Una setmana després de coronar el sostre d'Osona, ens atrevim amb un altre cim comarcal, en una zona de grans atractius i força desconeguda per a nosaltres: l'Alta Garrotxa.
Situem l'inici de l'excursió en un indret conegut com l'Oratori de Sant Antoni de Can França, a l'inici d'una pista forestal , a l'esquerra de la carretera que uneix Rocabruna amb Beget. Fa un dia espèndid, totalment serè, i mentre travessàvem el Ripollès en direcció a Rocabruna, hem pogut gaudir d'una magnífica sortida de sol.
Els primers passos de la caminada ens guien per uns corriols estrets i empedrats, de pujada suau i agradable. Som en zona boscosa, però a suficient alçada com per fruir d'unes boniques vistes panoràmiques, que ens acompanyaran durant tota la jornada. Mentre escalfem els músculs, en silenci, aquest silenci tan especial que només et regala la muntanya, trencat de tant en tant per les veus d'algun excursionista o el lladruc d'algun gos (som en zona de caça del senglar), activem els diversos sentits i a les vistes s'hi afegeix una intensa olor de bosc.
Ben aviat arribem al coll de Malrem, antic pas utilitzat pels exiliats republicans en la seva fugida cap a França. Som en zona de frontera administrativa amb França (la fita fronterera 521 ens ho indica) i a l'altra banda del filat de pastures ja és terra de la comarca del Vallespir, a la Catalunya Nord. Apareixen les primeres vistes del massís del Canigó, que no ens abandonaran fins al cim.
Deixem el coll en direcció migdia i ens endinsem per uns corriols molt estrets i farcits de vegetació, en alguns casos ben enganxosa. Aquest tram és una mica perdedor, però després d'alguns dubtes i de certes baralles contra algun arç que s'arrapava més del compte, arribem a la collada Fonda i, deprés de travessar el filat, prenem ja la carena que ens ha de conduir al cim.
El recorregut, tot resseguint la carena, és espectacular pel que fa a la panoràmica. Al nord, excepcionals vistes del massís del Canigó, tan a prop que talment sembla com si el poguessis abastar amb les mans. A l'oest, el Pirineu gironí, en tota la seva magnitud. Llàstima que tots plegats estiguin força despullats de neu! A continuació, el Taga, imponent, i més al sud, el Puigsacalm i els altiplans del Collsacabra, des d'un punt de vista invers a l'habitual per a nosaltres, rematats per la inconfusible silueta de la cinglera del Far. Al fons, en la llunyania, s'endevina el perfil del Montseny, amb el Turó de l'Home i les Agudes coronats per una massa de núvols blancs que no hi era pas de bon matí. I ja més a l'est, apareix una punxa que podria ser Rocacorba, el cim més alt del Gironès. A llevant s'alça el nostre objectiu, el Comanegra, que ens impedeix veure més enllà. Cal que fem un esforç per fixar-ho tot a la retina, perquè cap càmera de fotos és capaç de captar la infinitud d'aquest paisatge.
Caminem sobre un espès matalàs de fulles, que en alguns casos ens enfonsen les cames fins gairebé als genolls. A la nostra esquerra, pel cantó del Vallespir, una preciosa fageda, ara completament nua, que és la culpable del fullam. A la nostra dreta, en canvi, la falda de la muntanya completament despullada d'arbres. Un contrast ben curiós. Pel camí assolim el cim de Bordellat (1.394 metres), que és el sostre de la serra Llarga, la carena de la qual estem recorrent. Ara ens toca baixar una mica, fins al pla de la Primavera, des del qual observem com treuen el nas, darrere el Taga, els pics dels Rasos de Peguera. Ens manca només l'últim tram d'ascens, però déu-n'hi-do com ens farà patir. He llegit en algun lloc que el cim no és ni de bon tros tan innocent com sembla i no puc menys que estar-hi d'acord. Ens cal remuntar gairebé 100 metres de desnivell en poc tros i ens fa suar i esbufegar de valent. A més, bufa el vent amb força intensitat. Com que diuen que, en dies clars, des del cim fins i tot es pot arribar a veure el mar, em suggestiono de tal manera que el soroll del vent em recorda el de les onades en morir contra les roques de la costa.
Finalment, el cim, amb els seus 1.557 metres! Ha valgut la pena l'esforç. Ara la panoràmica és de 360 graus i a més de tot el que ja vèiem, a Llevant apareix la Garrotxa, amb el Bassegona i la Mare de Déu del Món com a emblemes. No acabo de veure el mar, però si que sembla que al fons s'entreveu el Montgrí. Veritablement fantàstic!
La baixada és molt directa, per la falda de la muntanya fins a la bassa de Monars i seguint la pista forestal fins al punt d'inici. Culminem la jornada amb un excel·lent dinar al restaurant Can Plujà, de Rocabruna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada