dilluns, 26 de desembre de 2011

Blanca vigília de Nadal


Dissabte, 24 de desembre. Les nevades i les baixes temperatures dels darrers dies han cobert el Pirineu d'un esplèndid mantell blanc. Ja tenim ganes de tornar a trepitjar neu i planifiquem una sortideta pel matí de la vigília de Nadal. El nostre objectiu és el Gra de Fajol.
El matí es desvetlla radiant i quan aparquem el cotxe al peu del corriol que mena cap al refugi d'Ulldeter, ja lluu el sol en un cel d'un blau intens, tret d'algunes boires de formes dalinianes, que emergeixen del fons de la vall. El vent, però, bufa amb força i això fa que l'ambient sigui extremadament gèlid. Ens abriguem bé i comencem a enfilar el corriol en direcció al refugi. Hem d'anar amb molt de compte, perquè el camí està cobert de neu, en alguns punts totalment glaçada, i no ens hem calçat encara els grampons. El paisatge és com una postal de Nadal, a mesura que ens endinsem pel bosc de pi negre, deixant a la nostra esquerra el riu Ter, poc més que un fil d'aigua gairebé totalment camuflat sota un bon gruix de neu. Després de creuar-lo per una palanca de fusta, ens acabem d'enfilar per la carena fins al refugi, que malauradament, és tancat. Per sort, podem entrar al refugi lliure, que està en excel·lents condicions, per esmorzar i posar-nos els grampons protegits del vent i el fred.
En sortir del refugi, i abans de continuar l'ascens, girem la vista cap a llevant, on, en un horitzó completament nítid, s'identifiquen els perfils de les muntanyes de la Garrotxa i l'Empordà: el Basegoda, el Comanegra, la Mare de Déu del Món i la punta del Montgrí, que s'esforça per emergir entre unes solitàries boires.
Pugem pel mig de les pistes d'esquí, desguarnits de la protecció dels arbres. L'estat de la neu és excel·lent per fer l'ascens en grampons. De tant en tant, però, bufa el torb amb intensitat i les ràfegues de neu que aixeca ens bufetegen sense pietat. És la lluita contra els elements! Tot desafiant el vent de cara i el fort pendent, anem pujant, a l'ombra del Gra de Fajol, fins al coll de la Marrana. En arribar-hi, dos excursionistes baixen del cim i ens avisen que el vent bufa allí dalt amb una força infernal. Descartem doncs l'ascens i ens disposem a gaudir de la gran vista panoràmica que ofereix l'amplíssim coll. A nord i sud, a llevant i a ponent, ens envolten cims curulls de neu, començant pel Bastiments, just a l'altre extrem del coll. El mantell blanc que tot ho cobreix dóna un aire de serena bellesa a un paisatge de normal poc agraït. En destaca, al nord-est, la majestuositat del Canigó.

Després de fixar a la retina de les magnífiques estampes hivernals, desfem el camí fins al refugi a la màxima velocitat que ens permeten els grampons. Uns quants àpats nadalencs ens esperen!

dimecres, 7 de desembre de 2011

Un passeig per la Serra de Sobremunt


 Dissabte, 3 de desembre. Volem fer una excursió matinal, que no ens porti gaire lluny de casa. I aquesta vegada, girem la vista cap a ponent, en direcció a la Serra de Sobremunt, que tanca la plana de Vic per l'oest i la separa del Lluçanès. Tot i que sovint aquesta serra passa desapercebuda, en una comarca on ha de competir amb el Prepirineu al nord, el Collsacabra a llevant i el Montseny al sud, és plena d'indrets amb molt d'encant, com el que hem escollit avui. El nostre objectiu és l'ermita romànica de Sant Martí Xic, situada als peus del Castell de Voltregà, a la punta més extrema de la serra de Sobremunt, on els historiadors situen el naixement del Voltreganès. Hi anem pel sender PR-C-49, que parteix de Sant Hipòlit de Voltregà.

Després de passar per la Font de la Sala, popular punt de reunions festives dels joves voltreganesos, el camí fa una giragonsa de 180º i s'enfila ràpidament fins a un dels indrets més emblemàtics de la població: la creu del Morral. Es tracta del punt més alt del municipi, on l'any 1901 es va construir un monument de magnes proporcions, coronat per una creu, per tal de celebrar el canvi de segle. Encara avui, molts vilatants s'enfilen fins a aquest morro de roca que fa de balconada del poble, per gaudir d'unes vistes privilegiades del Voltreganès i la Plana de Vic. Avui l'atmosfera no és especialment nítida, però estranyament, les boires són altres i no cobreixen la plana, com és habitual en els matins hivernals. Tenim als nostres peus una magnífica panoràmica de Sant Hipòlit i La Gleva, amb els campanars de les dues esglésies com a grans protagonistes. Més enllà, i com a fons de l'escenari, mig amagada per una fina cortina de calitja, es dibuixa la silueta de les muntanyes del voltant, des del Pirineu fins al Cabrerès, passant per Bellmunt i el Puigsacalm, entre les quals destaca, per contrast, un Puigmal amb el cim ben nevat.

