divendres, 30 d’agost de 2013

Tour pels Lacs d'Ayous



Dissabte, 10 d'agost. Sortida d'estiu dels Camalluents. Nou cap de setmana a Panticosa, com el de fa dos anys, tot i que esperem que no sigui tan accidentat!
Ens allotjem a Panticosa, però l'excursió comença a uns 45 minuts de distància en cotxe, així que el dissabte ens cal matinar, i a les 6 en punt tothom ja és al menjador, a punt per esmorzar.
Sortim a quarts de set, en direcció a l'estació d'esquí de Formigal, i travessem la frontera amb França pel Portalet. Diuen que hi ha boira, però jo no me n'adono, perquè aprofito per fer una becaina, que l'excursió serà llarga!



Com que anem d'hora, podem pujar fins a l'aparcament que hi ha just al costat del primer llac, el de Bious-Artigues, que és el més gran de tots. L'aparcament està ja força ple. Comencem a caminar deixant el llac a la nostra dreta i després d'un tram força planer, arribem a una pista formigonada de fort pendent, que ens porta fins al Pont de Bious. Aquí el camí es bifurca: el de la dreta, s'endinsa per una bonica fageda. Aquest és el que agafarem a l'anada, i tornarem per l'altre, que travessa pel fons de la vall. L'ascens, tot i que pronunciat, és agradable, per la fresqueta del bosc. Estem seguint el GR-10 (el sender francés dels Pirineus).



En una clariana, on ens parem a fer reagrupament, apareix ja per primera vegada, el protagonista indirecte de l'excursió, el Midi d'Ossau, que ja no deixarà de vigilar-nos durant tota la resta de la jornada. I, naturalment, el fotografiarem des de tots els punts possibles.
El Midi d'Ossau és un pic majestuós i molt bell (2.884 metres), que destaca per sobre de les muntanyes del seu entorn. Antigament se'l coneixia com el pic dels Bessons, ja que té dos cims molt propers, de manera semblant al Pedraforca.



Continuem fent camí, per un nou tram de bosc i en sortir-ne, trobem el segon llac de la ruta, el Lac Roumassot. A les seves aigües transparents es reflecteix la curiosa silueta d'una muntanya, en forma d'altiplà. Es tracta del Pic Castérau, que trobarem més endavant.
El camí segueix, deixant a l'esquerra aquest llac i un altre de molt més petit, el lac du Miey, fins a arribar al Lac Gentau. Aquest és força més gran, amb una esplanada a la seva riba, on hi ha gent fent acampada. Al costat del llac, s'alça el refugi d'Ayous. En aquest punt, fem una aturada per esmorzar. El dia és esplèndid, lluu el sol i tenim espectaculars vistes del Midi d'Ossau.



Havent esmorzat, toca una bona pujada: un corriol serpentejant ens porta fins al Col d'Ayous. I el que s'obre al nostre davant en arribar al coll, ja val l'excursió. Tota la vall està amagada sota la boira, de la qual emergeix, esplendorosa, la muralla que tanca Euskal Herria pel cantó est. En destaquen, tant per alçada com per bellesa, l'Auñamendi, que és considerat el sostre d'Euskal Herria, l'Hiru Erregeen Mahaia, o Taula dels Tres Reis i el Petrechema. És impressionant!



Des del coll, ens desviem cap a la dreta per assolir el primer cim del dia, el Pic d'Ayous, de 2.288 metres, que assolim sense cap dificultat. Un cop fetes les fotos de rigor, entre les quals unes quantes més del Midi, desfem, ara força més ràpidament, el camí fins al coll i d'aquí fins a baix al refugi.



Ara tocarà tornar a pujar, per un altre serpentejant corriol, fins a la riba del Lac Bersau, que queda a la nostra dreta. A l'esquerra, s'alça el Pic Castérau, la curiosa forma del qual ja havíem pogut apreciar feia una estona, reflectida a la superfície del Lac Roumassot. La nostra idea és fer també aquest cim, però a mesura que ens hi anem apropant, ens envaeixen els dubtes. La cara per on hem de pujar es veu molt vertical i no sabem apreciar cap camí d'ascens. No obstant, un amic de confiança ens havia dit que s'hi pujava bé, de manera que, al final, uns quants ens hi aventurem. I acaba resultant molt menys difícil del que semblava i força divertit. Tret d'un parell de punts on cal posar les mans a terra, tota la pujada es fa caminant, amb precaució, però sense cap dificultat. I a dalt, no cal dir-ho, gaudim d'unes vistes esplèndides.



