diumenge, 3 d’abril de 2011

Primavera pels camins de l'Alt Urgell


Dissabte, 2 d'abril. Els Camalluents organitzen la primera sortida de la temporada. L'indret escollit, un parell de cims de la comarca de l'Alt Urgell, a tocar de l'embassament d'Oliana. Un magnífic matí de primavera ens acompanya. Iniciem l'excursió a l'Hostal del Boix de Peramola, poc abans de les nou del matí. El cel és d'un blau intens, sense ni un núvol, i la fresqueta del matí durarà poc. Tan bon punt comencem a caminar, ja ens fa nosa la roba. El camí, en el primer tram, s'enfila per un corriol costerut, entre pins, i ben aviat assolim prou alçada per poder contemplar, als nostres peus, la vall del Segre, pel cantó de l'embassament de Rialb. El riu sembla d'argent, sota el sol matinal, entre verdes catifes de camps de conreu.

Ben aviat arribem a una cruilla de camins i en prenem un de força ample, que ens portarà al peu del primer objectiu del matí: Sant Salvador del Corb. El cim pren el nom d'una ermita construïda a la seva falda, que passa per ser l'ermita romànica més petita de Catalunya. Actualment està en runes i les seves parets, des de la llunyania, es confonen amb la roca que l'hostatja. El corriol que ens ha de portar al cim té un primer tram boscós i un segon tram de roca despullada. La part de dalt té forma de petit altiplà i les vistes són magnífiques: la vall del Segre, cims nevats del Pirineu al fons i, en primer pla, uns conglomerats de formes arrodonides (algunes de fàl·liques!), molt semblants als que trobem a Montserrat, que, segons la guia, hem de flanquejar per arribar al peu del segon cim del dia. Des d'on som, el camí sembla poc més que una petita esgarrinxada a la roca i no veig gens clar que s'hi pugui passar! Confiem, però, que la cosa millori a mesura que ens hi apropem.

Deixem Sant Salvador i fem una petita aturada per esmorzar, al coll de Mu, abans d'abordar la part més delicada de la sortida. Comencem el flanqueig. El camí és estret, però menys amenaçador del que semblava des de lluny. Hi ha un parell de punts delicats, però amb precaució, els passem bé. Anem alternant trams de sol (que déu n'hi dó com escalfa) amb trams d'ombra i abunden els contrastos entre zones de frondosa vegetació i zones de roca despullada. A més a més, el buit a la nostra dreta fa que les vistes panoràmiques ens acompanyin durant tot el trajecte. En arribar al coll de Sant Honorat, ens toca afrontar la pujada més dura de tot el recorregut, per assolir el segon cim del matí, el de Sant Honorat. Arribem al capdamunt, un doble altiplà, cansats i acalorats, però ha valgut la pena. Arreu hi ha signes de l'esclat de la primavera: catifes de margarides, mates de romaní florit, flaire d'herbes remeieres i fins i tot, el cant de la puput. Ens acostem al cingle i gaudim d'impressionants vistes de l'embassament d'Oliana, d'un blau intens i serpentejant. El flanqueja una carena llarguíssima, que no identifiquem. Al fons, treuen el nas diversos cims nevats del Pirineu (Port del Compte, Cadí, Rasos de Peguera...). Ben a tocar, les parets verticals de la mateixa muntanya de Sant Honorat ens impacten. La baixada fins a l'Hostal és força ràpida, per una pista de pendent considerable que no perd mai de vista la presa d'Oliana.
Pel camí ensopeguem amb l'ermita romànica de Castell-Llebre, pràcticament penjada d'un turó a sobre del poble d'Oliana. Arribem a l'aparcament de l'Hostal del Boix a les tres de la tarda, després de més de sis hores d'excursió, cansats i acalorats però molt satisfets. La sortida ha estat molt completa i n'hem gaudit de valent. Camalluents, ja podeu preparar la propera!

Des del sostre del Montsià


Divendres, 25 de març de 2010. Aprofitem una petita escapada a les Terres de l'Ebre per fer el sostre de la comarca del Montsià, de 1.356 metres. El nom del cim, situat al punt de confluència entre Catalunya, Aragó i el País Valencià, està envoltat de certa polèmica. Alguns l'anomenen el Tossal dels Tres Reis, argumentant que era el punt on el rei cristià d'Aragó i els reis musulmans de Tortosa i València es reunien a parlamentar sense haver d'abandonar els seus respectius regnes. El nom oficial a Catalunya, però, és Tossal de Rei, fent referència als tres territoris que constituien la Corona d'Aragó, sota la jurisdicció d'un sol rei. Polèmiques a part, el cim termeneja amb les poblacions de Vallderoures, a la comarca aragonesa del Matarranya, al nord, La Sènia, a la comarca del Montsià, a l'est, i la Pobla de Benifassà, al valencià Baix Maestrat, al sud. Situem l'inici i el final de l'excursió a Fredes, un llogarret encantador, de poc més d'una quinzena de cases, pedania de La Pobla de Benifassà. Mentre enfilem la serpentejant carretera que ens hi porta, endinsant-nos pels Ports de Tortosa-Besseit, el dia es presenta ennuvolat, però millorarà durant el trajecte i ens permetrà gaudir força de les excel·lents vistes que ofereix el cim. Aparquem a l'entrada de Fredes i prenem una pista forestal que ben aviat abandonem per un corriol força desdibuixat, al seu marge dret. A l'inici, el sender és un xic perdedor, però aconseguim anar seguint les fites de pedres. El camí és molt agradable i ens acompaya una forta flaire d'herbes remeieres. Baixem pel mig d'un bosquet fins al coll dels Tombadors, on un parell de compatriotes d'Angela Merkel, que hi han arribat en cotxe, es preparen per fer el cim. L'acens fins al cim el fem molt còmodament, per una pista forestal. El punt més alt és una mena d'altiplà, sense vegetació, des del qual la vista panoràmica, de 360º, és magnífica. Les abruptes roques calcàries dels Ports ens envolten. Unes boires a l'est, amaguen l'altre gran protagonista de la zona, el Caro, cim comarcal del Baix Ebre. Després d'una breu conversa amb els alemanys, ens disposem a iniciar el descens, que emprendrem per l'est, cap a terres catalanes. Baixem pel tallafocs, en direcció a una masia abandonada, el Mas del Ric de Fredes, que trobem en un sorprenent bon estat de conservació. Creuem boscos de pi roig i alzinars. Als boixos del sotabosc, els freds de l'hivern els han deixat un to lleugerament torrat, que contrasta amb el verd de la resta de vegetació. Un cop superada una esplanada coneguda com el Pinar Pla (paradís de boloetaires a la tardor), enllacem amb el GR7 que, per un magnífic camí empedrat al mig del bosc, ens conduirà de tornada a Fredes. És la part més bonica de l'excursió, especialment a mesura que ens apropem a Fredes. A la nostra dreta, una paret de pedra seca va resseguint el camí, mentre a l'esquerra ens queda un barranc de vertígen i esplèndides vistes entre els arbres. Quan ja s'albira el poblet, un ramat de cabres salvatges ibèriques ens dóna la benvinguda. Són gairebé les tres de la tarda i tenim tanta gana com poca confiança a trobar cap lloc per dinar en un poblet tan petit. Però ens emportem una magnífica sorpresa. El restaurant La Taberna de Fredes és obert, el personal és molt amable i l'escudella barrejada i l'estofat, excel·lents. Magnífic punt i final a una bonica matinal.