Girem de nou a ponent i continuem el camí, per un viarany obac i força enfangat, amb les crestes nevades del Pirineu esguardant-nos pel cantó dret. Passem ben a la vora de la serpentejant carretera de La Trona i ben aviat arribem a una font en forma d'arc. És la Font del Roser, que pren el seu nom de la veïna ermita de la Mare de Déu del Roser, adossada a una gran casa pairal: el Mas Serratosa. La masia és molt gran, però es troba en força mal estat. Conserva encara algunes parets de tàpia.

Passat el mas, prenem un corriol molt ben conservat que s'enfila ràpidament pel mig del bosc, vorejant el cingle, fins a dalt de la carena. Som al coll de Sant Martí, a l'extrem de la serra de Sobremunt, on el PR enllaça amb el GR-3, procedent de Santa Llúcia. Ja tenim l'ermita a tocar, sota el turó del Castell, en una estreta carena, amb cingles a banda i banda. La llegenda diu que el seu nom popular, Sant Martí Xic, es deu a les seves reduïdes dimensions, segons alguns, la més petita de les ermites romàniques de Catalunya. En realitat, però, el seu nom és Sant Martí de Voltregà o del Castell. Des de l'esplanada que hi ha al seu davant, ampulosament anomenada plaça, la contemplem en tot el seu esplendor. Allò que no podem apreciar, però, són les vistes, ja que la fina cortina s'ha convertit ara en un espès teló que es clou davant l'escenari. Si que podem gaudir, però, pel cantó de Santa Cecília de Voltregà, d'una esplèndia perspectiva sobre la finca Puigpelat, propietat de l'amic Pujadas.
Seguim el sender, vorejant el turó del Castell en direcció a llevant. Al nostre davant, a la mateixa alçada, però a uns quants quilòmetres de distància, es dreça un altre turó, amb l'ermita de  Santa Perpètua de Vespella. Baixem ràpidament per un atractiu corriol de fort pendent, per una variant del PR, fins a una masia de Santa Cecília, la Casa Nova del Racó. El sender continua, per camins rurals, entre grans masos i belles cases rurals, fins a La Gleva. Des del camí, albirem una vista poc habitual del santuari i retornem a Sant Hipòlit pel cantó sud, vorejant la carretera de La Gleva, després d'haver travessat el torrent de Ferran, en un bosc humit i encantador.

divendres, 18 de novembre de 2011

Tardor al Montseny

 "Hi ha un moment per a tot i un temps per a cada cosa sota el sol" diu l'Eclesiastès. De la mateixa manera que cada cosa té el seu moment, cada muntanya té el seu temps. I el del Montseny és, definitivament, la tardor. En som testimonis un diumenge d'aquest darrer octubre, amb una matinal a Matagalls.
Dels molts camins que porten a Matagalls, escollim un dels que parteixen del coll de Bordoriol. Com és habitual, no som sols, i un nombrós grup d'excursionistes surten just abans que nosaltres. També, com de costum, la magnífica visual del cim apareix emmarcada de boires. Ens dirigim cap al coll de Joan, amb el seu pedró dedicat a Sant Francesc d'Assís, seguint una pista forestal, que aviat abandonem per una drecera que ens permet començar a gaudir de la bellesa de la tardor, amb el verd de la fageda madurant cap als grocs i ocres. De nou a la pista, però no per gaire estona. Aviat ens desviarem a mà dreta, per un caminet, encatifat de fulles, que ens porta cap a la Font dels Mosquits. Poc abans d'arribar-hi, en parteix un corriol de fort pendent que s'enfila enmig d'un bosc de faigs i avets, directament fins a Coll Pregon. En aquest prat conflueixen molts dels camins que porten al cim, però no pas tots, encara. De nou pel bell mig del bosc, d'una intensitat cromàtica encisadora, en una darrera pujada fins al Collet de l'Home Mort, i ja s'albira la creu de Matagalls.
Diuen que, en dies clars, des d'aquí es pot copsar mitja Catalunya en un cop d'ull. Avui, però, no és un dia clar. D'un cop d'ull, arribem només a Viladrau, sentinella del Montseny, que algun excursionista despistat confón amb Taradell.

