diumenge, 8 de novembre de 2015

Descobrint la Jacetània

Setmana del 10 al 17 d'octubre

És la nostra darrera setmana de vacances d'aquest 2015 i ens instal·lem a la ciutat de Jaca, per descobrir la comarca de la Jacetània, situada a la punta nord-oest d'Aragó, que ens reserva grates sorpreses.
La ciutat de Jaca, capital històrica del regne d'Aragó i per la seva posició estratègica a tocar de la frontera, terra de pas entre França i Espanya i del camí de Santiago, té una gran riquesa cultural. En destaquen la seva catedral, exemple del primer romànic peninsular i llibre obert de la història de l'art, i la Ciutadella, espectacular fortificació de planta pentagonal, construïda al segle XVI per ordre del rei Felip II, i extraordinàriament ben conservada.
Però Jaca no destaca només per la seva història (i pels seus fantàstics bars de tapes) sinó per la bellesa natural del seu entorn, que tenim intenció de trepitjar a fons.

Diumenge, 11 d'octubre - Peña Oroel

Ens llevem tard i no fa gaire bon temps, així que comencem amb una excursió curta, però molt interessant. Ens enfilarem al mirador de la ciutat, la Peña Oroel (1.769 metres), cim de roca conglomerada amb molta personalitat. La seva silueta d'altiplà en forma de proa de vaixell i la immensa creu de ferro que la corona són visibles des de qualsevol punt de Jaca.
Hi pujarem des de la seva base nord, el refugi Mirador de Oroel, situat a 1.200 metres d'alçada.



Des d'aquest punt, la muntanya forma un mur de pedra vermellosa, aparentment infranquejable. Ens caldrà superar un fort pendent, però ho farem de forma còmoda, per un sender que zigzageja en 37 corbes, pel mig d'un frondós bosc de pins a la seva part inferior, que esdevenen avets a la seva part superior. Realment el pic és molt popular, perquè una corrua de gent ens precedeix i ens segueix. Destaca la presència de famílies amb nens i la majoria deuen ser del País Basc i Navarra, ja que arreu se sent parlar euskera.



En sortir del bosc, a la zona coneguda com "Las Neveras", ens cal planejar fins al cim. Hi ha dos camins per fer-ho. Escollim el que cresteja i tornarem per l'inferior.
Arribem al cim i, tot i que no fa un bon dia i hi ha força núvols, aquests no ens impedeixen de gaudir d'una fantàstica panoràmica del Pirineu aragonès i de les seves valls, especialment la del riu Aragón. Identifiquem perfectament els cims més propers, Bisaurín, Llena de la Garganta, Aspe, Lecherín, Collarada, Collaradeta, i també altres de més llunyans, com els Picos del Infierno o el Vignemale.
També disposem d'una magnífica vista de la plana i la ciutat de Jaca, on destaca el relleu pentagonal de la Ciutadella.



Peña Oroel no és només un fantàstic mirador sinó també una muntanya de llegendes. Es diu que la Reconquesta d'Aragó va començar quan unes fogueres al seu cim van indicar que calia iniciar la lluita.
Després de passar una bona estona gaudint de les vistes i de l'esperit màgic de la muntanya, iniciem el descens. Quan ja som al mig del bosc, comencen a caure gotes i just quan arribem al cotxe, es posa a ploure amb intensitat, així que ens en tornem cap a Jaca a dinar, satisfets amb el nostre primer dia de muntanya.

Dilluns, 12 d'octubre - Cuculo i San Salvador

Les previsions meteorològiques tampoc no són prou bones, així que escollim una altra excursió no gaire llarga. Pujarem a les dues cotes més elevades de la zona de San Juan de la Peña: els pics Cuculo (1.552 metres) i San Salvador (1.547 metres), que tenen magnífiques vistes, tot i que no és el millor dia per apreciar-les.
El punt de partida de l'excursió està situat a la carretera que uneix el poble de Santa Cruz de la Serós amb el monestir de San Juan de la Peña, en una corba on hi ha un antic dipòsit d'aigua.
Agafem un sender que s'endinsa pel mig d'un bosc de pins i faigs, a l'esquerra del barranc de la Carbonera. Pel camí, molt costerut, podem apreciar el que serà una constant en totes les excursions: a Jaca ja ha arribat la tardor i els grocs, els ocres, els torrats i els vermellosos tenyeixen els boscos de color.



Sortim del bosc a l'anomenat coll de Betito, on hi ha una cruilla de camins. A la dreta, un sender, pel mig de prats, ens acostarà gradualment al Cuculo. A l'esquerra, el camí s'enfila abruptament cap a San Salvador.



Per començar, ens adrecem cap al Cuculo. El sender s'enfila gradualment per terreny pedregós, amb arbustos espinosos a banda i banda. El cim és dels que s'amaguen, per enganyar les nostres forces, i ens toca remuntar un avantcim abans d'arribar-hi.
Efectivament, la panoràmica ha de ser magnífica, tot i que avui els núvols amaguen completament el Pirineu i ens limiten les vistes a la planes i a una Peña Oroel amb una prespectiva ben diferent, que d'altiplà ha passat a tenir forma de muntanya clàssica. De fet, el nom de "Kukulo", d'origen preromà, significa, en euskera lloc per vigilar o talaia, molt adequat per descriure aquest cim.



Desfem el camí fins al coll i ens enfilem per la costa que ens ha de portar fins al pic de San Salvador. Pel camí ensopeguem amb un solitari rovelló, amb molt bon aspecte exterior, però malauradament corcat. 
Arribem al cim, on hi ha una ermita amb el mateix nom i unes antiestètiques antenes. Per primer cop en tot el dia, trobem altres excursionistes. Quina diferència amb les multituds de Peña Oroel!
El cim és també un bon mirador, però hi fa força vent i no ens hi estem gaire estona. Ens toca ara desfer tot el camí de pujada, i des que ens endinsem pel bosc, hi hem de posar els cinc sentits per no relliscar en el fort pendent.
Arribem però al cotxe sans i estalvis, i com que és hora de dinar, ens aturarem a Santa Cruz de la Serós. Ens han parlat molt bé del restaurant Espantabrujas i cal dir que dinem de meravella.
Després de dinar, visitem el poble, que és molt petitó, però té dos magnífics exemples de romànic: la petita ermita de Sant Caprasio, de principis del segle XI i el monestir de Santa Maria, de finals del mateix segle i un exemple característic del romànic jaqués.

