dijous, 27 d’agost de 2015

Estiu d'un verd intens a Val d'Aran

Setmana del 20 al 27 de juny.

Si l'any passat vam escollir un indret llunyà com Noruega per a les nostres vacances d'estiu, aquest any ens hem quedat més a prop de casa, a la Val d'Aran, una terra que ens fascina, ja que, com Noruega, té quelcom de màgic i a un paisatge de postal, afavorit pel seu clima atlàntic, hi afegeix una llengua i una cultura pròpies que la fan molt especial. Pensem dedicar la setmana a trepitjar els seus camins, pujar les seves muntanyes, contemplar els seus salts d'aigua, assaborir els seus colors, especialment el verd intens que tot ho tenyeix en aquest inici d'estiu i carregar piles per al retorn al caos quotidià.


Diumenge, 21 de juny - Passejada pels volts de Montgarri
Encetem la setmana per la part alta de la vall (que curiosament coincideix amb el seu extrem sud), enfilant-nos fins al Santuari de Montgarri, al llindar amb la comarca del Pallars Sobirà. Per arribar-hi hem de creuar el Pla de Beret, que és un autèntic festival per als sentits. Verdaguer l'anomena "la immensa plana" i veritablement és una infinita catifa verda on vaques i cavalls pasturen alegrement.
Montgarri, on arribem tot baixant unes llargues escales de fusta, després d'haver aparcat el cotxe al final de la pista forestal que ens hi ha conduït, és un antic poble del qual en queden només l'església romànica, amb el típic campanar de barret de bruixa, i la rectoria, transformada en refugi. Als seus peus flueix la Noguera Pallaresa, que nascuda al Pla de Beret, malda ja per escapar de la vall cap al seu destí natural, el Pallars.
Des de Montgarri iniciarem una curta caminada, d'un parell d'hores, seguint el curs de la Noguera fins a la cabana de Cabau (actualment un xalet de muntanya) i la cabana de Parros (aquesta sí, una petita caseta), on fem un gir de 90º i ens dirigim cap al nord-est, fins al punt de confluència dels rius Vernatar i Horcalh. El nom d'aquest darrer riu, primer afluent de la Noguera Pallaresa, fa referència a la forma de forca de la confluència. És un indret idíl·lic, on es respira pau pels quatre costats i tot és d'un verd intenssíssim.
Abans de tornar cap a la cabana de Cabau, ens tocarà descalçar-nos i creuar el gèlid riu transparent.
De tornada a Montgarri, ja és l'hora de dinar i ens quedem al refugi, on hi ha força gent i molt de caliu.




A la tarda, ens arribem fins a un dels salts d'aigua més coneguts de l'Aran, Eth Saut deth Pish, una impressionant cua de cavall de més de 20 metres, situada en una vall estreta i ombrívola, la vall de Varradós, ja en zona del Baish Aran. Les aigües de la cascada provenen de l'Estany Long de Liat

Dilluns, 22 de juny - A l'estany de Montoliu i als peus del Maubèrme
Seguim explorant el Naut Aran. Avui tenim la intenció de pujar a una de les muntanyes emblemàtiques de l'Aran, el Tuc de Maubèrme, de 2.880 metres, però com moltes vegades passa, la muntanya decidirà per nosaltres i caldrà que canviem els plans sobre la marxa.
Hem d'anar fins a Bagergue i resseguir una llarga pista forestal en força mal estat fins poc abans de la Cabana des Calhaus, on aparcarem el cotxe i comencarem a caminar pista amunt.  Deixem a la dreta el Saut des Calhaus, mentre a la nostra esquerra, al fons de la vall, l'Arriu Unhòla serpenteja i va canviant de color, agafant un roig ataronjat, a causa del sòl ferruginós on s'assenta. 
En arribar al Plan de Tor, on s'enllaça amb el GR-211, deixem la pista i, en un gir de 180º, enfilem un corriol que ens ha de portar fins al Lac de Montoliu, al peu de la muntanya que volem pujar.
 

L'entorn de l'estany és preciós, amb les seves aigües encara mig gelades i clapes de neu tenyint el verd de l'herba. I el millor de tot és la solitud que ens acompanya. Quan ens mirem de prop la immensa mola del Maubèrme, però, ens adonem que l'indret pel qual hem de pujar, força vertical, està força cobert de neu, la qual cosa ens impulsa a canviar de plans. Girem la vista uns quants graus a la dreta i topem amb el Tuc der Òme, un cim arrodonit, força més amable i accessible. Tot i que també ens caldrà superar una llenca de neu, el pendent és menys amenaçador. Ens hi enfilem fins a arribar a la Colhada Nera. El nom fa referència al color del terra, ja que ens trobem en zona minera. Efectivament, a la nostra esquerra es fan presents les restes de les antigues mines de zinc i plom del Port d'Urets, amb restes de l'antic edifici i fins i tot alguna vagoneta abandonada. Pensar en la vida que devien portar els miners en aquestes contrades fa feredat!
Ens acabem d'enfilar fins al cim, on gaudim de magnífiques panoràmiques de 360º de tot el relleu de la vall, amb el Maubèrme de gran protagonista.



