dimarts, 25 de setembre de 2012

A la Gola del Ter i al Montgrí

Divendres, 14 de setembre. És fantàstic poder fer algun dia de vacances al mes de setembre. Amb una mica de sort, fa tan bon temps o més que en ple estiu, però sense les aglomeracions pròpies dels mesos de juliol i agost. Això ho podem comprovar un divendres de mitjans de setembre, quan decidim apropar-nos a la desembocadura del Ter, amb l'excusa de menjar-nos un bon arròs i després, pair-lo amb una petita excursió pels voltants.

El Ter, en arribar al seu final, després d'haver recorregut mig país, s'encamina en silenci cap al Mediterrani, ample i majestuós, envoltat de camps d'abres fuiters, arrossars i encanyissades. A la seva riba esquerra, el massís del Montgrí li fa de sentinella i al davant, just a tocar de la costa, les Illes Medes li donen la benvinguda. El riu arriba a la platja de la Fonollera, de sorra blanca i fina, i abans de poder abocar les seves aigües, forma una llacuna, un últim meandre, per després entrar plenament al mar.
Després de passejar per la vora del riu, l'anirem a contemplar des de les alçades, a la talaia de luxe que constitueix el castell de Montgrí.

L'imaginari local diu que el Montgrí, amb els seus tres turons, sembla un bisbe adormit i que el castell és l'anell a la mà del bisbe. Anem contemplant la silueta del bisbe, mentre pugem per un corriol ben pedregós, que forma part del GR-92 (el sender de gran recorregut que segueix els antics camins de ronda). Un fragment d'una cançó de Lluís Llach ens ve al cap:


"La plana es desvetlla i el Montgrí fa un gran badall ..."

Tot pujant trobem tres capelletes de pedra, buides. Segons s'explica, antigament servien per marcar el camí cap a l'ermita de Santa Caterina, que tres frares vinguts del monestir de Montserrat van fundar l'any 1396, al bell mig del massís. Arribem al coll de la Creu, un encreuament de camins, dels quals prenem el de la dreta, que condueix directament al castell.


Fou el rei Jaume II qui ordenà construir el castell, l'any 1294, per defensar-se en el seu enfrontament amb el comptat d'Empúries. Ens enfilem fins al capdamunt de la torre, per gaudir d'una espectacular panoràmica de 360º, que abasta des del Canigó fins al Montseny i des de la badia de Roses fins a la desembocadura del Ter, amb les Illes Medes en primer terme.

Ben tocats per la tramuntana, iniciem el descens per un camí força dolent, per tornar-nos a enfilar fins a un altre dels turons del massís, el Montplà, lleugerament més alt que el Montgrí.
A la tornada, quan ja comença a fosquejar, passem per l'ermita de Santa Caterina, indret que inspirà a l'escriptora Victor Català (Caterina Albert) la seva famosa novel·la Solitud:

"L'ermita s'aixecava enmig d'una davallada que s'escorria entre accidents fins al Coll ..."

I fins al coll ens enfilem de nou, per retornar a Torruella quan ja és ben fosc i el vent s'ha començat a calmar.

diumenge, 16 de setembre de 2012

Muntanyes del Canigó ...


Dissabte, 1 de setembre. Si la setmana passada vam conquerir el sostre de Catalunya, aquesta setmana li toca el torn a un altre cim mític, el Canigó, muntanya sagrada dels catalans que, per aquelles coses de la història, es troba ubicada en territori administrativament francès.
Dèiem de la Pica d'Estats que mossèn Cinto va obrir el camí, com a primer català a coronar-la. En el cas del Canigó, Verdaguer la va convertir en símbol del naixement de la nació i la llengua catalana, amb el seu poema èpic, però el primer català a coronar-la ho va fer uns quants centenars d'anys abans que ell: fou el rei Pere II el Gran, de Catalunya i Aragó, l'any 1285.
Avui ens toca a nosaltres, i cap allà ens dirigim, a quarts de set del matí, quan tot just comença a clarejar. Hem sortit de Vernet, on vam fer nit, i des de la carretera contemplem a la nostra dreta la màgica bellesa de la muntanya. És un cim imponent, el més alt (que no vol dir el més elevat) dels Pirineus, pel gran i brusc desnivell que el separa de la plana del Rosselló, més de dos mil metres des de la base fins al cim, i des d'on som, aquesta alçada s'aprecia en tota la seva magnitud. Verdaguer ho va descriure meravellosament:

Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada.

