dijous, 5 de juliol de 2018

Al Taga des de Pardines


Diumenge, 24 de juny. Matí de Sant Joan. Vam preferir no allargar gaire la revetlla per poder fer una caminada i gaudir del paisatge abans que aquest estiu acabat d'estrenar comenci a consumir la fantàstica verdor que ens ha deixat la primavera.
Farem una excursió pel Ripollès, que ens permetrà pujar al Taga per una ruta encara no explorada per nosaltres. Començarem a caminar al costat de l'ermita de Santa Magdalena de Puigsac, a uns dos quilòmetres de Pardines. Hi hem arribat per una estretíssima pista encimentada, creuant els dits per no trobar cap cotxe en sentit contrari.
L'ermita és d'origen romànic, però molt transformada, amb un gran absis i un porxo que en protegeix la portalada lateral. La deixem a l'esquerra i enfilem per la pista, que abandonarem aviat per un corriol a la dreta. Seguirem el camí de Noufonts, que transcorre entre prats de pastura, ben encatifats de verd. Ben aviat Pardines queda als nostres peus i el Puigmal ens fa de fons.



Durant la primera part de l'ascens, no trobem ningú. Fins que no ens aturem a esmorzar no apareixen els primers excursionistes i també uns ciclistes que ja van de baixada.
El nostre objectiu era passar per la Portella d'Ogassa, però veiem que ens hem desviat una mica a la dreta, així que emprenem l'ascens al Taga una mica pel dret.
Després d'una bona dosi d'esforç, arribem al cim que, com sempre, està molt concorregut. Ens sorpren trobar-hi diversos pares amb nens ben petits a l'esquena.
La gran creu blanca que corona el cim ha estat pintada de groc, en reinvindicació de la llibertat dels presos politics.
Al cim fa força vent, com és habitual, i el dia, que era força assolellat, s'ha començat a embolicar. Així que, sense encantar-nos, emprenem la baixada fins a la Portella d'Ogassa. Ara sí que el gruix dels excursionistes que devien anar de revetlla s'han llevat i la corrua de pujada és considerable. En girar-nos, veiem com formen una bonica serpent multicolor.



Teniem pensat, en arribar a la Portella d'Ogassa, enfilar-nos al Puig de la Coma de l'Olla i anar fins al Puig Estela, ja que és un tram de la Serra Cavallera que tenim pendent. Però, com que se'ns ha fet tard, ho deixem per un altre dia, i tirarem avall, resseguint el peu de la serra, passant pel Pla de la Llagona i fins a trobar la pista de la Barraca de l'Orri Vell. És un tram ben poc indicat i una mica perdedor, però per altra banda, ens permet gaudir d'un paisatge bellíssim i gens humanitzat. Natura en estat pur.
El darrer tram de l'excursió, des de la barraca, és tot per pista, però no es fa excessivament pesat. Arribem de nou a Santa Magdalena prop de les tres de la tarda i ens n'anem fins a Pardines, a dinar i fer una volta pel poblet.


dimecres, 4 de juliol de 2018

Tavertet - Rocallarga - Sant Corneli


Diumenge, 20 de maig. La dita es compleix i aquest maig ens obsequia amb un raig cada dia. Sembla, però, que tindrem una treva matinal que aprofitarem per fer una petita excursió i gaudir del verd de boscos i camps. L'indret escollit és Tavertet i cap allà ens dirigim de bon matí. Quan deixem el cotxe, l'aparcament de l'entrada del poble és encara ben buit.
Comencem a caminar per la pista que uneix Tavertet amb Rupit, passant per l'Avenc. Aquí lluu el sol, però el fons de les valls està completament cobert per la gruixuda capa de cotó fluix que formen les boires matinals, de la qual únicament n'emergeix el Montseny.
Ben aviat, passat un gran dipòsit d'aigua, deixarem la pista i ens enfilarem per un corriol a mà esquerra, que ens conduirà cap a la imponent masia de Monteis, del segle XVIII. És impressionant el patrimoni de masies i cases pairals amb què compta el nostre país, moltes, per sort, ben conservades. Aquesta n'és un magnífic exemple i com que hi passem a tocar, en podem observar detalls interessants, com una petita torre de defensa de planta circular. I més enllà dels detalls arquitectònics, l'entorn de la masia és també esplèndid, amb amplis prats d'un verd intens, encatifats de flors, collita d'aquesta primavera rica en pluges.



Seguim el camí i ens acostem a la vora de la cinglera, que ressegueix, des de l'alçada, la pista de l'Avenc. Passem per la Balma Grossa de Monteis i ens dirigim, pel pla de Monteis i el pla de la Soca Negra, fins al collet de Rajols. Allà, ens desviem cap a la dreta i, després de saludar uns boletaires que cerquen camasecs, anem de dret als dos sostres de l'excursió.
En primer lloc, ens dirigim cap a la Rocallarga (1.186 metres), que, com el seu nom indica, és una roca plana, amb vèrtex geodèsic inclòs, que sobresurt del cingle i s'aboca al buit, en una vista panoràmica que va des del Pirineu al Montseny, passant pels cingles del Far i l'embassament de Susqueda. Un indret ideal per aturar-nos a esmorzar.
Havent esmorzat, ens dirigim cap al sostre de la jornada, el Puig de Cortils, de 1.193 metres, l'únic mèrit del qual és ser uns metres més elevat que Rocallarga. Per la resta, ni vistes, ni sensació de cim, ni res de res. Per arribar-hi, però, passem per una altra balma, la de Cortils, al costat de la qual hi ha un faig monumental.



De bell nou al collet de Rajols, prenem ara el camí de l'esquerra, en direcció al collet de Graus. Aquesta part de l'excursió passa pel mig d'una bonica fageda , amb dos arbres monumentals més: els faigs de la Vena.
En arribar al collet de Graus, deixem el GR-151, que havíem seguit des de Rajols, ens desviem per un corriol a mà esquerra i, en un gir de gairebé 180º, ens dirigim cap al santuari de Sant Corneli, una ermita situada al cim d'un puig, damunt d'un assentament prehistòric, i que compta amb un bonic atri. L'esplanada del davant de l'ermita està ben animada per un nombrós grup d'excursionistes. Prop d'allà hi ha també un bonic mirador al qual ens arribem, abans de prendre el camí de baixada, un vertiginós corriol que ens porta de tornada a Tavertet. Hi arribem just a l'hora de dinar i mentre esperem taula en un dels restaurants del poble, descarrega una forta tempesta. Ens n'hem ben escapat!



dissabte, 30 de juny de 2018

A la Mina dels Bandolers



Diumenge, 22 d'abril. Després d'un hivern pròdig en neu, estem vivint una primavera excepcionalment plujosa. Per això cal aprofitar qualsevol dia de treva, com avui, per sortir a caminar. I escollim una excursió que ens permetrà fruir de valent de l'aigua.
Ens dirigim cap a la Vall d'en Bas i passat Els Hostalets deixem el cotxe en un petit aparcament al costat de la magnífica masia de l'Aubert. Hi ha una cruïlla de pistes. Marxarem per la de la dreta i tornarem per la de l'esquerra. Abans de començar a caminar, però, ens girem a saludar el massís del Puigsacalm, ben enquadrat entre el verd intens dels camps i el blau mig difuminat del cel.
La pista deixa a la dreta el Molí Vell, en runes, i dues grans masies, Bertrans i la Cidera i va a buscar un sender a través d'un prat amb files d'arbres perfectament alineats. A partir d'aquí, el corriol s'enfila seguint el curs del riu del Puig, ara a la dreta, ara a l'esquerra, ara pel mig. Ens fem un tip de creuar el riu, allò que m'agrada tant ... Sort que ens compensen els esplèndids salts i gorgs que anem trobant: el de l'Ansat, el dels Cristians, el de l'Olla, que és espectacular ... La pluja de les darreres setmanes fa que tots llueixin en el seu màxim esplendor.


Després de la primera tanda de salts, arribem al mirador del Petró, on ens aturem a esmorzar, mentre admirem les vistes de la vall i un Canigó emblanquinat de fons.
Havent esmorzar seguim camí fins al gorg de les Fontiques, també magnífic i arribem a la font de les Marrades, per on passa el camí ral de Vic a Olot. Al costat de la font, un plafó ens recorda un fragment del llibre de Josep Pla "Un senyor de Barcelona", on Rafael Puget narra una travessa de Manlleu a Olot a cavall.


