dissabte, 27 de febrer de 2016

Al Santuari de Queralt


Dissabte, 6 de febrer. Tenim un compromís a mig matí, de manera que haurem de fer una excursió ben curta, per poder ser a dinar a casa. El dia tampoc no promet gaire, el cel està força ennuvolat i sembla que, finalment, a la tarda plourà una mica. 
Com que som a Prats, ens decidim a anar fins a Berga i pujar fins al Santuari de Queralt. I mentre conduïm cap allà, anem deixant enrere els núvols i fins i tot veiem algun raig de sol. 
Arribem a Berga, fem en cotxe un primer tram de la carretera que condueix al Santuari i aparquem el cotxe al costat de la carretera, allà on s'inicia el sender que ens hi portarà.


Després d'un primer tram de camí trobem, a l'esquerra, una desviació que ens portaria directament cap al santuari, pel GR 179 (el sender conegut com a Ruta dels Maquis). El deixem, però, i seguim recte, ja que abans d'arribar a Queralt, volem passar per l'ermita de Sant Pere de Madrona, que queda enfilada sobre unes roques, a la nostra dreta. Es tracta d'una petita església romànica, del segle XIII, d'una sola nau, amb un campanar en forma d'espadanya que mira cap al santuari, situat al seu davant mig camuflat entre les roques. Cap allà ens dirigirem, per un sender local emboscat que baixa i torna a pujar de forma força abrupta, abans de desembocar al peu de la carretera que mena al Santuari.


El santuari s'alça a l'indret on antigament s'aixecava el castell de Guillem de Berguedà, el famós trobador del segle XII, fill dels vescomptes de Berguedà. Aquest peculiar poeta medieval, amb guanyada fama de seductor, que va posar el seu art al servei de la ridiculització i l'insult dels seus enemics, té el seu record, aquí, al peu del que havia estat el castell de la seva família.
Pugem fins al santuari, anomenat popularment "el balcó de Catalunya", per les seves magnífiques vistes, de les quals avui no podem gaudir. Entrem a fer una visita a la verge, petita talla de fusta gòtica, una de les marededéus trobades de Catalunya, que segons la llegenda, s'entestava a tornar al lloc on finalment es va construir el santuari. Enguany se celebra el centenari de la seva coronació i segur que els berguedans, molt devots de la seva verge, li faran un homenatge a l'alçada de l'efemèride, sobretot tenint en compte que, fa 25 anys, en el 75è anniversari de la seva coronació, li van dedicar una Patum especial.
Queralt és d'aquells indrets de Catalunya amb una màgia especial, o, com diu mossèn Ballarín, "amb una suavitat de l'atmosfera que no es troba enlloc més".
La baixada la fem pel GR 179, sembrat de petites capelles, en honor de Sant Jaume, els Dolors i Sant Jacint, i amb alguna paret vertical on es practica l'escalada.

dissabte, 20 de febrer de 2016

Pels cingles de Tavertet


Dissabte, 30 de gener. Les previsions meteorològiques anunciaven un dia de sol i per aquest motiu, planifiquem una excursió amb vistes. No obstant, sortim de Manlleu amb boira, i a mesura que ens enfilem, la cosa empitjora. Arribem a Tavertet i la boira encara ho embolcalla tot. Atès que les vistes ens les haurem de pintar a l'oli, canviem de plans, deixem l'excursió pels cingles per un dia que en puguem treure més profit i ens decantem per una caminadeta pel mig del bosc. Baixarem per un corriol fins a prop de La Riba de Sau i tornarem a pujar a Tavertet per un altre corriol.
El corriol de baixada coincideix amb el GR2. Al començament ressegueix les parets del Cingle Moltorer i ens permet apreciar-ne les diferents unitats: la base vermellosa, d'origen continental i la part superior, grisa, d'origen marí. Més endavant el camí s'endinsa ràpidament per un bosc d'alzines.
La baixada s'acaba en una pista forestal, que ens conduiria cap a La Riba. Com que la nostra intenció no és pas arribar-hi, ens aturem a esmorzar, abans d'anar a buscar, a mà esquerra,  el corriol de pujada, que seguirà un sender local, l'anomenat Grau del Castell, també per dins de l'alzinar, fins al peu del Turó del Castell. 