Per superar aquest enorme desnivell, hem de recórrer una pista forestal de vint-i-tres quilòmetres, que significa una hora i mitja de cotxe, abans no arribem al refugi de Cortalets, a 2.150 metres, i podem començar a caminar. Farem servir la via més senzilla i més transitada per accedir al cim.

En sortir del cotxe, ens trobem que bufa una tramuntana molt freda. Caldrà abrigar-se bé. Comencem a caminar, deixant el refugi a la nostra esquerra, fins al pla dels Estanyols. Cal dir, però, que dels estanyols en queda ja ben poca cosa. Prenem un sender cap a la dreta i la vegetació boscosa va convertint-se progressivament en un matollar, a la vegada que apareix al nostre davant la imatge més feréstega del cim. Afortunadament, anirem a buscar una cara més amable per abordar l'ascens. Anem guanyant alçada gradualment, fins a la font de la Perdiu. Fa un dia esplèndid i la visibilitat és força bona. Als nostres peus, gaudim d'una magnífica panoràmica de Prada de Conflent.

Ben aviat, però, canviarem de vessant i ara la panoràmica serà la de Vernet. Al fons, esplèndides vistes de totes les muntanyes del circ d'Ulldeter: Bastiments, Bacivers, pic de la Dona, Gra de Fajol ... ens acompanyaran durant tota la resta de camí. Des d'on som podem resseguir ja amb la vista tot el corriol que ens ha de conduir al cim, per la cresta i en tres trams, passant pel peu del pic Jofre, pel Roc dels Isards i per la Portella.

Aquí ens aturem per fer una pausa, abans de l'abordatge definitiu al cim. Coincidim amb uns excursionistes que diuen ser d'Arenys de Munt i junts entonem les primeres notes de la cançó tradicional catalana "Muntanyes del Canigó". Ells però, decideixen, a causa del fred, abandonar i giren cua, mentre nosaltres iniciem les zigues zagues que, entre rocs i més rocs, ens porten al capdamunt de la Pica del Canigó. Allí ens reben, a la taula d'orientació, els versos de Verdaguer:

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

El cim és ple de gom a gom. Ens apropem fins a la creu de ferro, completament coberta de senyeres, mocadors, bufandes, gorres... i ens fem la foto de rigor. L'ambient és molt fred, però no obstant, cal dedicar uns moments a la contemplació de les vistes, que són espectaculars. El Canigó es troba a menys de 50 quilòmetres del mar, de manera que tenim una perspectiva perfecta de la costa mediterrània, amb la badia de Roses i tota la plana de l'Empordà. El Conflent i la plana del Rosselló descansen als nostres peus, Montserrat es dibuixa en la llunyania i cims veïns i llunyans del Pirineu arriben fins on la nostra vista és capaç d'abastar.
Abans d'iniciar el descens, llegim uns versos del gran poema de Verdaguer, els dedicats precisament a La Creu del Canigó:

Però la Creu nos guia:
de nostra companyia
ni de nostres cabells no en caurà un;
ni moure's pot la fulla
sense que Déu ho vulla.
En nom de Déu, amunt!