Sense entretenir-nos massa, baixem fins on ens espera la resta del grup i encarem el camí de descens, que ens porta, en primer lloc, fins a la riba del darrer llac del dia, el Lac Castérau, on ens aturarem a dinar.
Havent dinat, continua la baixada, primer per un corriol i després per una pista, que recorre el fons de la vall, als peus del Midi, fins a la bifurcació del Pont de Bious per la qual ja havíem passat de bon matí. Fa caloreta, i agraïm el darrer tram d'ombra, fins a l'aparcament. Són les cinc de la tarda i portem ja deu hores d'excursió, que hem gaudit molt. Ara toca tornar cap a l'hotel on, com us deveu imaginar, ens espera el premi: una cervesa ben fresca!

dimarts, 20 d’agost de 2013

Suïssa (III): Hörnlihütte, als peus del Cerví



No podíem acabar les nostres minivacances a Suïssa sense rendir un merescut homenatge a una de les muntanyes més belles del món, així que, el 25 de juliol, ens dirigim cap a Zermatt, amb l'objectiu de passar un parell de dies delectant-nos, si el temps ens ho permet,  en la contemplació de la piràmide perfecta, la muntanya rocosa més bonica dels Alps: el Cerví o Matterhorn per als suïssos.
Arribem a Zermatt pels volts del migdia i pràcticament des que baixem del tren (és un poble per als vianants, al qual no es pot accedir en cotxe) ens rep ja la típica postal del pic, això si, amb unes boires completament enganxades al seu flanc esquerre, cosa que, com podrem observar, es repeteix cada dia a partir de mig matí.
Com que ja és força tard, dinem i preparem una petita excursió de tarda, fins a un mirador situat al cantó nord del poble, des del qual gaudirem de magnífiques vistes del gran emblema de Zermatt.



La caminada ens porta, per atractius corriols de bosc, fins al turó de Tufteren, a 2.215 metres. Allà, a més de trobar-nos en un mirador de luxe de l'esbelta i aïllada silueta del Cerví, jugant a fet i amagar amb les boires del captard, hi ha un bar en el qual berenem un tall de pastís de poma mentre gaudim de les vistes.
L'endemà al matí, quan ens llevem, el cel és ben net i la silueta de la muntanya, ben il·luminada pel taronja de foc del primer sol, es dibuixa, nítida i més bella encara, contra un fons ben blau.
La nostra intenció és apropar-nos-hi tan com puguem, de manera que, havent esmorzat, prenem un telefèric que ens porta fins a Schwarsee, a 2.583 metres d'alçada, on hi ha un hotel, un llac i comença el camí d'ascens al cim. Només aquí, el paisatge ja és espectacular: a més de tenir a tocar el Cerví, hi ha una panoràmica perfecta de tota la blanca serralada que fa de frontera amb Itàlia, amb el Kleine Matterhorn i el Breithorn en primer terme i el Mont Rosa al fons.



A mesura que ens anem enfilant, per un corriol molt ben marcat, sense perdre de vista la característica silueta del cim, unes boires es van enganxant al seu flanc esquerre, talment com si fossin fum i ja no l'abandonaran d'en tot el dia. Realment sembla com si una foguera emergís de l'interior de la muntanya.



Al cap de més d'una hora de camí, apareix en una raconada, penjada a la roca i encara força amunt, una taca de color vermell. És el refugi de Hörnli, cap al qual ens dirigim.
Ara el corriol es torna més rocós i costerut i va fent ziga-zages. Ens anem enfilant, lentament, ja que l'ascens sempre se'm fa més difícil un cop superats els 3.000 metres. En cap moment no perdem de vista el cim, i és que no et canses mai de mirar-lo i cada vegada sembla que en tinguis una visió diferent.