En arribar a la cinglera, el camí continua a mà dreta, però ens desviem un moment a l'esquerra, per una estreta balconada, amb una impressionant timba a l'esquerra, que ens porta fins a l'inici d'una antiga via ferrata, actualment desmuntada per motius ecològics. Les vistes són impressionants, tot i que no aptes per als que pateixin vertigen, i malgrat la boira, podem apreciar als nostres peus el pantà i la presa de Sau. Allà fem petar la xerrada amb un excursionista que va acompanyat de dos gossets, els quals, ho podem constatar, no tenen gens ni mica de vertigen!



El darrer tram de pujada esdevé costerut i empedrat, i poc abans d'arribar al capdamunt, topem amb una sorpresa en forma d'un cotxe Citroen 2CV estavellat des de fa força anys.
Superat el cingle, el camí de la dreta ens portaria de dret cap a Tavertet. Anem, però, cap a l'esquerra, fins al mirador del Castell, al davant del turó del mateix nom, que fa referència a les restes d'un antic castell. El mirador és una magnífica talaia (no pas avui) amb el Montseny al capdavant i Sau als peus. Tot i la boira, però, podem contemplar l'embassament, encara prou ple malgrat la manca de pluges, ja que del campanar n'emergeix tot just la cúpula. A la  nostra dreta, l'impressionant Puig de La Força, penyal separat de la resta de la cinglera, on teniem intenció d'anar en un inici, abans de desdir-nos per  la boira. A l'esquerra, el Ter avança encaixonat camí de l'embassament de Susqueda.
Tornem fins a Tavertet tot resseguint els cingles, que es fa tard i és hora de dinar.

dissabte, 13 de febrer de 2016

De Sant Julià de Vilatorta al Salt de la Minyona



Dissabte, 23 de gener. Dia esplèndid per a una sortida matinal prop de casa. 
Ens dirigim fins a Sant Julià de Vilatorta, on deixem el cotxe en un aparcament, a la sortida del poble, al costat del Parc de les 7 Fonts. Sortim del poble seguint el GR 2, per una pista en direcció a la masia de Puigsec, un gran casalot rodejat de xiprers. Uns metres més enllà deixem la pista i ens enfilem per un corriol  a mà esquerra, que ens endinsa per un bosc d'alzines i pins. A la nostra esquerra, de tant en tant, i quan els arbres s'aclareixen, gaudim de magnífiques vistes del Pirineu, des del Pedraforca i el Cadí, passant pel Puigmal i fins al Canigó. La neu, malauradament, escasseja força.


De sobte el camí desemboca en un roquissar i al nostre davant, enfilat sobre un espadat, apareix el castell i monestir de Sant Llorenç del Munt, que no té res a veure amb el seu homònim del Vallès. Es tracta d'una construcció romànica, del segle X, amb una església del segle XII i que fou, durant un temps, una canònica agustiniana. Actualment és de propietat privada i està molt ben conservat.
Aquí ens aturem a esmorzar, tot contemplant el Pirineu, abans de continuar el nostre camí. Una pista encimentada arriba fins al castell, però nosaltres la deixem ben aviat, per agafar un corriol a la dreta, que s'enfila cap al Puig dels Jueus. Aquí el GR coincideix amb els camins de Verdaguer.
Ben aviat el corriol desemboca en una nova pista, que prenem a la dreta. Tot deixant a l'esquerra les antenes del Turó dels Munts ens enfilem finalment al turó de la Verge dels Cingles o Salt de la Minyona, destí de la nostra excursió.
Es tracta d'un magnífic mirador de la vall de Sau i el Collsacabra, situat en un penya-segat de més de 150 metres de caiguda vertical. Les vistes des d'allí són impressionants: els cingles de Tavertet, una mica de Pantà de Sau, Vilanova de Sau als peus, les Guilleries i el Montseny, amb els relleus de Matagalls i Les Agudes a tocar.


