dimecres, 31 de desembre del 2014

A l'Agullola de la Tuta (versió 2)

 

Dissabte, 27 de desembre. Matí fred i emboirat, típic d'aquest desembre prolífic en dies de boira. Fa just un any que vam intentar pujar a l'Agullola de la Tuta, però ens vam despistar de camí i ho vam haver de deixar pendent. Avui ens proposem tancar aquest tema.
A diferència de fa un any, la boira ens acompanya fins més enllà de L'Esquirol, i quan n'eixim, en lloc d'un sol enlluernador, ens espera un cel ben gris. 
No repetirem la ruta de l'anterior ocasió, des del mas de Casellas. Aquesta vegada anem fins al Molí de la Masallera, aparquem a la vora del camí i agafem una pista forestal fins a la masia de la Tuta. L'Agullola s'alça , imponent i orgullosa, al seu davant, però farem una bona marrada per accedir-hi.


Just al darrerre de la casa, a mà esquerra, agafem un sender que al cap d'uns metres, enllaça, a la dreta, amb un corriol que s'enfila fins al collet de Cabrera. Abans d'arribar-hi, però, hem de fer un gir de 180º per dirigir-nos cap a l'Agullola. Pel camí, haurem de superar les Bores de la Masallera, increïblement aeries. Les vistes són, com sempre, espectaculars. Tota la plana de Vic es troba submergida en un mar de boira, blanca i espessa, ben emmarcada, al fons, per un rosari de muntanyes, força visible tot i la grisor del dia, que van des de la Tosa d'Alp, el Cadí, el Pedraforca i la Serra d'Ensija fins al Montseny, passant per Montserrat i la Mola de Sant Llorenç. Bellmunt, com sempre, fa de sentinella de la Plana, mentre que l'Agullola i Cabrera sembla que en vigilin mútuament.


Aquesta vegada, passades les Bores, estem ben atents i trobem el corriol que ens portarà directament cap al cim de l'Agullola, vorejant una cinglera impressionant.


Al cim oneja el que queda d'una estelada, força maltractada per la meteorologia i una placa ens explica la llegenda de la Tuta, una bella donzella que, tipa de l'assetjament de tots els camperols, va fugir al cim del turó i allí, un llampec la va convertir en cabra. Diu la llegenda que la cabreta tornarà a esdevenir donzella si li fan un petó una nit de lluna plena, però a hores d'ara encara no s'ha produït el miracle. I un caçador que hem trobat poc abans d'arribar al cim ens ha advertit que potser trobariem una cabra vella i negra que viu pels voltants! No l'hem vista pas.
Baixem del cim pel costat contrari al de pujada i topem amb un corriol que baixa directament fins a la Tuta. Sort que va pel mig del bosc, perquè el pendent és dels bons, però es va fent bé i arribem a baix de forma molt ràpida.
A la Tuta tornem a agafar la pista que ens portarà fins al cotxe i ens entretenim una bona estona observant les vaques que pasturen pels prats del voltant, que posen, ben presumides, per a les nostres fotografies.