Després d'esmorzar, iniciem el descens, que avui emprendrem per un camí diferent de l'habitual. Ens dirigim, tot carenejant, cap a ponent, per una mena de prat sense més vegetació que herbes i arbusts, sense camí fresat, en direcció a un turó gros i arrodonit: el Turó Gros del Pujol. Just abans d'arribar al collet d'aquest turó, deixem la carena i ens endinsem al bosc que ens queda a mà dreta. Comencem a baixar per un tram molt costerut i relliscós, on amb prou feines s'intueix al camí, més enllà d'alguna fita mig desfeta. Passem pel costat d'una Bauma i continuem baixant fins a l'indret conegut com a Roca Goitadora, a la qual fem els honors i ens aturem a guaitar Viladrau i el seu veïnat.

El camí segueix en les mateixes condicions fins a Les Rossoles del Pujol, on fa un gir de 180º i desemboca en una pista forestal. El recorregut per la pista, ben embolcallada de branques que comencen a mostrar les tonalitats de tardor, és molt agradable. Passem pel costat d'algunes conegudes fonts del Montseny, com la Font Rupitosa o la Font del Llop, que una colla de famílies amb nens han escollit per passar el diumenge. Arribem de nou al coll de Joan, on ensopeguem amb una missa camperola i desfem l'última part del camí fins al coll de Bordoriol, des d'on ens acomiadem del cim, novament envoltat de bromes.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Cap de setmana a Era Val d'Aran

Si octubre és un bon mes per a una estada a la Costa Brava, també ho és per a una visita a la Vall d'Aran. Ja són fora els turistes d'estiu, encara falten dies per a les primeres nevades i comencen a arribar els colors de la tardor. Per això hi destinem un cap de setmana llarg de principis d'octubre.
De camí cap allà, tot passant per l'Alt Urgell, decidim fer una parada a Solanell. Es tracta d'un poblet abandonat, enfilat dalt de les muntanyes, al municipi de Montferrer-Castellbó. Un arquitecte romàntic i visionari n'ha comprat una bona part i l'està restaurant amb l'objectiu que torni a ser habitat. N'havíem vist un reportatge a TV3 el dia anterior, i vam decidir fer-hi una visita, amb la particularitat que vam arribar nosaltres precisament el dia següent d'haver-hi arribat la llum! Cal dir que l'arquitecte hi tindrà una bona feinada, ja que tot el poble està en runes i els accessos són per una llarga pista forestal. Però, vaja, no es pot negar que té el seu encant.
A Era Val d'Aran, no abordem cap cim, malgrat ser ben a la vora d'alguns dels pics més bells del Pirineu. Ens decantem pels camins, i fem un parell de rutes a peu pels poblets de la vall, que amaguen tots alguna sorpresa i tenen el seu atractiu.
El dissabte ens decidim per una ruta que uneix set pobles del Terçon de Lairissa, a la Montanha d'Uishèra. Són els poblets més antics i menys poblats de la Vall d'Aran, plens de carrerons costeruts i empedrats, cases típiques d'alta muntanya, amb velles teulades de pissarra, fonts, abeuradors, rentadors i també alguna joia del romànic. Bona part del trajecte el farem seguint el Camin Reiau, nom que rebien els senders que servien de comunicació entre els diferents pobles de la Val d'Aran i que ja eren utilitzats antigament pels romans.
El punt d'inici de la ruta el situem al poblet d'Es Bordes. Tot just aparcar, ens rep, molt afectuosament, un esplèndid gos, que s'afegirà a la nostra excursió. Com que no en sabem el nom, el bategem com a Mijaran.
Sortim del poble, ben escortats pel Mijaran, per un caminet que segueix el riu Joeu, fins que aquest desemboca a la Garona, el gran riu de la Vall d'Aran. Aquest primer tram és ben planer, però aviat, després de travessar el riu i la carretera, ens començarem a enfilar. Arribem a Arró, on no trobem ni una ànima i continuem pujant, per bonics senders entre boscos, que comencen a mostrar els primers colors de la tardor i les primeres catifes de fulles caigudes. El nostre gos adoptiu ens continua acompanyant. De tant en tant s'avança, però després s'atura i ens espera. Quina bonica mostra de fidelitat canina, pensava jo!
Arribem al petit nucli d'Arres de Jos, també desert i ens enfilem fins a Arres de Sus. Enmig dels dos nuclis, el de baix i el de dalt, una petita esglesia romànica, en força mal estat. Tot i que el dia s'ha llevat plujós i ha restat ennuvolat, ara, alguna ullada de sol ens permet albirar les muntanyes del voltant, amb alguna emblanquinada dalt dels cims. En aquest moment, ens avança una altra parella d'excursionistes i aquí és on el mite de la fidelitat dels gossos s'esfondra definitivament! El Mijaran s'afegeix de seguida als nouvinguts i ens abandona vilment. Traïdor!!
Comencem a baixar, per bonics corriols, fins a Vilamós, el poble més antic de la Vall. És un poblet també preciós, però sembla fantasma. Tot és tancat: el museu, el bar, els restaurants ...
Vilamós també és un dels millors miradors panoràmics del massís de la Maladeta i l'Aneto, però avui, malauradament, les boires ens impedeixen de veure res.
Seguim baixant, per uns trams boscosos de gran bellesa cromàtica, fins als poblets de Begós i Benós i finalment, arribem de nou a Es Bordes, on, com ja us podeu imaginar, trobem el Mijaran, assegut al mig del carrer i contemplant-nos amb mirada burleta. Després de dir-li tot el que pensem d'ell, ens obsequiem amb un bon dinar, en el qual no falta un excel·lent plat d'olla aranesa.
El dia següent, fem una altra excursioneta entre pobles, que ens porta d'Escunhau a Casarilh, Garós i Arties, i tornada a Escunhau, seguint sempre el curs de la Garona, que mostra una força sorprenent per estar tan a prop del seu naixement. Tot i que el recorregut no és ni de bon tros tan atractiu com el del dia anterior, amaga també alguna sorpresa ben agradable, com la petita ermita de Sant Jaime, enfilada en un turonet, entre Garós i Arties, amb unes boniques vistes de la vall. I, naturalment, des d'Arties, gaudim d'una esplèndida panoràmica del Tuc de Montardo, que sense ser el més alt, sí que és un dels cims més representatius de la vall i lluu esplèndid, emmarcat per una espessa i blanca nuvolada.



