dimarts, 17 de setembre de 2013

Al Taga, des de Sant Martí d'Ogassa



Dissabte, 31 d'agost. Pujarem de nou al Taga, però aquesta vegada planegem una excursió més curta que el darrer cop (vam anar-hi des de Ribes), de manera que sortirem des de l'ermita romànica de Sant Martí d'Ogassa.
Allí aparquem, prop de les nou del matí i ens preparem per començar a caminar. El sol ens acompanya, i també tindrem una altra mena de companyia. Tot just encarem el corriol d'ascens que apareix un gos negre, de rostre simpàtic i força sobrepès. Ens ensuma, li caiem bé, remena la cua i decideix apuntar-se a la nostra excursió. Com que no és pas la primera vegada que un espontani de quatre potes s'afegeix a les nostres sortides, no ens sorprenem i l'acollim de bon grat.



La ruta que farem coincideix amb un tram del Camí de Vidabona, itinerari basat en els manuscrits de Lluís M. Xirinacs, el qual, al seu torn, es va inspirar en Ramon Llull i el seu "Llibre d'Amic e Amat". Es tracta d'una mena de camí iniciàtic cap a la plenitud individual, nacional i universal.
Pugem per un corriol molt fressat, però de pendent continuat, així que ben aviat comencem a suar. El nostre nou amic de quatre potes pateix el seu sobrepès i de seguida treu una llengua de pam i s'aboca a qualsevol doll d'aigua que troba.
En arribar a la Portella d'Ogassa, ens aturem a esmorzar. El gos ho agraeix, ja que panteixava de tal manera que semblava que hagués de caure mort en qualsevol moment!



Malgrat que fa un bon dia, hi ha algunes boires, però des del coll s'obre un magnífic escenari del Pirineu, amb Puigmal i Balandrau en primer terme.
Havent esmorzat, reemprenem el camí cap al cim, que veiem ja al nostre davant. Les seves formes arrodonides expliquen que Xirinacs el consideri símbol de feminitat i de maternitat.

La Senyora del Taga, displicent, mira
l’eternitat des de les seves altures
desarbrades, només coberta amb un
sensual borrissol de gespa alpina.

Sembla que la pausa de l'esmorzar, juntament amb les nostres atencions en forma de menjar i aigua, han causat un efecte miraculós en el gos, que comença a trotar muntanya amunt i ben aviat és dalt del cim. Nosaltres, amb una mica més de calma, l'assolim també. Hi ha força gent, donat que es tracta d'una muntanya de les més populars del nostre entorn.
Després de la sessió fotogràfica de rigor, ens disposem a baixar. Escollim un camí molt dret i directe, que ens porta, ràpidament, fins al coll de Jou, que, com el seu nom indica, uneix el Taga amb el cim del Puig de Sant Amanç. El nostre amic caní, desagraït ell, no ens segueix, sinó que es queda a dalt al cim, a veure si pesca alguna cosa entre les colles de gent que hi estan esmorzant.



Des de coll de Jou, i passant pel refugi lliure de Sant Jordi, en força mal estat per culpa del vandalisme, prenem un corriol ben poc fresat i força mal indicat que ens ha de portar, resseguint el peu de la muntanya, de retorn a Sant Martí d'Ogassa. És un camí ben distret, amb força contrastos, ja que tan aviat creuem boscos ombrívols com assolellats prats florits.
Un cop finalitzada l'excursió, i quan ja som al cotxe, avançant per la pista forestal que uneix Sant Martí d'Ogassa amb Ribes de Freser, passant per Bruguera, ens espera una sorpresa d'última hora. Just abans d'arribar a coll de Jou, ens creuem amb un grup d'excursionistes que baixen del Taga. Amb ells, tresca alegrement un vell conegut, tot remenant la cua. En veure'l, no podem evitar una exclamació d'alegria i els excursionistes ens demanen si és nostre. No, contestem. No en volem, de traïdors!