dijous, 28 de juliol de 2016

Per la serra de Llaberia: al Mont-redon i el Cavall Bernat


Dissabte, 4 de juny. Teníem planificada una trobada des de fa mesos amb els amics del Priorat i aprofitarem per fer una excursió per la serra de Llaberia amb en David, un bon guia de la zona.
Sortirem del petit poble de Pratdip, al sud de la comarca del Baix Camp. El nom d'aquest poblet, ben curiós, fa referència, segons alguna llegenda, als dips, una mena de gossos vampirs, éssers malvats i diabòlics, de caràcter mitològic. Precisament part del camí que farem segueix l'anomenada ruta dels dips, que no té res de diabòlic!
Sortim de Pratdip en direcció a les Crestes de la Seda. El corriol s'enfila ràpidament i ben aviat ja tenim el poble lluny als nostres peus. El corriol va deixant pas a les crestes de roca, i comencem a trobar alguns passos equipats amb cordes, que ens ajuden en les petites i divertides grimpades. Per posar una mica més d'emoció, trobem el Pas del Siscu, una escletxa entre dues roques verticals, equipada amb unes cadenes. Si cal, es pot evitar flanquejant les roques pel seu cantó esquerre, però val la pena provar-ho i emportar-se alguna esgarrinxada de record.



Un cop superat l'escull, ens queda un tram força planer fins als peus del primer cim del dia, el Mont-redon, de 864 metres, que apareix ja al nostre davant. Abans, però, farem una pausa per esmorzar, en un mirador amb vistes al cap de Salou i la mar Mediterrània.
Després d'esmorzar, assolim ràpidament el cim del Mont-redon, que té forma de petit altiplà, sense cap mena de dificultat. És un pic ben panoràmic i a les vistes del mar hi afegim les de la Miranda de Llaberia, punt culminant de la serra, amb la seva característica estació meteorològica en forma d'ou. I cap a l'est, un inquietant bony rocós, de nom Cavall Bernat (834 metres d'alçada), que diuen que ara anirem a pujar ... No sé pas com.



Baixem del Mont-redon i ens dirigim cap al Cavall Bernat, per un corriolet. Com més me'l miro més inaccessible el veig. Arribem als peus del pic. El primer tram: pujada de fort pendent per terreny relliscós. Ja veurem com baixarem. Segon tram: grimpada per roca, equipada amb cadenes. Aquí encara. Tercer i darrer tram: grimpada sense cadenes: em planto. Potser seré capaç de pujar, però baixar, impossible! Finalment, després de fer morros una estona, em deixo convèncer i tiro cap amunt. Després em sento orgullosa d'haver-ho fet, malgrat el patiment i la poca elegància de la baixada.
La tornada la fem per un sender molt agradable, que segueix el camí antic de Pratdip a Colldejou (PR-C-96) i arribem a l'aparcament just a l'hora de dinar. Ha estat una excursió molt completa i bonica.

dimecres, 27 de juliol de 2016

Al Puig de Dòrria per les barraques


Dijous, 26 de maig. Corpus. Poder anar d'excursió entre setmana és un privilegi, ja que la muntanya és pràcticament teva. A més a més, fa un matí esplèndid. Així que escollim un cim que teníem pendent d'aquest darrer hivern, ja que l'havíem hagut de descartar a causa de la neu que dificultava la circulació per la pista d'accés. Es tracta del Puig de Dòrria, de 2.547 metres d'alçada.
Anem fins a Planoles i allà prenem una pista forestal que condueix cap al refugi del Corral Blanc, prop del qual aparquem el cotxe i comencem a caminar. Avancem per la pista fins al collet de les Barraques, on agafarem un corriol a la nostra esquerra que es començarà a enfilar pel mig del bosc. A la sortida del bosc, ens espera una bona esplanada de prats força verds. El sender córre paral·lel a la tanca del bestiar i s'enfila força ràpidament. La ruta que farem és una de les que condueix al Puigmal, sobirana absoluta de la zona, que ja s'alça imponent al nostre davant i que serà, per mèrits propis, el nostre guaita durant tota la caminada.



