diumenge, 29 de juliol de 2012

Val d'Aran (III) - Circ de Colomers



Divendres, 6 de juliol. Les previsions meteorològiques són una mica millors, de manera que ens arrisquem a tornar a l'alta muntanya. Avui tenim prevista una excursió al Circ de Colomers. Així doncs, ens dirigim cap a Salardú, des d'on surt una pista asfaltada que ens porta fins als Banhs de Tredòs. Allí, un taxi ens conduirà, per una pista de terra, a l'inici del sender de pujada. Sortim tard, ja que els taxis no arrenquen fins a les nou del matí, però és preferible això que no pas haver de fer a peu tot el tram de pista de terra.


La primera part del camí s'enfila gradualment pel mig del bosc, fins als refugis de Colomers. N'hi ha dos: el vell, actualment tancat i que funciona només com a refugi lliure en temporada d'hivern i el nou, un bonic xalet de muntanya. Ambdós estan al peu de l'embassament de Colomers, que llueix bellíssim, sorprenentment ben ple. Mentre donem la volta a l'estany, d'un refugi cap a l'altre, fem un nou amic de quatre potes, que ens acompanyarà durant una estona. És el gos de Colomers i com a tots els gossos de la Vall d'Aran, sembla que li agrada apuntar-se a les excursions dels altres. Això si, en un moment determinat, a la que detecta que s'està allunyant massa de casa, gira cua i ens abandona!


A mesura que anem fent camí, continua el rosari d'estanys, que semblen no acabar-se mai: llac Major, estany Mort, llac de Cabidornats, estanyets deth Port, llac del port de Colomers ... En un punt del recorregut, un pal indicador mostrava les direccions del circuit llarg i el curt, però algun espavilat, purista o incívic, ha arrencat els rètols. Allí ens trobem amb una família, amb qui anirem coincidint durant tot el recorregut i els indiquem quin és el circuit llarg.

Anem pujant, gradualment però sense parar, tot encadenant estanys. El camí és pedregós, típic de l'alt Pirineu i el temps, tot i les previsions, no pinta gaire bé. Bufa un vent força fred i uns espessos núvols grisos amenacen el blau intens amb què havia començat el matí. La façana de fons és impactant, i apareixen ja els grans pics que tanquen el circ: la Creu de Colomers, el Tuc Blanc i el majestuós Gran Tuc de Colomers.
Tot fent via trobem dos senyors anglesos que estan recorrent el GR-11, des d'Irun. Avui al matí han sortit del refugi de Colomers en direcció a Espot, però en un indret han confós les marques i han estat fent el circuit de Colomers en direcció inversa a la nostra. Ara hauran de desfer bona part del camí!

Arribem al Coth deth Podo, punt culminant de l'excursió, que permet gaudir, des de les alçades, d'una vista excepcional de gran part del recorregut i dels estanys. Ara hem de baixar cap a l'altre vessant, per un complicat caos de blocs de granit. Als nostres peus, com a premi, ens esperen dos magnífics estanys: el de Podo i l'Obago. En arribar a aquest darrer, fem una pausa per dinar i just en aquest precís instant, comença a ploure! Afortunadament, la pluja no va acompanyada de tempesta, de manera que, ens posem els pantalons  d'aigua i l'impermeable i continuem el recorregut, gaudint del l'espectacle de les gotes en impactar sobre la superfície dels nous llacs que ens trobem: l'estany Redon i l'estany Long.

L'últim tram del recorregut comportaria tornar cap al refugi de Colomers, però optem per una via alternativa,  ben poc concorreguda, que ens porta per uns paratges bellíssims, vorejant els llacs de Cloto de Baish i de Naut, amb el Tuc Gran de Sendrosa com a espectacular teló de fons. La baixada pel mig del bosc, per un corriol força dret, ens obliga a posar-hi els cinc sentits, ja que tot és relliscós per culpa de la pluja, però ben aviat ens deixa al camí de tornada cap a la parada dels taxis. De tornada, encara  ens aturarem a Unha, per visitar-ne l'església, una de les joies del romànic de la vall. Un dia ben complert!


