dimecres, 18 de juliol de 2012

Val d'Aran (I) - Montardo

Dimecres, 4 de juliol. La tardor passada, en una breu estada a Era Val d'Aran, em va fascinar la visió del Montardo des d'Arties i vaig proposar-me ascendir algun dia aquest cim tan representatiu de la vall. I en aquesta primera setmaneta de vacances d'estiu, aquí estem, a l'aparcament de Pont de Ressec, a Arties, a punt per iniciar l'excursió. Són poc més de les set del matí, però ens cal anar d'hora, ja que el tram de pista forestal, d'uns tres quilòmetres, que porta fins a Pont de Rius, on comença el sender de pujada, limita el pas de vehicles particulars durant la temporada d'estiu. Hi ha un servei de taxis, però van a l'hora dels senyors i no engeguen fins a les nou del matí, de manera que recorrerem la pista, que segueix el curs del riu Valarties, a peu. 

Quan ja n'hem fet un bon tram, sentim al nostre darrere el motor d'un cotxe. No pot ser que ja siguin els taxis! Però es tracta d'unes noies molt amables, que s'ofereixen a portar-nos fins a Pont de Rius, i ens expliquen que la gent de la vall tenen un permís especial per poder utilitzar la pista durant els mesos d'estiu.
L'excursió, força dura tant pel que fa al terreny com al desnivell, té quatre trams d'ascens molt pronunciat, entre els quals hi ha petites treves en forma de pla, que et permeten recuperar lleugerament les forces. El primer tram és un sender, zigzaguejant i pedregós, que s'enfila pel mig del bosc, fins a les envistes del refugi de la Restanca, al peu de l'embassament del mateix nom, on sortim del bosc i acabem de pujar fins a la presa.

Ens prenem un petit respir mentre creuem l'embassament, per sobre de la presa. L'estany es troba en un entorn molt bonic, completament envoltat d'alts murs de granit, tot i que, com passa a la majoria d'embassaments de muntanya, no està prou ple.
Passem per davant del refugi i anem a buscar el nou sender d'ascens, que s'enfila abruptament cap a l'esquerra, pel llit d'un torrent, les aigües del qual vénen de l'Estany deth Cap deth Port, cap al qual ens dirigim. Dos-cents metres de desnivell més amunt, ens trobem al peu del bellíssim estany i al nostre davant s'alcen imponents les altíssimes parets del Montardo. Des d'aquí, el cim sembla impossible. Haurem de fer una bona marrada, per encarar-lo pel darrere. Fem una pausa per menjar una mica i voltem l'estany pel seu marge esquerre, aprofitant de nou la petita treva que ens condueix, però, a un interminable caos de rocs!

Ens endinsem  amb paciència pel caos de blocs de granit, en direcció al llunyà coll de la Crestada. Ara comencem a trobar força gent que van en sentit invers al nostre. Són excursionistes que fan els Carros de Foc (la coneguda travessa que uneix diversos refugis d'aquesta zona dels Pirineus) i sembla ser que han d'arribar fins al refugi de la Restanca, a timbrar un imprès, per tal que consti que han completat la travessa. Després hauran de tornar a pujar! És el que té aquest món nostre tan competitiu, i al meu entendre, tan contrari a l'esperit de la muntanya: de vegades cal fer absurditats com aquesta només per poder lluir una samarreta.

Arribem finalment al coll, on un indicador ens informa que entrem al Parc Nacional d'Aigüestortes. Als nostres peus, l'estany de Monges i al davant, la Punta Alta de Coma les Bienes. S'imposa una nova parada per esmorzar, en un menjador insòlit i majestuós, abans d'afrontar el darrer tram de pujada, que serà molt dur.
Havent esmorzat, deixem el llac a la dreta i girem a l'esquerra, per afrontar la dura pujada que ens portarà a la part final de l'ascensió. Aquest tram se'm fa molt llarg, però finalment, darrera una llenca de neu, apareix, a l'esquerra, un cim secundari, conegut com el petit Montardo, i a la dreta, el cim de veritat. Sembla que ja el tenim a l'abast, però queda encara una darrera pujada. A més, el temps, que fins ara s'havia comportat, es torna amenaçador i mostra uns nuvolots negres no gens amables.

Un darrer esforç i som a dalt, on com és habitual, desapareixen tots els mals i el cansament es volatilitza com per art de màgia. Ens trobem de nou en un d'aquells miradors circulars tan agraïts. La panoràmica és impressionant, especialment en copsar la gran diferència entre els dos vessants de la muntanya. A una banda, la Vall d'Aran és una immensa catifa verda, al fons de la qual sepenteja, diminuta, la pista per la qual hem pujat. D'entre els cims que l'emmarquen destaca, per la seva majestuositat, el Mauberme. L'altra vessant, en canvi és un mar de pedra i rocs, la uniformitat dels quals només es trencada pels grans estanys d'alta muntanya, amb el Llac de Mar en primer terme. Aquí, el marc són els grans cims del Pirineu, amb el massís de la Maladeta-Aneto i els Besiberris com a grans protagonistes.

L'espectacle donaria per quedar-se a contemplar-lo una bona estona, però emprenem ràpidament el descens, per mor de la pluja. La baixada la fem pel mateix camí de pujada. A partir del coll, comencem a trobar de nou tots els de la samarreta, que tornen a pujar, un cop complert el preceptiu tràmit.
En arribar al refugi, ens aturem a fer un mos, abans del tram final. A Pont de Rius, agafem un taxi fins a l'aparcament. Al final, la pluja ens ha respectat, però ja descarregarà tota la seva fúria sobre nosaltres abans del final del dia!