Dimecres, 14 d'octubre - Bisaurín

Finalment, i després d'uns quants dies de mal temps, fa un matí espectacular. Ideal per a una gran jornada de muntanya. I escollim un cim ben famós, que passa per ser un dels més bells del Pirineu, el primer que supera els 2.500 metres venint del Cantàbric i el segon més elevat de la Jacetània després de Collarada. Tots els ingredients per a una magnífica excursió.
L'ascens a aquest gran massís rocós, situat al Parc Natural del Valles Occidentales el farem des de la seva cara sud, amb inici al refugi de Lizara. Per arribar-hi hem d'anar fins a Puente la Reina de Jaca i allà desviar-nos cap a Aragües del Puerto. Hi ha carretera fins al refugi, que és un bonic xalet de muntanya.




El camí comença just darrera del refugi i segueix una variant del GR-11. El dia és esplèndid però fa molt de vent, la qual cosa accentua la sensació de fred. Ben abrigats, ens anem enfilant, de forma còmoda i gradual. Després dels primers 500 metres de desnivell, poc abans d'arribar al coll del Foratón, ens aturem a esmorzar, en un racó una mica arrecerat del vent.
En arribar al coll, el cim apareix majestuós al nostre davant, com una gran muralla de roca, i ens adonem que ens queda una terrible pujada directa. Aquí hem d'adandonar el GR i ens esperen més de 600 metres de desnivell en menys de quilòmetres, amb pendents de gran inclinació. El primer tram, seguint la tanca del bestiar, el fem per terreny herbós i força còmode, però a partir de llavors, el sender serpenteja combinant terra i pedra solta i és molt més enfarfegador.



Finalment, però, assolim el cim, que té unes vistes immillorables. El fet d'estar aïllat i no tenir cap altre cim al voltant li dóna una amplitud de visió immensa. El vent contribueix a fer que el dia sigui molt clar i la visibilitat, excel·lent. Panoràmica 360º dels cims més propers (Aspe, Lecherines, Collarada ...), els reis de la muntanya vasca i navarresa (Mesa de los Tres Reyes, Castillo de Acher, Anie ...) i pel cantó francès, el Midi d'Osau treu el cap per sobre d'un mar de boira.
Mentre ens delectem amb el panorama, pel cantó contrari al que hem pujat nosaltres apareixen dos excursionistes bascos, molt simpàtics: en Jesus i en Chema. Ens comenten que el camí que han fet és força complicat així que, com ja teniem previst, baixarem pel mateix lloc pel qual hem pujat. Ells també s'apunten a baixar per la nostra banda.



Iniciem el descens, amb molta cura, ja que la combinació dels elevats pendents i el terreny fa fàcils les relliscades. Un cop superat el tram més delicat, fem una parada per dinar i reprenem el camí. Després d'una sessió fotogràfica amb els cavalls que pasturen al coll, abordem la part més còmoda del descens fins al refugi, on arribem prop de les cinc de la tarda. Com ja haviem anticipat, un esplèndid dia de muntanya.

Dijous, 15 d'octubre - Intent d'ascens al pic d'Aspe


Un altre matí esplèndid ens convida a una nova aventura de muntanya. El sol lluu, però no fa tant de vent com ahir, així que la visibilitat segurament no serà tan bona. Avui ens proposem intentar l'ascens a un altre dels cims emblemàtics i bells de la zona, el pic d'Aspe (2.640 metres), una mica més baix que el Bisaurín, però d'accés un xic més difícil.
Hi accedirem des de la seva vessant sud, per una pista que puja des del bonic llogarret d'Aísa, en direcció nord, fins al punt que una barrera ens impediex el pas. Allí aparquem al cotxe, al temps que un altre vehicle, amb quatre excursionistes més. El camí fins aquí ha estat ja d'una gran bellesa: la tardor s'està fent mestressa del bosc i els colors són un festival per a la vista.



Només ens cal ascedir uns metres per una pista encimentada i anem a parar a un paratge bellíssim, que per si sol ja dóna valor a l'excursió (i som només a cinc minuts del cotxe!). Es tracta del circ de Nazapal: una depressió encatifada de verd, per la qual serpenteja i es deixa caure en bonics salts d'aigua el riu Estarrún, encerclada dels cims més emblemàtics de la vall: Bisaurín, Llena de la Garganta, Aspe, Lecherines, Collarada ...
Remuntem un tram de pista fins a deixar a la nostra esquerra el refugi de Saleras, creuem el riu i ens anem enfilant per lloms herbrats fins a un punt en el qual el camí s'estreny fortament, conegut com "L'Embut". Aquí els quatre excurionistes amb qui hem coincidit a l'aparcament ens porten ja un gran avantatge.
Superat l'embut, hem de pujar per un corriol costerut de força pedra solta. A mig fer, ens aturem a fer una pausa per esmorzar, i tot seguit, continuem fins a assolir la zona coneguda com Las Llanas. Aquí comença per a nosaltres la part més complicada de l'excursió. Las Llanas és una zona càrstica, que és com es coneix cert relleu típic de les zones calcàries. És una àrea rocosa, però a diferència dels grans blocs de granit de l'alt Pirineu, aquí es tracta de roques blanques, més petites, de diferents mides, posades una al costat de l'altra, que formen de tant en tant escletxes profundes per les quals és fàcil caure. És una zona plana (d'aquí li ve el nom de Las Llanas), on no guanyem alçada però que es fa molt carregosa de superar, sobretot per trobar el camí, ja que ens hem de refiar únicament de les fites, i n'hi ha per tot arreu. És fàcil despistar-se, com en una mena de laberint, avancem molt lentament i això, al final, acaba amb la nostra resistència mental. Salvant les distàncies, i ara que fa poc que he vist la pel·lícula Everest, evoco la sensació que deuen tenir els escaladors al mig de la glaçera del Khumbu.



Segurament ja som a prop del coll de la Garganta d'Aísa, on s'acaba la zona càrstica i comença l'accés al cim, perquè al nostre davant, el blanc calcari esdevé ja marró. Però són les dotze del migdia, ens queden encara un parell d'hores de pujada més la corresponent baixada i estem mentalment esgotats. Així que decidim abandonar i girem cua. L'Aspe haurà d'esperar...
Desfem amb cura la part més complicada del camí i, passat l'embut, ens aturem a dinar, en un indret amb fantàstiques vistes de la vall d'Aísa. Dels quatre excursionistes del matí, no se'n sap res.
Després de dinar, acabem de baixar amb calma, gaudint de la bellesa de l'entorn, fins que arribem de nou a l'aparcament. No hem fet cim, però l'excursió ha estat fantàstica!!



Divendres, 16 d'octubre - Pic des Moines

De nou un matí esplèndid. Avui ens dirigim cap a l'estació d'esquí d'Astún, a tocar de la frontera amb França, per tal d'ascendir a un pic que de fet està ja en territori francés: el pic des Moines, de 2.349 metres d'alçada.
Deixem el cotxe a l'aparcament de l'estació, la qual, completament deserta, té un aspecte fantasmal. No hi ha res més trist que una estació d'esquí fora de temporada.
Passat l'últim edifici de l'estació prenem una petita pista ascendent, a l'esquerra d'un rierol, que aviat abandonarem per enfilar un corriol que ens porta, superat el barranc d'Escalar fins a l'Ibon del mateix nom. L'indret és molt especial i el llac amb la llum d'aquesta hora és un mirall en el qual es reflecteixen els cims del voltant, amb l'Aspe com a protagonista d'excepció.



Rodegem el llac per la seva dreta i ens aturem a esmorzar, abans d'enfilar de nou un costerut corriol a la dreta, que ens ha de portar fins al coll des Moines. Mentre pugem veiem baixar dues persones i, a mesura que s'acosten, veiem amb sorpresa que es tracta dels dos excursionistes bascos amb qui vam coincidir fa un parell de dies al Bisaurin, en Jesus i en Chema. Quina casualitat més agradable!
Després d'una petita conversa amb ells, que ja venen del cim, acabem d'arribar al coll, que ens rep amb una imatge realment impactant del Midi d'Ossau. Mentre ens recreem amb les vistes, puja un altre excursionista, amb el qual canviem algunes paraules sobre el cim on anem i les seves dificultats d'ascens.
Ell continua amunt i nosaltres el seguim al cap d'una estona, per un corriol a mà esquerra, en direcció nord, que es va enfilant pel llom de la muntanya fins al Col de Bénou, a la base del pic. Allà veiem l'excursionista, de nom Pedro, que ens ha esperat i s'ofereix per guiar-nos en la petita grimpadeta que hem de superar, per la cresta, fins a assolir el cim. Li agraïm la seva amabilitat i ens disposem a seguir-lo cap amunt. 



Amb les seves indicacions ben aviat arribem al capdamunt, on la panoràmica és fabulosa: Midi d'Ossau, Casterau, Balaitus, Anayet, Collarada, Llena de la Garganta, Aspe, Bisaurin, Mesa de los Tres Reyes, Anie, Infiernos ... Fins on arriba la vista, tot són cims coneguts.
Després de la corresponent sessió fotogràfica i de comentar amb en Pedro la situació política a Catalunya, desfem la grimpada fins al coll. Allà ens acomiadem. Ell torna a baixar directament cap a Astún, mentre que nosaltres allargarem una mica més l'excursió, tot crestejant per la dreta del cim.
La cresta té algun punt de grimpada, en el qual ens cal anar amb compte, però gaudim de magnífiques vistes i ens apuntem un parell de pics més, el Pico El Escalar i el Pic de Belonseiche, la qual cosa ens esborra el lleuger mal sabor de boca que ens havia deixat el fet de no haver aconseguit cim el dia anterior.



A l'últim pic, ens aturem a dinar, tot contemplant l'Ibon de Escalar als nostres peus, i fins i tot fem una petita migdiada, abans d'emprendre la baixada, primer cap a l'Ibon i després fins a Astún.
A la tornada cap a Jaca, ens aturem a Canfranc Estación, per fer una visita guiada a l'impressionant edifici de l'Estació Internacional de Ferrocarril, que després d'anys d'abandonament, està en procés de restauració. Un apassionat guia ens explica la seva història i vicissituds. Una bona manera de posar punt final a les nostres vacances.

diumenge, 25 d’octubre de 2015

Dues excursions per Euskal Herria

Cap a mitjans de setembre tenim unes mini vacances que aprofitarem per tornar a visitar Euskal Herria, ara que ja fa temps que no ens hi deixem caure.

De camí cap a Donosti, fem nit a Elizondo, la població capçalera de la misteriosa i llegendària vall de Baztan (i ara també literària, gràcies a la popular trilogia de l'escriptora Dolores Redondo). Així, el matí següent, podrem fer una excursió per aquella zona, molt desconeguda per a mi.

 Divendres, 18 de setembre - Ascens al pic Adi

Escollim pujar a una cimera emblemàtica de Navarra, el pic Adi, no pas per la seva alçada (1.458 metres), sinó per la seva estratègica posició, solitària i aïllada, amb un cim net de d'arbres, cosa que el converteix en un extraordinari mirador del Pirineu.
Iniciarem la ruta al port d'Urkiaga, que comunica Navarra amb França per la carretera NA-138. Just al port, aparquem el cotxe i començarem a caminar per una pista forestal encimentada, que aviat esdevindrà un bonic corriol dins una esplèndida fageda. A la ruta que seguim, coincideixen el GR-11 (sender del Pirineu, en la seva vessant sud) i el GR-12 (sender d'Euskal Herria).


La zona per la qual ens movem és coneguda com a Monte Quinto Real (Kintoa en euskera). L'origen del seu nom està en els impostos ("quintas") que s'havien de pagar a l'Edat Mitjana a la corona navarresa per tal de poder aprofitar les seves pastures. Actualment les terres pertanyen a les valls de Baztan i Erro, que són qui les administra.
Ens trobem també en zona fronterera, i pel camí ensopegarem amb diversos búnquers de la Línia P, la barrera defensiva construïda pel franquisme després de la guerra civil, amb l'objectiu d'aturar una possible invasió aliada. Les fortificacions, gairebé 6.000, s'estenen del Mediterrani al Cantàbric, i són conegudes com "La gran muralla de Franco".
L'acens per dins del bosc és gradual, fins que l'abandonem per emergir en una zona de pastures, al coll d'Adi al fons de la qual apareix el cim. Ens caldrà remuntar una costa molt dreta, de gairebé 300 metres, seguint el filat que delimita les pastures i per un terra encatifat, d'un verd sorprenentment intens, per l'època en la qual ens trobem.


Remuntada la costa, a poc a poc, per no esbufegar gaire, carenegem fins al cim, que està força animat de gent. Mentre pujàvem, s'ha ennuvolat, i ens temem que no podrem gaudir de les esplèndides vistes. Efectivament arribem al cim embolcallats per la boira, però afortunadament ens dóna alguna treva, i podem apreciar el relleu dels principals cims del Pirineu basc i navarrès (Petrechema, Mesa de los Tres Reyes, Auñamendi, Ohri ...).