És un indret especial, i com tots els indrets màgics, compta amb la seva col·lecció de llegendes, alguna de les quals recollida per l'insigne Verdaguer. Segons mossèn Cinto, una donzella que feia tard al seu casament va saltar pel penya-segat sense fer-se mal, i d'aquí li ve el nom de Salt de la Minyona.
El camí de retorn el fem pel mateix lloc, amb un petit experiment de resultats inesperats. Passat el castell, agafem un camí a l'esquerra que teòricament ens ha de portar fins a un morro amb vistes. Equivoquem, però, el camí i anem a parar de nou al castell, per la part del darrere, la qual cosa ens permet, però, contemplar el bonic absis de l'església romànica.
Arribem de nou a Sant Julià cap a quarts de dues, a punt per anar a dinar.

Al Far de Sant Sebastià


Diumenge, 15 de novembre,


Amb els companys de feina feia dies que teniem pensat fer una petita excursió, que volíem acabar amb un dinar, però no teníem clar el lloc on anar. Finalment, un capítol del programa "Catalunya Experience", del qual erem bons afeccionats, ens va donar la idea: pujaríem al Far de Sant Sebastià, des de Tamariu, i baixaríem fins a Llafranc per dinar vora el mar.
I dit i fet: un assolellat diumenge de tardor amb temperatures més aviat primaverals, ens trobem, amb les nostres famílies a la platja de Tamariu, a punt per agafar el camí de ronda que ens ha de portar fins al far. La platja és deserta, tot i que amb un cel blavíssim, sense cap núvol on el sol brilla i fa destacar el color turquesa de l'aigua, semblaria que ben aviat s'ha d'omplir de banyistes.



Comencem a caminar, després de la corresponent sessió fotogràfica i ens enfilem, tot deixant enrere la badia de Tamariu. El primer tram de camí és força rocós i cal anar amb compte. Els nens s'ho passen molt bé anant i venint, mentre els adults ens ho prenem amb calma.
Després de la zona més rocosa, travessem una pineda, sempre al límit de les roques, i recuperem el sender que inicia el descens fins a Cala Pedrosa, que fa honor al seu nom, amb absència total de sorra i profusió de còdols. Tot i que no hi toca el sol, hi ha algunes banyistes atrevides i amb molt poca roba!



Després de descansar una estona a la cala, continuem el camí, que ara s'allunya de la costa i s'endinsa per l'interior, a la vegada que torna a remuntar, fins a trobar de nou un sender ample que ens conduirà fins al Conjunt Monumental de  Sant Sebastià de la Guarda, que de fet era l'objectiu de la nostra excursió. El conjunt és molt interessant. Hi trobem el jaciment d'un poblat ibèric, del segle V a C, vestigi de la història prèvia a l'arribada dels romans a aquestes contrades. També una torre de guaita del segle XV, que tenia com a missió protegir la població de Palafrugell de l'amenaça  de la pirateria a la costa. Alhora hi trobem una ermita del segle XVIII, que substituí la primitiva ermita situada a la part baixa de la torre de guaita. L'antiga hostatgeria, també del segle XVIII, actualment reconvertida en hotel de luxe, té un mirador amb extraordinaries vistes, des del qual podem resseguir la línia de la costa i contemplar l'horitzó. Finalment, el far, del segle XIX, el més potent del litoral català.



Després de gaudir d'aquest fantàstic escenari, seguim el nostre camí, ara de baixada, pels carrers d'una urbanització,  fins a Llafranc, on entrarem pel Club Nàutic.
La platja està força animada i a nosaltres ja ens espera una taula en una terrassa vora el mar, on dinarem i els més petits es divertiran a la sorra i algun fins i tot acabarà dins de l'aigua!
Ha estat una jornada fantàstica que tots convenim que caldrà repetir.