dimarts, 21 d’agost de 2012

Baborte, mirador de la Pica



Dissabte, 11 d'agost. Sortida d'estiu dels Camalluents. Després de l'accidentada aventura aragonesa de l'any passat, enguany ens quedem a Catalunya, a la Vall Ferrera. El sherpa ha organitzat un itinerari pels estanys del circ de Baborte, amb pujada opcional al pic de Baborte, un magnífic cim de 2.929 metres d'alçada, eclipsat per la proximitat de la Pica d'Estats, i tornada per l'estany de Sotllo i la ruta catalana de la Pica.
Com és habitual en aquestes sortides, ens llevem ben d'hora, ben d'hora. A dos quarts de sis del matí ja som dalt dels taxis que ens han de conduir, des d'Alins, on ens allotgem, per una pista forestal fins a l'aparcament de la Molinassa, inici de l'excursió. Aprofito el viatge, d'uns tres quarts d'hora, per dormir una mica més. Quan comencem a caminar, però, encara és gairebé fosc. Durant el primer tram, de baixada i pel mig del bosc, seguint el curs de la Noguera de Vallferrera, no hi veig més enllà del meu nas i he d'anar amb molt de compte per no ensopegar. Ben aviat, però, comença a clarejar i a l'ensems, ens comencem a enfilar.

Després d'un primer tram de pujada, moderadament exigent, fem una  pausa en arribar a una antiga borda de pastors, molt ben conservada: la cabana de Bacello (1.923 metres). Al nostre darrere ha començat ja a treure el nas el Monteixo, un cim bellíssim, que serà el nostre guaita durant tota l'excursió.
El següent tram d'ascens és força més exigent: hem de superar gairebé 400 metres de desnivell per un matollar que s'acarnissa amb les nostres cames nues. Afortunadament caminem encara  a l'ombra i sota la fresca de les primeres hores del matí. I l'esforç de la pujada té la seva recompensa en arribar a un collet i poder contemplar als nostres peus el magnífic estany de Baborte. Al fons, una taca de taronja cridaner xoca amb els verds i marrons de l'entorn: és el refugi de Baborte, cap al qual ens hem de dirigir.


Ens cal baixar fins a l'estany i superar el pedregar de la seva riba dreta, abans d'afrontar el petit tram de pujada que ens deixa a les portes del refugi i a punt per a l'esmorzar.
Després de recuperar forçes, emprenem de nou la marxa. El corriol fins al coll de Baborte és de fort pendent i ara ja ens movem a ple sol. A banda i banda del camí, el paisatge està esquitxat de petits estanys i hi pasturen una bona colla de cavalls, que s'apropen sense por a observar els visitants. Ben aviat fa la seva aparició  a la nostra esquerra el cim del Baborte, immensa i solitària piràmide de pedra rosada.


Sense complicacions però una mica cansats assolim finalment el coll i l'escenari que s'alça al nostre davant és imponent: al fons el massís de la Pica d'Estats, en tot el seu esplendor i el pic de Sotllo en primer terme i als nostres peus, un altre rosari d'estanys. Ens delitem amb la vista mentre cadascun de nosaltres valora interiorment la conveniència d'intentar fer cim. Acabem decidint intentar-ho tots, excepte tres companys, que ens esperaran a la riba d'un dels llacs.


L'accés al cim és llarg i dur, per terreny descompost i tarter. Es fa molt feixuc i ben aviat m'agafa un d'aquells moments de debilitat en els quals sembla que el cim s'allunyi de tu a mesura que t'hi vas acostant. Al final,però, hi arribem i la satisfacció és màxima. No hi ha ningú! La muntanya és nostra, mentre al davant, el cim de la Pica és ple de petits puntets en moviment. El veinatge de cims estrella fa que pics d'alçada com el Baborte esdevinguin grans desconeguts i és un plaer visitar-los.
Des del cim ressegueixo amb els ulls el camí que vam seguir l'any passat per pujar al Sotllo i em faig creus que fos capaç de fer-lo. Realment fa impressió!
Emprenem la baixada amb molt de compte i lentament però sense incidents arribem a baix, i ens reunim amb els nostres companys, que ens esperen per dinar a la riba d'un estany. Quin gust poder-se treure les botes i ficar els peus a l'aigua!
Havent dinat, recollim ràpidament i continuem el descens, ja que, durant el matí, el cel s'ha anat ennuvolant i algun tro llunyà anuncia tempesta per ben aviat.


Tan bon punt arribem a l'estany de Sotllo, on ja hi ha algunes tendes parades, malgrat que la normativa impediex fer-ho abans de les vuit del vespre, riuades d'excursionistes, atiats per la imminent tempesta, comencen a baixar de la Pica. I pensar que durant tot el matí no havíem trobat més de tres persones!
La resta del camí de baixada la fem pràcticament en fila índia, mentre anem posant i traient l'impermeable, ja que la pluja no s'acaba de manifestar del tot (cap al final del recorregut ens obsequia amb algun cop de roc, però tot plegat ben poca cosa).
Aquest final d'excursió, com és habitual, es fa llarg i feixuc, especialment el punt on, per superar el barranc, cal fer un petit tram de pujada. Arribem, però, al refugi de Vallferrera abans de l'horari previst i ens podem permetre premiar-nos amb una cervesa ben fresqueta. Ha estat un dia magnífic!