Arribem finalment al refugi, que està molt animat i concorregut a aquesta hora, perquè els escaladors que han intentat el cim, ja són de tornada. Som a 3.260 metres d'alçada. D'aquí parteix una de les arestes que porten al cim des del cantó suís: l'aresta nord-est o Hörnli, des de la qual l'alpinista anglès Edward Whymper va aconseguir completar el primer ascens al més noble escull d'Europa (en paraules de l'escriptor anglès John Ruskin). Encara queda un món fins a arribar als 4.478 metres que fa el pic. Lluny, al final de l'aresta, en un sortint de roca, s'intueix l'altre refugi, el de Solvay.


Després de descansar uns moments, toca emprendre la baixada, que farem per un camí diferent del d'ascens. En lloc de tornar a Schwarsee, anem, per una ruta molt més dreta, fins a Stafelalp (2.200 metres), on hi ha un excel·lent restaurant de muntanya, paradís d'esquiadors a l'hivern. Nosaltres no ens hi aturem, perquè ja hem dinat, de pícnic, una estona abans.
Seguim baixant, ara per corriol, ara per pista, fins a creuar el riu, que té aquell color verdós tan lleig de l'aigua procedent de les glaceres. Ja en el tram final, topem amb una agradable sorpresa. Es tracta del llogarret d'Zmutt, un poble de quatre cabanes, on d'entrada, et reben les banderes suïssa i japonesa. Són només quatre cases, però en cadascuna d'elles hi ha un restaurant. I com que és l'hora de dinar, hi ha un ambient i un caliu increibles. Et vénen ganes de quedar-t'hi!



Queden ja pocs metres fins a Zermatt, però en portem ja molts a les cames, especialment de baixada i comencem a estar cansats. A més a més, la calor és força intensa. Ara el Cerví queda al nostre darrere i no podem evitar girar-nos, de tant en tant, per fixar a la retina noves postals d'aquest cim exemplar, combinades amb les que, als nostres peus, ofereixen els carrerons de Zermatt, cada vegada més a prop.


diumenge, 18 d’agost de 2013

Suïssa (II): Harder Kulm, mirador d'Interlaken



El dimecres 24 de juliol fa un dia tot ennuvolat i amenaça pluja. Tot i així, no desestimem l'excursió que teniem planejada per avui. Volem pujar fins al capdamunt del Harder Kulm, el cim local d'Interlaken, de 1.322 metres d'alçada, ja que, d'acord amb totes les guies turístiques, les vistes des del capdamunt són espectaculars. Un funicular turístic (el Harderbahn) hi arriba en menys de deu minuts, però nosaltres hi pujarem a peu.


Hem de començar travessant tota la ciutat, des d'Interlaken West, on ens allotjem, fins a Interlaken Ost, d'on surt el camí que s'enfila cap al cim. Creuem el riu Aare, afluent del Rin  i el més important dels rius que neixen i desemboquen íntegrament en territori suís, just quan comença a ploure. No obstant, no cauen més de quatre gotes i a més, el corriol s'endinsa pel mig del bosc i els arbres ens protegeixen. De tant en tant, la vegetació s'obre en petits miradors, des dels quals podem contemplar com la ciutat es va allunyant als nostres peus i com va creixent el llac de  Brienz (Brienzersee), un dels llacs que donen nom a Interlaken, alimentat pel riu Aare. En un dia com el d'avui, mig plujós, mig emboirat, les misterioses imatges del llac que apareixen i desapareixen en el nostre anar muntanya amunt evoquen també típiques postals de Suïssa.

En un parell d'hores arribem al Harderkulm, on hi ha un restaurant en forma de petit castell. La gran atracció turística de l'indret, però, és una llarga passarel·la flotant, no apta per a aquells que pateixin de vertigen, que penja sobre Interlaken (l'anomenen Zwei-Seen-Steg). Si un s'atreveix, des de la barana, a abaixar els ulls, podrà contemplar, 750 metres sota seu, la ciutat d'Interlaken, amb els dos llacs als quals fa honor el seu nom: el llac de Brienz (Bienzersee) a l'esquerra i el llac de Thun (Thunersee) a la dreta, units pel riu Aare. I aixecant, la vista, queda al nostre davant el gran massís de la Jungfrau, el Mönch i l'Eiger. Avui, però, no és el millor dia per gaudir d'aquest espectacle, i els tres majestuosos cims només s'intueixen entre les espesses nuvolades.