El camí és costerut i el sol escalfa força, però bufa una mica de vent que fa l'ascens més suportable. A mig fer, ens aturem a esmorzar. Continuem l'ascens fins que, poc abans d'arribar al Pas dels Lladres o Coll de Queralbs, ens hem de desviar cap a l'esquerra. Ja falta poc, però el cim serà dels que es fa pregar i haurem de superar uns quants avantcims abans que un vèrtex geodèsic certifiqui que hem arribat. Hi ha una bona panoràmica des d'allà, però el vent hi bufa amb força i pràcticament ens en fa fora. Iniciem el descens pel mateix camí de pujada. En tota l'excursió hem trobat com a molt mitja dotzena de persones i tots es dirigien al Puigmal, de manera que el Puig de Dòrria ha estat veritablement només per a nosaltres.
Arribem de nou al cotxe cap a l'hora de dinar. Cal espavilar-se, que és Corpus i aquesta nit ens espera la Patum!

dimarts, 26 de juliol de 2016

Matí a Cabrera



Diumenge, 22 de maig. Volem fer una excursió matinal, no gaire llarga, així que ens decantem, una vegada més, per Cabrera. Anem fins a Sant Julià de Cabrera, on aparquem. Repetirem una ruta de fa uns anys, pel camí de La Serrica, tot i que llavors era tardor i ara primavera, de manera que segur que hi trobarem matisos ben diferents. Especialment els prats encatifats de verd que ens reben a l'inici de l'excursió.
El camí de la Serrica s'enfila per l'esquerra de l'altiplà, en un corriol ben costerut i rocós, que en alguns trams fins i tot està equipat amb graons metàl·lics i ganxos. Les vistes panoràmiques, en els punts on se surt del bosc, són espectaculars, amb el Puigsacalm en primer terme, el Pedraforca al fons i tota la plana de Vic als peus.
Anem guanyant alçada fins que arribem al pla del Prat, un indret molt bonic, situat dins d'una fageda, a la mateixa alçada prácticament que el Santuari de la Mare de Deú de Cabrera. Ara la resta del camí serà pràcticament plana, per la carena. Ben aviat sortirem del bosc i veurem el santuari al nostre davant. Hem d'avançar per un camí carener força estret, amb cinglera a banda i banda. Les vistes són espectaculars! 
Cabrera és un dels cims més populars d'Osona i està molt concorregut, especialment els diumenges al matí. Mentre ens hi anem apropant, els excursionistes que van i vénen per la carena dibuixen una curiosa serpent multicolor.



En arribar al santuari, l'ambient convida a quedar-se (sembla ser que fan un arròs de muntanya deliciós), però avui no podem. Així doncs, emprenem la baixada per les escales, fins al collet de Cabrera i des d'allà, seguint el GR-151 (la variant dels camins del Bisbe i Abat Oliba, que coneixem prou bé), tornem de nou al punt d'inici, a Sant Julià de Cabrera. Una excursió curta però molt agradable, ideal per a un diumenge al matí.

dilluns, 25 de juliol de 2016

De Vidrà a Vallfogona, pels camins del Bisbe i Abat Oliba



Dilluns, 16  de maig. Finalment, després de més de dos anys, recuperem el nostre projecte d'enllaçar Montserrat i Núria on l'havíem deixat el març de 2014, a Vidrà. I per tornar a començar de la millor manera possible, ho fem amb un bon esmorzar a La Creu de l'Arç. I ja amb la panxa plena, comencem a caminar en direcció al nostre proper objectiu: Vallfogona de Ripollès. Continuem la nostra ruta per una variant dels camins del Bisbe i Abat Oliba, que transcorrerà per les antigues terres dels senyors de Milany, amb les restes del castell com a punt culminant. Seguirem el GR-151 que coincideix amb el GR-3.


Sortim de Vidrà per una pista entre camps de pastura, d'un verd intens, i ben aviat ens enfilem per corriols, que s'endinsen per boscos, també d'un verd intens. Arribem al coll de Cristòfol, un paratge idíl·lic, de prats entapissats de flors. Som als peus del Puig de Palou, un cim de 1.427 metres, que ha de quedar a la nostra dreta. Intentem enfilar-nos-hi, tot i que el camí és força enrevessat i no tenim gens clar haver arribat al capdamunt.