Mentre desfem el camí de pujada, tot guardant-nos del fred i el vent, trobem molts excursionistes que pugen, tant catalans com francesos, la qual cosa és testimoni de l'enorme popularitat del cim, a banda i banda del Pirineu.
En arribar de nou al refugi de Cortalets, celebrem el repte aconseguit amb un bon dinar, sota els raigs del primer sol d'aquest setembre tan especial per al nostre país.

dissabte, 8 de setembre de 2012

Des d'Occitània al sostre de Catalunya

D'ençà que Mossèn  Cinto Verdaguer la va coronar per primera vegada l'any 1883, la Pica d'Estats, sostre de la comarca del Pallars Sobirà i la muntanya més alta de Catalunya, és un cim que qualsevol excursionista català vol tenir en el seu currículum. És per això que l'expedició organitzada pel Centre Excursionista "Bandolers" va ser un èxit de convocatòria i el dissabte 25 d'agost, a les 10 del matí, vint-i-set aventurers sortim de Sant Feliu en direcció a l'Arieja, amb l'objectiu d'emular els passos del poeta i conquerir el sostre del país.

Malgrat tractar-se del cim més alt de Catalunya, l'abordarem des de terres occitanes, ja que per aquest vessant, un refugi a mig camí ens permetrà dividir l'ascens en dues etapes i fer-lo més assequible. Així doncs, ens dirigim cap al petit poblet de Marc i cap a la vall de l'Artigue, on deixarem els vehicles i emprendrem el camí d'ascens, cap a les tres de la tarda i després d'haver agafat forces tot dinant. Tenim més de mil metres de desnivell per davant.

Comencem a caminar, endinsant-nos pel mig d'una magnífica fageda i ben aviat una primera pujada trencarà ja el grup. Al capdavant, els deixebles de Kilian Jornet comencen una frenètica cursa contra el rellotge i ja no els tornarem a veure fins al refugi. La resta anem fent, al nostre ritme, mesurant les forçes, ja que la pujada és bastant costeruda, amb un pendent molt regular i accentuat. A més a més, tot i que el cel està ben ennuvolat i amenaça pluja, dins del bosc hi fa una calor enganxosa que ens fa suar de valent.
La zona de bosc s'acaba als 1.650 metres, just en arribar a una borda de pastors, la cabana de Nouzere. Allí el camí es bifurca en dos itineraris d'ascens, dels quals utilitzarem el de la dreta, la pujada tradicional i més directa. A partir d'aquest punt, la boira ens comença a engolir i en alguns moments ens fa anar gairebé a cegues. Sort que el camí està molt ben marcat i no hi ha cingles perillosos. De cop i volta, al capdamunt d'un repetjó, apareix completament desdibuixada per la boira, la silueta del refugi, un edifici de formes futuristes, molt trencador, al peu de l'estany de Pinet, en el qual dos valents i desafiants excursionistes francesos s'estan banyant en aquests moments.

Són prop de les sis de la tarda i el grup, ja reunit de nou, ens instal·lem i ens posem apunt per al sopar que, en aquestes terres, es serveix ben d'hora, a les set de la tarda. El menjar és abundant i consistent i el tracte, molt correcte. A més, havent sopat, un dels guardes anima la sobretaula amb guitarra i cançons, que s'allarguen fins més enllà de les deu del vespre, quan la majoria ja ens hem retirat a dormir, donat que l'endemà caldrà matinar molt.

El diumenge a les sis del matí, tothom ja és de peus a terra. Esmorzem al refugi mentre comença a clarejar. La boira encara ens embolcalla, però tot apunta que, a les alçades, farà un dia esplèndid. A les set del matí, emprenem la marxa. Ens esperen mil metres més de desnivell, que alguns ens prenem amb calma i altres devoren a gran velocitat. Un cop més, el grup es trenca al poc de començar.