Ens aturem a fer un pícnic en aquest deliciós mirador i després emprenem la baixada, ara pel cantó oest, on un altre corriolet que baixa vertiginosament pel mig del bosc ens deixa ben aviat a St. Niklausen, una petita urbanització a tocar d'Interlaken West.








El dia ha millorat força amb el pas de les hores i ara sí, podem gaudir finalment de la Jungfrau en gairebé tota la seva esplendor, des del que diuen, és el millor punt d'Interlaken per contemplar-la.


dimarts, 13 d’agost de 2013

Suïssa (I): pel camí de l'Eiger


Juliol 2013: una setmana de vacances a Suïssa, per visitar algunes de les muntanyes més emblemàtiques dels Alps.
La nostra primera parada és Interlaken i el 22 de juliol agafem el que deu ser el tren més car del món, per pujar fins al peu de la Jungfrau, a l'estació de tren més alta d'Europa (Top of Europe, en diuen ells), a 3.454 metres. Des d'aquest complex d'alçada, on hi ha restaurants, botigues i fins i tot un museu d'escultures de gel, es poden admirar de molt a prop dos dels cims del massís: la matiexa Jungfrau, de 4.158 metres i el Mönch, de 4.099 metres, així com l'espectacular glacera d'Aletsch, de més de 23 quilòmetres, la més important dels Alps. Si el dia és clar, com avui, les vistes són senzillament espectaculars!



El tercer cim del massís, l'Eiger, de 3.970 metres, de fet no es veu des del complex, però ha estat el gran protagonista de l'ascens, ja que el túnel del tren perfora la seva mítica cara nord, una paret vertical de 1.800 metres d'altura, el repte per excel·lència de qualsevol gran escalador. El tren, en el seu viatge per l'interior de la muntanya, s'atura en una parada anomenada Eigerwand, per tal que els passatgers puguin admirar la vista de la paret i de la vall des de les finestres habilitades en els forats que es van utilitzar per extreure la roca excavada durant la construcció del túnel, les quals, en algunes ocasions, s'utilitzen per al rescat d'escaladors. Això sí que és realment una vista de vertigen!



Com que, a part d'anar en tren, cal caminar una mica, tot baixant de les alçades, ens aturem a la primera estació que hi ha just a la sortida del túnel: Eigergletscher. Des d'aquí, baixarem caminant fins al fons de la vall.
El corriol segueix la paret nord de l'Eiger, que tindrem a la nostra dreta, com a guaita, durant tot el camí. La verticalitat de la paret, una mola de roca escarpada,  és impressionant i no puc evitar imaginar-me l'Ueli Steck allí penjat, amb un piolet a cada ma.



A la nostra esquerra, en canvi, un suau relleu de muntanyes arrodonides, cobertes de verda gespa, es deixen anar amb lleugeresa cap al fons de la vall, on descansen xalets i casetes de muntanya, escampats arreu. És una imatge idíl·lica de Suïssa en estat pur.



El camí passa pel petit llogarret d'Alpiglen, encantador enclavament de quatre cases i una estació de tren i continua, en bona part per una pista forestal que segueix les vies del tren cremallera, en direcció a Grindelwald.
El poblet de Grindelwald, situat al fons de la vall, és un dels destins turístics més populars de Suïssa, ja que gaudeix d'una de les millors vistes de la cara nord de l'Eiger. Mentre ens hi acostem des de les alçades, es mostra com una immensa catifa de gespa amb centenars de casetes escampades per tota la falda de la muntanya.



Poc abans d'arribar a Girndelwald, ens aturem a una altra estació de tren, Brandegg, on fem un petit descans i ens recuperem de l'esforç amb una cerveseta. I continuem avall, fins a l'estació de tren de Grund, on, esgotats després de baixar més de 1.500 metres de desnivell, ens deixem caure als seients del tren que ens porta de retorn a Interlaken. 

