla que constitueix la paret nord de la serra del Cadí i tenim ganes de veure'l cobert de neu.
Mentre el cotxe serpenteja per la carretereta que uneix Martinet amb Estana (per cert, plena de sotracs; com es nota que no condueix a cap estació d'esquí!), contemplo l'estampa del Cadí que, com sempre, em deixa bocabadada. Sol i núvols es van alternant, en un joc de llums i boires que la fan encara més impressionant. En destaca, pel seu agressiu contorn, el Pic de Costa Cabirolera o Roca Punxenta, sostre comarcal del Berguedà. La capa de neu que el cobreix li dóna un aire de gran cim i una llunyana semblança al G-4.


Aparquem a l'entrada del poble d'Estana, que és ple de caçadors del senglar. Avancem per un camí rural fins al coll de Pallers i des d'allí, ens endinsem pel bosc i comencem a pujar. L'ascens és gradual però no dóna treva. El dia continua esplèndid i fins i tot agafem calor. En assolir una certa alçada, comencem a trobar neu i aquí, a diferència d'ahir, és ben glaçada. Es nota que som al cantó obac de la muntanya. Caminem buscant la traça dels que ens han precedit, amb molta cura de no relliscar. A mesura que ens anem enlairant, les parets de la serra gairebé se'ns aboquen al damunt. Assolim primer el coll de Reineres i després el coll Roig, el nom del qual fa honor al to rogenc de la terra que trepitgem. Ens queda el tram més llòbrec i per tant, més glaçat, que superem, però, sense problemes i finalment, ens aboquem a la immensa esplanada al peu de la muralla, que està completament coberta de neu. Un cop més, la imatge és de postal, sobretot abans que nosaltres l'espatllem, deixant les nostres empremptes arreu! Al fons, un parell de siluetes diminutes  s'enfilen per la canal del Cristall, mentre uns quants escaladors, carregats de grampons i piulets, ja se'n tornen cap avall.
Ens esplaiem una bona estona en aquest entorn privilegiat, que fotografiem des de tots els angles i comencem el descens cap a Estana, que se'ns fa tard per dinar. Bon colofó per al cap de setmana!


diumenge, 24 de març de 2013

Postals d'hivern a la Cerdanya



Dissabte, 9 de març. Aprofitem un cap de setmana a la Cerdanya per anar a trepitjar, finalment, la neu. Quan ens llevem, el dia està una mica emboirat, però segons les perspectives meteorològiques, ha de millorar durant el matí. Així doncs, després d'esmorzar, ens n'anem cap a El Fornell, punt d'inici de l'estació d'esquí nòrdic d'Aransa. En el trajecte en cotxe des de Músser fins a Aransa, els núvols ens impedeixen gaudir de les espectaculars vistes de la paret nord del Cadí, però en arribar a El Fornell, les boires s'han aixecat i lluu el sol. Al nostre voltant, els gruixos de neu són considerables. Ens dirigim cap a la taquilla de l'estació, per demanar sobre l'estat de la neu i preguntar si s'ha de pagar alguna cosa. La noia encarregada de la taquilla ens explica, molt amablement com funciona el circuit de raquetes. Això de les raquetes és nou per a nosaltres, més acostumats als grampons, de manera que decidim arriscar-nos a caminar sense elles, esperant que la neu no sigui massa tova i no ens enfonsem en excés. La noia ens comenta que el preu del circuit és de 3,5 euros, però que molta gent es nega a pagar-lo, ja que afirmen que "la muntanya és de tots". Com que nosaltres valorem que als pobles de muntanya hi pugui haver vida i les estacions d'esquí hi ajuden, no tenim cap problema a pagar-los.



La nostra intenció és anar fins als Estanys de la Pera, passant pel refugi de Pollineres. Seguim el circuit de raquetes marcat i al principi, tot i els gruixos de neu, força tova, la traça dels excursionistes que ens han precedit, ens ajuda a no enfonsar-nos. El camí s'endinsa per boscos de pi negre i el paisatge, amb la blanca catifa de neu i les copes dels arbres ben enfarinades, és preciós i ens transporta a paratges llunyans. Talment sembla com si fóssim a Suècia. A més, a mesura que s'ha obert el teló de la boira, han aparegut al nostre davant els emblanquinats relleus dels cims que clouen la Cerdanya pel nord: les formes arrodonides del Tossal Bovinar  i el pic de Perafita seran els nostres guaites durant tota l'excursió.
En arribar al refugi de les Pollineres, ens impressiona la bellesa del paisatge que veiem. Aquí els gruixos de neu són molt considerables. Alguns arbusts amb prou feines treuen el nas i les taules  i bancs de pedra estan totalment coberts. Naturalment, no hi ha ni rastre de l'estany, ben camuflat sota la capa de neu. Segurament ens hi estem passejant pel damunt, però, qui ho sap!



