dimarts, 8 de febrer de 2011

De Núria al Puigmal, tot trepitjant neu


Dissabte, 5 de febrer. Delerosos com estàvem de trepitjar neu i abans que les elevades temperatures anunciades l’acabin de fondre, ens decidim per abordar un cim comarcal de primera divisió: el Puigmal, sostre de la comarca del Ripollès i del Pirineu Oriental, i sens dubte, un dels pics emblemàtics de Catalunya.
Mentre ens dirigim en cotxe cap a Queralbs, la cosa no promet massa. La cara sud de la muntanya ens contempla força despullada de neu i al cim, que treu el nas, entre els primers raigs de sol, mentre ens enfilem cap a Núria amb el cremallera, tampoc no se n’hi veu massa. Confiem que l’ascens per la cara nord sigui una mica més engrescador.
Iniciem la pujada i just quan abandonem la pista d’esquí i comencem a enfilar muntanya amunt, comença l’aventura. La neu és molt tova i constantment ens enfonsem, en algunes ocasions gairebé fins als genolls. El dia, però, és esplèndid i el paisatge de pins negres enfarinats sembla talment una postal nadalenca.
Arribem a l’inici del torrent de la Coma de l’Embut. Hauríem de seguir el seu curs, però les traces dels que ens han precedit assenyalen cap a una de les faldes de la muntanya. Decidim seguir-les i, com que el pendent és considerable, ens posem els grampons. És la meva primera experiència amb aquests estris, i he de dir que em fan una mica de respecte!

El primer tram que recorrem ja calçats amb els grampons es fa força feixuc. La neu continua essent massa tova i l’esforç que cal fer per arrossegar els peus és considerable. En algunes ocasions, semblem nàufrags en un mar de neu. Afortunadament, en anar guanyant alçada, la neu s’endureix i ens facilita les coses. Després de recuperar energies amb l’esmorzar, ens disposem a afrontar el segon tram de l’ascens. Ara ens movem molt millor amb els grampons, però el pendent ha guanyat inclinació i a més, com que la neu amaga els zig-zags del camí, l’emprenem pel dret. Tot esbufegant, anem guanyant alçada. Per a mi, és una nova experiència això de caminar per la neu i m’envaeix una allau de sensacions desconegudes. El silenci habitual de la muntanya és encara més aclaparador i la neu amplifica sons insignificants, com el dels grampons o els bastons en clavar-se al terra. Arreu on arriba la vista el blanc és enlluernador, més encara sota els raigs del sol i en contrast amb un cel blavíssim. I el que més m’impacta és la sensació de caminar sobre una placa de gel, sense caure i sobretot, sense que es trenqui (tot i que he de confessar que no les tinc totes). És fantàstic.
El cim es fa pregar. En algun lloc he llegit que el defineixen com un cim tímid, ja que li costa deixar-se veure, fins que gairebé hi ets al damunt i a fe que ho deu ser molt, de tímid! Hi ha un moment en el qual estic a punt de tirar la tovallola, però faig un últim esforç i ja hi sóc. Una vegada més, un mirador privilegiat de l’entorn, des del més proper (tots els pics que formen l’anomenada “Olla de Núria”) fins al més allunyat (el Montseny, Sant Llorenç de Munt, Montserrat, el Pedraforca ...). Un poema de Jacint Verdaguer ho proclama des d’una placa commemorativa:

De puig en puig pel coll de Finestrelles
s’enfilen del Puigmal a l’alta cima,
tota la terra que el meu cor estima
des d’ací es veu en serres onejar.


Després de gaudir una estona del paisatge, emprenem el descens, que se’ns fa tard i l’aire és molt fred en aquelles alçades.

El primer tram de baixada, amb la neu dura, és divertidíssim. Els grampons permeten afrontar pendents de vertigen sense patir i ens hi deixem anar, mentre petites allaus es van formant sota els nostres peus. La bona vida, però, s’acaba i ben aviat ens toca tornar a barallar-nos amb gruixos de neu tova que ens volen engolir. En lloc de tornar pel mateix camí, travessem el pla de l’Ortigar que ens porta a un caminet idíl·lic, pel mig del bosc, que ho seria més, d’idíl·lic, si els gruixos de neu no ens fessin anar per terra una vegada i una altra. Esgotats, arribem finalment al punt de partida, l’estació d’esquí de Núria. Ens hem guanyat el premi d’una bona cerveseta!