diumenge, 4 d’agost de 2013

Passejant pel circ de Gavarnie


El cap de setmana de Sant Joan teniem previst, aprofitant els dies més llargs de l'any, abordar el tres-mil de la temporada. En aquest cas, es tractava de la pica Longa del Vinhamala, cim emblemàtic del  Pirineu francès. Ja teniem reservat lloc per dormir al refugi de Baysellance per la nit del 22 de juny, amb la idea de fer el cim el dia 23.
La força de l'aigua, però, va desmuntar els nostres plans. Aquella setmana, la Garona va arrasar la Val d'Aran, emportant-se al seu pas tot el que trobava. I els seus afluents van fer el mateix al cantó francès, de tal manera que l'accés al Pont d'Espanya, per on volíem iniciar l'ascens, va quedar tallat per desaparició de la carretera. I per l'altra banda, l'accés al Barrage d'Ossue estava bloquejat per una allau de neu. Per tant, impossible accedir al Vinhamala.
No obstant, com que teníem vacances, vam decidir anar igualment fins a Gavarnie, per veure si podíem fer alguna altra excursió. Al final, però, les circumstàncies es van complicar i ens vam haver de limitar a un petit recorregut pel circ de Gavarnie. Petit, però, és un adjectiu que no se li pot aplicar a Gavarnie, ja que, si bé per la distància i la durada, l'excursió que vam fer no passa de simple passejadeta, la magnificència de l'entorn et deixa literalment sense paraules.



Ens posem a caminar quan són més de les deu del matí, un matí esplèndid, en què el sol lluu de ple. Travessem Gavarnie, que està gairebé desert, ja que la majoria de turistes no s'han atrevit a sortejar els esvorancs de les carreteres. Al final del poble arrenca un sender de molt bon fer que, en poc més d'una hora ens conduirà al peu del circ, on es troba l'antiga hostatgeria. Mentre ens hi atansem, ja podem gaudir, davant nostre, de la impactant visió de la gran muralla natural que fa de frontera amb Espanya. En arribar al cor del circ, però, la visió de la gran cascada, que amb els seus més de 423 metres, és una de les més altes d'Europa, acaba d'arrodonir la bellesa d'aquest gegant anfiteatre rocós, encara ben emblanquinat de neu. Com que falten paraules per descriure-ho, fora bo manllevar les del gran poeta Victor Hugo, que figuren en una placa al peu del circ:

Qu’est-ce donc que cet objet inexplicable qui ne peut pas être une montagne et qui a la hauteur des montagnes, qui ne peut pas être une muraille et a la forme des murailles ? C’est une montagne et une muraille tout à la fois ; c’est l’édifice le plus mystérieux du plus mystérieux des architectes ; c’est le Colosseum de la nature ; c’est Gavarnie.

Encara meravellats per la grandiositat d'aquest gegant de la natura, seguim el nostre camí en direcció al refugi de les Espuguettes. El camí comença a pujar, primer progressivament, per un corriolet molt atractiu, al peu d'unes parets de roca amb multitud de saltants d'aigua que de tant en tant ens remullen. Quan finalment arribem a veure l'edifici del refugi, ens queda encara el tram més dur d'ascens: uns 500 metres de desnivell, que superem, esbufec rera esbufec, en poc més d'una hora. S'ha fet molt tard, de manera que aprofitem per dinar, en un entorn increible.



Mentre dinem, ens envolten 360º d'alguns dels cims més espectaculars del Pirineu. En primer terme, gairebé com si ens haguessin de caure al damunt, tenim els Astazous, amb el corredor Swan al mig. Al davant, destaca la immensa mola del Taillon, i al seu costat, la bretxa de Rotllan, que ens fa rememorar la llegenda segons la qual el cavaller Rotllan, nebot de Carlemany, va obrir aquest gran esvoranc a la paret pirinenca quan intentava allunyar la seva espasa Durandal dels sarraïns que el perseguien, en la batalla de Roncesvalles. La bretxa constitueix l'únic pas natural entre els dos vessants del Pirineu.



Al fons, tenim també magnífiques vistes del massís del Vinhamala, amb grans quantitats de neu, la qual cosa ens confirma que, si les circumstàncies ens haguessin acompanyat, era una excel·lent ocasió per intentar assolir el cim.
Som als peus del pic de Piméné, un dels més bells miradors de la zona, però se'ns ha fet molt tard per pujar-hi, de manera que ho deixem per a la propera ocasió i tornem cap a Gavarnie. Aquesta vegada tots els cims se'ns han resistit, però aquest és el paradís dels pireneistes i està clar que tornarem!