dimecres, 25 de setembre de 2013

Intent d'ascens als Picos de Clarabide



Dilluns, 9 de setembre. Tenim un parell de dies de vacances i ens n'anem cap a Benasque, a veure si podem pujar algun tres mil, ja que aquest any sembla que se'ns resisteixen.
Sortim de casa a mig matí, amb calma, dinem a Benasque i a primera hora de la tarda ens dirigim cap a l'aparcament que hi ha a l'entrada de la vall d'Estós, on deixarem el cotxe per començar a pujar. La nostra idea és fer nit al refugi, per intentar l'endemà l'ascens als Picos de Clarabide.
Comencem a caminar per una pista forestal que segueix el GR-11. El camí va paral·lel al riu Estós, que ens queda a l'esquerra, fins que el creuem per la palanca d'Aiguacari. La palanca és nova, mostra de l'excel·lent procés de reconstrucció que s'ha portat a terme després que els aiguats que van arrasar la Vall d'Aran també fessin estralls en aquest cantó del Pirineu.
Recorrem ara un tram una mica més boscós, amb el riu a la nostra dreta, fins a la cabana de Santa Ana. Uns metres més enllà, el camí es bifurca. El GR-11 continua per la pista forestal, mentre que un corriol a mà dreta se'n va a buscar el riu, per creuar-lo de nou per la palanca de la Ribera, també reconstruïda. Escollim aquest itinerari, que s'enfila per la falda de la muntanya, seguint el PR-HU 31, per l'anomenat camí de la Coma. Anem pujant suaument, gaudint de la bellesa de la vall, de grans contrastos, que tan aviat et porta per frondosos boscos com per amples prats de pastura. Per això, els animals hi són abundants i durant un bon tros una colla de cavalls ens acompanyen. Ja ens temiem una repetició de l'episodi del gos, però al cap d'una estona, es cansen de nosaltres i tornen enrere.



Fa una tarda esplèndida i l'escenari al nostre davant és imponent, amb magnífiques vistes dels Picos Clarabides, així com del Perdiguero, el gran cim de la zona.
El camí passa pel costat de la cabana de la Coma, així com també d'una antiga caserna militar en runes, que no acabem d'entendre que hi feia aquí, en plena muntanya. Des d'aquest punt, ja veiem el refugi d'Estós, però per arribar-hi ens caldrà baixar fins al fons de la vall i passar per la cabana i la palanca del Turmo. Allà tornarem a enllaçar amb el GR-11, que a partir d'aquest punt, comença a pujar, amb força intensitat, per un caminoi empedrat.



Arribem al refugi, situat en un indret privilegiat de la vall, rodejat de pastures amb desenses de vaques. Són quarts de set de la tarda i el lloc està força animat, tenint en compte que és un dilluns del mes de setembre. El refugi és força gran i no està malament. L'únic punt dèbil són els lavabos i les dutxes, que es troben fora de l'edifici. La noia que l'atén és catalana i ens tracta molt bé.
L'endemà ens llevem a les sis, després d'una nit força mogudeta, per culpa d'un roncador que ens va tocar a l'habitació. Mentre esmorzem, el cel està estrellat, però a mesura que es fa clar, es va ennuvolant. Quan comencem a caminar, a un quart de vuit del matí, està força tapat.
El camí comença a pujar força intensament ja des de l'arrancada, creua el torrent del Forau per una passarel·la inestable, dóna una petita treva en creuar la pleta del Forau i, després de tornar a creuar el torrent, un xic més amunt, torna a pujar en un ascens continuat, per un caminoi de rocs.



El dia es manté tapat. Al cantó del Posets, una espessa capa de núvols ens impedirà veure una de les millors imatges d'aquest cim que, segons diuen, es pot gaudir des de dalt dels Clarabides. No obstant, si que ens podem delectar amb una magnífica vista del Vallibierna.
Quan som a punt d'arribar a l'Ibon de Gias, comença a ploure. Quatre gotes que aviat esdevenen un ruixat. Ens posem l'impermeable i arribem fins al llac, on ens resguardem sota unes roques i esmorzem, tot esperant que pari de ploure.
Ja tenim el coll a tocar i ens plantejem seguir, però la pluja no té ganes de parar i finalment, decidim girar cua. Un altre dia serà!