Després de l'experiment, seguim la ruta prevista, en direcció al proper cim del dia, al qual aquest cop si que arribem amb facilitat, per una carena amb boniques vistes del Vidranès. Es tracta del Puig de l'Obiol, de 1.525 metres d'alçada, sostre de la jornada. I tot i que el camí d'accés és espectacular, el cim queda just al mig del bosc, sense cap mena de vista.
Un breu descens i ens situarem ja als peus del turó del Castell, que es troba just al límit entre Vidrà i Vallfogona. Se'n tenen referències des de l'any 962 i com és habitual, estava situat en un lloc estratègic per a les seves funcions defensives i va tenir una importància cabdal per a la zona, ja que estava situat a la frontera entre els comptats de Besalú i Ausona. Actualment en queden molt poques restes.
Ens enfilem fins al capdamunt del turó, per admirar les vistes, tot i que el dia s'ha espatllat força i amenaça pluja. I a la baixada, abans d'iniciar el descens fins a Vallfogona, ens aturem a dinar.


El descens el fem ràpidament per un corriol una mica fangós, fins a arribar a una pista des de la qual ja veiem Vallfogona als nostres peus. Entrarem al poble pel bonic pont medieval que creua la riera de Vallfogona, construït pels senyors de Milany, al segle XIV, per tal d'unir el poble amb el castell.
Vallfogona és un poblet encantador, amb un nucli medieval molt ben conservat.

De nou al Salt de Sallent, des de Sant Privat d'en Bas


Dissabte, 14 de maig. Matí de primavera un xic ennuvolat, que aprofitarem per fer una sortida curta, per la veïna comarca de La Garrotxa. Tornarem a enfilar-nos fins al Salt de Sallent, des de Sant Privat d'en Bas, tot i que la ruta que farem serà lleugerament diferent de la que vam triar per a l'excursió de l'any passat. Com que hi ha hagut pluges les setmanes anteriors, segur que gaudirem de força aigua al salt i d'uns boscos ben verds.
Aparquem al costat del camí, prop de l'àrea de pícnic "Els Pins", que està molt concorreguda, sobretot perquè anem molt tard, i ja són gairebé quarts d'onze del matí quan comencem a caminar. Pujarem pel Camí dels Matxos, que vam fer servir de baixada en l'excursió de l'any passat. En aquell moment el vaig trobar costerut i pedregós i avui es confirmen els records que en tenia, sobretot tenint en compte que el fem de pujada! Compensa, però, el fet que tot el trajecte va pel mig de la fageda, que presenta un verd esclatant, d'aquells que gairebé enlluernen.
En arribar al capdamunt del corriol, ens atansem primer fins al mirador, des el qual podem contemplar una vista frontal del salt, el cabal del qual és realment considerable, així com una bonica panoràmica de la Vall d'en Bas.



Seguim el camí en direcció al Salt i quan arribem al punt on la riera de Sallent es precipita pel penya-segat, descobrim que no és en va que hi cau tanta aigua! Per creuar la riera ens hem de descalçar i arromangar-nos. L'aigua és ben freda i els nostres peus ho agraeixen, de manera que, un cop a l'altra banda, ens asseiem i contemplem una estona el paisatge, mentre la fem petar amb uns altres excursionistes, abans de tornar-nos a calçar les botes i continuar el camí.
La baixada serà una novetat, ja que la farem pel camí de Les Escales. Si el Camí dels Matxos era costerut, aquest el supera amb escreix, amb l'agreujant que les pluges hi ha deixat un fangueig considerable, que el fa relliscós i delicat. Hem d'anar amb molta cura. A mig camí, però, un premi: un mirador gairebé al peu del salt, des d'on, si no vas amb compte, pots quedar ben xop!



I abans d'arribar al final del corriol, encara una darrera sorpresa: hem de creuar un torrent, i el pont de fusta que el franquejava ha desaparegut. Només hi queden un parell de troncs que caldria ser equilibrista per poder creuar drets. Per sort, abans d'arribar-hi un nen (sort de la intel·ligència natural dels nens!) ens ha aconsellat creuar-lo asseguts. I així ho fem. 
Arribem de nou al punt d'inici cap a les dues del migdia, i com que ja és l'hora, ens n'anem fins a Sant Privat, on ens aturarem a dinar.