dimecres, 31 de desembre de 2014

A l'Agullola de la Tuta (versió 2)

 

Dissabte, 27 de desembre. Matí fred i emboirat, típic d'aquest desembre prolífic en dies de boira. Fa just un any que vam intentar pujar a l'Agullola de la Tuta, però ens vam despistar de camí i ho vam haver de deixar pendent. Avui ens proposem tancar aquest tema.
A diferència de fa un any, la boira ens acompanya fins més enllà de L'Esquirol, i quan n'eixim, en lloc d'un sol enlluernador, ens espera un cel ben gris. 
No repetirem la ruta de l'anterior ocasió, des del mas de Casellas. Aquesta vegada anem fins al Molí de la Masallera, aparquem a la vora del camí i agafem una pista forestal fins a la masia de la Tuta. L'Agullola s'alça , imponent i orgullosa, al seu davant, però farem una bona marrada per accedir-hi.


Just al darrerre de la casa, a mà esquerra, agafem un sender que al cap d'uns metres, enllaça, a la dreta, amb un corriol que s'enfila fins al collet de Cabrera. Abans d'arribar-hi, però, hem de fer un gir de 180º per dirigir-nos cap a l'Agullola. Pel camí, haurem de superar les Bores de la Masallera, increïblement aeries. Les vistes són, com sempre, espectaculars. Tota la plana de Vic es troba submergida en un mar de boira, blanca i espessa, ben emmarcada, al fons, per un rosari de muntanyes, força visible tot i la grisor del dia, que van des de la Tosa d'Alp, el Cadí, el Pedraforca i la Serra d'Ensija fins al Montseny, passant per Montserrat i la Mola de Sant Llorenç. Bellmunt, com sempre, fa de sentinella de la Plana, mentre que l'Agullola i Cabrera sembla que en vigilin mútuament.


Aquesta vegada, passades les Bores, estem ben atents i trobem el corriol que ens portarà directament cap al cim de l'Agullola, vorejant una cinglera impressionant.


Al cim oneja el que queda d'una estelada, força maltractada per la meteorologia i una placa ens explica la llegenda de la Tuta, una bella donzella que, tipa de l'assetjament de tots els camperols, va fugir al cim del turó i allí, un llampec la va convertir en cabra. Diu la llegenda que la cabreta tornarà a esdevenir donzella si li fan un petó una nit de lluna plena, però a hores d'ara encara no s'ha produït el miracle. I un caçador que hem trobat poc abans d'arribar al cim ens ha advertit que potser trobariem una cabra vella i negra que viu pels voltants! No l'hem vista pas.
Baixem del cim pel costat contrari al de pujada i topem amb un corriol que baixa directament fins a la Tuta. Sort que va pel mig del bosc, perquè el pendent és dels bons, però es va fent bé i arribem a baix de forma molt ràpida.
A la Tuta tornem a agafar la pista que ens portarà fins al cotxe i ens entretenim una bona estona observant les vaques que pasturen pels prats del voltant, que posen, ben presumides, per a les nostres fotografies.

A l'ermita de Sant Antoni



Diumenge, 23 de novembre. Feia dies que teníem pendent una sortida amb uns amics instal·lats en un càmping prop de Camprodon. Escollim aquest diumenge de finals de novembre per fer-los una visita i aprofitem per fer una petita excursió pels voltants. I ves per on, després d'arribar-nos fins a una de les fagedes més importants d'Europa i a la més famosa de Catalunya, aquí, en un indret molt més modest, podrem gaudir finalment de l'explosió de la tardor en tota la seva esplendor!




Pujarem a l'ermita de Sant Antoni, situada dalt d'un turó, a 1.345 metres d'alçada i que constitueix una de les sortides clàssiques de Camprodon. No l'emprendrem, però, per la via més habitual. Des del càmping Vall de Camprodon, ens apropem en cotxe fins prop de la collada del Sitjar, indret que ja coneixiem del darrer hivern, quan vam anar fins al Puig Ou.
Allà aparquem el cotxe i comencem a caminar, pel mig del bosc, que presenta una varietat de tonalitats cromàtiques d'ocres i torrats espectacular. El primer tram és força planer fins a la collada del Remei i amb un lleuger pendent fins al collet d'en Sivilla, on sortim del bosc i ens aturem a esmorzar.
Havent esmorzat, ens toca superar el tram de major pendent de l'excursió. És la zona anomenada Els Castellets, i té magnífiques vistes de la vall, amb el poble de Sant Pau de Seguries al fons i bonics boscos tacats d'ocre en primer pla.



Arribem finalment al Pla del Bonaire, un immens prat de pastura, amb el turó de Sant Antoni just al nostre davant. Per una pista forestal anem a buscar el corriol que ens hi conduirà. És força costerut, de manera que s'agraeixen les travesses de fusta disposades a mode d'escala.
Arribem al capdamunt del turó, que ofereix una impressionant panoràmica de 360º sobre la Vall de Camprodon, tot i que el dia és gris i la visibilitat no és massa bona. L'ermita, naturalment, està tancada, però ens entretenim una bona estona amb la rosa dels vents, que identifica tot el relleu dels voltants.



La baixada l'emprenem per la via més directa, que en un descens vertiginós i també força relliscós, pel mig del bosc, ens deixa en poca estona al nord de Camprodon.
Creuem el poble i arribem al carrer València, que en aquesta hora, passada la una del migdia, està animadíssim. Una bona oportunitat per aturar-nos a fer una pausa per la cervesa, abans d'afrontar l'últim tram de camí de retorn al càmping.
La tornada la fem seguint el traçat de la carretera C-38 i del riu Ter, que passa pel costat de la Colònia Estabanell, antiga colònia tèxtil, de la qual en podem veure el darrere de les cases, encara habitades.
El tram és força llarg, així que arribem al càmping prop de les tres de la tarda, amb la gana ja feta i a punt per dinar.

dilluns, 29 de desembre de 2014

La fageda d'en Jordà



Dissabte, 8 de novembre. És la vigilia del 9N i necessitem una tarda relaxada. Què millor que una passejada per la Fageda d'en Jordà, a veure com està la tardor?
No iniciarem la ruta des del punt més habitual, l'aparcament de l'àrea de Can Serra, a la carretera d'Olot a Santa Pau, sinó que ho farem des del mas de La Sunyera, al municipi de Les Preses, prop de l'ermita de Sant Martí del Corb.



Després d'un primer tram de pista, una colla de camins entre masos i camps de conreu ens acosten cap a la fageda, després de deixar a la nostra dreta les instal·lacions de la Cooperativa La Fageda, famosa pels seus iogurts i pel seu compromís social.
Ens endinsem ja al cor de la fageda i comencem a trepitjar un espès matalàs de colors torrats i vermellosos. Al nostre damunt, però, sobre els llarguíssims troncs dels faigs, un sostre de fulles encara ben verdes és testimoni que la tardor, aquest any, es fa pregar, tant aquí com a Irati.



La passejada, però, sempre s'ho val i ens trobem força gent que en gaudeix igual que nosaltres. Resseguim el sender Joan Maragall, fins a l'aparcament de Can Serra, a la carretera d'Olot a Santa Pau, la porta d'entrada més habitual a la fageda. Precisament en aquest punt, un monòlit recorda Maragall i un dels poemes que millor han glossat la bellesa de l'indret:


Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Després d'assaborir els versos de Maragall, tornem enrere i, per una ruta circular, arribem de nou al punt on hem aparcat el cotxe, prop de les sis de la tarda, quan ja comença a fosquejar.