Des d'Occitània al sostre de Catalunya

D'ençà que Mossèn  Cinto Verdaguer la va coronar per primera vegada l'any 1883, la Pica d'Estats, sostre de la comarca del Pallars Sobirà i la muntanya més alta de Catalunya, és un cim que qualsevol excursionista català vol tenir en el seu currículum. És per això que l'expedició organitzada pel Centre Excursionista "Bandolers" va ser un èxit de convocatòria i el dissabte 25 d'agost, a les 10 del matí, vint-i-set aventurers sortim de Sant Feliu en direcció a l'Arieja, amb l'objectiu d'emular els passos del poeta i conquerir el sostre del país.

Malgrat tractar-se del cim més alt de Catalunya, l'abordarem des de terres occitanes, ja que per aquest vessant, un refugi a mig camí ens permetrà dividir l'ascens en dues etapes i fer-lo més assequible. Així doncs, ens dirigim cap al petit poblet de Marc i cap a la vall de l'Artigue, on deixarem els vehicles i emprendrem el camí d'ascens, cap a les tres de la tarda i després d'haver agafat forces tot dinant. Tenim més de mil metres de desnivell per davant.

Comencem a caminar, endinsant-nos pel mig d'una magnífica fageda i ben aviat una primera pujada trencarà ja el grup. Al capdavant, els deixebles de Kilian Jornet comencen una frenètica cursa contra el rellotge i ja no els tornarem a veure fins al refugi. La resta anem fent, al nostre ritme, mesurant les forçes, ja que la pujada és bastant costeruda, amb un pendent molt regular i accentuat. A més a més, tot i que el cel està ben ennuvolat i amenaça pluja, dins del bosc hi fa una calor enganxosa que ens fa suar de valent.
La zona de bosc s'acaba als 1.650 metres, just en arribar a una borda de pastors, la cabana de Nouzere. Allí el camí es bifurca en dos itineraris d'ascens, dels quals utilitzarem el de la dreta, la pujada tradicional i més directa. A partir d'aquest punt, la boira ens comença a engolir i en alguns moments ens fa anar gairebé a cegues. Sort que el camí està molt ben marcat i no hi ha cingles perillosos. De cop i volta, al capdamunt d'un repetjó, apareix completament desdibuixada per la boira, la silueta del refugi, un edifici de formes futuristes, molt trencador, al peu de l'estany de Pinet, en el qual dos valents i desafiants excursionistes francesos s'estan banyant en aquests moments.

Són prop de les sis de la tarda i el grup, ja reunit de nou, ens instal·lem i ens posem apunt per al sopar que, en aquestes terres, es serveix ben d'hora, a les set de la tarda. El menjar és abundant i consistent i el tracte, molt correcte. A més, havent sopat, un dels guardes anima la sobretaula amb guitarra i cançons, que s'allarguen fins més enllà de les deu del vespre, quan la majoria ja ens hem retirat a dormir, donat que l'endemà caldrà matinar molt.

El diumenge a les sis del matí, tothom ja és de peus a terra. Esmorzem al refugi mentre comença a clarejar. La boira encara ens embolcalla, però tot apunta que, a les alçades, farà un dia esplèndid. A les set del matí, emprenem la marxa. Ens esperen mil metres més de desnivell, que alguns ens prenem amb calma i altres devoren a gran velocitat. Un cop més, el grup es trenca al poc de començar.

Ben aviat superem la cota de boira i lluu el sol en un cel ben net de núvols. Després d'un primer tram de camí força planer, per terreny rocallós, que ens porta fins a les envistes de l'Estany d'Estats, ens desviem a l'esquerra i comencem a pujar de valent, per una tartera que ens porta fins al peu de l'estany de Montcalm, ben encaixonat entre altíssimes parets granítiques. A partir d'aquí, el camí es desvia cap a la dreta, per un tram ben aspre i feixuc, que ens fa guanyar altura ràpidament. Arribem a un petit estanyol gelat, del qual a la baixada comprovarem la resistència, i ben aviat veiem ja els contorns de la Pica i els altres cims del massís, amb el Montcalm en primer terme. A dalt es veuen alguns puntets en moviment. Segurament algun bandoler apressat ja hi deu ser.

En aquest punt, s'incorpora per la dreta el camí que ve del Port de Sotllo i de la Vall Ferrera, via utilitzada pels que volen fer el cim des de territori català. Continuem pujant i pujant sense parar! Hi ha un corriol que va directe i en diagonal cap al cim, però nosaltres prenem el camí de la carena, que és de més bon fer. Això no vol dir, però, que no sigui ben costerut i feixuc. I és que, superats els 3.000 metres d'alçada, tot pesa i costa d'arrossegar. Tot zigzaguejant, arribem al coll de Riufred, als peus del Montcalm. Seria el moment de pujar-hi, però ho desestimem, perquè la primera part de l'expedició ja deu estar tipa d'esperar-nos. Girem a la dreta i encarem per fi el camí del cim, al qual arribarem, tot passant pel collet que el separa del Pic Verdaguer, poc més de tres hores deprés d'haver sortit del refugi. No està gens malament, per ser els més lents del grup!

Al cim ens espera la resta de gent, a punt per fer-se la fotografia de rigor. I acte seguit, gairebé tothom desapareix a tot córrer. L'ambient, malgrat el sol, és fred, però tot i així, ens prenem uns instants per gaudir de la panoràmica. I és que som al sostre de Catalunya i això no es pot dir cada dia! La vista és esplèndida. Al vessant català, completament net de núvols, gairebé podem abraçar els cims més propers, com el Sotllo, el Baborte o el Monteixo, mentre en segon terme, a la riba de l'estany de Certascan, fins i tot entrelluquem la silueta blanca del refugi i a l'horitzó, es retalla el massís de la Maladeta, amb un Aneto tristament orfe de neu.

En canvi, al vessant francés, la boira s'ha fet mestressa del paisatge i una espessa capa de cotó fluix, de la qual emergeixen només algunes roques grises, ho cobreix tot.
Desfem part del camí fins al collet, mengem una mica per recuperar forçes i aprofitem per pujar al Pic Verdaguer que, amb només cinc minuts, ens permet apuntar-nos un altre tres mil i amb els seus 3.129 metres, és el segon cim més elevat del país. Així que, poca broma! Mentrestant, la resta del grup s'ha dividit en dos: uns quants pugen al Montcalm i la resta emprenen ja la baixada. Malauradament, en el punt on el camí coincideix amb el que porta a la Vall Ferrera, es confonen de direcció i quan se n'adonen, han de rectificar tot tirant pel dret. Afortunadament la confusió no té més conseqüències.

 

Nosaltres anem baixant amb calma, tot seguint les fites, algunes de les quals semblen veritables obres d'art,  i poc abans de les dues del migdia arribem de nou al refugi, on ja ens esperen per dinar. I havent dinat, tothom es llença ràpidament cap avall! La majoria refan el camí de pujada però uns quants prenem una altra opció: agafem el corriol que fan servir habitualment les mules per pujar les provisions al refugi i que és de més bon fer. El sender, amb vista panoràmica durant tot el seu recorregut, passa pel costat de l'estany Sourd i enllaça amb l'altre camí just a l'entrada del bosc, al costat de la cabana de Nouzere. El tram de bosc és fresc i agradable, tot i que estem ja ben cansats dels gairebé 2.000 metres de baixada. Així que, en arribar a l'aparcament, prop de les 6 de la tarda, agraim enormement poder treure'ns les botes i buscar un bar on fer una bona cervesa per celebrar-ho. Objectiu complert!