divendres, 21 d’abril de 2017

Tarda a Cabrera


Dissabte, 8 d'abril. Tarda assolellada que dedicarem a repetir una excursió ben coneguda, però que volem veure amb llum de tarda. Pujarem de nou a Cabrera des de Sant Julià. Aparquem el cotxe al costat de l'ermita, però en lloc d'iniciar ja la pujada des d'allà, fem un tros de pista i anem fins al collet del Vidrier, a tocar de la masia del mateix nom, des d'on seguirem les marques grogues d'un sender local, a mà dreta. L'ascens per aquesta banda és una mica més gradual que des de l'altre camí. Trobem a la dreta el camí de la Serrica, la nostra ruta habitual, però aquesta vegada la deixem de banda i farem una mica de marrada, en direcció a la Baga del Pla del Prat.



La nova ruta té recompensa, i a l'esquerra, els faigs encara despullats deixen veure una esplèndida vista del massís del Puigsacalm. El corriol que seguim dóna la volta a l'altiplà pel darrere i va a buscar el camí de les Marrades, però avui nosaltres en prenem una variant que ens portarà directament al Pla del Prat. Hem començat a trobar unes franges de plàstic taronja que marquen la ruta de la cursa "Pels camins dels matxos", que es produirà l'endemà i ens alegrem molt de no haver de compartir el bosc amb tota la multitud que la popular cursa aplegarà.



Des de la Font del Pla del Prat ens dirigim cap a l'Osca, l'espectacular tall que divideix en dos l'altiplà. Just abans d'arribar-hi apareix al nostre davant l'escena que desitjavem veure: el santuari i les parets acinglerades de l'altiplà sota el focus d'una càlida i amable llum de tarda. 



Després del gaudi visual i de la corresponent sessió fotogràfica, superem el pas de l'Osca sense massa dificultats, amb l'ajuda de les baranes i agafadors, deixem enrere les ruines de l'antic castell i encarem l'estret passadís acinglerat que ens condueix al santuari, que sembla assaborir les seves darreres hores de solitud abans que les masses apressades se n'apoderin.
Baixem per les Escales fins al collet de Cabrera i tornem cap a Sant Julià per la nostra ruta habitual, que segueix el GR-151, pels camins del Bisbe i Abat Oliba. Arribem a baix a punt per anar a sopar.

dijous, 13 d’abril de 2017

Pel Priorat del vi i l'oli


Diumenge, 26 de març. Ens hem regalat una escapada d'un parell de dies al Priorat i aprofitarem per fer una altra de les rutes suggerides per Rafael Lopez Monne en el seu llibre "A peu pel Priorat del vi i l'oli".
El divendres va nevar i el Montsant encara està ben enfarinat, però avui el dia és esplèndid i lluu el sol. La ruta comença a La Vilella Baixa, un dels pobles més petits de la comarca, que Josep M Espinàs va rebatejar com "la petita Nova York del Priorat", a causa de l'alçada de les seves cases, que per la façana que dóna als rius Montsant i Escaladei, poden tenir 5 i 6 pisos. I precisament és per la façana fluvial que comença la nostra ruta, just al costat de l'aiguabarreig entre els dos rius, salvat per un impressionant pont romànic. El primer tram de l'excursió, que a l'inici transcorre entre vegetació de ribera, segueix les marques grogues de la xarxa de senders del Priorat. El nostre destí és el poble de La Figuera, i per assolir-lo haurem de superar un desnivell positiu d'uns 400 metres. Ja ho diu una coneguda rondalla comarcal: "La Figuera està molt alta ...".



El camí s'enfila, serpentejant, entre camps d'oliveres i vinyes encara despullades, ben protegits per parets de pedra seca, amb boniques vistes del que hem deixat enrere, fins que al nostre davant apareix La Figuera. 



Donem un tomb pel poble, molt tranquil i agradable, abans d'anar a buscar el camí que ens ha de portar cap al següent objectiu: Cabacés. De fet, les tres poblacions que visitarem avui, estaven, des de la Reconquesta cristiana, sota el domini del baró de Cabacés, que era el bisbe de Tortosa, el qual tenia el privilegi d'estar sempre ben servit dels productes de la zona, el vi i l'oli.



Per enllaçar la Figuera amb Cabacés seguirem un tram del GR-171, sender que creua bona part de Catalunya, des del santuari de Pinós, al Solsonès, fins al refugi del Caro, al Baix Ebre. Sortim de La Figuera per un camí que deixa a la nostra dreta el mas Miramar, amb unes fantàstiques vinyes que efectivament semblen imaginar el mar, més enllà de la muralla que forma la Serra de Llaberia. Hem de baixar, per un corriolet serpentejant, el camí del grauet de les Obagues, fins al llit del riu Montsant, que creuarem una mica més enllà de l'antic molí del Moliner. Seguim fins a travessar la carretera que uneix els dos pobles i ens comencem a enfilar cap a Cabacés, que de moment no veiem, perquè tal com continua la rondalla, "La Figuera està molt alta, Cabacés molt amagat ...". El camí de ferradura que seguim ara, transcorre en bona part entre oliveres, que ja indiquen quin és el producte estrella de Cabacés.
Arribem al poble a l'hora de dinar i ens n'anem a fer un mos i a recuperar forces al local de la Societat Recreativa, al costat de la cooperativa.



Havent dinat ens queda el darrer tram de camí, de retorn a la Vilella Baixa. Abandonarem el GR-171 i anirem per un camí ral, de la xarxa de senders del Priorat. El primer tram careneja, amb fantàstiques vistes de La Figuera a la nostra dreta. Al fons, el riu Montsant forma un petit embassament, conegut com el Pantà de la Vilella Baixa.
Hem de baixar a creuar el barranc, i ho farem pel sorprenent Pont de Cavaloca, pont romànic de pedra seca, d'un sol ull.
Passat el pont, continuem el camí, força planer fins a la Vilella Baixa, on arribem a mitja tarda, després d'un dia fantàstic.

diumenge, 9 d’abril de 2017

Al Puig de la Força


Dissabte, 18 de març. Fa un matí ben clar i assolellat, així que recuperarem una excursió que van deixar aparcada l'any passat, per culpa d'un dia emboirat. Anirem fins a Tavertet, per enfilar-nos al Puig de la Força, de 739 metres d'alçada, situat a la punta més occidental dels cingles, amb unes vistes excel·lents.
Quan arribem a l'aparcament de l'entrada de Tavertet, tot i que són les nou tocades, encara no hi ha pràcticament ningú. Creuem el poble, que també està molt tranquil i ens dirigim, per una ampla pista, cap al Pla del Castell. A la que podem, deixem la pista principal i ens apropem a la vora del cingle, per gaudir de les magnífiques vistes de l'embassament de Sau, força ple, però del qual emergeix ostensiblement el campanar de l'església de Sant Romà. 
En arribar al mirador, just als peus del Turó del Castell, ens aturem a contemplar la panoràmica del pantà, Vilanova de Sau, amb els seus cingles, el Puig del Far i la Roca del Migdia, que vam visitar l'any passat, i el Montseny al fons.
Poc després del mirador, un desviament a l'esquerra ens portarà cap al Puig de la Força. Mentre baixem per una espectacular escala de roca, un parell de sorollosos hidroavions fan diverses incursions a l'embassament, deixant una gran estela al seu pas.



Completat el descens, seguim el corriol que, passant per sota de la Balma del Castell ens porta fins al collet que separa els cingles del Puig, el qual es dreça, aparentment infranquejable, al nostre davant.
Just al peu del puig hi ha les restes d'una paret, que formava part del castell Cornil, antic enclavament medieval dels senyors de Tavertet, tan inaccessible que, ben aviat fou abandonat per l'altre castell. Segons la llegenda, el mític bandoler de les Guilleries, Joan de Serrallonga, amagava en aquest indret alguns dels seus hostatges.
Per accedir al cim, ens cal baixar unes noves escales de roca i anar a buscar el corriol que s'hi enfila, al costat d'un altre, pel que sembla, extraordinariament aeri, que li dóna la volta. Un altre corriol davalla fins a l'embassament. 



Nosaltres prenem el que s'enfila fins al cim. Tot i que té bones vistes, la vegetació impedeix gaudir-les del tot. Però al cantó oest, una balconada rocallosa promet la millor panoràmica. L'accés és una mica complicat i cal anar amb compte, però les vistes s'ho valen! És un magnífic lloc per aturar-nos a esmorzar i contemplar tot el que ens envolta, des dels cingles de Vilanova fins al Pirineu, passant per l'embassament, el Parador, el morró de l'Abella i els cingles de Balà.
Havent esmorzat desfem el camí. Teniem previst baixar fins al pantà, però se'ns ha fet tard i tornarem per on hem vingut. I si a l'anada no havíem trobat gairebé ningú, a la tornada ens creuem amb una corrua constant d'excursionistes que no es volen deixar perdre el magnífic dia. L'aparcament al complet que ens rep així ho reflecteix!