diumenge, 31 d’agost de 2014

Al Puig Estela pel refugi Montserrat


Diumenge, 24 d'agost. Recuperem una excursió que vam haver d'abandonar, pràcticament abans de començar, un diumenge de maig, per culpa de la pluja. Avui les expectatives tampoc no són gaire prometedores ja que, en sortir de casa, a quarts de vuit del matí, el cel està ennuvolat i cauen algunes gotes. Però com que ja ens hem llevat, decidim fer un intent i ens dirigim en cotxe cap a Ogassa. Allí anem en direcció a Sant Martí Surroca, església romànica del segle XII, el nom de la qual té l'origen en l'espectacular cinglera als peus de la qual està situada. Deixem enrera l'església i seguim una pista encimentada en direcció al refugi Monstserrat. Uns metres més enllà s'acaba l'asfalt i comença una pista forestal en força mal estat. Millor no aventurar-s'hi si no és en 4x4. Nosaltres la seguim durant uns metres fins que ens en cansem i aparquem en un cantó del camí. El temps, tan amenaçador quan hem sortit de Manlleu, ha millorat força. Hem deixat enrere les boires i començem a veure el sol. Així doncs, ens posem a caminar per la pista en direcció al refugi. El nostre objectiu és el Puig Estela, de 2.013 metres, punt culminant de la Serra Cavallera, veí del Taga, però molt menys popular que ell.



Després de caminar uns metres, a la dreta de la pista apareix el refugi Montserrat, una cabana de pedra destinada sobretot a aixopluc de pastors, amb un espai per a excursionistes. El refugi està situat al mig d'una esplanada herbosa, anomenada la Gran Jaça.
Deixem enrere el refugi i seguim per la pista, que s'enfila gradualment entre prats de pastura. Tot i ser ja a finals d'agost, l'eterna primavera que vivim aquest estiu, amb abundància de pluges, fa que tot estigui encara encatifat de verd i faci goig de mirar.
La pista s'acaba al costat d'uns abeuradors per a bestiar i hem d'agafar un corriolet per arribar fins al coll del Pal, antic punt d'enllaç entre Surroca, d'on venim i Pardines, a la vall de Ribes. A partir d'aquí el camí segueix la carena que uneix el coll amb el cim del Taga. Som en zona de pastures, l'anomenat Pla Covilar, i anem seguint el filat pel bestiar, ara a una banda, ara a l'altra, buscant la via més còmoda.



Després de passar per una mena d'avantcim, coronem finalment el Puig Estela, marcat per una enorme fita cilíndrica de pedres. Ara ens podem aturar i gaudir de la vista panoràmica que ja hem anat assaborint mentre pujàvem per la carena. A l'oest, i seguint camí, els extensos prats que voregen el Taga i el pic de Sant Amand.
Al sud, una espessa nuvolada no ens deixa veure res. Hem fet bé d'abandonar la terra baixa i enfilar-nos a buscar el sol. Al nord, en canvi, el cel és ben net i el Pirineu es mostra esplendorós: el Puigmal, el Balandrau, el Torreneules, el Bastiments ... A baix, la vall de Ribes, amb Pardines en primer terme, és una catifa verda amb ramats de bestiar arreu.



Ens asseiem a esmorzar, en la pau del cim. Només hi ha dues persones més, que descansen una mica enllà. Van acompanyades d'un gos, que s'acosta cap on som nosaltres per fer-nos partíceps de les seves extraordinàries habilitats com a caçador de tàvecs. Relament ens impressiona!
Havent esmorzat, desfem tranquil·lament el camí d'anada, fins al lloc on hem aparcat el cotxe. Hi hem estat poc més de tres hores.

dimarts, 19 d’agost de 2014

Al Pic d'Amitges des de Sant Maurici


Dissabte, 9 d'agost. Sortida anual dels Camalluents, que aquest any serà pel Parc Nacional d'Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici. El camp base el tenim a Llavorsí, on arribem el divendres al vespre i, com és habitual aquest estiu, ens rep la pluja. Sopem i ens n'anem a dormir amb l'esperança que l'endemà les condicions climatològiques ens siguin més favorables.



El despertador sona a una hora indecent, un quart de sis del matí! De moment, el cel està serè. Esmorzem una mica i iniciem la complicada logística que ens ha de dur a l'inici de l'excursió: anem en cotxe fins a Espot, porta d'entrada al parc i allí ens esperen dos taxis 4x4 que ens deixaran al peu de l'estany de Sant Maurici. Amb tot això, ja són les set del matí quan ens posem a caminar, després d'haver contemplat embadalits la imatge dels Encantats que, amb el permís de les boires, seran el nostre guaita de luxe, ominipresents durant gairebé tota l'excursió.



Comencem a caminar, vorejant l'Estany de Sant Maurici per la dreta, en direcció a la cascada de Ratera, que cau esplendorosa. Allí enllacem amb un corriol pedregós, a mà dreta, que ens porta fins a la pista forestal que fan servir els taxis del parc. Anem resseguint la pista, que està en força mal estat i deixem a la nostra dreta l'Estany de Ratera, esplèndid, amb una cascada al fons, que es reflecteix a les seves aigües transparents, i el que queda de l'Estany de la Bassa, pràcticament devorat per la vegetació.
El darrer tram de la pista, després de l'estany, més costerut, més pedregós i més serpentejant que la resta, ens deixa al peu del Refugi d'Amitges. Són prop de les nou del matí i després de gairebé dues hores de caminada, ja ens hem guanyat l'esmorzar. I a més a més, ens espera una bona sorpresa ...



Aquest any en fa divuit que els Camalluents organitzen la sortida d'estiu i el sherpa ha decidit celebrar-ho com l'ocasió s'ho val. Així doncs, havent esmorzat obre la motxilla i ens sorprèn amb una ampolla de cava, i en fresc!! Fem un brindis davant dels rostres expectants de la resta d'excursionistes i amb una doble injecció d'energia, ens preparem per abordar el cim del dia, que tenim ja al fons de l'escenari.



Un fons d'escenari, per cert, realment impactant: en primer terme, les dues Agulles d'Amitges, desafiants i amb aparença inaccessible, emmarcades a l'esquerra pel Pic de Saboredo i a la dreta pel Pic d'Amitges, el nostre destí d'avui. Més a la dreta, el Pic de Bassiero, sostre de la zona, té un aspecte singularment ferotge.
Ens arribem fins al final de la pista, al costat dels estanys dels Barbs i de la Munyidera. Creuem el rierol que uneix aquest darrer amb l'Estany Gran d'Amitges, per un pas de pedres. Ens comencem a enfilar, vorejant l'estany, a l'horitzó del qual Els Encantats ja s'amaguen darrere una espessa capa de núvols. En aquests moments, no tenim gens clar que el temps ens respecti.
El camí continua, vorejant les Agulles per la seva banda dreta, l'anomenada Coma d'Amitges i comença un pedregar interminable que ens acompanyarà fins al cim. I és que els grans blocs de granit són l'essència de l'alta muntanya pirinenca, però tinc la sensació que aquí, a l'entorn de Sant Maurici, estan especialment deixats de la mà de Déu. Cal anar amb molta cura i el camí es fa llarg.



Amb paciència arribem finalment al coll que separa els pics de Saboredo i Amitges. El vent bufa amb força i l'ambient és fred. Ens cal abrigar-nos. El premi, però, és la panoràmica que ens acompanya. Les boires ens donen una treva, sobretot al cantó sud, on dos pics capten especialment la nostra atenció per sobre de la resta: són el Peguera i el Subenuix. Al nord, la visibilitat és pitjor, però abaixant la mirada cap a les valls, tenim una rastellera inacabable de llacs, entre els quals destaca l'Estany Gelat de Saboredo.


Ja falten pocs metres per al cim, però el camí es fa pregar. Quan finalment hi arribem i ens apropem a la darrera fita, s'obre als nostres peus la magnífica vall de Gerber, amb el seu enfilall d'estanys entre els quals una taca d'un taronja intens ens indica que allí hi ha el refugi metàl·lic Mataró. Són les dotze del migdia, però el sol no ens acompanya, així que, accelerem la sessió fotogràfica i emprenem ràpidament la baixada.
Al coll, explorem la possibilitat de pujar al Pic de Saboredo, que ràpidament és desestimada i continuem el descens, de pedra en pedra, tot desfent camí fins a arribar de nou al refugi, a quarts de tres de la tarda.
Ens entaulem per dinar i descansar una miqueta. I a les quatre, iniciem el darrer tram, de pista i corriol, que ens deixa de nou a Sant Maurici, prop de les sis de la tarda. Cansats i satisfets esperem el taxi de tornada mentre ens acomiadem dels Encantats. Fins a a propera!

diumenge, 17 d’agost de 2014

Al Puigsacalm des del Puig Tosell


Dilluns, 4 d'agost. Aquest proper cap de setmana és la sortida d'estiu dels Camalluents i estic molt desentrenada, així que aprofitarem la tarda, després de treballar, per fer una petita excursió. Amb l'estiu que portem, no seria gens estrany que acabessim ben molls, però ens arriscarem.
Com que no tenim massa temps, escollim un cim proper i li torna a tocar al Puigsacalm. Aquesta vegada, però, farem una ruta que per a mi és totalment nova.
Comencem l'excursió, a les cinc de la tarda, per la via habitual, és a dir, des de coll de Bracons. El cel ja s'ha començat a ennuvolar i els nostres primers passos van acompanyats d'algun tro llunyà. Al cap d'uns quants metres de corriol, sota l'espessor de la fageda, ens desviem a la dreta, davant d'una indicació en vermell, al tronc d'un arbre, que diu "Puig Tosell".



