diumenge, 8 de desembre de 2013

A peu per la Vall d'Àssua


Divendres, 1 de novembre. Dia de Tots Sants. El matí no és tan esplèndid com els dos anteriors i el cel no té aquell blau intens, tot i que lluu el sol. Avui farem una volta per diversos poblets de la vall d'Àssua, amb inici i final al mateix Altron, a 935 metres d'alçada.
Sortim del poble pel camí del darrere de l'església parroquial de Sant Serni (gairebé totes les esglésies del Pallars estan consagrades a Sant Serni!) i el cementiri. Comencem en baixada, per un corriol empedrat, entre murs de pedra seca, que ens porta fins a la Mola de Sall. Allí es produeix la confluència de dos rius. Un d'ells és el Pamano, que neix al peu del Montsent de Pallars i que va inspirar Jaume Cabré, en la seva famosa novel·la "Les veus del Pamano". En aquest punt, el Pamano s'uneix amb el Rialbo i tots dos aniran a morir al torrent de Sant Antoni i finalment a la totpoderosa Noguera Pallaresa.
Arribats a aquest punt, ens toca recuperar el que hem baixat i més, ja que ens hem d'enfilar fins a Surp, a 1.040 metres d'altitud. Hi arribem per la part baixa, i ens apropem fins a la bonica església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria. Després ens enfilem cap a la part alta i vagaregem una estona pels seus carrerons costeruts, plens de cases amuntegades.



Anem a buscar la sortida del poble, passant per davant dels rentadors i d'uns atractius apartaments rurals, la mestressa dels quals, acompanyada per la seva tribu de gats i gossos, ens fa una agressiva política de màrqueting del seu negoci.
Ara toca tornar a pujar, fins a un dels miradors de l'excursió, el serrat de Cortinos, a uns 1.200 metres d'altitud, al capdamunt del qual oneja una enorme bandera estelada. A hores d'ara ja m'he adonat que la sortida d'avui serà un trencacames de permanents pujades i baixades. L'esforç de l'ascens, però, queda compensat per les meravelloses vistes de la vall. Des del punt més elevat, tots els llogarrets dispersos queden a l'abast de la nostra mirada. I al fons, com a testimonis privilegiats dels nostres passos, s'erigeixen amb orgull els dos vigilants per excel·lència de la vall: el Montsent de Pallars i el Montorroio.



La mala notícia, però, és que el proper destí, el llogarret d'Escàs, es troba als nostre peus, a 1.003 metres d'alçada, la qual cosa significa que hem de desfer tot el que hem pujat. Un abrupte  corriol ens hi condueix veloçment.



Escàs és un poblet de carrers estrets, amb teulades gairebé enganxades les unes a les altres, ponts estrets i passadissos subterranis, que ens transporten a temps passats. Com a la resta de pobles, no trobem gent pel carrer, però si molts gats i gossos. I com és habitual en nosaltres, un d'aquests gossos ens ensuma, li agradem i decideix afegir-se a la nostra excursió.
Acompanyats del ca, tornem a baixar fins a la confluència de dos rius: el Rialbo, que  retrobem, i el riu de Caregue. Aquest darrer baixa del poblet de Caregue, al qual no ens arribarem per no allargar excessivament l'excursió. Un cop creuat el riu, tornem a pujar, deixant Escàs als nostres peus.
La caminada és solitària, com les dels dies anteriors, amb el silenci trencat només pel nostre trepig damunt les fulles seques i pels trets llunyans d'algun caçador empaitant un senglar.
El camí ens porta ara cap a un dels pobles més fotogènics de la vall, motiu pel qual devia ser l'escollit per fer el salt a la petita pantalla. Es tracta de Sorre, més conegut pels catalans com a Nord, en la sèrie de TV3 Gran Nord.
Sorre és un poblet penjat a la falda solella de la muntanya, just davant d'Altron, a 1.066 metres d'altitud. El seu nucli està format per uns pocs carrers, de cases atapeïdes i passadissos coberts. En destaca la petita església romànica de Sant Esteve.



Sortim del poble per la carretera que condueix a Llessui. Cap allà ens dirigim, però no hi anirem per la carretera, sinó per camins de ferradura. Ben aviat trobem el corriol, a l'esquerra, i comencem a enfilar la part més dura de la jornada, amb el nostre gos adoptiu entre les cames. Hem de guanyar més de 400 metres d'altitud, que ens faran esbufegar de valent. El camí, però, és molt agraït, ja que creua els Plans de Bernui, magnífics prats encara verds.
Ja són prop de les dues i comença a ser hora de dinar. Els cotxes que anem sentint pujar, però, ens fan témer que potser no trobarem lloc.



