divendres, 22 de juny de 2012

Finalment, Posets!


Divendres, 8 de juny. Són quarts de set de la tarda d'un xafogós dia de finals de primavera. Ha arribat el moment de la veritat. Després de gairebé dos anys de parlar-ne, preparar-nos, especular i fins i tot d'un primer intent abandonat abans de començar, per culpa de les males previsions meteorològiques, estem a punt d'iniciar una aventura d'un dia i mig que ens ha de portar, si res no ho impedeix, al capdamunt del segon cim dels Pirineus: el Posets o Punta de Llardana, de 3.375 metres, a només uns escassos 29 metres del molt més conegut Aneto.
Acabem de deixar els vehicles aparcats a la Pleta de l'Estalló, a 1.550 metres d'alçada, després de pujar per la pista forestal que enllaça amb Eriste. Ens disposem a afrontar els primers 700 metres de desnivell, fins al Refugi Àngel Orús, on passarem la nit. Em carrego a l'esquena una motxilla més pesada que de costum i començo a caminar, mentre el cap em bull amb tota mena de dubtes sobre les meves possibilitats de fer el cim. Al cap i a la fi, aquest és el repte més important, fins al moment, del meu escarransit currículum muntanyenc.
Intento agafar un bon ritme, per mirar d'espantar les meves cabòries, les quals no m'impedeixen d'assaborir la bellesa del recorregut, un esclat d'aigua, vegetació i vida, que ja assoleix el seu màxim esplendor només de començar, amb la magnífica Cascada d'Espigantosa.
Deprés de creuar el pont sobre el riu d'Espigantosa, afluent de l'Aigüeta d'Eriste, el sender s'enfila ràpidament bosc endins. Superat un primer tram de fort desnivell, que ens agafa en fred i ens fa suar de valent, el camí s'aplana una mica. Anem seguint el curs del riu, que davalla de la muntanya amb una demostració de força considerable. La vegetació és frondosa, en alguns trams gairebé selvàtica. Aviat el pendent es torna més exigent i descriu una colla de llargues llaçades que ens deixen finalment al peu del refugi.

Són gairebé les vuit del vespre i ens hem d'espavilar si volem sopar. Ens traiem ràpidament les botes i de dret al menjador, que els guardes no estan gaire per òrgues, i menys si els hostes són catalans. Sembla que no ens tenen massa simpatia, en aquestes terres de "l'Aragó Oriental".
Havent sopat, una mica de sobretaula i a les deu a dormir, que l'endemà caldrà matinar molt.
Poc després de les cinc del matí, tothom és de peus a terra. Esmorzem una mica, ens calcem les botes, carreguem la motxilla a l'esquena i cap amunt falta gent. És un quart de set del matí quan enfilem el corriol que arrenca a l'esquerra del refugi. Com que pràcticament des de la meva etapa escolar no havia tornat a tastar això de les lliteres i els sacs de dormir, no he descansat massa, de manera que ja començo en baixa forma i una incordiant veueta interior s'entesta a informar-me que no me'n sortiré!

L'itinerari que farem és conegut com a Ruta Reial i al començament, segueix una variant del GR11. El primer tram transcorre per un corriol de roca i terra, ben poc atractiu. Deprés d'uns 200 metres de desnivell, però, arribem a una bella pleta, pel mig de la qual sepenteja el Torrent de la Llardaneta, fent una petita pausa en el seu tortuós descens des dels cims. Caminem una estona paral·lels al rierol, fins que hem de travessar el barranc de la Llardaneta, per un pobre pont que ha patit la força de la neu. Un cop a l'altra banda, cal seguir pujant. Arribem finalment a l'entrada d'una vall molt estreta: és la famosa Canal Fonda. Poc abans, ja han fet aparició les primeres llenques de neu, però aquí a la canal, n'hi ha molta. Caldrà calçar-se els grampons.

En aquest punt, estic a un pas de tirar la tovallola per primera vegada. Naturalment es tracta d'una excursió dura, que requereix una bona forma física, però també mental i no és pot evitar passar per moments com aquest. Entre lamentacions, però, em poso els grampons i cap amunt. En el  primer tram, malgrat el pendent, la neu és molt dura i pujo sorprenentment bé. Em començo a animar. Però l'alegria dura poc. Aviat la neu es fa més tova a l'ensems que el pendent augmenta. Em costa molt d'avançar i em ratllo! A empentes i rodolons, seguint la traça dels meus companys, aconsegueixo arribar finalment al coll de la Dent de la Llardana, superats ja els 3.000 metres d'alçada. El lloc pren el seu nom en honor d'una paret de roca gairebé vertical, que s'aixeca solitària enmmig de la neu, la forma de la qual recorda una dent. Ens aturem al seu peu, per menjar una mica i recuperar forçes, abans d'afrontar el tram final. La silueta trapeziodal del cim del Posets es dibuixa clarament ja a la nostra dreta. Hem de superar un pas molt vertical, per enfilar-nos a l'anomenada Esquena del Posets i remuntar-la fins a la cresta. No és excessivament llarga, però té molt desnivell. Això, afegit a l'efecte de l'alçada i al cansament acumulat, fa que es faci eterna. Quan arribo a l'inici de la cresta, on s'acaba la neu i cal treure's els grampons, estic ben decidida a engegar-ho tot a rodar. Em deixo caure i dic que allà m'espero. Per sort, alguna cosa m'il·lumina a l'últim moment i m'adono que no té cap sentit abandonar en aquell moment. Per tant, amunt s'ha dit!

La cresta, tot i ser molt aeria, es puja sense problemes. I el cim es mostra realment com el mirador natural més extraordinari de tot el Pirineu aragonès. La seva situació estratègica, sense grans cims a la vora que li treguin visibilitat fa que la perspectiva dels massissos fronterers (Perdiguero, Mont Perdut, Maladeta ...) sigui senzillament espectacular. L'Aneto llueix bellíssim per sobre de la resta, com a rei que és. Estic molt satisfeta amb mi mateixa per haver aconseguit arribar i m'envaiexen aquelles sensacions contradictòries que sempre experimento al capdamunt d'una gran muntanya: per una banda, la insignificància davant la infinitud de l'entorn i per l'altra, el poder davant la relativitat que experimenten els problemes del dia a dia vistos des de tan amunt. Experimento una gran pau i felicitat ... fins que la meva consiència m'avisa que .... ara cal baixar!

La baixada no és difícil, però si molt llarga. A més a més, estem cansats i les nostres cames ja no responen amb tanta seguretat. Això fa que no arribem al refugi fins gairebé les quatre de la tarda, de manera que ens quedem sense dinar. Ens hem de conformar amb un entrepà, que no obstant, trobem boníssim.
Després de recuperar-nos una mica, emprenem la segona part del descens, fins a l'aparcament. Ens ho prenem amb tanta calma que hi estem més del que havíem trigat a pujar el dia abans. A les set de la tarda, després de deixar-nos mig esquitxar per la cascada d'Espigantosa, donem per finalitzada l'aventura. Ens esperen a l'Hotel Tres Picos d'Eriste, on podrem descansar i refer-nos de l'esforç.