dimarts, 28 de juny de 2011

Un tomb pels circs del Pirineu Oriental


Dissabte, 25 de juny de 2011. Acabem d'estrenar l'estiu astronòmic i també el meteorològic. Un dia esplèndid ens acompanya a fer un tomb pel Pirineu Oriental. Fem un bonic recorregut circular, amb inici i final a l'estació d'esquí de Vallter 2000, que ens portarà al capdamunt de tres cims emblemàtics de la zona: el Pic de la Dona (2.702 m), el Pic de Prat de Bacivers (2.844 m) i el Pic de Bastiments (2.882 m). Comencem a caminar quan encara no són les nou del matí, però el sol ja escalfa, tot i l'alçada. El cel és d'un blau intens cap al nord, mentre algunes lleugeres boirines mig oculten els cims de Les Agudes i Matagalls, allà baix al Montseny. Ens enfilem seguint el curs del Torrent de la Portella, enmig d'un silenci només trencat pel brollar de l'aigua. La flaire de la catifa groga que s'estén a banda i banda del corriol em porta a recordar uns versos de Joan Maragall que vaig aprendre de petita:
La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.


Després d'una primera esbufegada (encara en quedaven unes quantes!) arribem al coll de la Portella de Mantet, just al límit fronterer amb l'estat francès. A partir d'aquí, durant tota la resta de l'excursió, gaudirem d'unes panoràmiques magnífiques. El fet de trobar-nos a cavall entre els circs de Morens, Bacivers i Ulldeter i de caminar una bona part de l’excursió per a carenes fa que les vistes de Pirineu i Prepirineu siguin extraordinàries. La claredat del dia fa la resta. Miris on miris, apareix algun cim emblemàtic: Bassegoda, Comanegra, Taga, Gra de Fajol, Carlit, Cadí, Puigmal ... Hi ha, però, un protagonista indiscutible: el Canigó. La majestuositat i la bellesa d’aquest massís no tenen rival. No ens treu l’ull de sobre durant tota l’excursió. Talment sembla com si es volgués disculpar pel lleig que ens va fer fa unes setmanes, quan vam intentar pujar-lo i el mal temps ens va impedir fins i tot veure’l. En canvi avui, al seu darrere, fins i tot s'intueix el mar!

Després d'assolir el cim del Pic de la Dona, passem pel Puig d'Ombriaga i baixem fins a l'estany de Bacivers, pel coll de la Geganta. A partir d'aquí, ens queden un parell de pujades de fort pendent. Primer ens enfilem al Pic de Prat de Bacivers, al peu del qual hi ha un ben conservat refugi bivac de pedra i un cop a dalt, resseguim tota la carena que el separa del pic de Bastiments. L'aproximació pel vessant nord és poc concorreguda, però un cop al capdamunt, ni rastre de la benaurada solitud dels cims. Excursionistes i gossos campen al seu aire, com si de la Plaça Catalunya es tractés.

La baixada l'emprenem per l'Esquena d'Ase i en arribar de nou al coll de la Geganta, agafem un corriol que ens porta fins a la Font de la Perdiu però després s'acaba esvaint. L'últim tram el fem una mica a l'atzar, seguint la riera de Morens. Tot i no estar marcat el camí és una baixada senzilla i agradable.
Arribem al punt d'inici a les tres de la tarda i, com no podia ser d'altra manera, anem a recuperar forces amb un bon dinar, aquesta vegada a la Fonda Pastoret, de Vilallonga.

dimecres, 22 de juny de 2011

De nou al Puigmal




Dissabte, 18 de juny de 2011. Els Camalluents volem començar l'entrenament per a la sortida d'estiu amb un clàssic: l'ascens al Puigmal. Són les 9 del matí i estem tots reunits a l'aparcament de Fontalba, ben equipats per iniciar l'excursió. El Puigmal, però, ... no hi és! Una espessa boira que tot ho envolta ens impedeix veure-hi gaire més lluny del nas. Vacil·lem uns instants. Però n'hi ha prou amb una minúscula escletxa entre la bromada i una llenca de cel blau esvaeix tots els nostres dubtes. Ja escamparà la boira. I és que tenim moltes ganes de muntanya. Cap amunt s'ha dit!


Anem pujant mentre la boira, juganera, fa de les seves. Tan aviat ens embolcalla de tal manera que gairebé no veiem el de davant com s'esvaeix per art de màgia i ens deixa veure durant uns instants el nostre objectiu, el cim del Puigmal, abans de tornar a cloure la cortina. No és un ascens amb espectaculars vistes, però en canvi, l'entorn fantasmagòric i misteriós recorda els paisatges romàntics i fa més màgica la muntanya. Les càmeres de fotografiar no paren en el seu intent de captar la bellesa del moment.




A mesura que anem avançant, les boires es fan més altes i el Puigmal apareix en tota la seva magnitud. Hem de superar la carena de la serra del Borrut, amb una última rampa molt forta, d'uns 200 metres en desnivell en poc tros. Particularment se'm fa molt feixuga la pujada. Sort que l'ambient és més aviat fred. Després de l'esforç, fem una parada per recuperar forces i esmorzar, abans de recórrer l'últim tram, aquest molt suau, fins al cim. És ben ple de gent! Segur que Wagner no s'ho imaginava pas quan va escriure allò de "Oh solitud benaurada dels cims"!


No és el millor dia per gaudir de les meravelloses vistes amb què ens sol obsequiar el Puigmal, però els núvols es comencen a estripar, el sol treu el nas i van prenent cos els pics dels voltants.