dimarts, 18 d’octubre de 2011

Camí de ronda


Esplèndid inici d'octubre, amb aires de juliol. Ideal per a una curta estada a la Costa Brava, entre setmana. Temps estiuenc i platges gairebé desertes. Aprofitarem per explorar un trosset de camí de ronda.
El camí de ronda és el nom amb el qual era conegut un sender que , des del segle XIX, resseguia l'abrupte perfil de la Costa Brava i era utilitzat per la Guardia Civil per controlar la frontera marítima i evitar el contraband. Avui és un atractiu camí de passeig, que passa per alguns dels indrets més emblemàtics de la Costa Brava i permet gaudir d'un paisatge mediterrani esplèndid. Coincideix també amb la primera part del GR-92, que recorre tota la costa catalana, des de Portbou fins a Ulldecona.
La nostra intenció és fer el tram que uneix les cales de Llafranc i Tamariu, a Palafrugell. Per convertir l'excursió en una ruta circular, ens desplacem des de Llafranc fins a Tamariu pel camí tradicional que les unia per l'interior i tornarem per la costa.
El primer tram, que segueix el PRC-107 és el menys atractiu, ja que discorre per pistes forestals interiors, carreteres comarcals i urbanitzacions.

La cosa canvia, però, en arribar a Tamariu. Des de la bonica platja de casetes emblanquinades i petites cales d'aigua turquesa (gairebé com si fossim a Menorca), el camí s'enfila per escarpats penya-segats, deixant enrera vistes espectaculars, travessa boscos de pins, baixa en picat fins a Cala Pedrosa, platja que, fa honor al seu nom i, tot seguit, emprèn una empinada pujada, pel mig del bosc, fins al Far de Sant Sebastià, on ja es comencen a albirar les veïnes platges de Llafranc i Calella. Per cert, al costat del far hi ha un luxós hotelet on fa cara d'estar-s'hi de meravella.
La baixada fins a Llafranc torna a ser per urbanitzacions de cases d'alt standing, alguna de les quals gaudeix d'unes vistes realment envejables. Un matí deliciós que arrodonirem amb un arròs vora el mar.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

De Manresa a Artés pels camins del Bisbe i Abat Oliba

 
Diumenge, 25 de setembre. Al cap d'uns quants mesos, reemprenem un projecte que vam iniciar per Setmana Santa. Es tracta de la peregrinació de Montserrat a Núria, bona part de la qual farem pels camins de Bisbe i Abat Oliba, que en les seves primeres etapes, coincideixen també amb el Camí de Sant Jaume.
Avui volem anar de Manresa, on vam acabar l'anterior etapa, fins a Artés. És una etapa molt planera, pel centre de la comarca del Bages, travessant, en bona part, terres de conreu i aparentment, sense massa atractius, tret de la joia de Sant Benet de Bages. A l'hora de la veritat, però, ens emportarem alguna sorpresa ben agradable.