Ens toca superar ara el grau d'Olot, cosa que farem tot zigzaguejant (fent marrades) per un vell camí empedrat. I poc abans del final del grau, ens desviarem per anar a trobar la gran fita de l'excursió: la mina dels Bandolers. Es tracta d'una gran esquerda natural a la roca, en forma de trinxera, que pren aquest nom de la llegenda que la qualifica com un dels amagatalls preferits dels bandolers que acostumaven a assaltar els usuaris del camí ral. 
En sortir de la mina, recuperem el camí ral, ara de baixada en direcció a Olot. Passem per algun punt de toponimia ben encertada, com el coll del Pixador dels Matxos i arribem de nou al punt d'inici. Falta poc per l'hora de dinar i agafem la carretera de la Parcel·lària, que ens espera un dinar fantàstic a l'Hostalet, un paradís de la cuina volcànica. Ens l'hem guanyat.



dimecres, 27 de juny de 2018

El sender de Sant Roc - Talaia ripollesa



Dimecres, 28 de març - Som al bell mig de les vacances de Setmana Santa i com que les circumstàncies no ens han permès portar a terme els plans previstos, decidim improvisar una matinal, aprofitant que fa un dia excel·lent. Escollim un sender local de Ripoll, el sender SL- C 11, que promet boniques vistes. 
Comencem a caminar a la plaça del Monestir i enfilem les escales de Sant Pere, just a l'esquerra del Museu Etnogràfic, que anuncia una exposició del pintor i escultor vigatà Josep Vernis. En arribar al Raval de Sant Pere, girem a l'esquerra i trobem una font dedicada al sant. Aquí enllacem amb l'antic camí ral de Ripoll a Campdevànol, El camí, molt planer, segueix en direcció nord la vall del riu Freser i ens obsequia amb magnífiques vistes d'un Pirineu curull de neu, del qual sobresurt un orgullós Puigmal.
En arribar a l'alçada del tanatori de Ripoll, deixem el camí ral i ens desviem cap a la dreta. Seguim per una pista ampla que remunta el torrent de Muiols. A la nostra dreta hi ha una gossera i pel camí trobem unes passejadores de gossos molt ben acompanyades d'una bona colla de quissos que ens saluden afectuosament.
Tot seguint camí trobem a l'esquerra un parell de grans masos, Casadesús i Can Baubs, passats els quals ens aturem a esmorzar.
Havent esmorzat, girarem en direcció sud i emprendrem la part més costeruda de l'excursió, que ens ha de portar a coronar dos cims, que no per modestos, cal deixar de banda. Es tracta del turó de Comallevosa, de 939 metres i el turó de Sant Roc, de 936 metres d'alçada. Per fer els dos cims, ens hem de desviar a esquerra i dreta del nostre camí, i ens hem de creure que hem fet el cim, ja que res no ho indica! En el darrer cas, a més a més, ens cal superar una bona mata d'ortigues.


Assolit l'objectiu d'alçada de la jornada, comencem a baixar en direcció a Ripoll, ara de cara a la vall del Ter. I aquí trobem el gran mirador de l'excursió: l'ermita de Sant Roc. Es tracta d'una modesta construcció, sense cap valor arquitectònic, però que per la seva privilegiada ubicació, es permet dialogar de tu a tu amb l'imponent campanar romànic de Santa Maria de Ripoll. Som  a una de les millors talaies del bressol de Catalunya i des d'aquí, durant tot el corriol de baixada, ens acompanyaran magnífiques vistes de la ciutat.
Arribem de nou a la plaça del Monestir poc després del migdia i ens aturem a fer una cerveseta abans de tornar a casa a dinar.


dilluns, 25 de juny de 2018

Hivernal pel circ d'Ulldeter


Dissabte, 17 de març. Per fi tenim un cap de setmana lliure per anar a la muntanya i ens morim de ganes de trepitjar neu, després que l'hivern passat gairebé ni la vam veure i ara, en canvi, som al bell mig d'un hivern especialment generós. Així que, de bon matí, enfilem cap al Ripollés. El nostre objectiu és fer una volta pel circ d'Ulldeter i, si s'escau, pujar fins al pic de Bastiments.
El dia ha començat assolellat i amb un cel ben blau, que contrasta intensament amb el blanc de la neu, quan aparquem el cotxe al costat de la carretera d'accés a l'estació d'esquí de Vallter 2000. Atès que els gruixos de neu són considerables, ja només de començar ens calcem els grampons i ens dirigim cap al refugi d'Ulldeter, tot seguint el GR-11. L'estampa hivernal és preciosa i gairebé em costa de creure que sota l'espessa i glaçada capa de neu, on els grampons es claven sense problemes, l'aigua del Ter serpenteja ja cap a Manlleu.
Vorejem el refugi i seguim amunt, encara pel GR-11. El cel s'ha anat ennuvolant i els cims de les muntanyes resten coberts per les boires. Fem una pausa per esmorzar, mentre contemplem el paisatge, al costat d'una pista per la qual, de tant en tant, llisca algun esquiador.