La baixada l'emprenem per l'altra banda, per la Coma de l'Embut i cap a Núria. És el mateix camí que vam seguir l'hivern passat, però, quina diferència! La muntanya s'ha tret el mantell d'hivern i llueix un verd espectacular, amb magnífics estampats grocs de ginesta. On hi havia només neu i gel serpenteja ara el Torrent de la Coma de l'Embut, que hem de travessar un parell de vegades. El Ras de l'Ortigar és una catifa de gespa i el bosquet que creuem abans d'arribar al fons de la vall és com una paleta de colors i les flors grogues i morades ressalten intensament enmig del verd dels pins i la llum del sol. Sens dubte que ha estat un matí de forts contrastos.




No deixa de ser sorprenent la gran quantitat de gent que encara puja quan nosaltres ja som gairebé a mitja baixada. Que volen anar a dinar al cim? Nosaltres preferim agafar el cremallera i plantar-nos al restaurant Ca La Mari, de Queralbs, on la mestressa ens omple d'atencions i ens serveix un dinar magnífic.

diumenge, 19 de juny de 2011

La màgia del Montsant




Dissabte, 11 de juny de 2011. Feia ja massa dies que no sortíem d'excursió (el mal temps va frustrar un intent de pujada al Canigó, que ens queda pendent) i, aprofitant un cap de setmana al Priorat, vam programar una sortida per una de les muntanyes màgiques de Catalunya: el Montsant.
De fet, totes les muntanyes tenen la seva màgia, per motius ben diversos: l'alçada, la bellesa del paisatge, la solitud i el silenci, la història en majúscules i les històries en minúscules que amaguen, el repte i la superació personal que suposa abordar-les ... De la serra del Montsant destaca la dificultat d'accés al seu interior, amb l'aillament que això significa i que l'ha convertida, al llarg del temps, en lloc d'oració i refugi d'ermitans (d'aquí ve el seu nom) i també en amagatall de bandolers i malfactors.
Vam sortir de La Morera de Montsant, un bonic poblet situat al nord-est de la comarca del Priorat, sota els cingles de la Serra Major del Montsant, a 743 metres d'alçada. Començàrem a caminar un xic tard, cap a quarts de deu del matí. Per sort, les pluges de les setmanes anteriors feien la temperatura força més agradable del que acostuma a ser, en aquesta zona, en ple mes de juny.
Mentre ens enfilàvem, podíem contemplar al nostre davant les imponents parets acinglerades, aparentment inaccessibles, que deixàvem a la nostra esquerra mentre a la nostra dreta, les teulades de La Morera s'anaven allunyant a mesura que guanyàvem alçada. El relleu, abrupte i de formes singulars, format per conglomerats, em recordà en certa manera, Montserrat. La vegetació creixia ufanosa per allà on passàvem. Vam travessar un bosquet d'alzines, vam grimpar per un caos de pedres, vam creuar un nou bosquet, misteriós, màgic i silenciós (gairebé esperaves que en qualsevol moment aparegués una fada o un follet) i ens vam plantar davant d'una de les típiques "portes" d'accés a l'interior de la muntanya: el Grau de Carrasclet, batejat així en honor de Pere Joan Barceló i Anguera, guerriller austriacista, que va lluitar per les llibertats catalanes, en aquestes terres, durant la Guerra de Successió. Diu la llegenda que, quan es veia en perill, s'esmunyia per aquest indret i es feia fonedís.

Els graus són enginyosos passos que permeten superar, amb l'ajuda de barrots, ganxos i escales de ferro i cordes, els trams més verticals i inaccessibles. En el de Carrasclet, vam haver de superar dos trams de 7 i 10 metres. A primera vista, eren força impactants, però ajudant-nos els uns als altres, els vam passar sense problemes i la sensació d'aventura, amb cert grau de risc, va fer que ens divertíssim molt.

Superat el grau, vam gaudir uns minuts del Racó dels Boixets, un camí excavat en la roca al costat d'una explanada amb unes magnífiques vistes de la comarca, la Mola de Colldejou i el pantà de Siurana, abans d'abordar la part més monòtona de l'excursió. Es tractava de travessar una part de la Serra Major, la plana superior del Montsant. És un paisatge molt àrid, sense gairebé vegetació, semblant a un desert. A més, en travessar-lo ben bé pel centre, fins allà on t'allarga la vista, no veus res més que aquest paisatge. Ben aviat, però, començàrem un descens força abrupte, pels Grauets del Mateva, fins a arribar al Toll de l'Ou, una d'aquelles agradables sorpreses que amaga l'interior del Montsant. Es tracta d'un conjunt de basses d'aigua cristal·lina, procedent del barranc dels Pèlags, en les quals algunes valentes fins i tot es van atrevir a ficar-se (he de confessar que no vaig ser una d'elles!).

Es feia tard i, com que no volíem perdre'ns el dinar, vam iniciar el retorn, la primera part del qual era de pujada, pel GR-171, a un ritme molt viu, que ens va fer suar i esbufegar de valent. De nou al capdamunt de la Serra Major, ens vam dirigir cap a un dels llocs mítics de la muntanya, el balcó del Priorat, un impressionant mirador natural, dalt d'una roca que s'aixeca vertical pràcticament des de la base de la serra. Les vistes des d'allà són sublims i justifiquen la sentència de Petrarca: "Existeixen coses que no sap repetir aquell que baixa de les alçades".
Ens quedava encara una nova aventura: la sortida de l'interior de la muntanya. Després d'arrossegar-nos per estrets passadissos a tocar dels cingles, arribàrem al Grau de Barrots. Tot i que més curt que el de Carrasclet, venia de baixada, però així i tot, vam superar-lo sense dificultats. A partir d'aquí, reférem el camí de pujada a tota velocitat. A dos quarts de quatre ja erem asseguts a la fonda de La Morera, preparats per assaborir un excel·lent dinar, acompanyat d'un bon vi del Priorat!