diumenge, 4 d’agost de 2013

Passejant pel circ de Gavarnie


El cap de setmana de Sant Joan teniem previst, aprofitant els dies més llargs de l'any, abordar el tres-mil de la temporada. En aquest cas, es tractava de la pica Longa del Vinhamala, cim emblemàtic del  Pirineu francès. Ja teniem reservat lloc per dormir al refugi de Baysellance per la nit del 22 de juny, amb la idea de fer el cim el dia 23.
La força de l'aigua, però, va desmuntar els nostres plans. Aquella setmana, la Garona va arrasar la Val d'Aran, emportant-se al seu pas tot el que trobava. I els seus afluents van fer el mateix al cantó francès, de tal manera que l'accés al Pont d'Espanya, per on volíem iniciar l'ascens, va quedar tallat per desaparició de la carretera. I per l'altra banda, l'accés al Barrage d'Ossue estava bloquejat per una allau de neu. Per tant, impossible accedir al Vinhamala.
No obstant, com que teníem vacances, vam decidir anar igualment fins a Gavarnie, per veure si podíem fer alguna altra excursió. Al final, però, les circumstàncies es van complicar i ens vam haver de limitar a un petit recorregut pel circ de Gavarnie. Petit, però, és un adjectiu que no se li pot aplicar a Gavarnie, ja que, si bé per la distància i la durada, l'excursió que vam fer no passa de simple passejadeta, la magnificència de l'entorn et deixa literalment sense paraules.



Ens posem a caminar quan són més de les deu del matí, un matí esplèndid, en què el sol lluu de ple. Travessem Gavarnie, que està gairebé desert, ja que la majoria de turistes no s'han atrevit a sortejar els esvorancs de les carreteres. Al final del poble arrenca un sender de molt bon fer que, en poc més d'una hora ens conduirà al peu del circ, on es troba l'antiga hostatgeria. Mentre ens hi atansem, ja podem gaudir, davant nostre, de la impactant visió de la gran muralla natural que fa de frontera amb Espanya. En arribar al cor del circ, però, la visió de la gran cascada, que amb els seus més de 423 metres, és una de les més altes d'Europa, acaba d'arrodonir la bellesa d'aquest gegant anfiteatre rocós, encara ben emblanquinat de neu. Com que falten paraules per descriure-ho, fora bo manllevar les del gran poeta Victor Hugo, que figuren en una placa al peu del circ:

Qu’est-ce donc que cet objet inexplicable qui ne peut pas être une montagne et qui a la hauteur des montagnes, qui ne peut pas être une muraille et a la forme des murailles ? C’est une montagne et une muraille tout à la fois ; c’est l’édifice le plus mystérieux du plus mystérieux des architectes ; c’est le Colosseum de la nature ; c’est Gavarnie.

Encara meravellats per la grandiositat d'aquest gegant de la natura, seguim el nostre camí en direcció al refugi de les Espuguettes. El camí comença a pujar, primer progressivament, per un corriolet molt atractiu, al peu d'unes parets de roca amb multitud de saltants d'aigua que de tant en tant ens remullen. Quan finalment arribem a veure l'edifici del refugi, ens queda encara el tram més dur d'ascens: uns 500 metres de desnivell, que superem, esbufec rera esbufec, en poc més d'una hora. S'ha fet molt tard, de manera que aprofitem per dinar, en un entorn increible.



Mentre dinem, ens envolten 360º d'alguns dels cims més espectaculars del Pirineu. En primer terme, gairebé com si ens haguessin de caure al damunt, tenim els Astazous, amb el corredor Swan al mig. Al davant, destaca la immensa mola del Taillon, i al seu costat, la bretxa de Rotllan, que ens fa rememorar la llegenda segons la qual el cavaller Rotllan, nebot de Carlemany, va obrir aquest gran esvoranc a la paret pirinenca quan intentava allunyar la seva espasa Durandal dels sarraïns que el perseguien, en la batalla de Roncesvalles. La bretxa constitueix l'únic pas natural entre els dos vessants del Pirineu.



Al fons, tenim també magnífiques vistes del massís del Vinhamala, amb grans quantitats de neu, la qual cosa ens confirma que, si les circumstàncies ens haguessin acompanyat, era una excel·lent ocasió per intentar assolir el cim.
Som als peus del pic de Piméné, un dels més bells miradors de la zona, però se'ns ha fet molt tard per pujar-hi, de manera que ho deixem per a la propera ocasió i tornem cap a Gavarnie. Aquesta vegada tots els cims se'ns han resistit, però aquest és el paradís dels pireneistes i està clar que tornarem!