A partir d'aquest punt, el camí es farà més difícil, ja que els gruixos de neu han crescut a l'ensems que les traces han disminuït. Continuem cap amunt, però malgrat anar amb molta cura, no podem evitar acabar, força sovint, amb neu fins als genolls. Avançar d'aquesta manera és esgotador! A més, el temps ha empitjorat força: espessos núvols grisos ens amenacen i fins i tot cau algun floc de neu. Finalment, quan hem fet uns dos terços del camí fins als estanys de la Pera, llancem la tovallola i girem cua. Desfem els nostres passos, aquí caic i allà m'axeco, fins a les Pollineres, on ens aturem a menjar alguna cosa. El refugi és tancat, però hi ha un petit porxo al davant, on es podem protegir de la neu, que ara cau amb més intensitat.



Cansats d'enfonsar-nos, i donat que no hi ha ningú, decidim tornar fins a El Fornell per la pista d'esquí, la qual, però, tampoc no resulta especialment còmoda. El paisatge, però, s'ho val. I és que al nostre damunt regnen els núvols, però al fons està serè i espectaculars imatges del Cadí, les Penyes Altes i la Tossa d'Alp es van alternat davant nostre.



Ja és tarda enllà quan acabem l'excursió. Tornem cap a Músser. A la Fonda Campi ens espera un bon sopar  a la vora del foc!

diumenge, 3 de març de 2013

Al Balandrau per Fontlletera


Diumenge, 17 de febrer. Delerosos com estàvem per trepitjar neu, aprofitem una treva que ens dóna el torb, que no ha deixat tranquil el Pirineu durant les darreres setmanes i, després d'entaforar els grampons a la motxilla, ens llencem cap amunt.
El nostre objectiu és el cim del Balandrau. Però a la que enfilem la carretera cap a la vall de Ribes, ja ens adonem que, de neu, ben poca. Les abundants nevades d'aquest hivern han estat generoses amb el Pirineu Occidental, però molt gasives amb l'Oriental. I la poca neu que hagi pogut caure, l'han ventada fins al fons de les valls, de manera que els cims estan pràcticament nets.
Ens dirigim fins al poblet de Tregurà de Dalt, del qual surt una pista forestal que mena fins a Ribes. Està en força mal estat i a partir d'un punt, impracticable a causa de la neu. Però com que ja estem avisats, aparquem al collet de la Gralla, a uns 2.000 metres d'alçada per començar des d'allà la nostra excursió.
Només baixar del cotxe confirmem que els grampons es podran quedar a la motxilla. Tret de quatre clapes de neu a tocar dels cims, els prats, amb l'herba completament cremada pels rigors del fred hivernal i sense el mantell protector de la neu, tenen un aspecte desolador. El dia, però, és esplèndid, gairebé primaveral. Lluu el sol i no fa gens de fred. Ens disposem, doncs, a gaudir de les vistes, que prometen ser esplèndides.



Comencem a caminar, pel Torrent de Fontlletera, en direcció al coll dels Tres Pics, camí habitual per a l'ascens al Balandrau. Al nostre davant, però, i a la dreta del Balandrau, s'alça un cim de formes arrodonides, força imponent. És el Puig de Fontlletera, que sembla que ens estigui convidant a visitar-lo. Així doncs, decidim improvisar, abandonem el camí cap a la dreta i enfilem, pel dret, cap al cim. El pendent és considerable i la pujada es fa àrdua, posant de manifest el meu deplorable estat de forma. Poc abans d'arribar al cim, fem una parada per esmorzar i recuperar una mica de forces. I també per admirar l'entorn, que compensa amb escreix l'esforç realitzat. I és que, quan veig el Pedraforca, ja em sento satisfeta, tot i que l'angle des del qual me'l miro avui el fa pràcticament irreconeixible.


En arribar al cim, a 2.581 metres, abaixem ens ulls cap a la fondalada de Coma de Vaca i de cop i volta queda resolt el misteri de la neu desapareguda: grans gruixos de neu verge envolten el refugi, en una postal idíl·lica. També constatem que a les valls i a la plana no frueixen en absolut d'aquest dia tan esplèndid: una espessa capa de núvols cobreix tot el flanc sud i no n'emergeix ni una simple punta.
Ara toca allò que fa tanta ràbia a muntanya: baixar per tornar a pujar. El Balandrau està pràcticament a la mateixa alçada que el Fontlletera (a 2.585 m), però malauradament no hi ha cap passarel·la que els uneixi. Així doncs, tocarà baixar, per un corriol pedregós, fins al coll dels Tres Pics i agafar el camí d'ascens al Balandrau que, pel fet de ser una mica més llarg, serà més suau que la pujada al Fontlletera.


Des de dalt, el fet de tractar-se d'un cim aïllat li confereix una àmplia panoràmica: Torreneules, Puigmal, Fontalba, el camí dels enginyers, perfectament dibuixat ... i al sud, el món amagat sota una capa de cotó fluix!
Baixem pel camí normal d'ascens al Balandrau i aprofitem per jugar una miqueta amb alguna clapa de neu escadussera. Ben aviat tornem a agafar la pista forestal, que se'ns fa força llarga fins a arribar on tenim el cotxe aparcat. Al final, hem fet una excursió ben complerta, amb 10 quilòmetres de recorrregut i gairebé 900 metres de desnivell. Ens mereixem un premi i aquest arribarà en forma d'un dinar excel·lent a la Fonda Rigà de Tregurà.