diumenge, 20 de febrer de 2011

Miradors de Montserrat: Sant Jeroni i l'Albarda Castellana


Dissabte, 19 de febrer. Tornem a Montserrat, aquesta vegada amb l'excusa de coronar uns quants cims comarcals més (sí, sí, uns quants! Montserrat és una muntanya màgica i permet aquesta mena de miracles, ja ho veureu).
Des de Monistrol, agafem el primer cremallera del dia, que ens porta fins al monestir. Hi ha molta tranquilitat, encara, a aquesta hora matinera en què pelegrins i excursionistes tot just comencen a despertar-se. Es respira la pau de sempre i un silenci menys habitual, trencat només pel cant dels ocells.
Iniciem el recorregut a la plaça de Montserrat, just quan les campanes del monestir repiquen les nou. El nostre primer objectiu és el cim més elevat del massís, Sant Jeroni (1.236 m), que abordarem pel Camí Vell. Per començar, hem de superar les anomenades Escales dels Pobres, un tram interminable de graons que ens agafa en fred i ens fa esbufegar de valent. De tant en tant, mentre ens aturem per recuperar l'alè, ens girem a contemplar magnífiques vistes del monestir que es va allunyant als nostres peus. Arribem finalment al Pas dels Francesos, un estret entre les parets de conglomerats típiques de la muntanya. Un cop superat, s'acabaran les escales (de moment!) i en un d'aquells contrastos amb què ens obsequia Montserrat, apareix de cop i volta l'esplendor d'algunes de les agulles emblemàtiques del massís: les Magdalenes i la Gorra Frígia. També tenim la sort de veure, camuflades entre les roques, unes quantes cabres ibèriques. Més endavant, nou canvi de paisatge: ara ens endinsem en un bosc d'alzines, per un caminoi que ens porta al Pla dels Ocells i, deixant a l'esquerra el Camí de Sant Joan, que emprendrem a la tornada, arribem a l'esplanada de l'ermita de Sant Jeroni. És un indret molt bonic, amb unes quantes alzines monumentals. Aquí hi ha una bifurcació de camins. El de la dreta condueix al Mirador del Moro, punt sense massa interès i on l'emprempta humana ha deixat el seu impacte en forma d'enorme antena de telecomunicacions. El camí de l'esquerra serà el que ens portarà, per un nou tram interminable d'escales, al cim de Sant Jeroni. A mesura que les enfilem, va emergint, talment com si es despertés, una bona part del relleu de Catalunya, del Pirineu lleidatà al gironí i d'aquest al Collsacabra, el Montseny, Sant Llorenç del Munt i fins a Collserola i el mar. En arribar al capdamunt, una taula d'orientació, en forma de rosa dels vents, posarà nom a totes aquestes muntanyes. Som al cor de Catalunya, tant en sentit figurat com en sentit literal. S'escau recordar els versos de Mossèn Cinto Verdaguer en el seu poema "Don Jaume en Sant Jeroni":

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol:
quin pedestal per l'estàtua!
pel gegant, quin mirador!


Cal recordar, també, que som al límit entre les comarques del Bages i l'Anoia, de manera que Sant Jeroni esdevé sostre de les dues comarques. Ja en tenim dos al preu d'un! Després de gaudir una estona de les impressionants vistes, com que bufa el vent i fa fresqueta, busquem un lloc arrecerat per esmorzar. I ara sí, definitivament, els excursionistes s'han llevat. És un no parar de gent amunt i avall. Un gos que se'ns acosta rebutja el tros de pa que li donem, però un ocellet que vola per allà, després d'estudiar la situació i fer una aproximació estratègica, se l'emporta ben satisfet. Un bon exemple que la natura no desaprofita res.
Comencem el descens, que farem pel Camí Nou. Abans, però, i aprofitant la situació estratègica de Montserrat, tindrem l'oportunitat de fer un altre cim comarcal, en aquest cas, el del Baix Llobregat. Es tracta de l'Albarda Castellana (1.177 m), que és a tocar i hem pogut contemplar a pleret des de Sant Jeroni. Després de superar un pas una mica complicat i una petita grimpada, amb l'ajuda d'una corda, ja hi som. Tres d'una tacada! És la màgia de Montserrat.

Baixem pel camí de Sant Joan, gaudint de magnífiques vistes del fal·lus per excel·lència de Catalunya, el majestuós Cavall Bernat i també de l'Elefant (veient-lo des de tal perspectiva sembla impossible que hi puguessim pujar). Passem pel peu de la Gorra Frígia, on uns quants escaladors en preparen per començar el seu periple i d'altres són ja penjats a les diverses parets. Tot el camí és un anar i venir de gent, especialment en arribar a l'estació superior del funicular de Sant Joan. Per sort, trobem una drecera que, per un petit corriol, ens porta directament al Pla de Sant Miquel i a l'ermita del mateix nom. Ja som gairebé de nou al punt d'inici, però abans d'arribar-hi, ens desviem fins a la Creu de Sant Miquel, per contemplar una de les vistes més fotografiades del monestir.

Després d'una petita parada per dinar i de l'obligada visita a La Moreneta, decidim que encara no estem prou cansats i podem baixar a peu fins a Monistrol. Mentre baixem, van desapareixent progressivament, com si una persiana es tanqués, els diversos cims de l'entorn (Pirineu, Montseny, La Mola), fins que, en arribar al capdavall, ja només es veuen les parets del massís. Tot plegat, gairebé disset quilòmetres i més de mil metres de desnivell negatiu. I fins aviat, Montserrat!