La baixada l'emprenem pel cantó oposat al de pujada, des d'on, desfent un fort pendent, arribem al coll d'Aratun, des del qual, enllaçant de nou amb els GRs, tornem al coll d'Adi i desfem el camí d'ascens fins a Urkiaga.
Són gairebé les tres de la tarda i dubtem que sigui possible arribar a algun lloc on ens donin dinar. La sort, però, ens somriu. A peu de carretera, en direcció a Irurita, hi ha l'Hostal Rural Arrobi Borda, un lloc encantador on dinem de meravella. Més que recomanable.
I ja amb l'estòmac ple, ens dirigim tranquil·lament cap a Donosti.


Dissabte, 19 de setembre - Aizkorri, Aketegi i Aitxurri


Avui el sherpa Iñaki ens proposa una bonica excursió que ens portarà fins al capdamunt d'alguns dels cims més alts de l'Euskadi autonòmic, al massís de l'Aizkorri, que porta el nom del més popular dels pics, tot i que no el més elevat. I ho farem seguint, en part, la ruta de la famosa marató de muntanya Zegama-Aizkorri.
Ens cal anar fins a Zegama i prendre una pista forestal fins a l'aparcament d'Aldaola. Quan hi arribem, prop de les nou del matí, ja hi ha força cotxes, la qual cosa denota la popularitat dels cims que volem pujar.
Comencem a caminar en direcció al refugi abandonat de Mikeleten Etxea i l'ermita Sancti Spiritu, antic assentament templari que formava part del camí de Santiago. Des d'aquí tenim ja una molt bona vista de l'Aizkorri, el primer dels cims que pujarem, enclavat a la dreta del túnel de San Adrian, pel qual baixarem.


La primera part del recorregut transcorre per un sender que s'enfila vertiginosament pel mig d'una fageda. A la sortida del bosc, amb Zegama als nostres peus i un mar de núvols que amaga Gipuzkoa, ens aturem a esmorzar.
En reemprendre, el camí es torna escarpat i serpenteja per la roca calcària fins al cim de l'Aizkorri, deixant a la dreta l'ermita del Sant Crist d'Aizkorri i el refugi de muntanya annex. 


El cim (1.528 metres) és ben ple de gent i les vistes, emmascarades per la boira, així que continuem el nostre camí, ara crestejant, fins als propers cims del dia. Aquí el camí és rocós i abrupte, a la nostra dreta descansen les parets calcàries dels cims i a l'esquerra, als nostres peus, amples prats de pastura, refugi de les ovelles de la raça Latxa.
Passem per l'Aketegi i arribem finalment a l'Aitxurri (1.551 metres), el més elevat de tots tres i sostre de la comunitat autònoma basca. Fem la corresponent sessió fotogràfica, encara que la boira no ens deixa veure gaire res, i desfem el camí fins a assolir de nou el peu de l'Aizkorri. 


El descens el fem per un camí diferent del de pujada, que deixa el pic a la nostra esquerra. El primer tram, rocós i escarpat, acaba en una vertiginosa baixada, força aèria, coneguda com "la diagonal". A partir d'aquí, ens endinsem una vegada més per la fageda, tot i que ara el camí és molt pedregós i bastant més incòmode que el de pujada.
La darrera part de l'excursió, abans d'arribar de nou al refugi de Mikelen extea és la més peculiar, ja que travessa el Túnel de San Adrian. Aquest característic forat a la muntanya, que enllaça terres de Gipuzkoa amb la planura alavesa fou històricament una ruta comercial i la principal via de comunicació entre França i Castella. Es tractava d'un dels passos estratègics de la geografia basca, molt utilitzat per pastors transhumants i per pelegrins, ja que també hi passava un dels braços del camí de Santiago. I el més sorprenent del pas és que, al seu interior s'assenta la petita ermita de San Adrian.
Arribem de nou a l'aparcament quan ja són les tres de la tarda i ens apressem per la pista forestal, ja que al seu inici ens espera la Benta d'Otzaurteko, on tenim taula reservada i on farem un dinar per llepar-s'hi els dits!



dimecres, 2 de setembre de 2015

De nou a la Vall d'Aran


Dissabte, 22 d'agost. Tornem de nou a la Vall d'Aran, per a la sortida d'estiu dels Camalluents. Aquest any tenim planejada una travessa, des de la boca sud del túnel de Vielha fins a Pònt de Rius, prop d'Arties. Les previsions meteorològiques, però, no són bones, i les probabilitats de pluja, sobretot a partir del migdia, són elevades.
Ens llevem amb algunes boires, però de moment no plou, així que agafem els cotxes i ens dirigim cap a la boca sud del túnel de Vielha, on aparquem, just al costat de l'Ospitau de Vielha o de Sant Nicolau, antiquíssim hostal i després refugi, avui en desús.
Comencem a caminar a quarts de vuit del matí, després de contemplar com uns raigs de sol que s'escapaven de les boires il·luminaven el cim del Tuc de Molières.
Ens toca remuntar la vall de Conangles, seguint el GR11, en direcció al Pòrt de Rius. La pujada és continuada però agradable, per un corriol de bon fer. Els boletaries del grup estan amatents i de tant en tant, cacen algun cep. Els que no estem pendents dels bolets, en sortir del bosc i entrar en terreny clar i rocós, més enllà del Barranc dera Escaleta, no ens perdem les vistes panoràmiques, especialment de la part més meridional del massís de la Maladeta (pic Russell, Margalida i Tempestats),fins gairebé a la punta de l'Aneto.
En arribar al capdamunt del Pòrt de Rius, a 2.315 metres (punt més alt de l'excursió), apareix l'estany de Rius, als peus del qual ens aturarem a esmorzar. L'indret és molt bonic. Llàstima que l'estany no està gaire ple. 