Per començar, just a la sortida de Manresa, passem per Viladordis, petit nucli de població pertanyent a Manresa, però separat de la seva trama urbana. El nucli se situa a l'indret on hi havia el poblat medieval de Santa Maria de Viladordis, nom que, provinent del llatí, significa terreny abonat per al cultiu de l'ordi, com molt bé testimonien els camps de conreu del seu voltant. Hi destaca la parròquia de Santa Maria de Viladordis, popularment coneguda com a Mare de Déu de la Salut, petita construcció romànica d'una sola nau rectangular, ja documentada al segle X, tot i que amb moltes modificacions posteriors. Al seu interior custodia una pedra en la qual, segons la tradició manresana, s'agenollava a resar Sant Ignasi de Loiola.

Deixem enrera Viladordis i seguim el curs del riu Llobregat, fins al punt conegut com a Ulls del Llobregat, una mena de presa natural, esculpida pel riu en la roca calcària. Des d'allí mateix contemplem, en la llunyania, les Tines de Talamanca, testimoni monumental de la històrica relació de la comarca del Bages amb el conreu de la vinya.

Passem pel magnífic complex de Sant Benet de Bages, al qual ja comencen a arribar els primers turistes i ens endinsem a la petita població de Navarcles, que també ens reserva alguna sorpresa, com la capella romànica de Sant Bartomeu, de la qual, enganyosament, només es conserven la façana i les parets, darrera les qual s'amaga un modern espai d'art.
A la sortida del poble, creuem la riera de Calders, per un fantàstic parc urbà en el qual s'obre el gran llac de Navarcles, molt concorregut aquest esplèndid matí de diumenge.

La segona part del camí, a partir de Navarcles, és també molt planera i relaxada, entre conreus de secà i àrees de pi, senyorials cases de pagès i petites barraques de vinya, que ens porten fins a Artés, passant pels magnífics conreus de vinya que donen fe de la seva bona fama de productora vinícola.
Avui no hem fet cap cim, però hem recuperat vells camins, camins humils, camins plens de vida, d'històries, de paisatges, de mirades ..., com diu Rafael Lopez-Monné, geogràf, escriptor i fotògraf, gran apassionat dels camins del nostre país.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Endimoniat Sotllo!


Dimarts, 13 de setembre. Diuen els muntanyencs de tota la vida que el setembre és un mes excel·lent per descobrir els tresors del Pallars, ja que a les acaballes de l'estiu, el temps és molt més estable que al pic de l'estació. I mentre, encara de fosc, avancem per la pista forestal que ens condueix d'Àreu cap a la Vallferrera, el cel estrellat ens promet un dia esplèndid. Arribem a l'aparcament de la Molinassa, on deixem el cotxe, tot just quan comença a despuntar el dia. Comencem a caminar, acompanyats per la fresqueta del matí, per un sender empedrat, que en uns vint minuts, desemboca al Refugi de la Vallferrera, aparentment desert. A partir d'aquí, un corriol zigzagejant de fort pendent s'enfila ràpidament entre arbustos. A mesura que els nostres músculs s'escalfen, la suor ens fa oblidar l'agradable fresca matinal i així que el camí comença a planejar una miqueta, fem una pausa per treure roba i aprofitem per donar una ullada al nostre voltant. En un fons blavíssim, ben net de núvols, en el qual encara es veu la lluna, es dibuixa el contorn del Monteixo, que amb la seva silueta triangular, típica de les muntanyes que dibuixàvem a la nostra infantesa, constitueix l'autèntica porta d'entrada a la vall. Després de recrear-nos uns minuts amb la bellesa d'aquesta imatge, la deixem a la nostra esquena i seguim. Ens queda un llarg recorregut abans d'assolir el nostre objectiu.

Després de planejar i baixar una mica, hem de superar el barranc de Sotllo. És una zona d'alts i baixos, amb alguna desgrimpada inclosa, que se'ns fa força lenta i pesada. Per sort, aquest tram s'acaba i després de travessar una palanca de fusta, arribem als Plans de Sotllo, una zona plàcida, amb salts d'aigua provinents dels veïns estanys. Cap allà ens dirigim i ben aviat, als nostres peus, la superfície transparent de l'Estany de Sotllo reflecteix allò que ens impacta en aixecar els ulls: imponents, gairebé com si ens haguessin de caure al damunt, ens observen el massís de la Pica d'Estats i la resta de cims que el custodien.