diumenge, 22 de juliol de 2012

Val d'Aran (II) - Explorant el Baix Aran

Dijous, 5 de juliol. Les previsions meteorològiques per al nostre segon dia de vacances a Era Val d'Aran no són gaire optimistes, de manera que decidim aparcar l'alta muntanya i optem per explorar una de les seves parts més desconegudes: la Vall de Toran, situada a l'extrem nord de l'Aran, a tocar de la frontera amb França. Ens n'anem doncs cap al Baix Aran, que, en una més de les peculiaritats d'aquesta meravellosa comarca catalana, tocada pels aires atlàntics, es troba al nord i no pas al sud.
Tenim pensat fer un recorregut per camins entre pobles, que iniciarem a Canejan. Aquest poblet, de carrers estrets i costeruts, té una situació privilegiada, literalment penjant d'un penya segat, amb espectaculars vistes de la vall. Sortint del poble en direcció est, un camí forestal, perfectament encaixat entre bosc i penya segat, ens conduirà fins al veí llogarret de Porcingles, pràcticament un poble fantasma. La influència atlàntica es nota aquí més que a cap altre lloc de l'Aran, amb un bosc exhuberant i un verd intens que ho tenyeix tot. El camí, però, és ben net, acabat de desbrossar.
Arribem a l'extrem del poble de Porcingles, on el cant d'un gall sembla indicar el rastre d'alguna casa habitada. A partir d'aquí, el camí es complica. La desbrossadora no hi ha arribat encara, i l'exhuberància de la vegetació ha envaït el sender fins a arribar, en alguns punts, a menjar-se'l del tot. És el paradís de les falgueres! A més, la combinació de la humitat i les restes de la pluja del dia anterior fan que aviat tinguem les botes i els mitjons ben xops. I per fer-ho encara una mica més difícil, ve pujada!

Sort que al final d'una pujada sempre hi ha una baixada i aquesta arriba per un corriol molt bonic, força més net, que després de creuar una palanca per sobre d'un rierol amb la seva corresponent cascada, davalla vertiginosament fins al pintoresc poblet de Sant Joan de Toran. La majoria de cases estan restaurades però no s'hi veu ningú, tret de quatre turistes i un gat. Hi ha un restaurant però naturalment està barrat, igual que la petita església romànica.
Sembla que aquí no se'ns ofereix res, així que seguim per la carretera fins a trobar una pista amb un indicador que assenyala cap al refugi dera Honeria. La pista corre paral·lela al curs del riu Toran, un altre dels molts i cabalosos afluents de la Garona.
El refugi dera Honeria, probablement l'últim del país, ocupa una antiga forja, testimoni del passat miner de la zona. I si la paraula refugi la relacioneu amb aixopluc, seguretat, escalfor ..., cal dir que a Era Honeria trobareu això i molt més. L'Aleix, el guarda, és una persona molt agradable, que no té mai un no per resposta i fa sentir qualsevol nouvingut com si fos a casa seva. Dins el refugi, ens eixuguem vora la llar de foc i gaudim d'un excel·lent dinar a un preu molt econòmic i d'una conversa ben interessant.

A la tornada, ens estalviem el salvatge primer tram anant per la carretera fins al trencant de Porcingles, on ens enfilem per una costeruda pista asfaltada. Creuem el poble, encantadorament solitari, fins a la darrera casa, l'única habitada i refem el camí cap a Canejan, que apareix davant nostre misteriosament envoltat de boires. Malgrat amenaçar-nos durant tot el dia, la pluja ens ha tornat a respectar gairebé fins que ens fiquem dins el cotxe, moment en el qual comença a descarregar amb gran intensitat. I és que, com diu l'Aleix, cal que plogui molt sovint per tal que la vall tingui aquest verd meravellós que ens fascina. Sinó, seria marró.

dimecres, 18 de juliol de 2012

Val d'Aran (I) - Montardo

Dimecres, 4 de juliol. La tardor passada, en una breu estada a Era Val d'Aran, em va fascinar la visió del Montardo des d'Arties i vaig proposar-me ascendir algun dia aquest cim tan representatiu de la vall. I en aquesta primera setmaneta de vacances d'estiu, aquí estem, a l'aparcament de Pont de Ressec, a Arties, a punt per iniciar l'excursió. Són poc més de les set del matí, però ens cal anar d'hora, ja que el tram de pista forestal, d'uns tres quilòmetres, que porta fins a Pont de Rius, on comença el sender de pujada, limita el pas de vehicles particulars durant la temporada d'estiu. Hi ha un servei de taxis, però van a l'hora dels senyors i no engeguen fins a les nou del matí, de manera que recorrerem la pista, que segueix el curs del riu Valarties, a peu. 