Havent esmorzat, continuem el camí, tot resseguint l'estany per la seva riba esquerra. El temps ha empitjorat i comença a plovisquejar. Ens posem l'impermeable i seguim endavant, a l'expectativa del que pugui passar. La pluja no acaba de descarregar, però segueix amenaçant. Així que, en arribar a una bifurcació, a l'extrem més oriental del llac, ens aturem per deliberar i prendre una decisió. En aquest punt podem continuar pujant, seguint l'Alta Ruta Pirinenca (ARP), fins a l'estany Tort de Rius i l'estany de Mar, o bé continuar el GR11, que ens portarà directament al refugi de la Restanca. Finalment la majoria, atenent a la inestabilitat meteorològica, es decideix per aquesta darrera opció, que és una mica més curta.
La baixada, força vertiginosa, transcorre per un paisatge una mica monòton, per una estreta vall, entre grans parets de granit. Al nostre davant, però, i quan els núvols ho permeten, belles vistes del Beciberri Nord i sobretot, del Montardo, que per la seva proximitat, esdevé el gran senyor de la zona.
A l'últim tram de recorregut, abans d'arribar a la Restanca, el GR es desvia cap a la dreta i ens caldrà remuntar un turó, just per sota de la línia elèctrica del refugi. I en arribar al capdamunt del turó ens sorpren la magnífica vista de l'estany i presa de la Restanca, amb el refugi a la seva riba. Cap allà ens dirigim, per tal de poder dinar còmodament entaulats.
Havent dinat, i quan ens disposem a emprendre l'últim tram de baixada, comença la tempesta. I ens disposem a entomar-la, ja que els taxis ens esperen al cap d'una hora i no ens podem entretenir.



El descens es fa pel mig del bosc, per un corriol empedrat molt bonic, però que, amb la pluja s'ha tornat molt relliscós i ens cal anar amb compte. Els boletaires, però, encara tenen temps de trobar uns quants ceps més, els quals, previ permís de l'hotel, constituiran un deliciós esmorzar per a l'endemà.
Arribem a Pònt de Rius cap a les cinc de la tarda, quan ja ha deixat de ploure, torna a sortir el sol i els taxis ja ens esperen. Ja dins dels vehicles, fem els tres quilòmetres de pista fins a Pont de Rèssec, passem per Arties i cap a Vielha. Punt final de l'excursió.

dijous, 27 d’agost de 2015

Estiu d'un verd intens a Val d'Aran

Setmana del 20 al 27 de juny.

Si l'any passat vam escollir un indret llunyà com Noruega per a les nostres vacances d'estiu, aquest any ens hem quedat més a prop de casa, a la Val d'Aran, una terra que ens fascina, ja que, com Noruega, té quelcom de màgic i a un paisatge de postal, afavorit pel seu clima atlàntic, hi afegeix una llengua i una cultura pròpies que la fan molt especial. Pensem dedicar la setmana a trepitjar els seus camins, pujar les seves muntanyes, contemplar els seus salts d'aigua, assaborir els seus colors, especialment el verd intens que tot ho tenyeix en aquest inici d'estiu i carregar piles per al retorn al caos quotidià.


Diumenge, 21 de juny - Passejada pels volts de Montgarri
Encetem la setmana per la part alta de la vall (que curiosament coincideix amb el seu extrem sud), enfilant-nos fins al Santuari de Montgarri, al llindar amb la comarca del Pallars Sobirà. Per arribar-hi hem de creuar el Pla de Beret, que és un autèntic festival per als sentits. Verdaguer l'anomena "la immensa plana" i veritablement és una infinita catifa verda on vaques i cavalls pasturen alegrement.
Montgarri, on arribem tot baixant unes llargues escales de fusta, després d'haver aparcat el cotxe al final de la pista forestal que ens hi ha conduït, és un antic poble del qual en queden només l'església romànica, amb el típic campanar de barret de bruixa, i la rectoria, transformada en refugi. Als seus peus flueix la Noguera Pallaresa, que nascuda al Pla de Beret, malda ja per escapar de la vall cap al seu destí natural, el Pallars.
Des de Montgarri iniciarem una curta caminada, d'un parell d'hores, seguint el curs de la Noguera fins a la cabana de Cabau (actualment un xalet de muntanya) i la cabana de Parros (aquesta sí, una petita caseta), on fem un gir de 90º i ens dirigim cap al nord-est, fins al punt de confluència dels rius Vernatar i Horcalh. El nom d'aquest darrer riu, primer afluent de la Noguera Pallaresa, fa referència a la forma de forca de la confluència. És un indret idíl·lic, on es respira pau pels quatre costats i tot és d'un verd intenssíssim.
Abans de tornar cap a la cabana de Cabau, ens tocarà descalçar-nos i creuar el gèlid riu transparent.
De tornada a Montgarri, ja és l'hora de dinar i ens quedem al refugi, on hi ha força gent i molt de caliu.




A la tarda, ens arribem fins a un dels salts d'aigua més coneguts de l'Aran, Eth Saut deth Pish, una impressionant cua de cavall de més de 20 metres, situada en una vall estreta i ombrívola, la vall de Varradós, ja en zona del Baish Aran. Les aigües de la cascada provenen de l'Estany Long de Liat

Dilluns, 22 de juny - A l'estany de Montoliu i als peus del Maubèrme
Seguim explorant el Naut Aran. Avui tenim la intenció de pujar a una de les muntanyes emblemàtiques de l'Aran, el Tuc de Maubèrme, de 2.880 metres, però com moltes vegades passa, la muntanya decidirà per nosaltres i caldrà que canviem els plans sobre la marxa.
Hem d'anar fins a Bagergue i resseguir una llarga pista forestal en força mal estat fins poc abans de la Cabana des Calhaus, on aparcarem el cotxe i comencarem a caminar pista amunt.  Deixem a la dreta el Saut des Calhaus, mentre a la nostra esquerra, al fons de la vall, l'Arriu Unhòla serpenteja i va canviant de color, agafant un roig ataronjat, a causa del sòl ferruginós on s'assenta. 
En arribar al Plan de Tor, on s'enllaça amb el GR-211, deixem la pista i, en un gir de 180º, enfilem un corriol que ens ha de portar fins al Lac de Montoliu, al peu de la muntanya que volem pujar.
 

L'entorn de l'estany és preciós, amb les seves aigües encara mig gelades i clapes de neu tenyint el verd de l'herba. I el millor de tot és la solitud que ens acompanya. Quan ens mirem de prop la immensa mola del Maubèrme, però, ens adonem que l'indret pel qual hem de pujar, força vertical, està força cobert de neu, la qual cosa ens impulsa a canviar de plans. Girem la vista uns quants graus a la dreta i topem amb el Tuc der Òme, un cim arrodonit, força més amable i accessible. Tot i que també ens caldrà superar una llenca de neu, el pendent és menys amenaçador. Ens hi enfilem fins a arribar a la Colhada Nera. El nom fa referència al color del terra, ja que ens trobem en zona minera. Efectivament, a la nostra esquerra es fan presents les restes de les antigues mines de zinc i plom del Port d'Urets, amb restes de l'antic edifici i fins i tot alguna vagoneta abandonada. Pensar en la vida que devien portar els miners en aquestes contrades fa feredat!
Ens acabem d'enfilar fins al cim, on gaudim de magnífiques panoràmiques de 360º de tot el relleu de la vall, amb el Maubèrme de gran protagonista.