Arribem finalment a Llessui, un altre poble de novel·la, ja que és Torena a "Les veus del Pamano" de Jaume Cabré. Com molts poblets del Pallars, consta de dos veïnats, el de baix, Torre, pel qual entrem i el de dalt, Llessui propiament dit. Ens han parlat d'un restaurant, que queda situat entremig dels dos veïnats, i cap allà ens dirigim, a veure si ens donen dinar. Com ens havíem imaginat, és ple a vessar, però aconseguim fer-los una mica de pena i aprofitant que la temperatura encara és agradable, ens habiliten una taula a la terrassa.
El nostre amic de quatre potes, després de barallar-se amb els gossos que corren per allà, gira cua i se'n torna cap a casa, evidentment sense acomiadar-se.
Amb l'estómac ple, afrontem la darrera part de l'excursió, que ens porta, en primer lloc, fins a Saurí. El poble és força més gran del que aparenta, amb cases molt ben restaurades.



Seguim baixant i tornem a creuar el riu Pamano. Una placa en recorda la referència literària:

"(...) – Li diuen lo riu dels mil noms –va fer el Ventura per estripar el tel que s’havia estès entre tots dos.
– Per què, de mil noms?
– Primer agafa el nom de la muntanya que l’alimenta i es diu Pamano. Més avall, alguns li diuen Bernui i, passat Bernui, es diu riu d’Altron i li canvia la veu i el gust. Les truites i tot, tenen la carn diferent, no tan melosa, no tan gustosa com la de les que es pesquen al Pamano.


El camí contiua per un tram força mal senyalitzat, que ens fa pensar, en algun moment, si no ens haurem perdut. Finalment, però, enllacem amb una baixada vertiginosa, que ens aboca a Altron. Mentre baixem, però, gaudim de magnífiques vistes a la nostra esquerra: Saurí, Bernui, Sorre ...
Entrem a Altron pel camí que porta a la font de Libeto i pel costat de la seva famosa formatgeria, la peça d'Altron. És a punt de fer-se fosc i hem gaudit d'una magnífica jornada per un paisatge de novel·la.

dilluns, 2 de desembre de 2013

Ascens al Montorroio


Dijous, 31 d'octubre. Nou matí esplèndid al Pallars. El blau intens del cel i l'excel·lent visibilitat ens animen a deixar la vall i enfilar-nos muntanya amunt. Quan sortim d'Altron, tenim clar quin serà l'inici de l'excursió, però no el seu final. Hi ha dos candidats a la llista: el Montsent de Pallars i el Montorroio.
Ens dirigim cap a Llessui, des d'on arrenca una llarga pista forestal que ens aproparà a aquests dos cims emblemàtics del Pallars. Mentre la pista va fent llaçades, podem contemplar els dos pics al nostre davant. El Montsent, en primer terme, exhibeix amb elegància les seves enormes proporcions i les seves formes arrodonides, com a gran dominador de la zona. Al seu darrere, en un discret segon terme, el Montorroio, de dimensions molt més reduïdes, no renuncia, però, a la indiscutible personalitat que li confereixen la seva forma piramidal i el característic color vermellós que inspira el seu nom.



Passat el coll del Triador, trobem un pal indicador que indica la ruta cap al cim del Montsent i allí, al costat del camí, aparquem el cotxe. Pujarem pel barranc d'Entremonts que, com el seu nom indica, s'enfila per entre les dues muntanyes. Al principi, el camí està força desibuixat, amb només unes poques fites aquí i allà. En creuar una enorme esplanada veiem saltar un isard, que s'atura a contemplar-nos des de la distància. Anem guanyant alçada tot seguint el curs del rierol, a mesura que el barranc es va fent més estret. Abans d'afrontar el darrer repetjó que ens ha de portar al capdamunt de la collada, fem una pausa i aprofitem per esmorzar una mica. Ens asseiem al costat del rierol, que està completament gelat. Senyal que a les alçades la tardor no és tan benevolent com al fons de les valls.



Havent esmorzat, ens plantem dalt del coll en poca estona. A la nostra esquerra, el Montsent, que fa de frontera entra la Vall d'Àssua, de la qual venim, i la Vall Fosca. Al nostre davant s'obre la Vall Fosca, amb el seu rosari de llacs i al fons podem albirar alguns dels grans protagonistes del Pirineu: l'Aneto, el Posets, el Vallhiverna ... Molt a prop, un bell i monumental cim, el Pic de Peguera, amb la seva característica forma que recorda lleugerament el Cerví.
Ara toca decidir: seguim endavant cap al Montsent o ens desviem a la dreta per pujar al Montorroio? Finalment, ens inclinem per la segona opció i deixem el Montsent per a una altra ocasió, possiblement des de la Vall Fosca.



Per anar a buscar el camí que porta al Montorroio ens cal vorejar un petit turó, el Tossalet de la Coma, al qual aprofitem per pujar.
El camí cap al cim del Montorroio ens obliga a superar una paisatge completament rocós, de baixades i pujades,  les anomenades Raspes del Montorroio, que es fa força llarg. Quan arribem a la base cònica de la muntanya, però, el camí es fa més planer i un corriolet molt ben marcat ens porta ràpidament fins al cim. Des d'allà esdevenen encara més espectaculars les vistes que hem gaudit a baix al coll.