Quan ja n'hem fet un bon tram, sentim al nostre darrere el motor d'un cotxe. No pot ser que ja siguin els taxis! Però es tracta d'unes noies molt amables, que s'ofereixen a portar-nos fins a Pont de Rius, i ens expliquen que la gent de la vall tenen un permís especial per poder utilitzar la pista durant els mesos d'estiu.
L'excursió, força dura tant pel que fa al terreny com al desnivell, té quatre trams d'ascens molt pronunciat, entre els quals hi ha petites treves en forma de pla, que et permeten recuperar lleugerament les forces. El primer tram és un sender, zigzaguejant i pedregós, que s'enfila pel mig del bosc, fins a les envistes del refugi de la Restanca, al peu de l'embassament del mateix nom, on sortim del bosc i acabem de pujar fins a la presa.

Ens prenem un petit respir mentre creuem l'embassament, per sobre de la presa. L'estany es troba en un entorn molt bonic, completament envoltat d'alts murs de granit, tot i que, com passa a la majoria d'embassaments de muntanya, no està prou ple.
Passem per davant del refugi i anem a buscar el nou sender d'ascens, que s'enfila abruptament cap a l'esquerra, pel llit d'un torrent, les aigües del qual vénen de l'Estany deth Cap deth Port, cap al qual ens dirigim. Dos-cents metres de desnivell més amunt, ens trobem al peu del bellíssim estany i al nostre davant s'alcen imponents les altíssimes parets del Montardo. Des d'aquí, el cim sembla impossible. Haurem de fer una bona marrada, per encarar-lo pel darrere. Fem una pausa per menjar una mica i voltem l'estany pel seu marge esquerre, aprofitant de nou la petita treva que ens condueix, però, a un interminable caos de rocs!

Ens endinsem  amb paciència pel caos de blocs de granit, en direcció al llunyà coll de la Crestada. Ara comencem a trobar força gent que van en sentit invers al nostre. Són excursionistes que fan els Carros de Foc (la coneguda travessa que uneix diversos refugis d'aquesta zona dels Pirineus) i sembla ser que han d'arribar fins al refugi de la Restanca, a timbrar un imprès, per tal que consti que han completat la travessa. Després hauran de tornar a pujar! És el que té aquest món nostre tan competitiu, i al meu entendre, tan contrari a l'esperit de la muntanya: de vegades cal fer absurditats com aquesta només per poder lluir una samarreta.

Arribem finalment al coll, on un indicador ens informa que entrem al Parc Nacional d'Aigüestortes. Als nostres peus, l'estany de Monges i al davant, la Punta Alta de Coma les Bienes. S'imposa una nova parada per esmorzar, en un menjador insòlit i majestuós, abans d'afrontar el darrer tram de pujada, que serà molt dur.
Havent esmorzat, deixem el llac a la dreta i girem a l'esquerra, per afrontar la dura pujada que ens portarà a la part final de l'ascensió. Aquest tram se'm fa molt llarg, però finalment, darrera una llenca de neu, apareix, a l'esquerra, un cim secundari, conegut com el petit Montardo, i a la dreta, el cim de veritat. Sembla que ja el tenim a l'abast, però queda encara una darrera pujada. A més, el temps, que fins ara s'havia comportat, es torna amenaçador i mostra uns nuvolots negres no gens amables.

Un darrer esforç i som a dalt, on com és habitual, desapareixen tots els mals i el cansament es volatilitza com per art de màgia. Ens trobem de nou en un d'aquells miradors circulars tan agraïts. La panoràmica és impressionant, especialment en copsar la gran diferència entre els dos vessants de la muntanya. A una banda, la Vall d'Aran és una immensa catifa verda, al fons de la qual sepenteja, diminuta, la pista per la qual hem pujat. D'entre els cims que l'emmarquen destaca, per la seva majestuositat, el Mauberme. L'altra vessant, en canvi és un mar de pedra i rocs, la uniformitat dels quals només es trencada pels grans estanys d'alta muntanya, amb el Llac de Mar en primer terme. Aquí, el marc són els grans cims del Pirineu, amb el massís de la Maladeta-Aneto i els Besiberris com a grans protagonistes.

L'espectacle donaria per quedar-se a contemplar-lo una bona estona, però emprenem ràpidament el descens, per mor de la pluja. La baixada la fem pel mateix camí de pujada. A partir del coll, comencem a trobar de nou tots els de la samarreta, que tornen a pujar, un cop complert el preceptiu tràmit.
En arribar al refugi, ens aturem a fer un mos, abans del tram final. A Pont de Rius, agafem un taxi fins a l'aparcament. Al final, la pluja ens ha respectat, però ja descarregarà tota la seva fúria sobre nosaltres abans del final del dia!

diumenge, 1 de juliol de 2012

A les fonts del Segre


Dissabte, 23 de juny. Iniciem la vigília de Sant Joan amb una sortida molt estiuenca, ben adequada per celebrar el solstici d'estiu. Volem arribar-nos fins al naixement del Segre.
El Segre, un dels rius més importants de Catalunya i el principal afluent de l'Ebre (encara que a mi m'havien fet creure, quan estudiava, que abocava les seves aigües al Cinca), veu la llum en un territori que, per aquelles coses de la història, sempre tan poc generosa amb Catalunya, pertany administrativament a l'estat francès. Neix a la Catalunya Nord, darrera de la muntanya del Puigmal i davalla cap al poble de Llo, a l'Alta Cerdanya.

Cap a Llo ens dirigim, de bon matí, després d'enfilar la collada de Toses i travessar Puigcerdà. Aparquem al costat del balneari d'aigües sulfuroses, que encara està desert a aquestes hores del matí. Allí comença una pista forestal, per la qual només hi poden passar en vehicle els veïns de la contrada (riverans, en diuen ells). A l'inici de la pista, un indicador de direccions assenyala cap a "Mas Patiras", que no és cap missatge d'amenaça cap al President de la Generalitat sinó una casa de pagès cap a la qual ens hem de dirigir. La pista, asfaltada però molt estreta, passa entremig de les impressionants Gorges del Segre, de formes espectaculars. A l'inici hi ha fins i tot una via ferrata.
En arribar a Mas Patiras, deixem la pista asfaltada i després de travessar el riu, continuarem el camí per una pista de terra, que ressegueix la seva riba esquerra. Després d'haver-ne recorregut ja un bon tram, parem a esmorzar en un indret fresc i agradable, a la riba del riu, sota una ombrívola pineda de pi negre.

Amb les piles carregades superem el darrer tram de pista, fins al refugi de la Culassa, situat en una ampla i solitària coma, que hem de creuar per anar a buscar el sender de pujada. La flaire que m'arriba és signe inequívoc que la ginesta ha arribat altra vegada i efectivament, la falda de la muntanya és un festival d'estampat groc. El camí que prenem, antigament força freqüentat per pastors i pelegrins que anaven al santuari de Núria, és de forta pujada, amb llaçades pel mig d'un bosc de pi negre amb matolls de neret.
En sortir del bosc, les vistes de les quals gaudim són esplèndides i, com a fons de les amplies pastures, a una banda el massís del Carlit i a l'altra, el coll de Finestrelles, darrera del qual s'obre la vall de Núria. Travessem el Torrent de la Font Blanca i continuem amunt, fins als prats superiors, on el camí es desdibuixa, però l'ascensió continua, forta i constant.

 Finalment arribem a l'indret conegut com a Font del Segre (2.380 metres). Un pedró i una placa indiquen el lloc on el doll d'aigua brolla entre les pedres. En realitat, es tracta de la més important d'una munió de petites deus, que acaben convergint en un gran rierol. L'ambient és fresc i l'aigua, molt freda. El panorama de la vall és esplèndid.
Abans d'iniciar la baixada, encara ens caldrà pujar una mica més, per un sender pedregós, en direcció cap al coll de Finestrelles, per anar a trobar un corriol de baixada que, amb gran rapidesa, ens portarà de nou a l'entrada del bosc. Desfem el camí de pujada fins al refugi i per la pista fins al lloc on havíem esmorzat de bon matí. S'ha fet tard, de manera que ens hi aturem a dinar. L'ombra és encara més fresca que al matí. Es posaria bé una bona migdiada, però ens espera encara un bon tram de camí. Mentre baixem, la llera del riu és plena de gent (pescadors, famílies fent picnics ...) i també en trobem molts que pugen, tot i que ja fa força calor.
Arribem a l'aparcament prop de les quatre de la tarda. El balneari és ara ple de gom a gom. No seria una mala idea fer-hi una remullada relaxant, però tenim altres plans. El nostre destí és el Pallars, on després d'haver admirat la força de l'aigua, ens espera la màgia purificadora del foc, en una tradició ancestal de la nit de Sant Joan: les falles d'Isil.