A la baixada, ens aturem a fer un mos al coll, i seguim ràpidament el descens, perquè el dia, que era esplèndid, es comença a complicar. La pluja ens encalça quan ja som de nou a la pista, però afortunadament la tempesta roman en la llunyania.


Dimarts, 23 de juny - Un poble de postal i un bosc encantat al Baish Aran
La vigília de Sant Joan, a diferència dels dies anteriors, es lleva ennuvolada, motiu pel qual aparquem la muntanya i planegem una bonica excursió pel Baish Aran, que iniciarem a Les.
A la primera part de l'excursió, ens enfilarem, per costeruts i ombrívols camins empedrats i encatifats de molsa, pel mig d'un bosc de roures, fins a Bausen, un dels pobles amb més encant de l'Aran, on no pot faltar l'església amb el campanar de barret de bruixa i les típiques teulades araneses, de pissarra, esglaonades.



No ens aturem, però, a Bausen, sinó que continuem amunt, per un costerut camí, cap a les Bordes de Bausen, entre verds prats de pastura i mars de falgueres, fins al punt més alt de l'excursió, el Coret de Pan. A partir d'aquí entrarem al bosc de Carlac, una fageda mil·lenària de gran bellesa, les branques de la qual semblen donar-nos la benvinguda construïnt arcs sobre la catifa multicolor del terra i els troncs adopten formes pròpies de contes de fades i follets, envoltant-ho tot d'un aroma de misteri.



Tot d'un plegat, la sortida del bosc ens sorpren amb unes vistes impressionats de la Vall de Toran, i el poble de Canejan en primer terme. És el moment de fer una pausa per dinar, en un menjador privilegiat, abans de continuar el camí fins a arribar de nou a Bausen.
A l'entrada del poble, amagat darrera un turonet, el cementiri civil recorda la llegenda real dels amants de Bausen. A principis del segle XX, una parella d'enamorats no es van poder casar pel fet de ser cosins. Es van enfrontar a l'església per poder viure el seu amor, però quan ella va morir, el capellà no la va voler enterrar al cementiri del poble. Fou llavors quan els veïns li van construir el cementiri civil que encara avui ens recorda aquesta trista història d'amor.
Des de Bausen, baixem fins a Les, de forma vertiginosa, pel camí vell, que creua dues vegades la carretera. I en arribar a Les, fem cap a la plaça, on s'alça orgullós Eth Haro, un enorme tronc d'avet que porta un any allí dret. Aquesta nit de Sant Joan, en un dels rituals atàvics que encara perduren, el tronc cremarà, per tal d'allunyar els mals presagis, purificar els esperits i augurar unes bones collites. I nosaltres serem allà per contemplar-ho.

Dimecres, 24 de juny - Era Artiga de Lin
Com que anit vam assistir a la crema deth Haro, ens llevem tard aquest matí de Sant Joan. Avui serà un dia tranquil, amb només una curta caminada després de dinar. L'indret escollit serà, això sí, un dels més bells de la vall: Era Artiga de Lin.



L'itinerari circular, d'una hora de durada, el comencem en un lloc impressionant, la font del riu Joeu. Aquest salt d'aigua que brolla intensament de dins de la muntanya dóna lloc a un dels afluents de la Garona, però neix a la glaçera de l'Aneto. A la veïna vall de Benasc s'ha amagat sota terra, en l'indret conegut com a Forau d'Aigualluts, i després de recorrer uns quants quilòmetres per les entranyes de la muntanya, torna a veure la llum aquí, als Uelhs deth Joeu.



A l'esquerra del salt d'aigua unes escales s'enfilen fins als Plans dera Artiga. Es tracta d'uns extensos prats de pastura, encatifats de verd, envoltats d'un espectacular circ de parets verticals entre els quals hi ha algun dels cims més emblemàtics de la vall, com el mític Mahl des Pois (la Forcanada). És un dels paratges més bells que he vist mai, i val la pena intentar gravar aquesta imatge de postal a la nostra retina, per evocar-la en el futur. Entrem pel pla de l'esquerra i el travessem, més enllà del refugi, fins al pla de la dreta, igual de bonic i tornem per un tram de carretera fins a l'aparcament.