La baixada l'encararem per l'altre cantó, en direcció als Estanys de la Mainera. El primer tram se'ns farà força feixuc, amb descensos vertiginosos, per terreny molt pedregós i sense pràcticament fites que ens indiquin el camí. Després d'algun petit moment de col·lapse, però, arribem a les envistes de l'estany Xic i la cosa millora. Ho aprofitem per fer una nova pausa i dinar. Al nostre davant, el pic de Mainera, un cim de caràcter! Com ens va fer suar, fa uns anys, per pujar-lo i sobretot per baixar-lo!



Havent dinat continuem el descens, de manera molt més suau, pel barranc del riu Berasti, fins al Clot de la Mainera. Allà enllacem amb la pista forestal que ens ha de conduir fins al punt d'inici de l'excursió, on ens espera el cotxe. Aquest tram de pista es fa una mica monòton, però els magnifícs colors de tardor que podem contemplar al fons de la vall, a la zona de les Bordes de Llessui, ho compensen amb escreix.
Arribem al cotxe prop de les sis de la tarda, quan ja comença a fosquejar, cansats però satisfets. En tot el dia, no hem trobat ningú. Hem gaudit en exclusiva de la màgia de la muntanya!

diumenge, 17 de novembre de 2013

A peu pel Batlliu de Sort


Dimecres, 30 de setembre. Petites vacances de tardor al Pallars. Ens instal·lem a Altron i aprofitarem per fer algunes excursions pels voltants de Sort i per la Vall d'Àssua.
Avui farem un recorregut pels poblets que formaven part de l'antic Batlliu de Sort. Històricament el terme de batlliu o batllia es referia al territori que comprenia la jurisdicció d'un "batlle". El Batlliu de Sort comprenia els pobles del marge dret de la Noguera Pallaresa.
Aquests pobles estan connectats per una xarxa de camins tradicionals, de ferradura o de bast, d'aquells que ens agraden tant. Sortim de Sort, a quarts d'onze del matí. Fa un dia esplèndid, més de finals d'estiu que de plena tardor. I el gaudirem plenament, ja que l'itinerari transcorre per la vessant  assolellada de la vall. Ens enfilem per camins empedrats, entre murs de pedra seca mentre Sort s'allunya ràpidament als nostres peus.


El nostre primer destí és Olp. Com molts poblets del Pallars, consta de dos nuclis: el poble pròpiament dit, amb la plaça de l'església com a centre neuràlgic i la força o nucli enlairat i emmurallat. Després d'asseure'ns una estona a la plaça i contemplar algunes de les històriques façanes, ens enfilem fins a la Força, on hi ha els antics rentadors. Les vistes de la vall que es contemplen des d'allà són extraordinàries.
La nostra propera destinació és Pujalt. Mentre en cerquem el camí, a la sortida del poble, trobem unes senyores que ens saluden amablement, ens indiquen el camí i ens aclareixen també quina és la fonètica autòctona: "Puial".
El camí fins a Pujalt és més planer i força humit, ja que en bona part va paral·lel a la llera d'un rierol. Durant tot el recorregut trobem diversos panells informatius sobre les papallones autòctones de la zona. I és que a 
Pujalt hi ha la seu del Museu de les Papallones de Catalunya. 


Creuem el poble sense trobar ningú, tret d'una bona colla de gats, i agafem el camí que ens ha de conduir fins a Enviny. Aquest tram de camí el gaudim de manera especial, ja que, a mesura que ens allunyem de Pujalt, va apareixent, damunt del poble, una cadena de muntanyes ben conegudes: en primer terme, la característica forma piramidal del Monteixo i al fons, d'esquerra a dreta, el Baborte, el Sotllo i el massís de la Pica d'Estats, amb la seva curiosa forma dentada perfectament retallada contra el blau intens del cel.
Arribem a Enviny per la seva part alta. El poble està penjat a la falda de la muntanya i entre el punt més elevat i el més baix hi ha un fort desnivell. Mentre baixem pels seus drets carrerons comentem que no ha de ser fàcil viure en un lloc així. No obstant, hi ha cases habitades, com podem constatar per la roba estesa en alguns balcons i per la presència d'un bonic gos d'atura, que ens saluda amb els seus lladrucs enrogallats.


A la part baixa del poble, aprofitem per descansar un moment i ara li toca a un gat venir a fer-nos unes quantes moxaines. Un senyor del poble, que ve del seu hort, s'atura a donar-nos conversa i ens obsequia amb dos dels seus millors tomàquets, després d'explicar-nos que, per la posició privilegiada d'Enviny, en un racó molt solell, es tracta dels millors tomàquets del Pallars (de la qual cosa en podem donar fe). Més endavant ens assabentem que es tracta del rector d'Enviny. Un senyor realment agradable!


