dimecres, 26 de gener de 2011

Matí gèlid al Santuari de Rocacorba


Dissabte, 22 de gener. Les previsions meteorològiques no han fallat i, com mana la tradició, en plena setmana dels barbuts, fa un fred que pela. Aquest fet, però, no ens impediex abordar un nou cim comarcal, aquesta vegada al Gironès. Es tracta del Puigsou (991,3 m), tot i que el principal atractiu de l'excursió és el santuari de Rocacorba, a la veïna muntanya del mateix nom.
El punt d'inici el situem a Canet d'Adri, un llogarret idílic, d'un verd que recorda el del País Basc, la tranquilitat del qual, però, amaga de ben segur algun misteri que no vam saber descobrir. Deixem el cotxe al collet de Pererols i enfilem una pista forestal que transcorre enmig de boscos d'alzines, entre les quals em sento com en família. L'aire és com un finíssim ganivet, però caminant a bon ritme, de seguida entrem en calor. Ben aviat apareix entre les branques la muntanya de Rocacorba, amb la seva coneguda i curiosa silueta de proa de vaixell i el santuari ben assentat a la coberta.
Deixem la pista a la nostra dreta i enfilem per un corriol empedrat i costerut. És la part més atractiva de l'ascens, però també la més intensa. L'últim tram serpenteja en una sèrie de 15 llaçades, totes elles numerades en vermell. Sembla ser que els de la contrada l'anomenen popularment el Reblincó fosc. Esbufegant una mica arribem sota la proa del vaixell i ens disposem a pujar les escales que ens conduiran fins a dalt el santuari.
Des del capdamunt, tot i no trobar-nos a una alçada considerable, les vistes de ponent són espectaculars (Montseny, El Far, Aiats, Cabrera, el Taga i el Puigmal i el Canigó amb una mica més de neu que dies enrera). Em crida especialment l'atenció el perfil del Pla d'Aiats, amb un esglaó no identificable des de la perspectiva habitual. I és que la manera com observem les muntanyes depèn absolutament del punt de vista que adoptem, i aquest el determinen tant el lloc on ens trobem com la llum, l'estació de l'any i fins i tot el nostre estat d'ànim. Vaja, com la vida mateixa! Penso que les diverses perspectives de les muntanyes comencen a dibuixar ja un immens quadre cubista en els meus records.


Esmorzem tot contemplant la perspectiva del cantó de llevant. Als nostres peus, tot el Pla de l'Estany, amb Banyoles i el llac en primer terme. Més enllà no es veu gaire res, perquè el dia no és tan clar com aparentava de bon matí i del cantó de mar ens arriba una mica de calitja.


Havent esmorzat, ens dirigim cap a l'objectiu final, el Puigsou, que no té massa atractiu, ja que al seu cim hi ha unes antenes de telefonia que no permeten acabar-hi d'arribar.
Tot baixant, per la banda oposada d'on havíem vingut, contemplem el Comanegra, amb la seva falda despullada gairebé eclipsada pel fons blanc del Canigó, i noves perspectives del Bassegoda i el Mont s'afegeixen al quadre mental.
Durant tot l'ascens no hem trobat ni una ànima, tret d'alguna veu que ressonava llunyana i l'espurneig vermell d'alguna motxilla entre el verd de les alzines. Tot baixant, en canvi, hem trobat alguns ciclistes. Poca gent, però, s'ha atrevit a desafiar les fredes temperatures d'aquest dissabte de gener.