dilluns, 27 de setembre de 2010

La venjança de Tomàs Molina (18/09/2010)

Després de molts dies de preparació, d’entrenaments, oficials i furtius i de debats intensos sobre qui s’atreviria a creuar el Pas del Cavall i qui es faria enrere (si alguna casa d’apostes ho hagués sabut, s’hauria forrat), finalment s’apropava el gran moment: el cap de setmana previst per a l’excursió al pic de Vallhiverna. I la setmana va començar amb unes previsions meteorològiques ben poc engrescadores: elevada probabilitat de pluges durant el cap de setmana, especialment al Pirineu Occidental. Després de donar-hi força voltes, decidírem anar-hi igualment, havent preparat excursions alternatives per si finalment el mal temps guanyava la partida i havíem de deixar el Vallhiverna per una altra ocasió.
Les pitjors previsions es van complir puntualment i el dijous va començar a ploure amb intensitat. Vam sortir cap a Vilaller, on ens allotjavem, el divendres a la tarda i la pluja ens va acompanyar durant tot el camí, fent que la tarda semblés negra nit en alguns trams de l’Eix Transversal. Mentre sopàvem i donat que les previsions parlaven d’una millora de la situació a partir de mig matí, vam decidir no llevar-nos massa d’hora i intentar l’ascens si no plovia en el moment de sortir.
El dissabte ens vam llevar amb un cel força serè i després d’esmorzar a la fonda, ens vam dirigir en cotxe cap a l’Estany de Llauset, punt d’inici de l’excursió. Començàrem a caminar a les deu del matí i poc després, el dia s’acabava d’asserenar i sortia el sol. Algú va deixar anar uns comentaris més aviat poc amables sobre els Serveis Meteorològics de TV3. Acabaríem pagant cara aquesta gosadia!

La primera part del camí, tot rodejant l’estany pel seu marge dret, fou força còmoda i planera. Un cop arribat al final de l’estany, seguirem les indicacions del GR 11 i vam trobar ja algun pendent, que ens obligà a fer una petita pausa per recuperar forçes, amb alguna ajuda, natural o farmacèutica. Seguint el camí, rodejarem diversos estanys, entre ells el Botornàs, que ens van premetre algun encontre amb la fauna aquàtica de la zona. A mesura que ens apropàvem al Vallhiverna, començà el caos de blocs de granit i la pujada, que fins llavors havia estat força plàcida, es complicà una mica. Però el que realment s’anava complicant era el temps, i el sol, que ens havia acompanyat durant bona part de la pujada, s’amagava ara darrera unes boires cada vegada més espesses.
Quan ja erem ben a prop del cim, començà a ploure. Ens aturarem a posar-nos els impermeables i acte seguit continuarem amb la part més dura de la pujada, sobretot per l’intens pendent, ja que el caminet, zigzaguejant per la falda de la muntanya, estava molt fressat i era còmode de seguir, malgrat la pluja. En superar els 3.000 metres, però, la pluja va esdevenir calamarsa. Segurament el més sensat hagués estat girar cua, però erem ja tan a prop que vam decidir continuar. En arribar a dalt, vam fer-nos la foto de grup, encara sota una intensa calamarsada. Segur que si haguessim afinat prou l’oïda hauríem pogut sentir el riure sorneguer de Tomàs Molina!
Al cap d’uns moments, va parar de ploure. Erem dalt del cim, però no vèiem res. La boira ens embolcallava. Els més agosarats van decidir avançar per la cresta, per si podíen arribar a divisar el Pas del Cavall. Els vaig seguir més o menys fins a la meitat. Tot i que aquesta cresta té fama de ser molt àeria, per sort o per desgràcia, no ens n’adonàvem gens. La calamarsa, però, s’acumulava a les escletxes, amb perill de relliscar. Vaig decidir no córrer riscos innecessaris. Mentre m’esperava que tornessin els que havíen decidit avançar, pensava: “Que graciós. Acabes de completar el teu primer tres-mil i no hi veus més enllà del nas!”. Al cap d’uns instants, tornaren els més atrevits, confirmant que, com ja ens imaginavem, en aquelles condicions no era prudent intentar creuar el Pas del Cavall. Decepció d’uns i, per què enganyar-nos, gran alleujament d’altres!
Calia, doncs, desfer el camí. Ens esperava un descens molt més llarg del que havíem previst. Baixarem uns cent metres i donat que ja eren gairebé les tres, arpofitarem per dinar, abans de continuar. En acabar, es tornava a posar a ploure.
El camí de descens va ser dur, la major part entre blocs de granit molt relliscosos, però el paisatge de pluja que ens acompanyava no deixava indiferent. Les bromes i boires que envoltaven els llacs eren a la vegada misterioses i romàntiques. Vam poder fer algunes fotografies molt boniques. I malgrat alguna caiguda o altra, vam retornar al punt d’inici més o menys sencers i amb una conclusió prou clara: val més no burlar-se d’en Tomàs Molina!

dilluns, 20 de setembre de 2010

Article publicat al Diari de Manlleu del 15/09/2010

Què volem els manlleuencs?