Ara toca començar a baixar, per un corriol empedrat, de fort pendent. A la nostra dreta queda Montardit de Dalt, però nosaltres ens dirigirem directament cap a Sort, ja que se'ns faria tard per dinar.
Abans d'arribar a Sort, encara passem pel llogarret de Bressui, poc més de quatre cases i una església.
Arribem a Sort que ja és hora de dinar i com que creiem que ens l'hem guanyat, cap a la fonda s'ha dit. Demà, una altra excursió.

diumenge, 13 d’octubre de 2013

Tour pels estanys del Carlit


Diumenge, 22 de setembre. Per tancar la temporada d'estiu, ens ve de gust una sortida amb molta aigua, així que escollim la zona del Carlit, on hi ha una de les àrees lacustres més espectaculars del Pirineu Oriental.
Sortim de casa a un quart de vuit del matí, amb la idea de pujar al cim del Carlit (2.921 metres), però la ruta en cotxe és molt llarga i triguem les nostres bones dues hores a fer la collada de Toses, creuar la frontera per entrar a l'Alta Cerdanya, en territori administrativament francès i arribar fins a l'aparcament situat al peu del llac de les Bulloses. Així que, conscients que quarts de deu no és una hora adequada per començar a fer un cim, abandonem la idea inicial i optem per fer únicament el tour dels llacs.
I per començar, què millor que el llac de les Bulloses. És de grans dimensions, a causa de la presa, que s'hi va construir a principis del segle XX, per tal de donar electricitat al famós Tren Groc (el train Jaune). Amb la llum del matí, el reflex dels dos Perics sobre la superfície del llac ofereix una bella imatge, que per si sola ja gairebé val l'excursió.



A partir d'aquí comença una ruta circular (boucle, en diuen ells) que ens portarà per 12 estanys. Ens comencem a enfilar, pel mig d'un bosc de pins. El camí és una mica rocós, però fàcil de seguir. A poc a poc, el corriol es va fent més pla i ample. A la nostra dreta apareix, al fons, el primer dels estanys, el del Viver. El veurem més de prop en el camí de tornada. Ara ens desviem cap a l'esquerra, cap a una zona oberta, al fons de la qual llueix, en tota la seva esplendor, el Carlit. Deixem per un moment el camí  i ens atansem cap a l'estany Negre, que queda lleugerament amagat a la nostra esquerra. A les seves aigues, fosques i brillants, fent honor al nom, es reflecteixen els espessos boscos del voltant.



Continuem la ruta i a la dreta s'estén l'estany de la Comassa, de forma allargada i dimensions força considerables. Avancem una mica i just a la nostra esquerra apareix l'estany Sec, més petit i amb una mena d'illot al seu centre. Ascendim una mica i a la nostra dreta, trobem un nou estany, el de Vallell, de dimensions força més petites. Just en aquest punt, hi ha la possibilitat d'escurçar el camí, fent una ruta de només nou estanys. No és la nostra intenció, però si que decidim que aquest és un bon lloc per fer una aturada i esmorzar. Des d'aquest punt i a la nostra esquerra, podem admirar també dos nous estanys, aquests un xic més allunyats, tot i que força grans: són l'Estany Llong i l'Estany Llat, amb el fons esplèndid de tota la cadena de muntanyes que tanquen la Cerdanya pel sud.



Després d'esmorzar, creuem un petit rierol i l'excursió, que fins llavors havia estat molt suau, guanya en intensitat, afrontant un petit tram de pendent, fins a arribar al seu punt més elevat (2.350 metres). Al nostre davant, s'alça, majestuós, el Carlit. Podem ressegir perfectament el camí que porta fins al seu cim. Si seguissim recte, ens hi atansariem, però prenem el camí de la dreta, que ens conduirà directament cap als llacs més espectaculars del circuït. L'estany de Sobirans, el de Trebens, el d'en Gombau, petita extensió del de Trebens i el de Castellà es van succeint, un a tocar de l'altre. Les seves aigües cristal·lines deixen veure un fons pedregós damunt del qual neden força peixos, a punt de ser atrapats per uns quants pescadors que hi ha per allà.