A la baixada, ens aturem a fer un mos al coll, i seguim ràpidament el descens, perquè el dia, que era esplèndid, es comença a complicar. La pluja ens encalça quan ja som de nou a la pista, però afortunadament la tempesta roman en la llunyania.


Dimarts, 23 de juny - Un poble de postal i un bosc encantat al Baish Aran
La vigília de Sant Joan, a diferència dels dies anteriors, es lleva ennuvolada, motiu pel qual aparquem la muntanya i planegem una bonica excursió pel Baish Aran, que iniciarem a Les.
A la primera part de l'excursió, ens enfilarem, per costeruts i ombrívols camins empedrats i encatifats de molsa, pel mig d'un bosc de roures, fins a Bausen, un dels pobles amb més encant de l'Aran, on no pot faltar l'església amb el campanar de barret de bruixa i les típiques teulades araneses, de pissarra, esglaonades.



No ens aturem, però, a Bausen, sinó que continuem amunt, per un costerut camí, cap a les Bordes de Bausen, entre verds prats de pastura i mars de falgueres, fins al punt més alt de l'excursió, el Coret de Pan. A partir d'aquí entrarem al bosc de Carlac, una fageda mil·lenària de gran bellesa, les branques de la qual semblen donar-nos la benvinguda construïnt arcs sobre la catifa multicolor del terra i els troncs adopten formes pròpies de contes de fades i follets, envoltant-ho tot d'un aroma de misteri.



Tot d'un plegat, la sortida del bosc ens sorpren amb unes vistes impressionats de la Vall de Toran, i el poble de Canejan en primer terme. És el moment de fer una pausa per dinar, en un menjador privilegiat, abans de continuar el camí fins a arribar de nou a Bausen.
A l'entrada del poble, amagat darrera un turonet, el cementiri civil recorda la llegenda real dels amants de Bausen. A principis del segle XX, una parella d'enamorats no es van poder casar pel fet de ser cosins. Es van enfrontar a l'església per poder viure el seu amor, però quan ella va morir, el capellà no la va voler enterrar al cementiri del poble. Fou llavors quan els veïns li van construir el cementiri civil que encara avui ens recorda aquesta trista història d'amor.
Des de Bausen, baixem fins a Les, de forma vertiginosa, pel camí vell, que creua dues vegades la carretera. I en arribar a Les, fem cap a la plaça, on s'alça orgullós Eth Haro, un enorme tronc d'avet que porta un any allí dret. Aquesta nit de Sant Joan, en un dels rituals atàvics que encara perduren, el tronc cremarà, per tal d'allunyar els mals presagis, purificar els esperits i augurar unes bones collites. I nosaltres serem allà per contemplar-ho.

Dimecres, 24 de juny - Era Artiga de Lin
Com que anit vam assistir a la crema deth Haro, ens llevem tard aquest matí de Sant Joan. Avui serà un dia tranquil, amb només una curta caminada després de dinar. L'indret escollit serà, això sí, un dels més bells de la vall: Era Artiga de Lin.



L'itinerari circular, d'una hora de durada, el comencem en un lloc impressionant, la font del riu Joeu. Aquest salt d'aigua que brolla intensament de dins de la muntanya dóna lloc a un dels afluents de la Garona, però neix a la glaçera de l'Aneto. A la veïna vall de Benasc s'ha amagat sota terra, en l'indret conegut com a Forau d'Aigualluts, i després de recorrer uns quants quilòmetres per les entranyes de la muntanya, torna a veure la llum aquí, als Uelhs deth Joeu.



A l'esquerra del salt d'aigua unes escales s'enfilen fins als Plans dera Artiga. Es tracta d'uns extensos prats de pastura, encatifats de verd, envoltats d'un espectacular circ de parets verticals entre els quals hi ha algun dels cims més emblemàtics de la vall, com el mític Mahl des Pois (la Forcanada). És un dels paratges més bells que he vist mai, i val la pena intentar gravar aquesta imatge de postal a la nostra retina, per evocar-la en el futur. Entrem pel pla de l'esquerra i el travessem, més enllà del refugi, fins al pla de la dreta, igual de bonic i tornem per un tram de carretera fins a l'aparcament.

Dijous, 25 de juny - Tuc gran de Sendrosa
Fa un dia esplèndid i toca tornar a l'alta muntanya. Ens encarem de nou cap a Naut Aran, i a la bonica vall glacial de Ruda. Anem en cotxe, per la pista que ressegueix el fons de la vall, fins que deixem el cotxe al costat del camí, poc abans d'arribar a la zona d'aparcament de Prats de Locampo i comencem a caminar, seguint una variant del GR-211, en direcció al refugi de Saboredo. Som en una zona perifèrica del Parc Nacional d'Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici, i el panorama que ens envolta és força diferent del que hem gaudit els darrers dies. Al paisatge suau i amable del vessant aranès hi contrasta un relleu força més agrest i pedregós.



En un parell d'hores ens plantem al refugi, que està molt tranquil a aquesta hora del matí, Després d'una breu conversa amb el guarda, seguim camí, vorejant l'estany de Baish de Saboredo, en direcció al Coth deth Tuc Gran de Sendrosa, a la línia divisòria entre els circs de Saboredo i de Colomers.



Des del coll fins al cim, ens cal ascendir per una cresta força llarga, no pas difícil però sí entretinguda. El cim val molt la pena, ja que és un dels miradors de la zona, juntament amb el Tuc de Saboredo. Les vistes a 360º són impressionants, començant pels dos circs, de Saboredo  i Colomers, dels quals podem resseguir tots els estanys, i continuant per totes les muntanyes que envolten la vall. Mirant cap al Parc Nacional, tenim a tocar els Pics d'Amitges i Saboredo, així com el Gran Tuc de Colomers. Al cantó de l'Aran, destaca el Montardo. I en la llunyania, els massissos del Bessiberri i de la Maladeta, amb un Aneto encara ben blanc. Ens delectem una bona estona amb aquest festival per als sentits, abans de desfer el camí de la cresta fins al coll, on comencem a trobar els primers excursionistes dels Carros de Foc de direcció a Saboredo. Cap allà ens dirigim també nosaltres, ja que hi tenim encarregat el dinar (una sopa de verdures i un hummus excel·lents). Mengem al porxo, acompanyats del gos i el ruc del refugi. Havent dinat, seguim desfent el camí de pujada fins al fons de la vall. Poc abans d'arribar, fem una pausa per refrescar-nos els peus a les aigües gèlides de l'Arriu de Ruda, afluent de la Garona, que segons alguns experts, és en realitat, el propi riu Garona, ja que situen el seu naixement a la vall de Saboredo i no pas al Pla de Beret. En qualsevol cas, els nostres peus agraeixen enormement el bany.