Ens enfilem per un camí costerut, entre els arbres, fins a la carena. Al fons, a la nostra esquerra, vistes de la plana de Vic. Cap amunt, boira. Anem guanyant desnivell amb rapidesa, tot carenejant, fins al Tosell Xic, de 1.360 metres, que no té la categoria de cim. Abans d'assolir-lo hem de superar una enorme extensió de falgueres que gairebé arriben a cobrir-nos!



Des del Tosell Xic fins al Tosell Gros, ens cal superar un tram de fort desnivell, en el qual hem d'ajudar-nos amb les mans. Arribem al cim, de 1.462 metres, quan la boira ja ho ha cobert tot, de manera que, més enllà de la bandera que hi oneja, no veiem pràcticament res.
Baixem del cim, pel mig del bosc. La boira s'ha ensenyorit de tot l'entorn i li confereix una imatge entre misteriosa i romàntica, que, si el camí no estigués tan ben marcat i no portessim GPS, potser no ens deixaria estar gaire tranquils.
Gairebé a les palpentes, anem a buscar el Ras de les Civaderes, que ens ha de portar a la tanca de fusta d'accés al camí del Puigsacalm. Poc abans d'arribar-hi, trobem un excursionista que ve en direcció contraria i per sorpresa nostra, ens demana si queda gaire lluny ...el Puigsacalm!! Després d'explicar-li que ha passat de llarg, li indiquem el camí correcte, que emprèn a tot córrer. I és que la boira pot arribar a ser molt traïdora.



Nosaltres, amb més calma, arribem també fins al cim del Puigsacalm, ben embolcallats, i sense poder gaudir de les seves magnífiques vistes, girem cua i emprenem la baixada, que farem per la via habitual, cap a la Font Tornadissa i la collada de Sant Bartomeu.
Arribem de nou a Bracons poc abans de les vuit del vespre. Avui, ens hem escapat de la pluja!

dimecres, 6 d’agost de 2014

A la Mola de Colldejou


Diumenge, 27 de juliol. En diverses ocasions, durant les nostres escapades al Priorat, havíem tingut la intenció de pujar a la Mola de Colldejou, però en totes elles, el mal temps ens havia fet desistir. Hom ens havia comentat que la millor època per pujar a la Mola era per Sant Jaume, així que aquesta vegada no podíem deixar passar l'ocasió. El dissabte va fer un dia esplèndid i ens en vam anar a dormir, després de posar el despertador ben d'hora, amb el convenciment que, per fi, ens hi enfilaríem.
En despertar-nos ens sorprèn un cel força ennuvolat i des de la finestra veiem com la característica silueta de con escapçat de la Mola està mig emmarscarda per la boira. Però ja som de peus a terra, així que ens hi aventurem.
Anem fins al poblet de Colldejou, al límit entre el Baix Camp i el Priorat, just al peu de la Serra de Llaberia i la Mola de Colldejou. Aparquem a la plaça del poble, a les set del matí, just quan un marxant hi comença a muntar la seva paradeta de mercaderia diversa.
Sortim del poble per una pista forestal que segueix el GR-7. Tot i no fer sol, el dia és xafogós. A la nostra esquerra, la muralla natural de la Serra de Llaberia resta completament amagada darrera d'una espessa capa de boira.



En arribar al coll del Guix deixem el camí principal, que continua cap a Llaberia i prenem un corriol a mà dreta, que constitueix una variant del GR, el 7.3. El camí es fa molt més agradable i bufa una mica de vent. Aviat el corriol comença a girar a la dreta i, per l'anomenat Portell de les Processons, agafem la carena que ens ha de portar al cim. El paisatge a la nostra esquerra esdevé pedregós, mentre a la dreta, en algun instant de treva que ens dóna la boira, apareix i desapareix la muralla calcària de Llaberia, amb la seva peculiar estació meteorològica al capdamunt.




A mesura que ens acostem al cim, podem veure les restes del Castell de la Mola, una fortificació que va fer les funcions de torre de defensa durant les guerres carlines del segle XIX. Tot i estar força enrunada, encara es pot accedir al seu interior.