Passats els quatre estanys, el camí fa un gir de 90º per anar a buscar el camí de tornada, que trobem després d'haver contemplat encara un altre estany, el de les Dugues, i d'haver vist de molt més a prop l'estany de Viver.
Arribem a les Bulloses, al costat de l'encantador hotel de les Bones Hores, on decidim que ens hostatjarem algun dia, prop de les dues del migdia. Decidim buscar una ombra vora el llac, per dinar. I així ho fem, amb els peus dins l'aigua, que és molt freda! Un veritable plaer i un excel·lent final de la jornada.

dimecres, 25 de setembre de 2013

Intent d'ascens als Picos de Clarabide



Dilluns, 9 de setembre. Tenim un parell de dies de vacances i ens n'anem cap a Benasque, a veure si podem pujar algun tres mil, ja que aquest any sembla que se'ns resisteixen.
Sortim de casa a mig matí, amb calma, dinem a Benasque i a primera hora de la tarda ens dirigim cap a l'aparcament que hi ha a l'entrada de la vall d'Estós, on deixarem el cotxe per començar a pujar. La nostra idea és fer nit al refugi, per intentar l'endemà l'ascens als Picos de Clarabide.
Comencem a caminar per una pista forestal que segueix el GR-11. El camí va paral·lel al riu Estós, que ens queda a l'esquerra, fins que el creuem per la palanca d'Aiguacari. La palanca és nova, mostra de l'excel·lent procés de reconstrucció que s'ha portat a terme després que els aiguats que van arrasar la Vall d'Aran també fessin estralls en aquest cantó del Pirineu.
Recorrem ara un tram una mica més boscós, amb el riu a la nostra dreta, fins a la cabana de Santa Ana. Uns metres més enllà, el camí es bifurca. El GR-11 continua per la pista forestal, mentre que un corriol a mà dreta se'n va a buscar el riu, per creuar-lo de nou per la palanca de la Ribera, també reconstruïda. Escollim aquest itinerari, que s'enfila per la falda de la muntanya, seguint el PR-HU 31, per l'anomenat camí de la Coma. Anem pujant suaument, gaudint de la bellesa de la vall, de grans contrastos, que tan aviat et porta per frondosos boscos com per amples prats de pastura. Per això, els animals hi són abundants i durant un bon tros una colla de cavalls ens acompanyen. Ja ens temiem una repetició de l'episodi del gos, però al cap d'una estona, es cansen de nosaltres i tornen enrere.



Fa una tarda esplèndida i l'escenari al nostre davant és imponent, amb magnífiques vistes dels Picos Clarabides, així com del Perdiguero, el gran cim de la zona.
El camí passa pel costat de la cabana de la Coma, així com també d'una antiga caserna militar en runes, que no acabem d'entendre que hi feia aquí, en plena muntanya. Des d'aquest punt, ja veiem el refugi d'Estós, però per arribar-hi ens caldrà baixar fins al fons de la vall i passar per la cabana i la palanca del Turmo. Allà tornarem a enllaçar amb el GR-11, que a partir d'aquest punt, comença a pujar, amb força intensitat, per un caminoi empedrat.



Arribem al refugi, situat en un indret privilegiat de la vall, rodejat de pastures amb desenses de vaques. Són quarts de set de la tarda i el lloc està força animat, tenint en compte que és un dilluns del mes de setembre. El refugi és força gran i no està malament. L'únic punt dèbil són els lavabos i les dutxes, que es troben fora de l'edifici. La noia que l'atén és catalana i ens tracta molt bé.
L'endemà ens llevem a les sis, després d'una nit força mogudeta, per culpa d'un roncador que ens va tocar a l'habitació. Mentre esmorzem, el cel està estrellat, però a mesura que es fa clar, es va ennuvolant. Quan comencem a caminar, a un quart de vuit del matí, està força tapat.
El camí comença a pujar força intensament ja des de l'arrancada, creua el torrent del Forau per una passarel·la inestable, dóna una petita treva en creuar la pleta del Forau i, després de tornar a creuar el torrent, un xic més amunt, torna a pujar en un ascens continuat, per un caminoi de rocs.



El dia es manté tapat. Al cantó del Posets, una espessa capa de núvols ens impedirà veure una de les millors imatges d'aquest cim que, segons diuen, es pot gaudir des de dalt dels Clarabides. No obstant, si que ens podem delectar amb una magnífica vista del Vallibierna.
Quan som a punt d'arribar a l'Ibon de Gias, comença a ploure. Quatre gotes que aviat esdevenen un ruixat. Ens posem l'impermeable i arribem fins al llac, on ens resguardem sota unes roques i esmorzem, tot esperant que pari de ploure.
Ja tenim el coll a tocar i ens plantejem seguir, però la pluja no té ganes de parar i finalment, decidim girar cua. Un altre dia serà!



A la baixada, hem d'anar amb molt de compte, ja que les roques estan relliscoses i perillem de patir una bona caiguda. Ben a poc a poc, aconseguim arribar al refugi sense incidents, a quarts de dues del migdia. Allí aprofitem per dinar una miqueta i emprenem el camí de baixada fins a l'aparcament.
Continua plovent a estones, però ara el camí és bo i la pluja no ens molesta. En arribar a la cabana del Turmo, continuem pel GR-11 i aprofitem per visitar els diversos miradors de les Gorgas Galantes, espectaculars salts d'aigua del riu Estós, que són un magnífic exemple de com les forces de la natura per mitjà de l'erosió, poden esculpir veritables obres d'art.