Flanquegem l'estany per la riba esquerra i, en arribar al seu vessant nord, abandonem la ruta habitual, la de tots els que ens han precedit en el dia d'avui, i posem rumb a ponent. Perquè, contra el que es podria pensar fins a aquest moment, el nostre objectiu d'avui no és el sostre de Catalunya. El canvi de rumb posa davant dels nostres ulls un altre cim majestuós i molt bonic, una mola granítica de tons rosats. El pic de Baborte, però, tampoc no serà el nostre objectiu d'avui.

L'aigua és, sens dubte, la protagonista indirecta de l'excursió i, després de l'espectacular Estany de Sotllo, ensopeguem amb un rosari de petits llacs, algun dels quals supera per ben poc la categoria de basseta. Són els Estanys de la Coma de Sotllo, que anem superant amb una elegància no exempta de cert esgotament, mentre posem proa a l'objecte dels nostres esforços, que no és altre que el pic de Sotllo. L'abordarem per la seva aresta sud-oest i a mesura que ens hi apropem, vaig observant el que m'espera i m'esgarrifo només d'imaginar-ho: al meu davant, una canal plena de rocs, amb un pendent infernal i en acabat, una cresta aparentment infinita. Que Déu ens ajudi!
La canal l'acabem fent amb menys dificultats de les que semblava, malgrat alguns punts força relliscosos i ens plantem al coll, des del qual tenim una magnífica vista de l'estany d'Estats. Uns minuts per gaudir del paisatge i recuperar forçes i emprenem la llarguíssima cresta. No presenta dificultats tècniques ni hi ha pràcticament cap punt que requereixi grimpar, però alguns trams tenen fortíssims pendents i és esgotadora. En aquests instants, pren tot el sentit la idea de la muntanya com a metàfora de la vida, en tant que superació constant d'obstacles i angúnies i de creixement com a ésser humà.

Quan per fi assolim el cim, l'esgotament amb prou feines em permet gaudir del magnífic espectacle que s'estén tres-cents seixanta graus al meu voltant. A l'oest, tot el Pirineu aragonés, amb el massís de la Maladeta i l'Aneto, i més i més enllà, fins a l'infinit. I a l'est, a tocar, la Pica d'Estats, el Pic Verdaguer, la Punta Gabarró, el pic Rodó de Canalbona, el Montcalm ... Quina espèndida col·lecció de tres mils a l'abast de la mà! Sóc conscient que no estic absorbint tota la magia del moment i em ve al cap una frase d'Alfred Tonnellé en el seu diari de viatge "Tres mesos als Pirineus". Diu així: "Quantes coses, en la natura com en l'art, tenen necessitat d'ésser assaborides, penetrades, i fan més impressió, ja conegudes i tastades, en una segona trobada! La curiositat està menys preocupada, i ens podrem lliurar per complet a la fruïció, al sentiment de plaer". Caldrà, doncs, tornar a aquests paratges, per gaudir-los en plenitud.

L'ascens ha estat dur, però res comparat amb la primera part de la baixada, per l'aresta est. El camí és terrible, per una tartera molt desfeta i amb un pendent considerable. Diverses vegades he estat a punt de baixar rodolant rostos avall i en altres ocasions, la sensació d'estar a punt de caure m'ha deixat paralitzada. Afortunadament, hem arribat al port de Sotllo sense incidents i hem pogut fer una pausa per dinar i recuperar-nos de les emocions acumulades.
La segona part del descens, ja és més calmada, tot i que molt llarga. Primer, la tartera de la Pica, fins a l'estany d'Estats. Tartera que, després d'haver superat la del Sotllo, sembla un joc infantil. Després, rodegem l'estany d'Estats, fins a l'estany de Sotllo i a partir d'aquí, desfem el camí d'anada. El paisatge, amb la llum de tarda, molt més amable que la del matí, és d'una bellesa difícil de descriure. Arribem a l'aparcament quan ja s'ha fet fosc. El dia ha estat esplèndid, sense pràcticament ni un núvol. Una única excepció: en girar-nos just abans d'iniciar el descens cap al refugi de la Vallferrera, per donar un darrer cop d'ull als cims, unes boires s'han instal·lat, en forma de barret, sobre l'endimoniat Sotllo.