El projecte de construcció d’un aparcament soterrat a la Plaça Fra Bernadí està tornant a posar de manifest les enormes dificultats que té Manlleu per consensuar els grans projectes de ciutat.
Durant els últims 20 anys, Manlleu ha viscut una situació força convulsa al seu Ajuntament, amb constants canvis de color polític dels seus governs municipals. I en general, cada equip de govern, en arribar, ha fet tots els possibles per aparcar, redissenyar o redimensionar els grans projectes en curs dels seus predecessors i n’ha engegat de nous. I, indefectiblement, no ha aconseguit convèncer els manlleuencs de les bondats d’aquests projectes i, en arribar les següents eleccions, l’han fet fora del govern. Sitjà i el Museu Industrial del Ter, Mundet i els Plans Nord i de Ponent, Colomer i la remodelació del barri de l’Erm ... Tots ells grans projectes de ciutat, però que poden haver estat, en certa mesura, tombes polítiques per als seus impulsors. Estem a punt d’afegir-hi Prat i l’aparcament de la plaça?
Governs de tots els colors polítics, monocolors o en coalició; projectes de tot tipus, en relació amb el creixement urbanístic i demogràfic, amb l’activitat econòmica, amb la construcció d’equipaments ...; projectes impulsats directament pels alcaldes o bé pels seus tinents d’alcalde ...; moltes diferències però no obstant, alguns aspectes comuns: la pol·lèmica i la falta de consens. I inevitablement, una pregunta: on és el problema? Què ens passa a Manlleu?

Manlleu, per l’enorme diversitat de la seva composició demogràfica i sociològica, fonamentalment degudes al fet de ser una ciutat receptora de grans onades migratòries, ja presenta dificultats addicionals a l’hora de trobar elements que cohesionin la seva població. I per aquest motiu és encara més preocupant que, malgrat els diversos governs han fet moltes coses ben fetes, que sense cap dubte han fet avançar Manlleu i han millorat la qualitat de vida dels manlleuencs, no hàgim aconseguit trobar encara cap projecte comú que ens il·lusioni a tots, que ens faci caminar junts. Veritablement sembla que siguem incapaços de decidir el model de ciutat que volem. És més, en els darrers anys, s’observa un fenòmen curiós: és el que podríem anomenar una “fugida” sostinguda de manlleuencs que, en no trobar a Manlleu el model de ciutat que voldrien, opten per anar a buscar-lo a alguna població veïna (Roda, Masies de Roda, Folgueroles o Sant Julià han estat en els darrers anys poblacions receptores d’alguns d’aquests manlleuencs). Què hi troben en aquestes poblacions, que no els pugui oferir Manlleu? Caldria que ens ho plantegessim o ja ens està bé la situació actual?

Després de gairebé 12 anys com a regidora de l’Ajuntament de Manlleu, a punt ja de sortir-ne, i havent tastat govern i oposició puc dir que no he aconseguit respondre adequadament a la pregunta sobre allò que volen els manlleuencs. Confesso el meu fracàs en aquest àmbit. Estic convençuda, però, que el gran repte del proper alcalde i el seu equip haurà de ser trobar d’una vegada per totes aquests elements cohesionadors. Crisi és sinònim de punts d’inflexió i nous escenaris, i en un moment en el qual els recursos, especialment els públics, són tan escassos, cal que canviem la manera de fixar les prioritats, perquè no ens podem permetre el luxe de continuar-ne destinant més i més a causes que no mereixin l’esforç de tothom.

dijous, 16 de setembre de 2010

Diada muntanyenca

Onze de setembre. Quina millor manera de commemorar la Diada que trepitjar la pols dels camins de Catalunya, com deia el President Pujol. I millor encara si tot trepitjant els seus camins arribem a contemplar-la des d'alguna de les privilegiades talaies del Pirineu. Evitant els cims més populars i cocorreguts en aquestes dates, com la Pica d'Estats, el Pedraforca o el Puigmal, escollim el pic de la Mainera, de 2.909,3 metres, situat dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, entre les comarques del Pallars Sobirà i el Pallars Jussà.
Sortim d'Altron, on havíem fet nit, a les nou del matí, després d'haver mandrejat una mica més del compte, amb l'excusa que les temperatures són més suaus i el sol escalfa ja menys que en ple estiu. Ens dirigim cap a Llessui, on prenem una pista forestal que enllaça amb Espot, pel coll del Triador. N'hem de recórrer uns disset quilòmetres. Es fan un pèl llargs, però les vistes de la vall són espectaculars. Travessem àrees de pastura de vaques brunes del Pirineu, cavalls i ovelles de la raça xisqueta, pròpia del Pallars. Les ovelles, convençudes que són a casa seva, envaeixen el camí, indiferents al fet que un cotxe vulgui passar. Per sort, el pastor ens desvetlla el truc: cal que algú camini davant del cotxe i llavors, com per art de màgia, s'aparten. Tota una experiència!
Aparquem al pas de la Mainera al voltant de dos quarts d'onze, i ens disposem a iniciar la caminada. Una parella ha aparcat al nostre costat. Per alguns fragments de converses que ens arriben suposem que són biòlegs que van a realitzar un treball de camp als estanys de la Mainera. En aquells moments encara no sabem que serà l'única presència humana que trobarem durant tota l'excursió.