Havent esmorzat, creuem amb compte la pista i comencem l'ascens cap al coll de la Marrana. Caminar per sobre de la neu és fantàstic, però en no veure el camí, ens ho agafem pel dret i el pendent és considerable, directament proporcional al nostre esforç. Arribem esbufegant a dalt del coll. A la nostra dreta, direcció nord, s'alça imponent el pic de Bastiments, que amb els seus 2.881 metres d'alçada és el rei de la zona, mentre a la nostra esquerra, el Gra de Fajol llueix també esplèndid. Al fons, la vall del Freser, emmarcada per un cel cada vegada més amenaçador.


En aquest punt, abandonem el GR-11, que es dirigeix cap al coll de Noufonts i cap a Núria. Nosaltres posem proa cap al pic de Bastiments. La falta d'entrenament, combinada amb l'empitjorament de les condicions meteorològiques faran que, poc després dels 2.700 metres, decidim girar cua, conscients que l'esforç no tindrà recompensa, ja que el cim, al nostre davant, roman totalment engolit pels núvols.
Poc després d'iniciar el descens, comença a nevar, primer dèbilment i després amb més intensitat, i ja no s'aturarà fins arribar al cotxe. 
No hem fet cim, però marxem satisfets d'haver pogut trepitjar molta neu i gaudir d'un entorn fabulós. I ens n'anem a arrodonir el cap de setmana a la Fonda Rigà de Tregurà de Dalt, un hotelet de muntanya absolutament recomanable, on passarem la nit i continuarem gaudint de la neu.


diumenge, 7 de gener de 2018

Inici de 2018 al Serrat Llobater


Dilluns, 1 de gener. Com tenim per costum, començarem l'any amb l'ascens a un cim. En aquesta ocasió, n'escollim un de ben proper, el Serrat Llobater. Però a diferència de les altres ocasions, aquesta vegada no hi pujarem sols. El nostre club excursionista, els Bandolers de Sant Feliu Sasserra, han programat un ascens per a tothom que s'hi vulgui apuntar.
Així doncs, a les deu del matí, una hora prudent, tenint en compte que tots hem allargat les celebracions d'inici de l'any, ens trobem al Parc dels Castanyers, a punt per començar la caminada. Fa un dia esplèndid, assolellat i amb temperatura suau, que convida a no quedar-se a casa.
Comencem a caminar i el grup de seguida s'esponja. Som gairebé una trentena de persones i dos gossos, que no paren d'empaitar-se entre les cames dels excursionistes. La primera part del camí, per pista forestal, és planer i en baixada, i recórre indrets que tot just s'estan començant a recuperar del devastador incendi de l'any 2012. Passem pel costat d'alguns dels masos del terme, fins que arribem a la gran masia de Badia, casalot que forma part del patrimoni cultural de Sant Feliu i que està en un lamentable estat d'abandonament.
A partir d'aquí, el camí comença a pujar, primer entre camps i després per corriols boscosos, fins a assolir el cim. El Serrat Llobater, de 695 metres, és el punt més alt del municipi, situat al límit amb la població de Santa Maria de Merlès, a la comarca del Berguedà. Al seu capdamunt, especialment en dies com avui, es pot gaudir d'una àmplia panoràmica, que abasta des del Montseny al Pirineu, passant per Montserrat.
En arribar, ens rep l'estelada que hissen cada 11 de setembre els Bandolers. Les ventades dels darrers dies, però, han fet estralls i l'han feta baixar del seu pal i cal arbitrar una solució de compromís abans de fer la foto de rigor. 
Brindem amb cava pel nou any, fem la foto i, sense esperar la resta del grup, desfem el camí d'anada fins al poble, que toca fer el dinar!