dimarts, 20 d’agost del 2013

Suïssa (III): Hörnlihütte, als peus del Cerví



No podíem acabar les nostres minivacances a Suïssa sense rendir un merescut homenatge a una de les muntanyes més belles del món, així que, el 25 de juliol, ens dirigim cap a Zermatt, amb l'objectiu de passar un parell de dies delectant-nos, si el temps ens ho permet,  en la contemplació de la piràmide perfecta, la muntanya rocosa més bonica dels Alps: el Cerví o Matterhorn per als suïssos.
Arribem a Zermatt pels volts del migdia i pràcticament des que baixem del tren (és un poble per als vianants, al qual no es pot accedir en cotxe) ens rep ja la típica postal del pic, això si, amb unes boires completament enganxades al seu flanc esquerre, cosa que, com podrem observar, es repeteix cada dia a partir de mig matí.
Com que ja és força tard, dinem i preparem una petita excursió de tarda, fins a un mirador situat al cantó nord del poble, des del qual gaudirem de magnífiques vistes del gran emblema de Zermatt.



La caminada ens porta, per atractius corriols de bosc, fins al turó de Tufteren, a 2.215 metres. Allà, a més de trobar-nos en un mirador de luxe de l'esbelta i aïllada silueta del Cerví, jugant a fet i amagar amb les boires del captard, hi ha un bar en el qual berenem un tall de pastís de poma mentre gaudim de les vistes.
L'endemà al matí, quan ens llevem, el cel és ben net i la silueta de la muntanya, ben il·luminada pel taronja de foc del primer sol, es dibuixa, nítida i més bella encara, contra un fons ben blau.
La nostra intenció és apropar-nos-hi tan com puguem, de manera que, havent esmorzat, prenem un telefèric que ens porta fins a Schwarsee, a 2.583 metres d'alçada, on hi ha un hotel, un llac i comença el camí d'ascens al cim. Només aquí, el paisatge ja és espectacular: a més de tenir a tocar el Cerví, hi ha una panoràmica perfecta de tota la blanca serralada que fa de frontera amb Itàlia, amb el Kleine Matterhorn i el Breithorn en primer terme i el Mont Rosa al fons.



A mesura que ens anem enfilant, per un corriol molt ben marcat, sense perdre de vista la característica silueta del cim, unes boires es van enganxant al seu flanc esquerre, talment com si fossin fum i ja no l'abandonaran d'en tot el dia. Realment sembla com si una foguera emergís de l'interior de la muntanya.



Al cap de més d'una hora de camí, apareix en una raconada, penjada a la roca i encara força amunt, una taca de color vermell. És el refugi de Hörnli, cap al qual ens dirigim.
Ara el corriol es torna més rocós i costerut i va fent ziga-zages. Ens anem enfilant, lentament, ja que l'ascens sempre se'm fa més difícil un cop superats els 3.000 metres. En cap moment no perdem de vista el cim, i és que no et canses mai de mirar-lo i cada vegada sembla que en tinguis una visió diferent.



Arribem finalment al refugi, que està molt animat i concorregut a aquesta hora, perquè els escaladors que han intentat el cim, ja són de tornada. Som a 3.260 metres d'alçada. D'aquí parteix una de les arestes que porten al cim des del cantó suís: l'aresta nord-est o Hörnli, des de la qual l'alpinista anglès Edward Whymper va aconseguir completar el primer ascens al més noble escull d'Europa (en paraules de l'escriptor anglès John Ruskin). Encara queda un món fins a arribar als 4.478 metres que fa el pic. Lluny, al final de l'aresta, en un sortint de roca, s'intueix l'altre refugi, el de Solvay.


Després de descansar uns moments, toca emprendre la baixada, que farem per un camí diferent del d'ascens. En lloc de tornar a Schwarsee, anem, per una ruta molt més dreta, fins a Stafelalp (2.200 metres), on hi ha un excel·lent restaurant de muntanya, paradís d'esquiadors a l'hivern. Nosaltres no ens hi aturem, perquè ja hem dinat, de pícnic, una estona abans.
Seguim baixant, ara per corriol, ara per pista, fins a creuar el riu, que té aquell color verdós tan lleig de l'aigua procedent de les glaceres. Ja en el tram final, topem amb una agradable sorpresa. Es tracta del llogarret d'Zmutt, un poble de quatre cabanes, on d'entrada, et reben les banderes suïssa i japonesa. Són només quatre cases, però en cadascuna d'elles hi ha un restaurant. I com que és l'hora de dinar, hi ha un ambient i un caliu increibles. Et vénen ganes de quedar-t'hi!



Queden ja pocs metres fins a Zermatt, però en portem ja molts a les cames, especialment de baixada i comencem a estar cansats. A més a més, la calor és força intensa. Ara el Cerví queda al nostre darrere i no podem evitar girar-nos, de tant en tant, per fixar a la retina noves postals d'aquest cim exemplar, combinades amb les que, als nostres peus, ofereixen els carrerons de Zermatt, cada vegada més a prop.