dimecres, 22 de juny de 2011

De nou al Puigmal




Dissabte, 18 de juny de 2011. Els Camalluents volem començar l'entrenament per a la sortida d'estiu amb un clàssic: l'ascens al Puigmal. Són les 9 del matí i estem tots reunits a l'aparcament de Fontalba, ben equipats per iniciar l'excursió. El Puigmal, però, ... no hi és! Una espessa boira que tot ho envolta ens impedeix veure-hi gaire més lluny del nas. Vacil·lem uns instants. Però n'hi ha prou amb una minúscula escletxa entre la bromada i una llenca de cel blau esvaeix tots els nostres dubtes. Ja escamparà la boira. I és que tenim moltes ganes de muntanya. Cap amunt s'ha dit!


Anem pujant mentre la boira, juganera, fa de les seves. Tan aviat ens embolcalla de tal manera que gairebé no veiem el de davant com s'esvaeix per art de màgia i ens deixa veure durant uns instants el nostre objectiu, el cim del Puigmal, abans de tornar a cloure la cortina. No és un ascens amb espectaculars vistes, però en canvi, l'entorn fantasmagòric i misteriós recorda els paisatges romàntics i fa més màgica la muntanya. Les càmeres de fotografiar no paren en el seu intent de captar la bellesa del moment.




A mesura que anem avançant, les boires es fan més altes i el Puigmal apareix en tota la seva magnitud. Hem de superar la carena de la serra del Borrut, amb una última rampa molt forta, d'uns 200 metres en desnivell en poc tros. Particularment se'm fa molt feixuga la pujada. Sort que l'ambient és més aviat fred. Després de l'esforç, fem una parada per recuperar forces i esmorzar, abans de recórrer l'últim tram, aquest molt suau, fins al cim. És ben ple de gent! Segur que Wagner no s'ho imaginava pas quan va escriure allò de "Oh solitud benaurada dels cims"!


No és el millor dia per gaudir de les meravelloses vistes amb què ens sol obsequiar el Puigmal, però els núvols es comencen a estripar, el sol treu el nas i van prenent cos els pics dels voltants.




La baixada l'emprenem per l'altra banda, per la Coma de l'Embut i cap a Núria. És el mateix camí que vam seguir l'hivern passat, però, quina diferència! La muntanya s'ha tret el mantell d'hivern i llueix un verd espectacular, amb magnífics estampats grocs de ginesta. On hi havia només neu i gel serpenteja ara el Torrent de la Coma de l'Embut, que hem de travessar un parell de vegades. El Ras de l'Ortigar és una catifa de gespa i el bosquet que creuem abans d'arribar al fons de la vall és com una paleta de colors i les flors grogues i morades ressalten intensament enmig del verd dels pins i la llum del sol. Sens dubte que ha estat un matí de forts contrastos.




No deixa de ser sorprenent la gran quantitat de gent que encara puja quan nosaltres ja som gairebé a mitja baixada. Que volen anar a dinar al cim? Nosaltres preferim agafar el cremallera i plantar-nos al restaurant Ca La Mari, de Queralbs, on la mestressa ens omple d'atencions i ens serveix un dinar magnífic.