A quarts de sis de la tarda arribem a l'aparcament, força cansats, malgrat no haver fet cim. Anirem a recuperar-nos a l'Hotel Tres Picos, d'Eriste, on, com sempre, estem de meravella.

dimarts, 17 de setembre de 2013

Al Taga, des de Sant Martí d'Ogassa



Dissabte, 31 d'agost. Pujarem de nou al Taga, però aquesta vegada planegem una excursió més curta que el darrer cop (vam anar-hi des de Ribes), de manera que sortirem des de l'ermita romànica de Sant Martí d'Ogassa.
Allí aparquem, prop de les nou del matí i ens preparem per començar a caminar. El sol ens acompanya, i també tindrem una altra mena de companyia. Tot just encarem el corriol d'ascens que apareix un gos negre, de rostre simpàtic i força sobrepès. Ens ensuma, li caiem bé, remena la cua i decideix apuntar-se a la nostra excursió. Com que no és pas la primera vegada que un espontani de quatre potes s'afegeix a les nostres sortides, no ens sorprenem i l'acollim de bon grat.



La ruta que farem coincideix amb un tram del Camí de Vidabona, itinerari basat en els manuscrits de Lluís M. Xirinacs, el qual, al seu torn, es va inspirar en Ramon Llull i el seu "Llibre d'Amic e Amat". Es tracta d'una mena de camí iniciàtic cap a la plenitud individual, nacional i universal.
Pugem per un corriol molt fressat, però de pendent continuat, així que ben aviat comencem a suar. El nostre nou amic de quatre potes pateix el seu sobrepès i de seguida treu una llengua de pam i s'aboca a qualsevol doll d'aigua que troba.
En arribar a la Portella d'Ogassa, ens aturem a esmorzar. El gos ho agraeix, ja que panteixava de tal manera que semblava que hagués de caure mort en qualsevol moment!



Malgrat que fa un bon dia, hi ha algunes boires, però des del coll s'obre un magnífic escenari del Pirineu, amb Puigmal i Balandrau en primer terme.
Havent esmorzat, reemprenem el camí cap al cim, que veiem ja al nostre davant. Les seves formes arrodonides expliquen que Xirinacs el consideri símbol de feminitat i de maternitat.

La Senyora del Taga, displicent, mira
l’eternitat des de les seves altures
desarbrades, només coberta amb un
sensual borrissol de gespa alpina.

Sembla que la pausa de l'esmorzar, juntament amb les nostres atencions en forma de menjar i aigua, han causat un efecte miraculós en el gos, que comença a trotar muntanya amunt i ben aviat és dalt del cim. Nosaltres, amb una mica més de calma, l'assolim també. Hi ha força gent, donat que es tracta d'una muntanya de les més populars del nostre entorn.
Després de la sessió fotogràfica de rigor, ens disposem a baixar. Escollim un camí molt dret i directe, que ens porta, ràpidament, fins al coll de Jou, que, com el seu nom indica, uneix el Taga amb el cim del Puig de Sant Amanç. El nostre amic caní, desagraït ell, no ens segueix, sinó que es queda a dalt al cim, a veure si pesca alguna cosa entre les colles de gent que hi estan esmorzant.



Des de coll de Jou, i passant pel refugi lliure de Sant Jordi, en força mal estat per culpa del vandalisme, prenem un corriol ben poc fresat i força mal indicat que ens ha de portar, resseguint el peu de la muntanya, de retorn a Sant Martí d'Ogassa. És un camí ben distret, amb força contrastos, ja que tan aviat creuem boscos ombrívols com assolellats prats florits.
Un cop finalitzada l'excursió, i quan ja som al cotxe, avançant per la pista forestal que uneix Sant Martí d'Ogassa amb Ribes de Freser, passant per Bruguera, ens espera una sorpresa d'última hora. Just abans d'arribar a coll de Jou, ens creuem amb un grup d'excursionistes que baixen del Taga. Amb ells, tresca alegrement un vell conegut, tot remenant la cua. En veure'l, no podem evitar una exclamació d'alegria i els excursionistes ens demanen si és nostre. No, contestem. No en volem, de traïdors!

divendres, 30 d’agost de 2013

Tour pels Lacs d'Ayous



Dissabte, 10 d'agost. Sortida d'estiu dels Camalluents. Nou cap de setmana a Panticosa, com el de fa dos anys, tot i que esperem que no sigui tan accidentat!
Ens allotjem a Panticosa, però l'excursió comença a uns 45 minuts de distància en cotxe, així que el dissabte ens cal matinar, i a les 6 en punt tothom ja és al menjador, a punt per esmorzar.
Sortim a quarts de set, en direcció a l'estació d'esquí de Formigal, i travessem la frontera amb França pel Portalet. Diuen que hi ha boira, però jo no me n'adono, perquè aprofito per fer una becaina, que l'excursió serà llarga!



