dilluns, 19 de novembre de 2012

D'Arbolí a Siurana per les Muntanyes de Prades

Dimecres, 17 d'octubre. Continuem la nostra exploració per terres tarragonines. Si ahir el nostre objectiu va ser la Serra de Montsant, avui ens decantem per les Muntanyes de Prades. Farem una bonica travessa, amb inici i final al petit poblet d'Arbolí, a la comarca del Baix Camp, el punt culminant de la qual serà el poble de Siurana.
Sortim d'Arbolí força tard, a quarts d'onze del matí. A diferència de l'esplèndid dia d'ahir, avui està ennuvolat i boirós i amenaça pluja. Ens enfilem pels costeruts carrerons del poble, del qual sortim en direcció a Gallicant, un llogaret abandonat des dels anys 50, que es troba dins del mateix terme municipal, en un replà al peu del Puig de Gallicant. 

Pugem per un antic camí empedrat fins al capdamunt de l'altiplà, des del qual, ja veiem al nostre davant el Puig de Gallicant, amb el poble als seus peus. Mentre ens hi apropem, gaudim d'unes espectaculars vistes dels cingles de Siurana, amb el poble encimbellat damunt d'un rocós contrafort i el pantà al fons de la vall. El darrere de l'escenari, la Serra de Montsant, es troba pràcticament coberta de núvols i els raigs de sol que aconsegueixen travessar de tant en tant l'espessa cortina, il·luminen, ara sí, ara no, l'església de Siurana, en un magnífic joc de llums i ombres.

A Gallicant, ens reben els esquelets de mitja dotzena de cases enrunades. Com a tot poble fantasma, es respira abandonament i tristor, solitud i oblit, però també silenci, pau i serenor. És una llàstima que un indret tan privilegiat com aquest romangui abandonat, però és el peatge que han de pagar els llocs amb difícil accessibilitat, per bells que siguin.



Deixem Gallicant i anem a  buscar el camí dels Gorgs. Aquesta part del recorregut és molt bonica, tot i que, pel fet de ser tardor, l'aigua és escassa i perd part de l'encant que ha de tenir a la primavera. Els gorgs són una colla de basses fondes on s'acumula l'aigua procedent dels barrancs que acabarà abocant al riu Siurana. Seguint un camí boscós, trobem primer el Gorguet, d'aigua cristal·lina, decorada amb un mosaic flotant de fulles seques. Més endavant trobem el Gorg gran, que es troba completament sec. És una llàstima, però d'altra banda, m'alleuja, ja que sóc poc hàbil a l'hora de travessar corrents d'aigua. I finalment, apareix la Gorguina, aquesta sí, espectacular, amb el seu saltant d'aigua. Toca ara baixar fins al llit del riu Siurana, que creuarem pel costat de l'antic Molí de l'Esquirola.

Un cop a l'altra riba, hem de remuntar de nou, fins a Siurana, superant les impressionats parets verticals dels seus cingles. Pujarem per l'anomenat Grau del Corral nou, corriol de fort pendent que s'endinsa per l'interior del bosc, tot fent marrades que passen a tocar de les parets del cingle. Finalment s'acaba la pujada i per camí pla, anem a sortir a la carretera que uneix Cornudella amb Siurana. Hem de fer un tram de carretera abans d'arribar al poble. Per estalviar-ne un tros, en un moment determinat, ens desviem cap a l'esquerra, cap al Grau de la Tornera. Ens toca fer una baixada terrible, gairebé com si ens llancessim cingle avall, fins a trobar un caminoi que, resseguint les parets de roca tan apreciades pels escaladors, ens porta, ara sí, fins al poble, passant per sota d'una famosa pedra de formes capricioses, anomenada La Trona.

Són més de les tres de la tarda, però al restaurant Siurana, encara som a temps d'assaborir un excel·lent dinar.  L'Andreu i la Maria, els seus propietaris, són uns patriotes. Van ser els primers a dir prou i ingressar els seus impostos a la hisenda catalana. És un honor dinar a casa seva.
Havent acabat, i abans d'iniciar la llarga tornada, donem una volta pel poblet, un dels més bonics del sud de Catalunya. Les boires han alliberat el Montsant, que llueix en tota la seva esplendor i en un cel de blanc-i-blau, el sol continua el seu joc de llums i ombres amb l'església de Siurana.