Ben aviat superem la cota de boira i lluu el sol en un cel ben net de núvols. Després d'un primer tram de camí força planer, per terreny rocallós, que ens porta fins a les envistes de l'Estany d'Estats, ens desviem a l'esquerra i comencem a pujar de valent, per una tartera que ens porta fins al peu de l'estany de Montcalm, ben encaixonat entre altíssimes parets granítiques. A partir d'aquí, el camí es desvia cap a la dreta, per un tram ben aspre i feixuc, que ens fa guanyar altura ràpidament. Arribem a un petit estanyol gelat, del qual a la baixada comprovarem la resistència, i ben aviat veiem ja els contorns de la Pica i els altres cims del massís, amb el Montcalm en primer terme. A dalt es veuen alguns puntets en moviment. Segurament algun bandoler apressat ja hi deu ser.

En aquest punt, s'incorpora per la dreta el camí que ve del Port de Sotllo i de la Vall Ferrera, via utilitzada pels que volen fer el cim des de territori català. Continuem pujant i pujant sense parar! Hi ha un corriol que va directe i en diagonal cap al cim, però nosaltres prenem el camí de la carena, que és de més bon fer. Això no vol dir, però, que no sigui ben costerut i feixuc. I és que, superats els 3.000 metres d'alçada, tot pesa i costa d'arrossegar. Tot zigzaguejant, arribem al coll de Riufred, als peus del Montcalm. Seria el moment de pujar-hi, però ho desestimem, perquè la primera part de l'expedició ja deu estar tipa d'esperar-nos. Girem a la dreta i encarem per fi el camí del cim, al qual arribarem, tot passant pel collet que el separa del Pic Verdaguer, poc més de tres hores deprés d'haver sortit del refugi. No està gens malament, per ser els més lents del grup!

Al cim ens espera la resta de gent, a punt per fer-se la fotografia de rigor. I acte seguit, gairebé tothom desapareix a tot córrer. L'ambient, malgrat el sol, és fred, però tot i així, ens prenem uns instants per gaudir de la panoràmica. I és que som al sostre de Catalunya i això no es pot dir cada dia! La vista és esplèndida. Al vessant català, completament net de núvols, gairebé podem abraçar els cims més propers, com el Sotllo, el Baborte o el Monteixo, mentre en segon terme, a la riba de l'estany de Certascan, fins i tot entrelluquem la silueta blanca del refugi i a l'horitzó, es retalla el massís de la Maladeta, amb un Aneto tristament orfe de neu.

En canvi, al vessant francés, la boira s'ha fet mestressa del paisatge i una espessa capa de cotó fluix, de la qual emergeixen només algunes roques grises, ho cobreix tot.
Desfem part del camí fins al collet, mengem una mica per recuperar forçes i aprofitem per pujar al Pic Verdaguer que, amb només cinc minuts, ens permet apuntar-nos un altre tres mil i amb els seus 3.129 metres, és el segon cim més elevat del país. Així que, poca broma! Mentrestant, la resta del grup s'ha dividit en dos: uns quants pugen al Montcalm i la resta emprenen ja la baixada. Malauradament, en el punt on el camí coincideix amb el que porta a la Vall Ferrera, es confonen de direcció i quan se n'adonen, han de rectificar tot tirant pel dret. Afortunadament la confusió no té més conseqüències.
 
Nosaltres anem baixant amb calma, tot seguint les fites, algunes de les quals semblen veritables obres d'art,  i poc abans de les dues del migdia arribem de nou al refugi, on ja ens esperen per dinar. I havent dinat, tothom es llença ràpidament cap avall! La majoria refan el camí de pujada però uns quants prenem una altra opció: agafem el corriol que fan servir habitualment les mules per pujar les provisions al refugi i que és de més bon fer. El sender, amb vista panoràmica durant tot el seu recorregut, passa pel costat de l'estany Sourd i enllaça amb l'altre camí just a l'entrada del bosc, al costat de la cabana de Nouzere. El tram de bosc és fresc i agradable, tot i que estem ja ben cansats dels gairebé 2.000 metres de baixada. Així que, en arribar a l'aparcament, prop de les 6 de la tarda, agraim enormement poder treure'ns les botes i buscar un bar on fer una bona cervesa per celebrar-ho. Objectiu complert!