Al Salt del Sallent des de Sant Privat d'en Bas

Divendres, 1 de maig. El dimecres va ploure amb intensitat, així que és una bona ocasió per anar a veure algun salt d'aigua. Escollim el Salt del Sallent, a la Vall d'en Bas, ja que per la seva alçada, és un dels més espectaculars. L'any passat ja hi vam fer una sortida, des de Pla Traver i passant pel Puigsacalm. Aquesta vegada, però, hi pujarem des de Sant Privat d'en Bas, a la Garrotxa. Aprofitarem per gaudir de l'esclat de la primavera a la fageda.

Aparquem el cotxe en una àrea de pícnic anomenada "Els Pins", que trobem poc després de passar pel nucli antic de Sant Privat. Quan hi arribem, a quarts de nou del matí, ja hi ha algunes caravanes que hi han passat la nit, però la majoria dels seus estadants encara dormen.

Comencem a caminar per una pista forestal, fins a un indicador que ens dóna a escollir l'accés al salt per Les Escales o bé pel Camí dels Matxos. Nosaltres, però, no n'escollirem cap dels dos, ja que volem passar, en primer lloc, per La Freixeneda. Així que seguim recte endavant i ens enfilarem per la carena, per l'anomenat camí del Bot. Mentre anem guanyant alçada, gaudim de bones vistes de la Vall d'en Bas als nostres peus, i de la silueta de Santa Magdalena i el Puigsacalm al nostre darrere.



En arribar a la masia abandonada de La Freixeneda, anomenada així per les immenses freixes que l'envolten, ens aturem a esmorzar. L'indret és molt especial, tot i que es fa difícil entendre com, en condicions molt més difícils que les actuals, algú podia viure tan allunyat de la resta del món. Les vistes, però, s'ho valen i el nucli de Collfred, nexe d'unió entre les comarques d'Osona i la Garrotxa, descansa en primer terme, ben encatifat de verd, mentre que el Pirineu fa de fons d'escenari, amb un Canigó que ja acaba de quedar sense gota de neu.

Reprenem el camí, ara molt planer, fins a creuar el Sallent, al punt on es precipita penya-segat avall, donant origen al salt. Amb molt de compte, ens atansem fins a la seva vora i gosem mirar, només uns segons, l'impressionant estimball de gairebé cent metres. Molt millor continuar el camí, deixant a la nostra dreta la masia del Sallent, per anar a contemplar una vista frontal del doll d'aigua que parteix la gran paret de pedra.

Ens toca ara tornar al punt d'inici, cosa que farem anant a buscar el camí dels Matxos, que havíem deixat a la nostra esquerra tot pujant. És un corriol costerut i pedregós, que segur que, a jutjar pels esbufecs d'alguns excursionistes amb qui ens creuem, fa de més bon baixar que pujar.
Quan arribem a la zona de pícnic, és gairebé l'hora de dinar, és ple de gom a gom i l'ambient convida a quedar-s'hi, especialment l'oloreta de carn a la brasa. Nosaltres, però, haurem d'anar a dinar a casa!