A les cinc de la tarda, ens apressem a iniciar la tornada, donat que queden poques hores de llum i el camí és llarg. Baixem pel segon tram del Grau de la Tornera, de força més bon fer que el primer, fins a travessar de nou el riu Siurana. Ens cal ara fer una nova remuntada, fins a l'Arbolí, que emprenem pel Grau del Vincabrer.   Caminem per corriols boscosos, de frondosa vegetació, que contrasten amb l'aspror de la veïna serra del Montsant. A mesura que ens anem enfilant, gaudim d'una bella posta de sol sobre el pantà, la vall del riu, el nucli habitat i la cinglera de Siurana. Al  fons, la serra del Montsant, amb la Roca Corbatera i els pobles de la seva falda.
Gairebé a les palpentes, passem per la petita i austera ermita de Sant Pau i arribem a l'Arbolí a quarts de vuit del vespre, quan ja és totalment fosc.

dissabte, 10 de novembre de 2012

Roca Corbatera, sostre comarcal del Priorat

Dimarts, 16 d'octubre. Petites vacances de tardor, que aprofitem per fer una visita a la comarca del Priorat i retrobar el projecte dels cims comarcals, que aquest any, tret de la Pica, hem deixat totalment aparcat. Pujarem doncs a la Roca Corbatera, punt més alt de la serra de Montsant.
Sortim de Cornudella, després d'haver esmorzat tranquil·lament, a quarts d'onze del matí. Anem tard, però l'excursió no és massa llarga. Anem en cotxe, per una pista asfaltada,  molt estreta, que segueix el GR-174, fins a l'ermita de Sant Joan del Codolar. Al peu de la (aparentment) inaccessible paret sud del Montsant, la petita ermita, molt ben cuidada, gairebé es confon entre immensos blocs de pedra. La seva ubicació, enmig d'un paisatge erm i solitari, ha inspirat els poetes, com reflecteixen els versos d'aquest sonet de Carner:

Per qui ets blanca, oh blanca ermita
en la terra sens perfum?
Al damunt de tu gravita
un silenci ple de llum.

El camí que agafarem per pujar comença just darrera de l'ermita i s'enfila, gairebé de dret, cap a la paret. El pendent és considerable i ben aviat tan Cornudella com l'ermita es comencen a fer petits als nostres peus. Per superar el mur de roca, aparentment inacessible, passarem pel Grau dels Tres Esglaons. Es tracta de tres trams d'anelles i ganxos de ferro, clavats a la roca, que ens han d'ajudar en l'ascens. El primer tram no té massa dificultat, però els dos següents ja són tota una altra història. Els ganxos estan molt separats entre ells, de manera que si no tens unes cames molt llargues, pateixes de valent. A més a més, la roca és molt llisa i no hi ha gaire llocs on agafar-se. De tota manera, amb una mica d'ajuda, aconsegueixo superar-los i arribar fins a la part plana del Montsant, l'anomenada Serra Major. Des d'allí, el camí fins al capdamunt del turó que constitueix el sostre comarcal és ben fàcil.

La Roca Corbatera (1.163 m) és un excel·lent mirador de la comarca, especialment si el dia és clar, com avui. Al cantó sud, excel·lents vistes dels cingles de Siurana, el poble i l'embassament, així com de la Mola de Colldejou. Al nord, l'ermita de la Mare de Déu de Montsant i els pobles d'Ulldemolins i Albarca.



La tornada cap a Cornudella la farem pel GR-174, que ens portarà gairebé fins a l'entrada del petit poblet d'Albarca i després, en un gir de gairebé 180º, de nou fins a l'ermita de Sant Joan del Codolar. Aquest darrer tram de camí, per l'aspre paisatge del Montsant,  és força monòton, però no obstant, en passar per un corriol força acinglerat, gaudim de bones vistes.
Quan acabem l'excursió, ja passen de les tres de la tarda, però a la fonda de Cornudella encara som a temps de premiar-nos amb un bon dinar.