El cim, per la seva ubicació privilegiada, ofereix una excel·lent panoràmica, als quatre vents, de tota la contrada. Avui no és el millor dia, tot i que les boires s'han anat esvaint, però la visibilitat no és bona. De tota manera, al fons es dibuixa la silueta de la costa, amb el cap de Salou ben definit i, tot i que a contrallum, el mar. En primer terme si que s'observen clarament els molins de vent del parc eòlic del Trucafort.
Com que volem fer un itinerari circular, la baixada l'emprenem per una canal pedregosa a la nostra esquerra, que, amb molta cura per no relliscar, ens porta al Portell de la Cova. El grau rep aquest nom per una cova mig amagada que hi ha a la roca. Sembla que avançant pel seu interior se surt a una balconada en ple cingle. Nosaltres, però, hi entrem just al principi i no aprofundim més. Això de la foscor no és pas el meu fort!



De nou a l'exterior, aprofitem per fer una pausa i esmorzar, abans de seguir el camí de baixada. Ens queda un nou tram de fort pendent, molt relliscós que es fa força pesat, fins que desemboca a un formós bosc d'alzines. Un darrer tram de corriol ens deixa de nou al poble de Colldejou.
Són gairebé les dotze del migdia i el marxant ja tanca la paradeta. Qui sap si ha venut gaire?  Nosaltres anem a celebrar-ho amb una cervesa ben fresca al Casal del poble.

divendres, 1 d’agost de 2014

Estampes de Noruega

Juny de 2014 - Viatge a Noruega

Aquest any hem tingut la sort de poder visitar la Noruega dels fiords, un paradís de natura on terra, aire i aigua han esculpit paisatges de somni. I encara que gran part del recorregut l'hem fet amb cotxe i ferry, també hem tingut temps de fer alguna caminada.



1- A Bergen, la porta d'entrada als fiords, ens enfilem fins al cim de l'Ulriken que, amb els seus 643 metres d'alçada, constitueix el sostre de la ciutat. Hi puja un telefèric, però nosaltres preferim arribar-hi a peu, per un bonic corriol que s'endinsa pel bosc. A mesura que guanyem alçada i sortim del bosc, ens comencen a meravellar les vistes, cada vegada més impressionants, sobre la ciutat i el mar, les illes, els fiords i les muntanyes que l'envolten.



Després d'una primera parada al mirador on arriba el telefèric, seguim fent camí fins al cim, on ens fem la fotografia de rigor amb l'estelada i tenim temps d'explicar l'excepcional moment que viu el nostre país a un parell de noruecs encuriosits.
Dinem en un magnífic menjador natural i fem una volta per tot un rosari d'estanys que s'escampen pels entorns del cim, amb casetes de fusta que semblen de joguina a la seva riba. Els paisatge muntanyós dels voltants, en canvi,  té un punt d'agrest.



A la baixada fins a l'indret on hem aparcat el cotxe, ja són més de les quatre de la tarda i trobem molts noruecs que ja han acabat la feina i  aprofiten l'estiu per sortir a fer exercici.




2- Geiranger és un poblet encantandor, situat al fons del Geirangerfjord, un dels més bonics de Noruega. Hi arribem després d'un viatge en ferry i des d'allí improvisem una caminada, d'uns dos quilòmetres, fins a un dels molts salts d'aigua dels quals pot presumir el país. Es tracta de Storseterfossen, un salt d'aigua impressionant, d'uns 30 metres de caiguda, que, a diferència de tots els que hem pogut contemplar des del ferry, roman amagat a l'interior de la muntanya de Vesteras  i amb l'atractiu afegit que es pot accedir ben bé fins al seu darrere i contemplar-lo com si veritablement en formessim part.



L'accés al salt es pot fer per dos camins. Aparquem el cotxe al costat d'un restaurant típic i ens enfilem per un corriol costerut i força relliscós en el seu primer tram. Després descobrim un bonic camí empedrat, que utilitzarem a la baixada i que ens deixarà a peu de carretera, a uns 50 metres de l'aparcament. I des de la carretera d'accés, gaudim també d'una de les vistes més impressionants del fiord.



3- Alesund és una bonica ciutat situada a la costa atlàntica, formada per set illes, unides mitjançant ponts i túnels. La millor manera de contemplar-la és enfilant-nos fins al seu punt més alt, el mirador panoràmic d'Aksla i Fjellstua. Per arribar-hi cal pujar una escala de 418 graons, que arrenca des d'un parc urbà situat just al centre de la ciutat. Quan comencem a caminar fa un matí esplèndid i lluu el sol, però a mesura que guanyem alçada el temps, com ja ens té acostumats aquí a Noruega, va canviant i tot just arribar al mirador, comença a ploure.



Des d'aquest indret privilegiat podem contemplar com la tempesta es va desplaçant d'una illa a l'altra fins a perdre's cap a l'inerior del país. Des de les alçades observem també els edificis modernistes que conformen la ciutat, des de la seva reconstrucció després d'un incendi l'any 1904. Les cases del port, bellíssimes, evoquen una versió sobria i austera del Passeig de Gràcia. Veritablement Alesund és una de les ciutats més boniques de Noruega.