Comencem l'ascensió seguint el curs del riu, per un sender fàcil i ben indicat, tot i que tenim feina a redreçar algunes de les estaques i senyals, que han anat per terra. El camí és molt agradable, acompanyat pel so relaxant de l'aigua i contemplat en tot moment per la majestuositat del Montsent de Pallars i la vermellor del Montorroio.

Al cap d'una hora, arribem al circ de la Mainera. Deixem els estanys al nostre darrere i ens aturem uns moments a contemplar l'objectiu, el pic de la Mainera, que s'alça imponent al nostre davant, entre la Pala Pedregosa de Llessui i la Cresta de l'Avió.

A primer cop de vista no s'endevina cap camí de pujada, de manera que ens desviem cap a la Pala Pedregosa, per tal d'abordar el coll que separa els dos cims. No trobem cap camí marcat, ni gairebé cap fita. Cal anar per lliure. Enfilem per un fort pendent, fins arribar al coll. A més d'inclinada, la pujada és relliscosa, i per tant, esgotadora. M'he hagut d'aturar unes quantes vegades per recuperar l'alè abans de reprendre l'ascensió. I encara queda la pitjor part, des del coll fins al cim. El pendent continua igual de pronunciat, les fites es troben a faltar i el terreny va esdevenint una petita tartera. Amb molt de compte per no relliscar i gairebé amb la llengua fora assolim els 2.900 metres. Una petita grimpada i ja som al capdamunt. Són gairebé les tres.
I l'esforç ha valgut la pena! La panoràmica és realment impressionant. És un magnífic mirador del parc i de tota la zona perifèrica. En primer terme, els estanys de Mar i de Colomina, amb el refugi, i més enllà el pic de Peguera i un vell conegut, el Subenuix, que vam pujar a principis d'agost. Més al fons el Vallhiverna, esperant la nostra propera visita. Girant una mica el cap, l'estany Tort i el refugi Josep M Blanch. Cap al sud-est, la serra del Cadí, i al fons, desdibuixat, fins i tot s'intueix el massís de Montserrat. La immensitat del Pirineu és aclaparadora, i la solitud i el silenci la hi fan encara més.

L'espai al cim és minúscul. Amb prou feines hi cabem tots dos. L'absència de creus, símbols, llibres de registre o de piades i altres senyals de presència humana ens confirmen que es tracta d'un pic molt poc freqüentat. Aprofitem per desplegar la senyera i fer la foto de rigor. La felicitat, però, no acaba de ser completa, en la mesura que ens anem fent conscients que cal baixar, pel mateix lloc on hem pujat!

Desgrimpem i aprofitem per fer un mos i recuperar energies per a la baixada. Iniciem el descens, i el primer tram resulta més fàcil del que ens imaginàvem. Arriba un punt, però, que es converteix en un infern. La baixada és molt dreta, sense grava, i l'herba rellisca molt. Avancem lentament, clavant els bastons al terra i intentant assegurar cada peu. Flanquegem la muntanya, per contrarestar una mica el pendent. És esgotador, sobretot mentalment. Per fi arribem a una zona amb enormes blocs de granit, dels típics de l'alt Pirineu. Normalment els odio, ja que fan molt lentes les baixades, però aquesta vegada m'omplen d'alegria. A partir d'aquí el descens ja és molt més suau. Després de dinar a l'ombra d'un dels blocs, ens arribem fins a la riba dels dos estanys de Mainera, el Xic i el Gran. No hi ha ningú, i les parets de la muntanya retornen la nostra veu una vegada i una altra.

La baixada fins a l'aparcament és plàcida, tot i que estem molt cansats. Arribem al cotxe poc abans de les set de la tarda i constatem que deu ser cert allò que diu l'amic Martí: "A la muntanya, de fet, no hi va ningú".

Desfem el camí que havíem fet al matí, però per la pista dels Plans, i encara em queda esma per parar a fer una fotografia a un encantador burro català que pastura per allà. Es resisteix, però sóc més tossuda que ell, i acaba immortalitzat per la càmera.

Digne colofó per a un dia magnífic.