dissabte, 10 de setembre de 2011

Del Berguedà a la Cerdanya per la Tossa d'Alp



Diumenge, 28 d'agost. Matí esplèndid per a una excursió ben especial, amb sortida i arribada a l'Hospitalet de Roca-sança, un veïnat del municipi de Guardiola de Berguedà. El nom prové d'una antiga casa d'hostes del segle XIII, de la qual, en l'actualitat, es conserva una ermita romànica, incorporada a una masia. Quan comencem a caminar, pels volts de les vuit del matí, ens acompanyen els udols d'un estol de gossos, algun dels quals ens vetlla durant un bon tram de camí, com si d'un ramat d'ovelles formessim part. És una sensació ben estranya!
El camí s'enfila ràpidament per un corriol força brutot, pel mig del bosc. Aviat ja tenim la masia als nostres peus i més endavant, hi tindrem tota la comarca del Berguedà. El nostre objectiu és travessar la serra del Moixeró, fins a la Cerdanya, pel coll de Jou, a la manera dels antics traginers i bandolers, i ascendir fins a la Tossa d'Alp, per gaudir de les excel·lents vistes dels seus 2.536 metres d'alçada. Mentre el camí va pujant, tot fent esses, pel mig d'impressionants parets de roca calcària, aparentment murs infranquejables que esquiva sense problemes, no ens podem estar d'adminar la perspicàcia dels nostres avantpassats que, sense l'ajut de cap de les eines de la tecnologia actual, van ser capaços de dissenyar-lo.
En un moment determinat, entre les parets de roca, apareix la peculiar silueta del Pedraforca, que ja no s'eclipsarà fins al final, convertit en sentinella de luxe del nostre anar i venir i per mèrits propis, protagonista indirecte de l'excursió.

El costeurt corriol segueix fent-nos esbufegar fins a arribar al collet de Deogràcies (quin nom més oportú!) i finalment, al coll de Jou. Des d'aquí, tenim ja una magnífica vista de la Cerdanya, amb els seus cims més emblemàtics: el Puigpedrós, la Carbassa, la Muga, la Tossa Plana de Lles ...

A partir d'ara la nostra ruta es desviarà cap a Llevant, seguint el GR-150, el sender que recorre tot el parc natural del Cadí-Moixeró. Després d'un tram força planer, pel mig de boscos, enllacem amb la carena que ens ha de portar, per un sender terriblement ardu, al cim de la Tossa, que apareix ja al nostre davant, en tota la seva magnitud. No ens fa falta arribar al cim, però, per gaudir de 360º d'una panoràmica realment espectacular. La diversitat de paisatges a banda i banda de la carena és impactant. A un cantó, la Cerdanya, tranquil·la, plàcida, amable, amb cims de contorns arrodonits, desplegant-se cap a una vall de colors verds i terrosos ... A l'altra, el Berguedà, molt més aspre i agrest, amb infinitat de vèrtexs rocallosos apuntant cap al cel i predomini dels diversos tons del gris ... A la muntanya, com a la vida, el contrast entre la joventut i la maduresa.

Una darrera empenta, gens exempta de dificultats i ens trobem ja al cim, al refugi del Niu de l'Àliga. Es tracta del refugi vigilat més elevat de Catalunya, i està força concorregut, ja que s'hi arriba en telefèric des de l'estació d'esquí de La Molina. Aprofitem l'ocasió i esmorzem com uns senyors, és a dir, asseguts a taula i amb una cervesa.
El descens l'emprenem pel cantó est, per la collada de Comabella. Al nostre davant, vistes del Puigmal. A mig camí, un obstacle que fa una mica de nosa, ara que ja ens pensavem que haviem abandonat les pujades. Es tracta del cap del Serrat Gran, que remuntem fent un petit esforç. Ara sí que tot és baixada i en alguns casos, força pronunciada i relliscosa. El premi, però, són les magnífiques vistes de què gaudim en tot moment, de la serra del Cadí, les Penyes Altes del Moixeró i, sobretot, el Pedraforca, per mi la muntanya més bella de Catalunya.
Arribem a la collada de Comafloriu, un bonic prat on vindria molt de gust fer una bona migdiada i en pocs minuts, ja som al refugi de Rebost, on ens aturem a dinar (altra vegada entaulats, com uns senyors; això sí que és anar d'excursió!). Havent dinat, fem un grandíssim esforç per superar la mandra que suposa aixecar-se de taula i en poc menys d'una hora, per una pista forestal que escurcem per alguna drecera poc recomanable, tornem a ser de nou al punt d'inici. Unes vuit hores en total, amb generoses parades per esmorzar i dinar incloses.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Rescat a la muntanya