A la baixada, hem d'anar amb molt de compte, ja que les roques estan relliscoses i perillem de patir una bona caiguda. Ben a poc a poc, aconseguim arribar al refugi sense incidents, a quarts de dues del migdia. Allí aprofitem per dinar una miqueta i emprenem el camí de baixada fins a l'aparcament.
Continua plovent a estones, però ara el camí és bo i la pluja no ens molesta. En arribar a la cabana del Turmo, continuem pel GR-11 i aprofitem per visitar els diversos miradors de les Gorgas Galantes, espectaculars salts d'aigua del riu Estós, que són un magnífic exemple de com les forces de la natura per mitjà de l'erosió, poden esculpir veritables obres d'art.



A quarts de sis de la tarda arribem a l'aparcament, força cansats, malgrat no haver fet cim. Anirem a recuperar-nos a l'Hotel Tres Picos, d'Eriste, on, com sempre, estem de meravella.

dimarts, 17 de setembre de 2013

Al Taga, des de Sant Martí d'Ogassa



Dissabte, 31 d'agost. Pujarem de nou al Taga, però aquesta vegada planegem una excursió més curta que el darrer cop (vam anar-hi des de Ribes), de manera que sortirem des de l'ermita romànica de Sant Martí d'Ogassa.
Allí aparquem, prop de les nou del matí i ens preparem per començar a caminar. El sol ens acompanya, i també tindrem una altra mena de companyia. Tot just encarem el corriol d'ascens que apareix un gos negre, de rostre simpàtic i força sobrepès. Ens ensuma, li caiem bé, remena la cua i decideix apuntar-se a la nostra excursió. Com que no és pas la primera vegada que un espontani de quatre potes s'afegeix a les nostres sortides, no ens sorprenem i l'acollim de bon grat.



La ruta que farem coincideix amb un tram del Camí de Vidabona, itinerari basat en els manuscrits de Lluís M. Xirinacs, el qual, al seu torn, es va inspirar en Ramon Llull i el seu "Llibre d'Amic e Amat". Es tracta d'una mena de camí iniciàtic cap a la plenitud individual, nacional i universal.
Pugem per un corriol molt fressat, però de pendent continuat, així que ben aviat comencem a suar. El nostre nou amic de quatre potes pateix el seu sobrepès i de seguida treu una llengua de pam i s'aboca a qualsevol doll d'aigua que troba.
En arribar a la Portella d'Ogassa, ens aturem a esmorzar. El gos ho agraeix, ja que panteixava de tal manera que semblava que hagués de caure mort en qualsevol moment!



Malgrat que fa un bon dia, hi ha algunes boires, però des del coll s'obre un magnífic escenari del Pirineu, amb Puigmal i Balandrau en primer terme.
Havent esmorzat, reemprenem el camí cap al cim, que veiem ja al nostre davant. Les seves formes arrodonides expliquen que Xirinacs el consideri símbol de feminitat i de maternitat.

La Senyora del Taga, displicent, mira
l’eternitat des de les seves altures
desarbrades, només coberta amb un
sensual borrissol de gespa alpina.

Sembla que la pausa de l'esmorzar, juntament amb les nostres atencions en forma de menjar i aigua, han causat un efecte miraculós en el gos, que comença a trotar muntanya amunt i ben aviat és dalt del cim. Nosaltres, amb una mica més de calma, l'assolim també. Hi ha força gent, donat que es tracta d'una muntanya de les més populars del nostre entorn.
Després de la sessió fotogràfica de rigor, ens disposem a baixar. Escollim un camí molt dret i directe, que ens porta, ràpidament, fins al coll de Jou, que, com el seu nom indica, uneix el Taga amb el cim del Puig de Sant Amanç. El nostre amic caní, desagraït ell, no ens segueix, sinó que es queda a dalt al cim, a veure si pesca alguna cosa entre les colles de gent que hi estan esmorzant.



Des de coll de Jou, i passant pel refugi lliure de Sant Jordi, en força mal estat per culpa del vandalisme, prenem un corriol ben poc fresat i força mal indicat que ens ha de portar, resseguint el peu de la muntanya, de retorn a Sant Martí d'Ogassa. És un camí ben distret, amb força contrastos, ja que tan aviat creuem boscos ombrívols com assolellats prats florits.
Un cop finalitzada l'excursió, i quan ja som al cotxe, avançant per la pista forestal que uneix Sant Martí d'Ogassa amb Ribes de Freser, passant per Bruguera, ens espera una sorpresa d'última hora. Just abans d'arribar a coll de Jou, ens creuem amb un grup d'excursionistes que baixen del Taga. Amb ells, tresca alegrement un vell conegut, tot remenant la cua. En veure'l, no podem evitar una exclamació d'alegria i els excursionistes ens demanen si és nostre. No, contestem. No en volem, de traïdors!