Com que anem d'hora, podem pujar fins a l'aparcament que hi ha just al costat del primer llac, el de Bious-Artigues, que és el més gran de tots. L'aparcament està ja força ple. Comencem a caminar deixant el llac a la nostra dreta i després d'un tram força planer, arribem a una pista formigonada de fort pendent, que ens porta fins al Pont de Bious. Aquí el camí es bifurca: el de la dreta, s'endinsa per una bonica fageda. Aquest és el que agafarem a l'anada, i tornarem per l'altre, que travessa pel fons de la vall. L'ascens, tot i que pronunciat, és agradable, per la fresqueta del bosc. Estem seguint el GR-10 (el sender francés dels Pirineus).



En una clariana, on ens parem a fer reagrupament, apareix ja per primera vegada, el protagonista indirecte de l'excursió, el Midi d'Ossau, que ja no deixarà de vigilar-nos durant tota la resta de la jornada. I, naturalment, el fotografiarem des de tots els punts possibles.
El Midi d'Ossau és un pic majestuós i molt bell (2.884 metres), que destaca per sobre de les muntanyes del seu entorn. Antigament se'l coneixia com el pic dels Bessons, ja que té dos cims molt propers, de manera semblant al Pedraforca.



Continuem fent camí, per un nou tram de bosc i en sortir-ne, trobem el segon llac de la ruta, el Lac Roumassot. A les seves aigües transparents es reflecteix la curiosa silueta d'una muntanya, en forma d'altiplà. Es tracta del Pic Castérau, que trobarem més endavant.
El camí segueix, deixant a l'esquerra aquest llac i un altre de molt més petit, el lac du Miey, fins a arribar al Lac Gentau. Aquest és força més gran, amb una esplanada a la seva riba, on hi ha gent fent acampada. Al costat del llac, s'alça el refugi d'Ayous. En aquest punt, fem una aturada per esmorzar. El dia és esplèndid, lluu el sol i tenim espectaculars vistes del Midi d'Ossau.



Havent esmorzat, toca una bona pujada: un corriol serpentejant ens porta fins al Col d'Ayous. I el que s'obre al nostre davant en arribar al coll, ja val l'excursió. Tota la vall està amagada sota la boira, de la qual emergeix, esplendorosa, la muralla que tanca Euskal Herria pel cantó est. En destaquen, tant per alçada com per bellesa, l'Auñamendi, que és considerat el sostre d'Euskal Herria, l'Hiru Erregeen Mahaia, o Taula dels Tres Reis i el Petrechema. És impressionant!



Des del coll, ens desviem cap a la dreta per assolir el primer cim del dia, el Pic d'Ayous, de 2.288 metres, que assolim sense cap dificultat. Un cop fetes les fotos de rigor, entre les quals unes quantes més del Midi, desfem, ara força més ràpidament, el camí fins al coll i d'aquí fins a baix al refugi.



Ara tocarà tornar a pujar, per un altre serpentejant corriol, fins a la riba del Lac Bersau, que queda a la nostra dreta. A l'esquerra, s'alça el Pic Castérau, la curiosa forma del qual ja havíem pogut apreciar feia una estona, reflectida a la superfície del Lac Roumassot. La nostra idea és fer també aquest cim, però a mesura que ens hi anem apropant, ens envaeixen els dubtes. La cara per on hem de pujar es veu molt vertical i no sabem apreciar cap camí d'ascens. No obstant, un amic de confiança ens havia dit que s'hi pujava bé, de manera que, al final, uns quants ens hi aventurem. I acaba resultant molt menys difícil del que semblava i força divertit. Tret d'un parell de punts on cal posar les mans a terra, tota la pujada es fa caminant, amb precaució, però sense cap dificultat. I a dalt, no cal dir-ho, gaudim d'unes vistes esplèndides.



Sense entretenir-nos massa, baixem fins on ens espera la resta del grup i encarem el camí de descens, que ens porta, en primer lloc, fins a la riba del darrer llac del dia, el Lac Castérau, on ens aturarem a dinar.
Havent dinat, continua la baixada, primer per un corriol i després per una pista, que recorre el fons de la vall, als peus del Midi, fins a la bifurcació del Pont de Bious per la qual ja havíem passat de bon matí. Fa caloreta, i agraïm el darrer tram d'ombra, fins a l'aparcament. Són les cinc de la tarda i portem ja deu hores d'excursió, que hem gaudit molt. Ara toca tornar cap a l'hotel on, com us deveu imaginar, ens espera el premi: una cervesa ben fresca!