Dissabte, 20 d'agost. Sortida d'estiu dels Camalluents. Aquest any, el sherpa ha escollit la vall del Tena i els Ibones Azules de Panticosa, coneguts també amb el nom de Lagos del Infierno, pel fet d'estar al peu del Pico Infierno.
El punt de sortida de l'excursió és el Refugio de la Casa de Piedra, al Balneario de Panticosa i seguirem el GR11, el sender dels Pirineus.
Després de perdre'ns un parell de cops entre els horribles edificis moderns que han construït al costat del vell i senyorial edifici del Gran Hotel, localitzem el sender i comencem l'ascens, a quarts de vuit del matí. Al nostre davant i com a decorat de fons, s'alcen cap al cel les magnífiques parets granítiques d'alguns dels tres mils més coneguts del Pirineu aragonès, entre els quals destaca el Garmo Negro.

El primer tram de pujada és d'una gran intensitat i ben aviat hem de fer una petita parada. Mentre recuperem forçes, dues noies i un noi, que diuen ser de la Federació Aragonesa d'Entitats Excursionistes ens fan una petita enquesta sobre mesures de seguretat a la muntanya. Poc ens podiem imaginar llavors que això seria premonitori!
Seguim pujant, per un sender força dur i pedregós, amb molt desnivell i alguna desgrimpadeta inclosa. Arribem a un espectacular salt d'aigua. És la Cascada del Fraile, i a continuació ve la Cuesta del Fraile, que fa honor al seu nom i ho és molt, de costeruda. Déu n'hi do amb el frare!
 
Ben aviat arribem als llacs coneguts com els Embalses de Bachimaña. En són dos. Primer trobem el petit i després de resseguir-lo i superar la presa, trobem el gran. Malauradament, no són gaire plens. Han patit un estiu molt sec, en aquesta vessant del Pirineu. Entre els dos estanys, estan construint un nou refugi de muntanya. Decidim fer una paradeta per esmorzar, abans de continuar el nostre camí.
A la represa, el recorregut és força planer, fins a arribar a una esplanada creuada pel riu que alimenta els embalses, el qual, al seu torn, neix d'un altre esplèndid salt d'aigua que cau d'una paret gairebé vertical, que haurem de superar. És la Cascada de los Azules i flueix directament dels Ibones Azules. El nostre objectiu és ja a pocs metres. De fet, sobre el salt d'aigua emergeix ja la silueta imponent del Pico Infierno.
Ho tenim molt a prop, però no hi arribarem! En intentar creuar el riu per un punt una mica delicat, un dels companys de la colla rellisca en una pedra i en caure, es dóna un cop contra una altra pedra. La riallada que tots teniem ja a punt, ens queda glaçada en el moment d'adonar-nos que s'ha fet mal de veritat. Ràpidament l'aixequen i la metgessa que ens acompanya aviat té el diagnòstic: s'ha fet una luxació a l'espatlla. Després d'immobilitzar-li el braç i donar-li un calmant, com que sembla clar que no pot tornar a baixar caminant, cal demanar ajuda. Com sol ser habitual, al punt on ens trobem, no hi ha cobertura, de manera que uns quants de la colla baixen fins a trobar-ne. Al cap d'una mitja horeta, tornen amb bones notícies: vindrà un helicòpter!
 
L'espera, de gairebé una hora, es fa llarga, sobretot per al ferit. Fa molta calor i no hi ha ni una ombra. Mentrestant, no ha parat de passar gent amunt i avall, ben bé com si ens trobessim a les Rambles i no pas en un prat d'alta muntanya. Finalment, copsem en la llunyania, el soroll del motor de l'helicòpter que s'atansa. Al principi, li costa de veure'ns, però després d'una primera volta frustrada, els nostres senyals donen fruit i l'aparell aconsegueix aterrar. Es tracta de la Guardia Civil de muntanya. Sense perdre temps, immobilitzen el ferit, com si d'una mòmia egípcia es tractés, el carreguen a l'helicòpter, junt amb la seva dona i desapareixen cel enllà. Cal dir que l'expectació per les maniobres ha estat brutal i coneguts i foranis no han parat de disparar les seves càmeres durant tota l'operació de rescat! A partir d'aquí, decidim suspendre l'excursió i iniciar el retorn. Fem una pausa per dinar al costat de la presa dels embalses i continuem avall. L'últim tram es fa força pesat, ja que són les hores de més calor del dia. Així que, en arribar al Balneario i després d'una trucada per confirmar que el ferit ja te l'espatlla a lloc i es troba perfectament, ens premiem amb una cervesa ben fresqueta. L'excursió no ha estat ben bé com esperavem, però tot ha acabat bé i això és el que compta.