Divendres, 26 de juny - Montlude, la muntanya de llum
El matí torna a ser espèndid, perfecte per a una altra gran jornada de muntanya. Avui ens dirigim de nou al Baish Aran, cap a Vilamós, el poble més antic de l'Aran i un balcó natural de la vall. Al darrere de l'església arrenca una llarga i malmesa pista forestal que ens deixarà al peu d'una de les muntanyes més emblemàtiques de l'Aran: el Montlude o muntanya de llum. Aquest cim és qualificat de muntanya polar, com només ho són aquells punts panoràmics excepcionals sobre la resta de muntanyes. Ho podrem constatar.
Aparquem el cotxe al costat de la Cabana d'Uishèra i abans de fer una passa, som captivats per una vista hipnòtica de l'Aneto. Costa d'imaginar un mirador més privilegiat del sostre del Pirineu, que lluu esplèndid sota un cel d'un blau intens. Ens podríem quedar aquí, però segur que el cim ens depara moltes més sorpreses.



Haurem de recórrer encara a peu un bon tram de pista forestal, abans d'arribar a la Passada de Simonet, punt on s'acaba la pista i ens començarem a enfilar, per un corriol molt dret, que flanqueja per sobre de l'Estany Long de Vilamós, fins a arribar a un indret paradisíac, l'estany Redon de Vilamós. En aquest punt, i després de superar algunes congestes de neu, ens haurem de desviar cap a l'esquerra, per encarar la cresta que condueix al cim. El camí és costerut i relliscós i se'm farà força carregós, sobretot a la baixada, on hauré de patir unes quantes relliscades.
La panoràmica a 360º des del cim, on hi ha un vèrtex geodèsic i una petita creu, és realment espectacular. L'Aneto continua brillant amb llum pròpia, però també són excepcionals les vistes del Maubèrme.



A la baixada, i deprés d'aturar-nos a dinar als peus de l'estany Redon, desfem el camí, introduint una petita variant. El llarg tram de pista, però, no ens l'estalvia ningú. Això sí, les postals del Maubèrme i l'Aneto amb llum de tarda no tenen preu. Digne final de vacances!

dissabte, 6 de juny de 2015

Un passeig per la Serra Cavallera



Diumenge, 10 de maig. Fa un matí esplèndid i una temperatura gairebé estiuenca. Cal aprofitar el dia! Ens llevem d'hora i anem fins a Camprodon, on iniciarem un recorregut que resseguirà bona part de la Serra Cavallera. 
La ruta comença en un aparcament per a caravanes que hi ha a l'entrada de Camprodon. Just al costat de la carretera, un indicador assenyala el PRC- 190, sender que haurem de seguir durant tot el recorregut.



L'arrancada no dóna treva i ens toca remuntar un fort pendent, afortunadament pel mig d'un espès bosc, que ens protegeix d'un sol intens. Com que la ruta és circular, en un punt hem de decidir en quin sentit la volem fer, i escollim afrontar la part més dura de la pujada ara que encara estem frescos.



En arribar als 1.400 metres, la vegetació es comença a aclarir al temps que el pendent es fa més suau. Ben aviat el bosc esdevé prat i l'itinerari transcorre íntegrament per la carena, seguint el filat separador.
Ens queda un bon tram de recorregut carener fins a assolir el primer cim del dia, que ja s'endevina en la llunyania. Aprofitem per gaudir de les grandioses i excel·lents panoràmiques, especialment del Pirineu, que tenim a tocar, dibuixat sobre un cel completament nítid. Al sud, en canvi, hi ha boirina i només podem endevinar els relleus del Montseny i Montserrat.



El cim es fa pregar, de manera que decidim fer una pausa per esmorzar i recuperar forces abans d'arribar-hi. Finalment, després de passar per uns quants avantcims, assolim el cim, de 1.894 metres, planer i pedregós, marcat amb un vèrtex geodèsic. Es coneix com a Puig del Pla de les Pasteres o també com a Serrat dels Evangelis.
Seguim planejant fins al proper cim del dia, aquest arrodonit i herbós, de 1.899 metres, conegut com La Pedra dels Tres Bisbats. El nom fa referència als tres termes que hi conflueixen, Pardines, Vilallonga de Ter i Ogassa, que pertanyien als bisbats de la Seu, Girona i Vic, respectivament.
A partir d'aquí comença un descens realment vertiginós, fins al Coll de Pal, de 1.779 metres. En pocs minuts desnivellem més de cent metres. La Serra Cavallera segueix fins al seu punt més alt, el Puig Estela, de 2.013 metres. Nosaltres, però, no arribarem fins a aquest cim, que ja vam pujar l'any passat des d'Ogassa. En arribar al coll de Pal, fem un gir de 180º i posem proa cap a Camprodon. És prop de la una del migdia, el sol escalfa de valent i ens queden encara uns quants quilòmetres per endavant!



Poc abans d'arribar al refugi Montserrat, hem de tombar a l'esquerra, pel mig dels prats, seguint un camí desibuixat i en alguns trams, força perdedor. Ens temiem que, en enfonsar-nos a la vall, patiriem molta calor, però afortunadament fa un airet ben agradable. Un tram del PR segueix la pista asfaltada que uneix Ogassa i Camprodon, de la qual hem de recorrer uns quatre quilòmetres, que se'ns fan força pesats. La darrera part de l'excurisó, però, es torna a endinsar pel bosc, fins a enllaçar amb el punt d'inici. Són quarts de quatre de la tarda i ens hem guanyat un premi. Som ben a prop del centre de Camprodon, així que creuem el pont romà i enfilem el carrer València, molt tranquil a aquesta hora de la tarda, a la recerca d'un lloc on recuperar forces deprés de divuit quilòmetres i més de mil metres de desnivell. Ens ho mereixem!

dilluns, 1 de juny de 2015

Al Salt del Sallent des de Sant Privat d'en Bas




Divendres, 1 de maig. El dimecres va ploure amb intensitat, així que és una bona ocasió per anar a veure algun salt d'aigua. Escollim el Salt del Sallent, a la Vall d'en Bas, ja que per la seva alçada, és un dels més espectaculars. L'any passat ja hi vam fer una sortida, des de Pla Traver i passant pel Puigsacalm. Aquesta vegada, però, hi pujarem des de Sant Privat d'en Bas, a la Garrotxa. Aprofitarem per gaudir de l'esclat de la primavera a la fageda.



