diumenge, 22 de juliol de 2012

Val d'Aran (II) - Explorant el Baix Aran

Dijous, 5 de juliol. Les previsions meteorològiques per al nostre segon dia de vacances a Era Val d'Aran no són gaire optimistes, de manera que decidim aparcar l'alta muntanya i optem per explorar una de les seves parts més desconegudes: la Vall de Toran, situada a l'extrem nord de l'Aran, a tocar de la frontera amb França. Ens n'anem doncs cap al Baix Aran, que, en una més de les peculiaritats d'aquesta meravellosa comarca catalana, tocada pels aires atlàntics, es troba al nord i no pas al sud.
Tenim pensat fer un recorregut per camins entre pobles, que iniciarem a Canejan. Aquest poblet, de carrers estrets i costeruts, té una situació privilegiada, literalment penjant d'un penya segat, amb espectaculars vistes de la vall. Sortint del poble en direcció est, un camí forestal, perfectament encaixat entre bosc i penya segat, ens conduirà fins al veí llogarret de Porcingles, pràcticament un poble fantasma. La influència atlàntica es nota aquí més que a cap altre lloc de l'Aran, amb un bosc exhuberant i un verd intens que ho tenyeix tot. El camí, però, és ben net, acabat de desbrossar.
Arribem a l'extrem del poble de Porcingles, on el cant d'un gall sembla indicar el rastre d'alguna casa habitada. A partir d'aquí, el camí es complica. La desbrossadora no hi ha arribat encara, i l'exhuberància de la vegetació ha envaït el sender fins a arribar, en alguns punts, a menjar-se'l del tot. És el paradís de les falgueres! A més, la combinació de la humitat i les restes de la pluja del dia anterior fan que aviat tinguem les botes i els mitjons ben xops. I per fer-ho encara una mica més difícil, ve pujada!

Sort que al final d'una pujada sempre hi ha una baixada i aquesta arriba per un corriol molt bonic, força més net, que després de creuar una palanca per sobre d'un rierol amb la seva corresponent cascada, davalla vertiginosament fins al pintoresc poblet de Sant Joan de Toran. La majoria de cases estan restaurades però no s'hi veu ningú, tret de quatre turistes i un gat. Hi ha un restaurant però naturalment està barrat, igual que la petita església romànica.
Sembla que aquí no se'ns ofereix res, així que seguim per la carretera fins a trobar una pista amb un indicador que assenyala cap al refugi dera Honeria. La pista corre paral·lela al curs del riu Toran, un altre dels molts i cabalosos afluents de la Garona.
El refugi dera Honeria, probablement l'últim del país, ocupa una antiga forja, testimoni del passat miner de la zona. I si la paraula refugi la relacioneu amb aixopluc, seguretat, escalfor ..., cal dir que a Era Honeria trobareu això i molt més. L'Aleix, el guarda, és una persona molt agradable, que no té mai un no per resposta i fa sentir qualsevol nouvingut com si fos a casa seva. Dins el refugi, ens eixuguem vora la llar de foc i gaudim d'un excel·lent dinar a un preu molt econòmic i d'una conversa ben interessant.

A la tornada, ens estalviem el salvatge primer tram anant per la carretera fins al trencant de Porcingles, on ens enfilem per una costeruda pista asfaltada. Creuem el poble, encantadorament solitari, fins a la darrera casa, l'única habitada i refem el camí cap a Canejan, que apareix davant nostre misteriosament envoltat de boires. Malgrat amenaçar-nos durant tot el dia, la pluja ens ha tornat a respectar gairebé fins que ens fiquem dins el cotxe, moment en el qual comença a descarregar amb gran intensitat. I és que, com diu l'Aleix, cal que plogui molt sovint per tal que la vall tingui aquest verd meravellós que ens fascina. Sinó, seria marró.