diumenge, 3 d’abril de 2011

Des del sostre del Montsià


Divendres, 25 de març de 2010. Aprofitem una petita escapada a les Terres de l'Ebre per fer el sostre de la comarca del Montsià, de 1.356 metres. El nom del cim, situat al punt de confluència entre Catalunya, Aragó i el País Valencià, està envoltat de certa polèmica. Alguns l'anomenen el Tossal dels Tres Reis, argumentant que era el punt on el rei cristià d'Aragó i els reis musulmans de Tortosa i València es reunien a parlamentar sense haver d'abandonar els seus respectius regnes. El nom oficial a Catalunya, però, és Tossal de Rei, fent referència als tres territoris que constituien la Corona d'Aragó, sota la jurisdicció d'un sol rei. Polèmiques a part, el cim termeneja amb les poblacions de Vallderoures, a la comarca aragonesa del Matarranya, al nord, La Sènia, a la comarca del Montsià, a l'est, i la Pobla de Benifassà, al valencià Baix Maestrat, al sud. Situem l'inici i el final de l'excursió a Fredes, un llogarret encantador, de poc més d'una quinzena de cases, pedania de La Pobla de Benifassà. Mentre enfilem la serpentejant carretera que ens hi porta, endinsant-nos pels Ports de Tortosa-Besseit, el dia es presenta ennuvolat, però millorarà durant el trajecte i ens permetrà gaudir força de les excel·lents vistes que ofereix el cim. Aparquem a l'entrada de Fredes i prenem una pista forestal que ben aviat abandonem per un corriol força desdibuixat, al seu marge dret. A l'inici, el sender és un xic perdedor, però aconseguim anar seguint les fites de pedres. El camí és molt agradable i ens acompaya una forta flaire d'herbes remeieres. Baixem pel mig d'un bosquet fins al coll dels Tombadors, on un parell de compatriotes d'Angela Merkel, que hi han arribat en cotxe, es preparen per fer el cim. L'acens fins al cim el fem molt còmodament, per una pista forestal. El punt més alt és una mena d'altiplà, sense vegetació, des del qual la vista panoràmica, de 360º, és magnífica. Les abruptes roques calcàries dels Ports ens envolten. Unes boires a l'est, amaguen l'altre gran protagonista de la zona, el Caro, cim comarcal del Baix Ebre. Després d'una breu conversa amb els alemanys, ens disposem a iniciar el descens, que emprendrem per l'est, cap a terres catalanes. Baixem pel tallafocs, en direcció a una masia abandonada, el Mas del Ric de Fredes, que trobem en un sorprenent bon estat de conservació. Creuem boscos de pi roig i alzinars. Als boixos del sotabosc, els freds de l'hivern els han deixat un to lleugerament torrat, que contrasta amb el verd de la resta de vegetació. Un cop superada una esplanada coneguda com el Pinar Pla (paradís de boloetaires a la tardor), enllacem amb el GR7 que, per un magnífic camí empedrat al mig del bosc, ens conduirà de tornada a Fredes. És la part més bonica de l'excursió, especialment a mesura que ens apropem a Fredes. A la nostra dreta, una paret de pedra seca va resseguint el camí, mentre a l'esquerra ens queda un barranc de vertígen i esplèndides vistes entre els arbres. Quan ja s'albira el poblet, un ramat de cabres salvatges ibèriques ens dóna la benvinguda. Són gairebé les tres de la tarda i tenim tanta gana com poca confiança a trobar cap lloc per dinar en un poblet tan petit. Però ens emportem una magnífica sorpresa. El restaurant La Taberna de Fredes és obert, el personal és molt amable i l'escudella barrejada i l'estofat, excel·lents. Magnífic punt i final a una bonica matinal.