dimarts, 20 d’agost de 2013

Suïssa (III): Hörnlihütte, als peus del Cerví



No podíem acabar les nostres minivacances a Suïssa sense rendir un merescut homenatge a una de les muntanyes més belles del món, així que, el 25 de juliol, ens dirigim cap a Zermatt, amb l'objectiu de passar un parell de dies delectant-nos, si el temps ens ho permet,  en la contemplació de la piràmide perfecta, la muntanya rocosa més bonica dels Alps: el Cerví o Matterhorn per als suïssos.
Arribem a Zermatt pels volts del migdia i pràcticament des que baixem del tren (és un poble per als vianants, al qual no es pot accedir en cotxe) ens rep ja la típica postal del pic, això si, amb unes boires completament enganxades al seu flanc esquerre, cosa que, com podrem observar, es repeteix cada dia a partir de mig matí.
Com que ja és força tard, dinem i preparem una petita excursió de tarda, fins a un mirador situat al cantó nord del poble, des del qual gaudirem de magnífiques vistes del gran emblema de Zermatt.



La caminada ens porta, per atractius corriols de bosc, fins al turó de Tufteren, a 2.215 metres. Allà, a més de trobar-nos en un mirador de luxe de l'esbelta i aïllada silueta del Cerví, jugant a fet i amagar amb les boires del captard, hi ha un bar en el qual berenem un tall de pastís de poma mentre gaudim de les vistes.
L'endemà al matí, quan ens llevem, el cel és ben net i la silueta de la muntanya, ben il·luminada pel taronja de foc del primer sol, es dibuixa, nítida i més bella encara, contra un fons ben blau.
La nostra intenció és apropar-nos-hi tan com puguem, de manera que, havent esmorzat, prenem un telefèric que ens porta fins a Schwarsee, a 2.583 metres d'alçada, on hi ha un hotel, un llac i comença el camí d'ascens al cim. Només aquí, el paisatge ja és espectacular: a més de tenir a tocar el Cerví, hi ha una panoràmica perfecta de tota la blanca serralada que fa de frontera amb Itàlia, amb el Kleine Matterhorn i el Breithorn en primer terme i el Mont Rosa al fons.



A mesura que ens anem enfilant, per un corriol molt ben marcat, sense perdre de vista la característica silueta del cim, unes boires es van enganxant al seu flanc esquerre, talment com si fossin fum i ja no l'abandonaran d'en tot el dia. Realment sembla com si una foguera emergís de l'interior de la muntanya.



Al cap de més d'una hora de camí, apareix en una raconada, penjada a la roca i encara força amunt, una taca de color vermell. És el refugi de Hörnli, cap al qual ens dirigim.
Ara el corriol es torna més rocós i costerut i va fent ziga-zages. Ens anem enfilant, lentament, ja que l'ascens sempre se'm fa més difícil un cop superats els 3.000 metres. En cap moment no perdem de vista el cim, i és que no et canses mai de mirar-lo i cada vegada sembla que en tinguis una visió diferent.



Arribem finalment al refugi, que està molt animat i concorregut a aquesta hora, perquè els escaladors que han intentat el cim, ja són de tornada. Som a 3.260 metres d'alçada. D'aquí parteix una de les arestes que porten al cim des del cantó suís: l'aresta nord-est o Hörnli, des de la qual l'alpinista anglès Edward Whymper va aconseguir completar el primer ascens al més noble escull d'Europa (en paraules de l'escriptor anglès John Ruskin). Encara queda un món fins a arribar als 4.478 metres que fa el pic. Lluny, al final de l'aresta, en un sortint de roca, s'intueix l'altre refugi, el de Solvay.


Després de descansar uns moments, toca emprendre la baixada, que farem per un camí diferent del d'ascens. En lloc de tornar a Schwarsee, anem, per una ruta molt més dreta, fins a Stafelalp (2.200 metres), on hi ha un excel·lent restaurant de muntanya, paradís d'esquiadors a l'hivern. Nosaltres no ens hi aturem, perquè ja hem dinat, de pícnic, una estona abans.
Seguim baixant, ara per corriol, ara per pista, fins a creuar el riu, que té aquell color verdós tan lleig de l'aigua procedent de les glaceres. Ja en el tram final, topem amb una agradable sorpresa. Es tracta del llogarret d'Zmutt, un poble de quatre cabanes, on d'entrada, et reben les banderes suïssa i japonesa. Són només quatre cases, però en cadascuna d'elles hi ha un restaurant. I com que és l'hora de dinar, hi ha un ambient i un caliu increibles. Et vénen ganes de quedar-t'hi!



Queden ja pocs metres fins a Zermatt, però en portem ja molts a les cames, especialment de baixada i comencem a estar cansats. A més a més, la calor és força intensa. Ara el Cerví queda al nostre darrere i no podem evitar girar-nos, de tant en tant, per fixar a la retina noves postals d'aquest cim exemplar, combinades amb les que, als nostres peus, ofereixen els carrerons de Zermatt, cada vegada més a prop.