Aparquem el cotxe en una àrea de pícnic anomenada "Els Pins", que trobem poc després de passar pel nucli antic de Sant Privat. Quan hi arribem, a quarts de nou del matí, ja hi ha algunes caravanes que hi han passat la nit, però la majoria dels seus estadants encara dormen.
Comencem a caminar per una pista forestal, fins a un indicador que ens dóna a escollir l'accés al salt per Les Escales o bé pel Camí dels Matxos. Nosaltres, però, no n'escollirem cap dels dos, ja que volem passar, en primer lloc, per La Freixeneda. Així que seguim recte endavant i ens enfilarem per la carena, per l'anomenat camí del Bot. Mentre anem guanyant alçada, gaudim de bones vistes de la Vall d'en Bas als nostres peus, i de la silueta de Santa Magdalena i el Puigsacalm al nostre darrere.



En arribar a la masia abandonada de La Freixeneda, anomenada així per les immenses freixes que l'envolten, ens aturem a esmorzar. L'indret és molt especial, tot i que es fa difícil entendre com, en condicions molt més difícils que les actuals, algú podia viure tan allunyat de la resta del món. Les vistes, però, s'ho valen i el nucli de Collfred, nexe d'unió entre les comarques d'Osona i la Garrotxa, descansa en primer terme, ben encatifat de verd, mentre que el Pirineu fa de fons d'escenari, amb un Canigó que ja acaba de quedar sense gota de neu.

Reprenem el camí, ara molt planer, fins a creuar el Sallent, al punt on es precipita penya-segat avall, donant origen al salt. Amb molt de compte, ens atansem fins a la seva vora i gosem mirar, només uns segons, l'impressionant estimball de gairebé cent metres. Molt millor continuar el camí, deixant a la nostra dreta la masia del Sallent, per anar a contemplar una vista frontal del doll d'aigua que parteix la gran paret de pedra.

Ens toca ara tornar al punt d'inici, cosa que farem anant a buscar el camí dels Matxos, que havíem deixat a la nostra esquerra tot pujant. És un corriol costerut i pedregós, que segur que, a jutjar pels esbufecs d'alguns excursionistes amb qui ens creuem, fa de més bon baixar que pujar.
Quan arribem a la zona de pícnic, és gairebé l'hora de dinar, és ple de gom a gom i l'ambient convida a quedar-s'hi, especialment l'oloreta de carn a la brasa. Nosaltres, però, haurem d'anar a dinar a casa!

dilluns, 27 d’abril de 2015

Montnegre Carener


Diumenge, 5 d'abril. És diumenge de Pasqua, i com marca la nostra tradició personal, aprofitarem el dia per fer una excursió. I ho farem recuperant un projecte que tenim molt abandonat: el dels sostres comarcals.  Avui li tocarà el torn a un cim ben poc conegut i ben particular: el Turó d'en Vives, sostre comarcal del Maresme.  El Turó d'en Vives forma part de la serra del Montnegre, que separa la plana del Vallès del litoral del Maresme.  Aquí la toponomia veritablement recrea el territori en paraules, ja que tota la muntanya està entapissada d'espessos boscos, sobre un sòl pissarrós, que la converteixen en un indret fosc i ombrívol. Per accedir al punt d'inici de l'excursió haurem d'anar fins a Sant Celoni i allí, agafar una pista forestal en molt bon estat, que segueix el GR-5 fins a Sant Martí de Montnegre, antic nucli al voltant de l'església.
Farem una ruta circular, amb inici i final en aquest punt, marcada com a sender local SL-C-103, a la qual introduirem una petita variant, per tal d'arribar al sostre comarcal que ens hem marcat com a objectiu.



El primer tram ascendeix gradualment, per un agradable caminet entre sureres, alzines i roures. La vegetació és espessa i per tant, gaudirem de poques panoràmiques, però de tant en tant, alguna clariana ens permetrà albirar algunes vistes interessants del Montseny i del castell de Montsoriu.
Després d'abandonar per uns moments el sender local i d'haver fet una parada per esmorzar, localitzem el corriol que s'enfila fins al turó. Sense cap sensació d'anar a fer un cim, algunes fites disperses ens van conduint, entre espessa vegetació, fins a una petita clariana del bosc, on, per esvair qualsevol dubte, abunden els senyals que indiquen que hem fet el cim! És el cim més estrany que he vist mai, envoltat d'arbres per tot arreu, però tot i així, és un indret especial, on s'hi respira una estranya sensació de pau.
Desfem el camí d'ascens al cim i anem a recuperar el sender local. A partir d'ara, la resta del trajecte serà pla i avall. La vegetació canvia una mica i a les sureres, amb els troncs ben despullats, s'hi afegeixen els castanyers i avellaners. Travessem una zona amb profusió de troncs tallats, amb l'agradable sensació de ser en un bosc ben viu i cuidat.



La pista ens porta ara fins a l'altre punt culminant de la serra, el Turó Gros o de la Telefonista, on la toponimia de ben segur fa referència a l'altíssima torre metàl·lica de guaita, destinada a la prevenció dels incendis forestals. Les vistes des del capdamunt deuen ser espectaculars, però malauradament no s'hi pot pujar, així que continuem el nostre camí.El corriol es fa ara més estret i la vegetació més espessa. A l'estiu deu semblar talment un túnel, fosc i humit com el nom de la serra. Aviat, però, desemboquem a una pista ampla, que ens condueix fins a la petita capella de Santa Maria de Montnegre, totalment reconstruïda. Al costat de la capella descansen les restes de l'antic roure monumental de Santa Maria, al qual un temporal de vent i neu va abatre l'any 2010, després de més de 100 anys. Un plançó intenta prendre'n el relleu, però sens dubte ho tindrà difícil.



El darrer tram del trajecte, de retorn a Sant Martí, el farem per la pista forestal que l'uneix amb l'antic poble d'Hortsavinyà. Pel camí trobarem un altre arbre de dimensions monumentals, l'Alzina Grossa, feliçment encara dempeus, tot i que amb dificultats.
Arribem a Sant Martí a quarts de dues. És hora de dinar i a l'antic hostal, avui convertit en restaurant, ens obsequiem amb un excel·lent arròs de muntanya, que posa el colofó a aquest diumenge de Pasqua.