Dijous, 25 de juny - Tuc gran de Sendrosa
Fa un dia esplèndid i toca tornar a l'alta muntanya. Ens encarem de nou cap a Naut Aran, i a la bonica vall glacial de Ruda. Anem en cotxe, per la pista que ressegueix el fons de la vall, fins que deixem el cotxe al costat del camí, poc abans d'arribar a la zona d'aparcament de Prats de Locampo i comencem a caminar, seguint una variant del GR-211, en direcció al refugi de Saboredo. Som en una zona perifèrica del Parc Nacional d'Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici, i el panorama que ens envolta és força diferent del que hem gaudit els darrers dies. Al paisatge suau i amable del vessant aranès hi contrasta un relleu força més agrest i pedregós.



En un parell d'hores ens plantem al refugi, que està molt tranquil a aquesta hora del matí, Després d'una breu conversa amb el guarda, seguim camí, vorejant l'estany de Baish de Saboredo, en direcció al Coth deth Tuc Gran de Sendrosa, a la línia divisòria entre els circs de Saboredo i de Colomers.



Des del coll fins al cim, ens cal ascendir per una cresta força llarga, no pas difícil però sí entretinguda. El cim val molt la pena, ja que és un dels miradors de la zona, juntament amb el Tuc de Saboredo. Les vistes a 360º són impressionants, començant pels dos circs, de Saboredo  i Colomers, dels quals podem resseguir tots els estanys, i continuant per totes les muntanyes que envolten la vall. Mirant cap al Parc Nacional, tenim a tocar els Pics d'Amitges i Saboredo, així com el Gran Tuc de Colomers. Al cantó de l'Aran, destaca el Montardo. I en la llunyania, els massissos del Bessiberri i de la Maladeta, amb un Aneto encara ben blanc. Ens delectem una bona estona amb aquest festival per als sentits, abans de desfer el camí de la cresta fins al coll, on comencem a trobar els primers excursionistes dels Carros de Foc de direcció a Saboredo. Cap allà ens dirigim també nosaltres, ja que hi tenim encarregat el dinar (una sopa de verdures i un hummus excel·lents). Mengem al porxo, acompanyats del gos i el ruc del refugi. Havent dinat, seguim desfent el camí de pujada fins al fons de la vall. Poc abans d'arribar, fem una pausa per refrescar-nos els peus a les aigües gèlides de l'Arriu de Ruda, afluent de la Garona, que segons alguns experts, és en realitat, el propi riu Garona, ja que situen el seu naixement a la vall de Saboredo i no pas al Pla de Beret. En qualsevol cas, els nostres peus agraeixen enormement el bany.

Divendres, 26 de juny - Montlude, la muntanya de llum
El matí torna a ser espèndid, perfecte per a una altra gran jornada de muntanya. Avui ens dirigim de nou al Baish Aran, cap a Vilamós, el poble més antic de l'Aran i un balcó natural de la vall. Al darrere de l'església arrenca una llarga i malmesa pista forestal que ens deixarà al peu d'una de les muntanyes més emblemàtiques de l'Aran: el Montlude o muntanya de llum. Aquest cim és qualificat de muntanya polar, com només ho són aquells punts panoràmics excepcionals sobre la resta de muntanyes. Ho podrem constatar.
Aparquem el cotxe al costat de la Cabana d'Uishèra i abans de fer una passa, som captivats per una vista hipnòtica de l'Aneto. Costa d'imaginar un mirador més privilegiat del sostre del Pirineu, que lluu esplèndid sota un cel d'un blau intens. Ens podríem quedar aquí, però segur que el cim ens depara moltes més sorpreses.



Haurem de recórrer encara a peu un bon tram de pista forestal, abans d'arribar a la Passada de Simonet, punt on s'acaba la pista i ens començarem a enfilar, per un corriol molt dret, que flanqueja per sobre de l'Estany Long de Vilamós, fins a arribar a un indret paradisíac, l'estany Redon de Vilamós. En aquest punt, i després de superar algunes congestes de neu, ens haurem de desviar cap a l'esquerra, per encarar la cresta que condueix al cim. El camí és costerut i relliscós i se'm farà força carregós, sobretot a la baixada, on hauré de patir unes quantes relliscades.
La panoràmica a 360º des del cim, on hi ha un vèrtex geodèsic i una petita creu, és realment espectacular. L'Aneto continua brillant amb llum pròpia, però també són excepcionals les vistes del Maubèrme.



A la baixada, i deprés d'aturar-nos a dinar als peus de l'estany Redon, desfem el camí, introduint una petita variant. El llarg tram de pista, però, no ens l'estalvia ningú. Això sí, les postals del Maubèrme i l'Aneto amb llum de tarda no tenen preu. Digne final de vacances!