diumenge, 1 de juliol del 2012

A les fonts del Segre


Dissabte, 23 de juny. Iniciem la vigília de Sant Joan amb una sortida molt estiuenca, ben adequada per celebrar el solstici d'estiu. Volem arribar-nos fins al naixement del Segre.
El Segre, un dels rius més importants de Catalunya i el principal afluent de l'Ebre (encara que a mi m'havien fet creure, quan estudiava, que abocava les seves aigües al Cinca), veu la llum en un territori que, per aquelles coses de la història, sempre tan poc generosa amb Catalunya, pertany administrativament a l'estat francès. Neix a la Catalunya Nord, darrera de la muntanya del Puigmal i davalla cap al poble de Llo, a l'Alta Cerdanya.

Cap a Llo ens dirigim, de bon matí, després d'enfilar la collada de Toses i travessar Puigcerdà. Aparquem al costat del balneari d'aigües sulfuroses, que encara està desert a aquestes hores del matí. Allí comença una pista forestal, per la qual només hi poden passar en vehicle els veïns de la contrada (riverans, en diuen ells). A l'inici de la pista, un indicador de direccions assenyala cap a "Mas Patiras", que no és cap missatge d'amenaça cap al President de la Generalitat sinó una casa de pagès cap a la qual ens hem de dirigir. La pista, asfaltada però molt estreta, passa entremig de les impressionants Gorges del Segre, de formes espectaculars. A l'inici hi ha fins i tot una via ferrata.
En arribar a Mas Patiras, deixem la pista asfaltada i després de travessar el riu, continuarem el camí per una pista de terra, que ressegueix la seva riba esquerra. Després d'haver-ne recorregut ja un bon tram, parem a esmorzar en un indret fresc i agradable, a la riba del riu, sota una ombrívola pineda de pi negre.

Amb les piles carregades superem el darrer tram de pista, fins al refugi de la Culassa, situat en una ampla i solitària coma, que hem de creuar per anar a buscar el sender de pujada. La flaire que m'arriba és signe inequívoc que la ginesta ha arribat altra vegada i efectivament, la falda de la muntanya és un festival d'estampat groc. El camí que prenem, antigament força freqüentat per pastors i pelegrins que anaven al santuari de Núria, és de forta pujada, amb llaçades pel mig d'un bosc de pi negre amb matolls de neret.
En sortir del bosc, les vistes de les quals gaudim són esplèndides i, com a fons de les amplies pastures, a una banda el massís del Carlit i a l'altra, el coll de Finestrelles, darrera del qual s'obre la vall de Núria. Travessem el Torrent de la Font Blanca i continuem amunt, fins als prats superiors, on el camí es desdibuixa, però l'ascensió continua, forta i constant.

 Finalment arribem a l'indret conegut com a Font del Segre (2.380 metres). Un pedró i una placa indiquen el lloc on el doll d'aigua brolla entre les pedres. En realitat, es tracta de la més important d'una munió de petites deus, que acaben convergint en un gran rierol. L'ambient és fresc i l'aigua, molt freda. El panorama de la vall és esplèndid.
Abans d'iniciar la baixada, encara ens caldrà pujar una mica més, per un sender pedregós, en direcció cap al coll de Finestrelles, per anar a trobar un corriol de baixada que, amb gran rapidesa, ens portarà de nou a l'entrada del bosc. Desfem el camí de pujada fins al refugi i per la pista fins al lloc on havíem esmorzat de bon matí. S'ha fet tard, de manera que ens hi aturem a dinar. L'ombra és encara més fresca que al matí. Es posaria bé una bona migdiada, però ens espera encara un bon tram de camí. Mentre baixem, la llera del riu és plena de gent (pescadors, famílies fent picnics ...) i també en trobem molts que pugen, tot i que ja fa força calor.
Arribem a l'aparcament prop de les quatre de la tarda. El balneari és ara ple de gom a gom. No seria una mala idea fer-hi una remullada relaxant, però tenim altres plans. El nostre destí és el Pallars, on després d'haver admirat la força de l'aigua, ens espera la màgia purificadora del foc, en una tradició ancestal de la nit de Sant Joan: les falles d'Isil.