dilluns, 25 de juliol de 2016

De Vidrà a Vallfogona, pels camins del Bisbe i Abat Oliba



Dilluns, 16  de maig. Finalment, després de més de dos anys, recuperem el nostre projecte d'enllaçar Montserrat i Núria on l'havíem deixat el març de 2014, a Vidrà. I per tornar a començar de la millor manera possible, ho fem amb un bon esmorzar a La Creu de l'Arç. I ja amb la panxa plena, comencem a caminar en direcció al nostre proper objectiu: Vallfogona de Ripollès. Continuem la nostra ruta per una variant dels camins del Bisbe i Abat Oliba, que transcorrerà per les antigues terres dels senyors de Milany, amb les restes del castell com a punt culminant. Seguirem el GR-151 que coincideix amb el GR-3.


Sortim de Vidrà per una pista entre camps de pastura, d'un verd intens, i ben aviat ens enfilem per corriols, que s'endinsen per boscos, també d'un verd intens. Arribem al coll de Cristòfol, un paratge idíl·lic, de prats entapissats de flors. Som als peus del Puig de Palou, un cim de 1.427 metres, que ha de quedar a la nostra dreta. Intentem enfilar-nos-hi, tot i que el camí és força enrevessat i no tenim gens clar haver arribat al capdamunt.


Després de l'experiment, seguim la ruta prevista, en direcció al proper cim del dia, al qual aquest cop si que arribem amb facilitat, per una carena amb boniques vistes del Vidranès. Es tracta del Puig de l'Obiol, de 1.525 metres d'alçada, sostre de la jornada. I tot i que el camí d'accés és espectacular, el cim queda just al mig del bosc, sense cap mena de vista.
Un breu descens i ens situarem ja als peus del turó del Castell, que es troba just al límit entre Vidrà i Vallfogona. Se'n tenen referències des de l'any 962 i com és habitual, estava situat en un lloc estratègic per a les seves funcions defensives i va tenir una importància cabdal per a la zona, ja que estava situat a la frontera entre els comptats de Besalú i Ausona. Actualment en queden molt poques restes.
Ens enfilem fins al capdamunt del turó, per admirar les vistes, tot i que el dia s'ha espatllat força i amenaça pluja. I a la baixada, abans d'iniciar el descens fins a Vallfogona, ens aturem a dinar.


El descens el fem ràpidament per un corriol una mica fangós, fins a arribar a una pista des de la qual ja veiem Vallfogona als nostres peus. Entrarem al poble pel bonic pont medieval que creua la riera de Vallfogona, construït pels senyors de Milany, al segle XIV, per tal d'unir el poble amb el castell.
Vallfogona és un poblet encantador, amb un nucli medieval molt ben conservat.