Dissabte, 1 de setembre. Si la setmana passada vam conquerir el sostre de Catalunya, aquesta setmana li toca el torn a un altre cim mític, el Canigó, muntanya sagrada dels catalans que, per aquelles coses de la història, es troba ubicada en territori administrativament francès.
Dèiem de la Pica d'Estats que mossèn Cinto va obrir el camí, com a primer català a coronar-la. En el cas del Canigó, Verdaguer la va convertir en símbol del naixement de la nació i la llengua catalana, amb el seu poema èpic, però el primer català a coronar-la ho va fer uns quants centenars d'anys abans que ell: fou el rei Pere II el Gran, de Catalunya i Aragó, l'any 1285.
Avui ens toca a nosaltres, i cap allà ens dirigim, a quarts de set del matí, quan tot just comença a clarejar. Hem sortit de Vernet, on vam fer nit, i des de la carretera contemplem a la nostra dreta la màgica bellesa de la muntanya. És un cim imponent, el més alt (que no vol dir el més elevat) dels Pirineus, pel gran i brusc desnivell que el separa de la plana del Rosselló, més de dos mil metres des de la base fins al cim, i des d'on som, aquesta alçada s'aprecia en tota la seva magnitud. Verdaguer ho va descriure meravellosament:
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada.
Per superar aquest enorme desnivell, hem de recórrer una pista forestal de vint-i-tres quilòmetres, que significa una hora i mitja de cotxe, abans no arribem al refugi de Cortalets, a 2.150 metres, i podem començar a caminar. Farem servir la via més senzilla i més transitada per accedir al cim.
En sortir del cotxe, ens trobem que bufa una tramuntana molt freda. Caldrà abrigar-se bé. Comencem a caminar, deixant el refugi a la nostra esquerra, fins al pla dels Estanyols. Cal dir, però, que dels estanyols en queda ja ben poca cosa. Prenem un sender cap a la dreta i la vegetació boscosa va convertint-se progressivament en un matollar, a la vegada que apareix al nostre davant la imatge més feréstega del cim. Afortunadament, anirem a buscar una cara més amable per abordar l'ascens. Anem guanyant alçada gradualment, fins a la font de la Perdiu. Fa un dia esplèndid i la visibilitat és força bona. Als nostres peus, gaudim d'una magnífica panoràmica de Prada de Conflent.
Ben aviat, però, canviarem de vessant i ara la panoràmica serà la de Vernet. Al fons, esplèndides vistes de totes les muntanyes del circ d'Ulldeter: Bastiments, Bacivers, pic de la Dona, Gra de Fajol ... ens acompanyaran durant tota la resta de camí. Des d'on som podem resseguir ja amb la vista tot el corriol que ens ha de conduir al cim, per la cresta i en tres trams, passant pel peu del pic Jofre, pel Roc dels Isards i per la Portella.
Aquí ens aturem per fer una pausa, abans de l'abordatge definitiu al cim. Coincidim amb uns excursionistes que diuen ser d'Arenys de Munt i junts entonem les primeres notes de la cançó tradicional catalana "Muntanyes del Canigó". Ells però, decideixen, a causa del fred, abandonar i giren cua, mentre nosaltres iniciem les zigues zagues que, entre rocs i més rocs, ens porten al capdamunt de la Pica del Canigó. Allí ens reben, a la taula d'orientació, els versos de Verdaguer:
El cim és ple de gom a gom. Ens apropem fins a la creu de ferro, completament coberta de senyeres, mocadors, bufandes, gorres... i ens fem la foto de rigor. L'ambient és molt fred, però no obstant, cal dedicar uns moments a la contemplació de les vistes, que són espectaculars. El Canigó es troba a menys de 50 quilòmetres del mar, de manera que tenim una perspectiva perfecta de la costa mediterrània, amb la badia de Roses i tota la plana de l'Empordà. El Conflent i la plana del Rosselló descansen als nostres peus, Montserrat es dibuixa en la llunyania i cims veïns i llunyans del Pirineu arriben fins on la nostra vista és capaç d'abastar.
En sortir del cotxe, ens trobem que bufa una tramuntana molt freda. Caldrà abrigar-se bé. Comencem a caminar, deixant el refugi a la nostra esquerra, fins al pla dels Estanyols. Cal dir, però, que dels estanyols en queda ja ben poca cosa. Prenem un sender cap a la dreta i la vegetació boscosa va convertint-se progressivament en un matollar, a la vegada que apareix al nostre davant la imatge més feréstega del cim. Afortunadament, anirem a buscar una cara més amable per abordar l'ascens. Anem guanyant alçada gradualment, fins a la font de la Perdiu. Fa un dia esplèndid i la visibilitat és força bona. Als nostres peus, gaudim d'una magnífica panoràmica de Prada de Conflent.
Ben aviat, però, canviarem de vessant i ara la panoràmica serà la de Vernet. Al fons, esplèndides vistes de totes les muntanyes del circ d'Ulldeter: Bastiments, Bacivers, pic de la Dona, Gra de Fajol ... ens acompanyaran durant tota la resta de camí. Des d'on som podem resseguir ja amb la vista tot el corriol que ens ha de conduir al cim, per la cresta i en tres trams, passant pel peu del pic Jofre, pel Roc dels Isards i per la Portella.
Aquí ens aturem per fer una pausa, abans de l'abordatge definitiu al cim. Coincidim amb uns excursionistes que diuen ser d'Arenys de Munt i junts entonem les primeres notes de la cançó tradicional catalana "Muntanyes del Canigó". Ells però, decideixen, a causa del fred, abandonar i giren cua, mentre nosaltres iniciem les zigues zagues que, entre rocs i més rocs, ens porten al capdamunt de la Pica del Canigó. Allí ens reben, a la taula d'orientació, els versos de Verdaguer:
Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.
El cim és ple de gom a gom. Ens apropem fins a la creu de ferro, completament coberta de senyeres, mocadors, bufandes, gorres... i ens fem la foto de rigor. L'ambient és molt fred, però no obstant, cal dedicar uns moments a la contemplació de les vistes, que són espectaculars. El Canigó es troba a menys de 50 quilòmetres del mar, de manera que tenim una perspectiva perfecta de la costa mediterrània, amb la badia de Roses i tota la plana de l'Empordà. El Conflent i la plana del Rosselló descansen als nostres peus, Montserrat es dibuixa en la llunyania i cims veïns i llunyans del Pirineu arriben fins on la nostra vista és capaç d'abastar.
Abans d'iniciar el descens, llegim uns versos del gran poema de Verdaguer, els dedicats precisament a La Creu del Canigó:
Però la Creu nos guia:
de nostra companyia
ni de nostres cabells no en caurà un;
ni moure's pot la fulla
sense que Déu ho vulla.
En nom de Déu, amunt!
Mentre desfem el camí de pujada, tot guardant-nos del fred i el vent, trobem molts excursionistes que pugen, tant catalans com francesos, la qual cosa és testimoni de l'enorme popularitat del cim, a banda i banda del Pirineu.En arribar de nou al refugi de Cortalets, celebrem el repte aconseguit amb un bon dinar, sota els raigs del primer sol d'aquest setembre tan especial per al nostre país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada