diumenge, 25 d’octubre de 2015

Dues excursions per Euskal Herria

Cap a mitjans de setembre tenim unes mini vacances que aprofitarem per tornar a visitar Euskal Herria, ara que ja fa temps que no ens hi deixem caure.

De camí cap a Donosti, fem nit a Elizondo, la població capçalera de la misteriosa i llegendària vall de Baztan (i ara també literària, gràcies a la popular trilogia de l'escriptora Dolores Redondo). Així, el matí següent, podrem fer una excursió per aquella zona, molt desconeguda per a mi.

 Divendres, 18 de setembre - Ascens al pic Adi

Escollim pujar a una cimera emblemàtica de Navarra, el pic Adi, no pas per la seva alçada (1.458 metres), sinó per la seva estratègica posició, solitària i aïllada, amb un cim net de d'arbres, cosa que el converteix en un extraordinari mirador del Pirineu.
Iniciarem la ruta al port d'Urkiaga, que comunica Navarra amb França per la carretera NA-138. Just al port, aparquem el cotxe i començarem a caminar per una pista forestal encimentada, que aviat esdevindrà un bonic corriol dins una esplèndida fageda. A la ruta que seguim, coincideixen el GR-11 (sender del Pirineu, en la seva vessant sud) i el GR-12 (sender d'Euskal Herria).


La zona per la qual ens movem és coneguda com a Monte Quinto Real (Kintoa en euskera). L'origen del seu nom està en els impostos ("quintas") que s'havien de pagar a l'Edat Mitjana a la corona navarresa per tal de poder aprofitar les seves pastures. Actualment les terres pertanyen a les valls de Baztan i Erro, que són qui les administra.
Ens trobem també en zona fronterera, i pel camí ensopegarem amb diversos búnquers de la Línia P, la barrera defensiva construïda pel franquisme després de la guerra civil, amb l'objectiu d'aturar una possible invasió aliada. Les fortificacions, gairebé 6.000, s'estenen del Mediterrani al Cantàbric, i són conegudes com "La gran muralla de Franco".
L'acens per dins del bosc és gradual, fins que l'abandonem per emergir en una zona de pastures, al coll d'Adi al fons de la qual apareix el cim. Ens caldrà remuntar una costa molt dreta, de gairebé 300 metres, seguint el filat que delimita les pastures i per un terra encatifat, d'un verd sorprenentment intens, per l'època en la qual ens trobem.


Remuntada la costa, a poc a poc, per no esbufegar gaire, carenegem fins al cim, que està força animat de gent. Mentre pujàvem, s'ha ennuvolat, i ens temem que no podrem gaudir de les esplèndides vistes. Efectivament arribem al cim embolcallats per la boira, però afortunadament ens dóna alguna treva, i podem apreciar el relleu dels principals cims del Pirineu basc i navarrès (Petrechema, Mesa de los Tres Reyes, Auñamendi, Ohri ...).


La baixada l'emprenem pel cantó oposat al de pujada, des d'on, desfent un fort pendent, arribem al coll d'Aratun, des del qual, enllaçant de nou amb els GRs, tornem al coll d'Adi i desfem el camí d'ascens fins a Urkiaga.
Són gairebé les tres de la tarda i dubtem que sigui possible arribar a algun lloc on ens donin dinar. La sort, però, ens somriu. A peu de carretera, en direcció a Irurita, hi ha l'Hostal Rural Arrobi Borda, un lloc encantador on dinem de meravella. Més que recomanable.
I ja amb l'estòmac ple, ens dirigim tranquil·lament cap a Donosti.


Dissabte, 19 de setembre - Aizkorri, Aketegi i Aitxurri


Avui el sherpa Iñaki ens proposa una bonica excursió que ens portarà fins al capdamunt d'alguns dels cims més alts de l'Euskadi autonòmic, al massís de l'Aizkorri, que porta el nom del més popular dels pics, tot i que no el més elevat. I ho farem seguint, en part, la ruta de la famosa marató de muntanya Zegama-Aizkorri.
Ens cal anar fins a Zegama i prendre una pista forestal fins a l'aparcament d'Aldaola. Quan hi arribem, prop de les nou del matí, ja hi ha força cotxes, la qual cosa denota la popularitat dels cims que volem pujar.
Comencem a caminar en direcció al refugi abandonat de Mikeleten Etxea i l'ermita Sancti Spiritu, antic assentament templari que formava part del camí de Santiago. Des d'aquí tenim ja una molt bona vista de l'Aizkorri, el primer dels cims que pujarem, enclavat a la dreta del túnel de San Adrian, pel qual baixarem.


La primera part del recorregut transcorre per un sender que s'enfila vertiginosament pel mig d'una fageda. A la sortida del bosc, amb Zegama als nostres peus i un mar de núvols que amaga Gipuzkoa, ens aturem a esmorzar.
En reemprendre, el camí es torna escarpat i serpenteja per la roca calcària fins al cim de l'Aizkorri, deixant a la dreta l'ermita del Sant Crist d'Aizkorri i el refugi de muntanya annex. 


El cim (1.528 metres) és ben ple de gent i les vistes, emmascarades per la boira, així que continuem el nostre camí, ara crestejant, fins als propers cims del dia. Aquí el camí és rocós i abrupte, a la nostra dreta descansen les parets calcàries dels cims i a l'esquerra, als nostres peus, amples prats de pastura, refugi de les ovelles de la raça Latxa.
Passem per l'Aketegi i arribem finalment a l'Aitxurri (1.551 metres), el més elevat de tots tres i sostre de la comunitat autònoma basca. Fem la corresponent sessió fotogràfica, encara que la boira no ens deixa veure gaire res, i desfem el camí fins a assolir de nou el peu de l'Aizkorri. 


El descens el fem per un camí diferent del de pujada, que deixa el pic a la nostra esquerra. El primer tram, rocós i escarpat, acaba en una vertiginosa baixada, força aèria, coneguda com "la diagonal". A partir d'aquí, ens endinsem una vegada més per la fageda, tot i que ara el camí és molt pedregós i bastant més incòmode que el de pujada.
La darrera part de l'excursió, abans d'arribar de nou al refugi de Mikelen extea és la més peculiar, ja que travessa el Túnel de San Adrian. Aquest característic forat a la muntanya, que enllaça terres de Gipuzkoa amb la planura alavesa fou històricament una ruta comercial i la principal via de comunicació entre França i Castella. Es tractava d'un dels passos estratègics de la geografia basca, molt utilitzat per pastors transhumants i per pelegrins, ja que també hi passava un dels braços del camí de Santiago. I el més sorprenent del pas és que, al seu interior s'assenta la petita ermita de San Adrian.
Arribem de nou a l'aparcament quan ja són les tres de la tarda i ens apressem per la pista forestal, ja que al seu inici ens espera la Benta d'Otzaurteko, on tenim taula reservada i on farem un dinar per llepar-s'hi els dits!